En aquest temps de coronavirus és inevitable recordar la pandèmia de grip de 1918, que matà almenys 50 milions de persones arreu del món en poc menys de dos anys. Se la va batiar amb els noms de “dama espanyola”, “grip espanyola” o “soldat de Nàpols”: aquesta última denominació la feren servir sobretot a Espanya com a intent, inútil, de combatre l’origen espanyol. En realitat, no se sap on es va originar. El que passà fou que com que els governs que participaven en la Primera Guerra Mundial censuraven els mitjans de comunicació, aquests no informaren de la grip en el respectiu país, mentre que a Espanya, que era neutral, els diaris sí que recollien la progressió de la malaltia. Així es donà per fet l’origen fals de la malaltia. Per exemple, talment ho titulava The Timesl’1 de juny de 1918: “Spanish influenza”. I com a “grip espanyola” quedà. Fins ara i tot, quan la denominació encara cou als mitjans conservadors de Madrid.
L’expansió
Dos orígens es consideren probables. El xinès i el nord-americà. Amb posterioritat a la Primera Guerra Mundial es conegué que el 1917 a la Xina, a la província de Shanxi, hi havia esclatat una epidèmia d’una malaltia respiratòria greu, que podria haver estat l’origen de la pandèmia de grip. Si l’origen fos aquest, la corretja de transmissió haurien estat els batallons que foren allistats pel govern xinès com a “voluntaris” per ajudar els seus aliats europeus, França i Gran Bretanya. Arribaren a Europa en successives onades quasi 150.000 xinesos que no entraren en combat sinó que se’l destinà a cavar trinxeres, a portar subministraments a primera línia del front i a fer, en fi, tot tipus de feines de suport als exèrcits francès i britànic. Se suposa que, en cas que l’origen de la grip fos xinès, així hauria arribat a França.
L’altra possibilitat és l’origen nord-americà. Està documentat que el primer cas conegut fou, el març de 1918, el d’un recluta de la base militar de Camp Funston, a Kansas. Aquest camp era un dels molts on anaven a parar els reclutes per convertir-se en soldats. Hi feien la instrucció milers al mateix temps. Així que quan el 4 de març de 1918 s’hi va produir la primera mort per la grip, els metges militars donaren per fet que n’hi hauria més, degut a la multitud que s’hi concentrava. Com així fou. En pocs dies moriren altres 47 reclutes. Però atesa la gernació que convivia en el camp es va considerar “normal” i els caps militars no pensaren en avortar l’enviament dels joves cap a les trinxeres d’Europa. El país estava en guerra i guanyar-la era primordial. Una malaltia, per greu que fos, no aturaria l’esforç bèl·lic. Així que, durant els mesos següents, centenars de milers de joves nord-americans, una part d’ells infectats amb la grip, partiren cap als camps de batalla de França.
En els pocs mesos que passaren des de l’arribada dels estatunidencs a França fins a l’armistici —novembre de 1918— l’epidèmia es convertí en pandèmia per mor del contagi massiu en els mateixos bucs que transportaven les tropes, en els campaments de rereguarda, en els hospitals, en les trinxeres, en els campaments de presoners d’una banda i una altra, en els pobles on els soldats de permís es relacionaven amb civils... Així s’anà estenent molt ràpidament per tots els països europeus, fossin combatents o no: França, Gran Bretanya, Itàlia, Alemanya, Espanya, Rússia... després saltà al nord d’Àfrica, arribà a Àsia...
Amb un origen o un altre, la pandèmia tingué tres onades: de març al juliol de 1918, del setembre al desembre de 1918 i del març a desembre de 1919, de les quals la segona va ser la més virulenta. Quan s’esvaí —ningú sap per què— deixà enrere almenys uns 50 milions de morts.
La grip als Països Catalans
El Govern espanyol, en principi, no es prengué seriosament l’amenaça de la malaltia. De fet, la premsa de Madrid, seguint el que deien les autoritats sanitàries, assegurava que el brot no implicava grans riscos. Així que no se suspengueren les nombroses festes populars de primavera, no es tancaren les escoles, no s’aturaren els actes religiosos ni els altres espectacles... El resultat és bo d’imaginar.
Així com moriren les primeres dotzenes de persones, la premsa passà a alarmar-se i a alarmar, alhora que publicava delirants anuncis de tot tipus de productes miraculosos que pretesament curaven la malaltia: com els estudis científicsque feien recomanacions desbaratades, per exemple que fumar era bo perquè el fum, quan entrava a l’organisme, ajudava a curar la malaltia. Així les coses, no pot estranyar que la pandèmia fes matx en especial a les ciutats més grans, com fou el cas de Barcelona.
Quan la calor del mes de juny va fer disminuir el nombre de contagiats i morts, va néixer l’esperança que l’estiu acabés amb l’amenaça. Es relaxaren els controls pensant que el pitjor ja havia passat. No fou així.
El 18 de setembre, el Diario de Barcelona informava d’un rebrot de la malaltia que afectava sobretot els quarters militars, en especial el de Montjuïc, on gairebé tota la guarnició emmalaltí. Ben aviat, el virus sortí de les casernes. La capital catalana multiplicà els casos en escassos dies.
