—Convergència i Unió afronta les eleccions del dia 29 de maig amb millors perspectives que va fer-ho l'any 1980, en què va obtenir majoria simple, i 1984, en què va obtenir majoria absoluta. Això els fa ser prepotents, a vostè i a la coalició?
—Crec que no. En tot cas, jo, i tothom, hem de fer un exercici constant contra el perill de la prepotència. El nostre objectiu és construir un país. Aquesta és una tasca molt important, que depassa molt les persones i els partits, en la seva amplitud i en el temps, i que requereix necessàriament una actitud humil i d'obertura envers tothom. Seria dolent que caiguéssim en la prepotència i hem de fer tots els possibles per no caure-hi. D'altra banda, tampoc hi ha base per a una prepotència, perquè el poder a Catalunya està molt repartit. Per exemple, els socialistes tenen molt de poder. I tenen pràcticament tot el poder a l'estat, amb importants àrees de poder amb repercussió a Catalunya. I, en definitiva, difícilment podem ser prepotents quan les eleccions estan per fer i no sabem quin serà el resultat.
—Què és el que més el preocupa?
—L'existència d'unes enquestes que ens són favorables, i sobre les quals jo sempre tinc una certa reserva, però que, en fi, existeixen, han creat un estat d'ànim que fa creure a molta gent que aquestes són unes eleccions que tenim guanyades. I no és cert. Aquest clima de victòria anticipada ens podria ser molt perjudicial, perquè podria suposar una desmobilització del nostre electorat o una dispersió de vot. I les dues coses serien dolentes de cara a la possibilitat, novament, d'un govern realment operatiu a Catalunya. Catalunya necessita un govern operatiu i ens cal, per tant, una votació important.
—Aquests dies, en diversos indrets del país hi ha polítics de talla que, arribats d'altres nacionalitats o regions de l'estat, participen en la campanya donant suport a les altres diverses opcions polítiques. És que el projecte nacionalista de CiU és localista i no té projecció fora de Catalunya? El preocupa que algú pugui fer aquesta interpretació?
—Sincerament, crec que a Catalunya aquesta lectura no es fa. A fora, potser poden arribar-hi imatges que poden no respondre a la realitat. Aquí, la gent sap que Convergència i Unió és una coalició moderna, que té un programa de modernitat, que l'ha aplicat durant vuit anys i del qual s'estan veient els resultats. A més, som una coalició amb obertura internacional i més aviat des del centre se'ns critica perquè viatgem massa. Per tant, no ens poden dir ara que som localistes. No hi ha risc de localisme. Crec que el nostre missatge és molt més obert i modern, i respon molt més a les idees actuals, que no per exemple el de la majoria de polítics de fora de Catalunya que puguin venir per aquí.
— Vostè té una trajectòria de servei al país que ja ve de lluny. No es pot dir que sigui polític, ni un nacionalista, improvisat, Aquesta trajectòria antiga és el secret del seu èxit actual?
—El que és cert és que jo no sóc una improvisació. Sóc actiu en la política des que tenia setze anys, i sempre en la mateixa línia catalanista i democràtica. Des de l'any 1946 he fet de tot d'acord amb la meva vocació de servei al país, des de treballar en el camp econòmic, fins a pintar parets i posar banderes en temps de la clandestinitat; des de treballar en el camp cultural fins a anar a la presó. I he viatjat pel país, la qual cosa m'ha ajudat a poder-lo conèixer i a estimar-lo.
—Eleccions rere eleccions, utilitzant constantment el nom de Catalunya i amb Jordi Pujol al front, Convergència i Unió ha anat progressant en els resultats obtinguts. La Catalunya que vostè i la seva coalició han governat durant els vuit darrers anys, també ha progressat?
