L’índex JP Morgan, que mesura la confiança dels inversors en borsa, es va ensorrar d’una manera estrepitosa al gener d’enguany i per a molts analistes aquesta dada va ser l’anunci que als Estats Units s’acostaven temps complicats. Es veia a venir que la màgia del president Trump declinaria, però ningú podia imaginar que un coronavirus infinitesimal posaria en escac el planeta. Encara és aviat per descriure els grans trets dels canvis que la pandèmia produirà en les economies globals, però és obvi que per a les economies locals ―per a la botigueta de la cantonada, per entendre’ns― l’impacte serà brutal. La història explica el passat però no incorpora una bola de vidre. Amb tot no està de més saber que després de totes les èpoques de pesta i malaltia s’han produït inexorablement revoltes i crisis de legitimitat política.
“Confiança” és una paraula que els sociòlegs tracten sempre amb un punt de displicència perquè ningú no sap definir quins ingredients duu el guisat. Té un punt de psicologia col·lectiva i d’autoengany. Confiem més en base a intuïcions que a demostracions racionals. Com la mateixa paraula indica té més contingut de fe comunitària (con/fidere) que de càlcul racional. Desconfiar afecta a la manera com la gent raona i a la manera com projecta el futur. De fet, les persones que més diuen que confien en els altres son també les més confiables i la desconfiança és el primer pas per al bloqueig de la societat. Tots els estudis seriosos indiquen que el sentiment confiança augmenta paral·lelament al nivell d’educació i que és una variable positivament vinculada a la religiositat. Òbviament qui pot creure en la resurrecció de la carn pot creure en qualsevol cosa ―si se’ns permet el comentari. En canvi, com ja sabien les àvies, “ser malfiat és el seny dels pobres” perquè la corrupció i l’abús recauen bàsicament sobre els qui no tenen manera de defensar-se’n. Però molts sociòlegs que han estudiat els aspectes emocionals de la manca de confiança (el que tècnicament s’anomena l’estigma) indiquen que confiança i desconfiança no poden ser considerats conceptes antagònics. Més aviat resulten complementaris perquè el món no està fet en blanc i negre i la confiança, com les cebes, té moltes capes.
Quan la corrupció està per tot arreu, malfiar-se i comptar els diners que ens dona el caixer automàtic ―no fos cas que també ens enganyessin les màquines― és un instrument d’autodefensa. Però al mateix temps la manca d’una cultura de la confiança impedeix que les societats tirin endavant quan les coses van mal dades. És la tomba de sentiments com la lleialtat o el respecte i, per tant, de tot projecte comú. En societats de la desconfiança és més probable que la gent faci negocis o tingui projectes “a la contra” que no pas en favor del grup i que el benefici sigui pensat en termes de curt termini estricte. Gent baquetejada per la vida i convençuda que el veí “si no te l’ha fotuda, te la fotrà” difícilment poden aspirar a fer res de gran. Desconfiar i trencar vincles ens empobreix.
La caiguda en els índex de confiança és una dada que es detecta imparablement des de fa cinquanta anys, quan Vietnam, Maig del 68 i les seves seqüeles van arrossegar les institucions polítiques sorgides després de la II Guerra Mundial. Des d’aleshores cada generació (a generació son quinze anys) ha confiat menys en els altres que l’anterior. Però mai la situació no havia estat tan greu com ara. Els estudiosos de la Distrust Society indiquen que arreu són els joves els qui menys confiança manifesten en el futur de la societat i els qui menys implicació emocional senten envers la democràcia. Però la situació s’està descontrolant molt més de pressa del que s’havia previst, de tal manera que ara mateix als Estats Units tan sols el 19% dels millennials confien en altres persones. Diverses hipòtesis intenten explicar aquest eclipsi de les relacions de confiança, que correlaciona clarament amb la pèrdua de fe religiosa i amb la decadència d’institucions com els boy-scouts, ara en fallida. La degradació dels llocs de treball ocupats per universitaris, cada vegada més mal pagats als darrers trenta anys fa que les classes mitjanes cada vegada confiïn menys en l’educació i vegin com se’ls escapa el futur. Una altra variable a considerar és si les xarxes socials s’han convertit en màquines de destrucció dels consensos socials. La pèrdua de prestigi dels mitjans tradicions d’informació i la facilitat de difusió de rumors a Twitter, on el cos a cos i l’insult és el pa de cada dia, actuen directament contra la creació de consensos socials i de confiança.
Que ja abans de la Covid-19 a tots els països del món sense excepció les enquestes mostressin que la gent confia més en la policia que en els polítics indica potser que alguna cosa greu està passant amb la democràcia. De fet, a la immensa majoria de països de l’Europa occidental (excepte Suïssa) la gent diu que confia fins i tot més en la policia que ens els seus veïns. Potser després de la pandèmia aquesta tendència al tancament i la destrucció de vincles comunitaris creixerà més. Polítics i filòsofs socials farien bé a estudiar amb cura l’Enquesta Mundial de Valors (una eina descriptiva bàsica per a la governabilitat mundial que tothom pot consultar lliurement a Internet) abans de fer afirmacions que no resisteixen dos telenotícies sobre el futur hipotètic. Convindria recordar, a més, que el futur és un temps imprecís i sovint irònic. Societats estressades són societats de desconfiança i no hauria de sorprendre que en països com ara Colòmbia, Equador o el Perú la confiança social se situï per sota del 10% mentre que a Noruega, Suècia o Finlàndia supera el 60%. La gran incògnita és preveure quines conseqüències tindrà la COVID-19 sobre els índex de confiança arreu del món ―i molt en particular en els països del sud d’Europa que tenen una llarga tradició individualista i de governabilitat ineficient. Sobretot hi ha un dubte raonable sobre si uns índex d’atur brutals en l’any posterior a la pandèmia no pot acabar provocant escenes de violència urbana i inseguretat. En el baròmetre del CIS corresponent al mes de març tan sols un 28,3 % dels espanyols deien confiar en el president del govern central, Pedro Sánchez i el president del PP, Pablo Casado encara tenia pitjor valoració: fins a un 81,8% dels espanyols no hi confiaven. I això que el treball de camp es va fer abans del confinament. La confiança, com els gerros xinesos, s’ha de treballar amb molta cura però s’esberla molt fàcilment. I tots els polítics ho haurien de saber.