El mes d’octubre de 1918, quan la capital catalana tenia uns 650.000 habitants, ja patia de l’ordre de 150.000 malalts, un 23% del total de barcelonins. Aleshores la Mancomunitat de Catalunya va prohibir les reunions de molta gent al mateix lloc. Es tancaren els teatres, s’anul·laren els concerts de música i els esdeveniments esportius... L’autoritat sanitària instal·là controls al port i les estacions del tren. L’objectiu era tancar Barcelona per via terrestre i marítima. Amb bon criteri, es pensava que a la capital era on més perill hi havia, per l’acumulació de gent. Tanmateix de poc serví.
El 9 d’octubre —el dia més luctuós—, la ciutat enregistrava 900 morts en 24 hores. Aleshores l’autoritat decretà el control de la vida ciutadana fins al més mínim detall: va impedir reunions de veïns als terrats, va prohibir que pasturessin ramats, tancà els pous d’aigua..., i alhora va obrir noves instal·lacions sanitàries improvisades per acollir els infectats perquè els hospitals no donaven a l’abast, es tancaren les escoles i la Universitat de Barcelona, es desinfectaren les vies públiques...
El desastre s’intensificà quan les botigues de queviures que tenien algun malalt a la família del propietari foren obligades a tancar. Com que, a més, Madrid havia ordenat el tancament de la frontera amb França, el resultat fou que la capital catalana començà a patir la manca d’aprovisionament, la qual cosa provocà que els preus es dispararen a l’alça, en especial el dels aliments, desinfectants i medicaments —el dels que se suposava que eren bons contra la malaltia, com la quinina, el multiplicaren per deu o més, quan en realitat no servien per a res. La histèria que es desfermà acabà amb les existències de tot aquest tipus de mercaderies. El caos fou total. Cap autoritat sabia ben bé què estava passant, com es podia fer-hi front ni com es propagava tan ràpidament aquella terrible maledicció.
Amb el nombre de morts desfermat, els serveis funeraris es veren sobrepassats. No sabien on podien soterrar tants de cadàvers. A la segona setmana d’octubre, moriren 1.700 barcelonins, però és que a la quarta la xifra era superior als 4.000. Com degué ser la cosa que les autoritats prohibiren que les esglésies repiquessin campanes de mort cada cop que una parròquia tingués una defunció, perquè el sinistre so metàl·lic no parava ni de dia ni de nit i ajudava a augmentar el pànic.
Les xifres de morts de la pandèmia divergeixen força en funció de les fonts. Només per al cas de Barcelona van des de les 7.000 fins a més de 22.000 defuncions —entre aproximadament l’1,2% i el 3,5% del total demogràfic—, cosa que, en qualsevol dels casos, dona idea clara de l’atroç impacte que tingué la pandèmia no tan sols per a la capital sinó per al conjunt de la societat catalana. Més clar queda el cop que rebé Barcelona si es compara el total dels seus morts amb els comptats al conjunt de l’Estat espanyol, que les diferents fonts situen entre un mínim de 150.000 fins a un màxim de 300.000, en uns moments que la població total superava de poc els 20 milions d’efectius; és a dir, entre un 0,75% i 1,5% sobre el conjunt. Uns percentatges que deixen en evidència l’enorme mortalitat soferta a Barcelona.
Més o menys la mateixa seqüència d’esdeveniments es va reproduir a la capital valenciana. L’onada de primavera fou greu, però no especialment destructiva. La de la tardor, no obstant, va ser d’una virulència feresta. L’epidèmia afectava en primera instància les barriades de gent més modesta, com sol ser habitual en aquest casos, però, quan començà a atacar les zones més distingides,el pànic entre les classes benestants es desfermà. L’arquebisbe de València, José María Salvador y Barrera, suspengué una visita a la diòcesi, no fos cosa que l’afectés el mal. Només durant el mes d’octubre de 2018moriren a la capital quasi 700 veïns, mentre que al conjunt de la óprovíncia de Castelló el nombre de morts final per mor de la pandèmia fou de quasi 2.000. Igual com a Catalunya, les autoritats intentaren atacar la malaltia impedint les aglomeracions de gent, desinfectant els llocs més sensibles —ports, estacions de tren, de diligències... —, aturant les escoles... Però de poc o res serví. El pànic va fer que molts veïns arreu del país es tanquessin a les respectives llars, excepte per complir el ritus catòlic d’anar a un centre de culte a implorar la intervenció divina, o d’algun dels seus sants, per esvair la malaltia, amb les conseqüències en sentit contrari que són bones d’imaginar. Entre tot aquell drama també hi hagué casos de reconeguda heroïcitat. Com la que demostrà el doctor Mariano Serrano, de la Beneficència Municipal valenciana, que en el seu dispensari del barri de Russafa lluità sense defallir per ajudar els seus veïns, fins que acabà contagiat i morí per l’epidèmia.
Tampoc les Illes se salvaren de la maledicció gripal, si bé el fet insular disminuí l’impacte si es compara amb el que patiren les zones més atacades, com fou Barcelona. Com per tot, al principi les autoritats locals no feren gaire cas a la malaltia, però així com anava morint la gent es prengueren les mateixes mesures que s’havien decretat al País Valencià i Catalunya. S’aïllaren les cases amb malalts, es desinfectaren totes les zones públiques que es pogué i en alguns pobles els batlles ordenaren fer fogateres a cada illeta de cases pensant que el fum ajudaria a esvair la malaltia. En realitat, l’únic que funcionà fou l’aïllament, com més radical millor. A la fi de l’epidèmia les Balears comptabilitzaven 1.890 morts —per sota de l’1% de la població—, 450 dels quals a la capital, Palma.
Fins ara, aquella pandèmia de grip ha estat la més letal que han patit els Països Catalans i la resta del món.