—Catalunya progressa. Progressa molt i en molts aspectes. Això no vol dir que no tingui problemes i que no tingui, també, gent que no progressa. Que un país progressi, no vol dir que tothom progressi. Hi ha gent que queda enrere i per la qual hem de tenir una atenció especial. Quant al fet d'utilitzar el nom de Catalunya, he de dir que no és veritat. El que passa és que jo sóc catalanista i com a catalanista, de què es vol que parli, no puc pas parlar de Mantxuco, he de parlar de Catalunya. Un catalanista ha de parlar constantment de Catalunya, naturalment.
—Per mimetisme o potser per un hàbit adquirit, s'acostuma a mesurar el progrés de Catalunya en l'àmbit de l'Estat espanyol. En aquest o en algun altre marc referencial, i la Catalunya d'avui es pot posar com a exemple?
—Catalunya, en aquests moments, està progressant d'una manera clara per sobre de la mitjana espanyola i per sobre de la mitjana europea. Quant a progrés, a dinamisme, Catalunya està avançant molt fortament i té una bona imatge en el conjunt d'Espanya —malgrat algunes crítiques que ens puguin fer—, i té una bona imatge en el conjunt d'Europa —per bé que alguns països europeus puguin estar situats per damunt de nosaltres—. Catalunya és exemple de progrés tant en els camps econòmic, tècnic, i cultural, com en el de les iniciatives polítiques que es prenen, de la convivència i del model social. I a més hi ha fets concrets com el dels Jocs Olímpics que acaben de subratllar aquesta bona imatge.
—A Europa volíem arribar, quan es resoldrà el trencaclosques regional europeu, els catalans serem cridats a participar-hi?
—Amb tota seguretat hi serem cridats. Però li he de dir dues coses. Primer, encara no hi ha una acceptació plena del fet regional a nivell europeu, si bé s'està progressant molt en aquest sentit. L'Assemblea de Regions han ajudat molt. D'altra banda, ni Convergència i Unió ni jo personalment no podrem intervenir activament en el tema regional europeu fins al mes d'octubre.
—Vostè té aspiracions a ser president de l'Assemblea de Regions d'Europa?
—És possible que un dia presenti la meva candidatura, però si aquesta ocasió es presentés d'una manera immediata, no podria aprofitar-la, perquè fins al mes d'octubre estic absolutament lligat per una sèrie de feines prioritàries, que sobretot afecten la relació amb Madrid, i que s'han de fer immediatament després de les eleccions. Em refereixo a l'endegament de tot el procés de relació amb l'administració central, que s'ha de renovar totalment. Per tant, si aquest tema de l'Assemblea de les Regions d'Europa es resol, com a principi sembla que s'hauria de resoldre, a finals de novembre, i si d'aquí a aleshores ja estem en condicions, probablement intentarem assolir-ne la presidència. Si es resolgués abans, no ho podríem fer. El calendari no ha anat com esperàvem a causa de la mort d'Edgar Faure.
—De nou en relació a la campanya electoral, Convergència i Unió es presenta com a la coalició disposada a fer-ho tot per Catalunya. Després de vuit anys de govern, li han quedat moltes coses per fer, senyor Pujol? L'oposició ha denunciat llargues llistes de feines no fetes.
—És clar que han quedat coses per fer, i d'aquí a quatre anys encara en quedaran. Construir un país és una feina de molts i molts anys, de fet, no s'acaba mai, sempre queden coses per fer. Ara, de les que em diuen que queden per fer, n'hi ha una pila que no són competència nostra i, per tant, no les podem fer nosaltres. Són competència del govern socialista de Madrid. D'altres, diuen que no les hem fet i sí que les hem fet. És ridícul que ens diguin que no hem fet el túnel de la Rovira, quan fa més d'un any que funciona. Altres, són coses que s'estan fent, algunes d'elles fins i tot s'estan acabant. Durant quatre anys m'he dedicat a anar amunt i avall, molt sovint inaugurant coses. L'oposició de vegades fa broma sobre això d'inaugurar coses, però cada vegada que s'inaugura una cosa és que s'ha fet. I n'hem fet moltíssimes. Moltíssimes. El país s'ha anat transformant per diverses raons, però d'una manera molt especial gràcies a allò que ha fet el govern de la Generalitat, de Convergència i Unió.
—Hi ha un excés de sectarisme, doncs, en les crítiques a l'obra del govern que vostè ha presidit?
—En alguns casos hi ha una evident falsedat o una presentació absolutament deformada.
—La confusió que encara es manté —vostè mateix n'ha fet al·lusió abans— sobre si una determinada competència és de la Generalitat o del govern central de l'estat, quan acabarà?
—S'ha d'anar millorant perquè, evidentment, hi ha unes certes confusions. Algunes costarà molt que quedin clares, perquè sempre hi haurà competències que aniran una mica a cavall. Això també passa en països de tradició autonòmica molt més consolidada que la nostra. No obstant això, per exemple, quan se'ns responsabilitza de la inseguretat ciutadana, aquesta sí que és una denúncia que m'atreveixo a qualificar de sectària. És intentar crear confusió en un fet evident. Tothom sap que qui per desgràcia té menys mitjans és la Generalitat, que té només sis-cents mossos d'esquadra i encara sempre els volen coartar. El que té 14.000 homes és el governador civil i els que tenen alguns milers de policies locals són els alcaldes. No obstant, de vegades la gent no sap ben bé qui és el responsable d'una cosa —i potser no vol ni saber-ho—, de vegades, només vol que funcioni. I quan no funciona, dóna la culpa a tothom que té autoritat, a tothom que té govern.
—Governar Catalunya, que, a la problemàtica comuna amb qualsevol altre país, ha d'afegir la d'una feina de reconstrucció nacional, segur que l'ha obligat a vostè a afluixar, a renunciar en alguns d'aquells aspectes que fa deu anys el devien empènyer a fundar Convergència Democràtica de Catalunya. En el camí han quedat molts descontents d'entre aquells que van estar amb vostè a l'inici?
—Segur que n'hi ha. Segur. Alguns per raons polítiques, altres vegades per raons personals. Això, evidentment, passa sempre. No obstant, crec sincerament que sóc un dels polítics que menys ha canviat, quant al que diu, al que pensa i quant al programa. No solament els meus discursos de l'any 1975, sinó en els meus llibres de l'any 1958, que llavors eren clandestins, es poden llegir sense que es notin els importants canvis que es poden notar en la majoria dels polítics, que avui diuen coses molt diferents del que deien aleshores. Això no treu que no hi hagi amics meus que no han estat d'acord amb la meva manera de fer, o que no s'han sentit prou tinguts en compte. Evidentment, aquestes coses passen, i saben greu, però passen, en política i en tot.
—En els pròxims anys es podran palpar alguns avanços concrets pel que fa a la reconstrucció nacional de Catalunya?
—Hi haurà avanços importants. És clar que sí.
—Quan passa pel carrer i llegeix algunes tanques en què a vostè i als consellers del govern que vostè presideix els diu que haurien d'anar a l'hospital, al carrer, a l'atur... què en pensa?
—Simplement, que jo no hauria fet aquesta publicitat.
—Més partidari que de fer jocs de paraules, ha preferit fer-se una bona fotografia de campanya, que mostra un Jordi Pujol més jove que el de fa quatre anys.
—Normalment a les fotos o a la televisió surto pitjor del que sóc. En canvi, en aquesta foto, jo diria que surto millor del que sóc. Per tant, he quedat molt parat, molt satisfet. Clar que el mèrit és del fotògraf, que va saber trobar l'expressió adequada, perquè el material és el mateix. Jo sóc el mateix sempre.
—I en aquestes eleccions vostè també vol el mateix, o vol un resultat encara millor que l'any 1984?
—Vull simplement poder seguir governant Catalunya amb estabilitat. I per a garantir l'estabilitat es necessita poder governar amb tranquil·litat. Volem els vots suficients perquè Convergència i Unió pugui governar amb aquesta tranquil·litat, simplement. Sense dependre dels altres.