El món educatiu fou un dels primers a posar pany i clau arran la crisi del coronavirus. La Comunitat de Madrid, la més afectada per la pandèmia a l’Estat espanyol, fou la primera a anunciar la suspensió de les classes a guarderies, col·legis, instituts, centres de formació professional i universitats a partir de l’l1 de març i, inicialment, durant dues setmanes. A Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià, els respectius governs es pronunciaren el dijous dia 12. Ximo Puig i Francina Armengol emplaçaren la paralització al següent dilluns, mentre que l’executiu català tancaria els centres a partir de l’endemà. Arribat el 13 de març, a 24 hores de l’anunci de l’estat d’alarma, totes les comunitats autònomes s’havien sumat al tancament escolar.
Des d’aleshores, la comunitat educativa ha iniciat una carrera a contrarellotge per a enfrontar-se a una realitat inèdita. Amb el curs bastant avançat, però amb més d’un terç de la docència pendent, l’escola ha hagut de replantejar-se de dalt a baix i adaptar, de manera inesperada i improvisada, tota la planificació anterior. La xarxa s’ha convertit en una important mediadora de l’activitat lúdica, laboral i educativa en temps de confinament. Les classes en línia, però, han posat sobre la taula tota una sèrie de desigualtats prèvies, vinculades amb la bretxa tecnològica i social, i que ara han esdevingut especialment visibles. L’aturada pel coronavirus manté a casa milions d’alumnes, però no a tots els seus pares, que també s’han vist sobrevinguts per les dificultats de conciliació.
Les decisions preses el passat 15 d’abril pel Ministeri d’Educació i Formació Professional, anunciades en concloure la reunió entre el Govern espanyol i les comunitats autònomes, acorden una avaluació contínua i global, en què l’aprovat serà la regla general i la repetició només una excepció. Altres mesures apunten a la possibilitat de reforçar l’aprenentatge durant l’estiu i a l’inici del proper curs. El tercer trimestre, que acaba de començar, s’haurà d’aprofitar per a recuperar, repassar i reforçar els aprenentatges i competències imprescindibles. La docència a distància s’instal·la amb nombroses incerteses, tant per a l’alumnat com per al professorat i les famílies. Parlem amb professionals del món de la pedagogia sobre com traure el major rendiment, evitar la sobrecàrrega i tractar de minimitzar les diferències entre estudiants.
“Cal que mestres i professors facin un disseny pedagògic de les seves assignatures. Això implica analitzar les necessitats de l’alumnat, les característiques del context, els recursos i eines disponibles i el temps per a fer una proposta realista”. Així planteja Marc Fuertes, doctor en pedagogia i professor a la Facultat d’Educació de la Universitat de Barcelona (UB), un principi bàsic de tot programa docent, però que ara pren més rellevància que mai. “Allò ideal és fer un disseny adaptat a la no presencialitat. No limitar-se a fer el mateix però a través d’una web cam”, afegeix Fuertes, membre del Grup de Recerca “Ensenyament i Aprenentatge Virtual” i de l’Observatori de l’Educació Digital de la UB.
D’acord amb Ana Ayuste, vicedegana i professora a la mateixa facultat, es deurien classificar els continguts segons la seua rellevància i deixar per a més endavant aquells que no siguin imprescindibles: “És evident que els currículums estan sobrecarregats. Hauríem d’assumir la responsabilitat de revisar-los en profunditat i adaptar-los a les necessitats actuals”. Ho planteja, a més, com un problema estructural, que va més enllà de la crisi actual i que interfereix en la motivació de l’alumnat: “Els estudiants han de trobar sentit a tot allò que aprenen si volem que s’involucrin en el seu procés d’aprenentatge. Acumular informació fragmentada per disciplines i de manera descontextualitzada com encara fa una part important del sistema educatiu no té gaire sentit”.
A l’hora de portar-ho a la pràctica, ambdós pedagogs coincideixen en el fet que, malgrat les dificultats, un dels avantatges de la no presencialitat és que permet una major flexibilitat i adaptabilitat temporal. “De vegades s’identifica educació a distància amb sincronia, és a dir, amb el directe que simula la docència presencial. En canvi, hi ha les possibilitats que ens brinda l’asincronia”, explica Fuertes. “Les dues combinades permeten, per una banda, que l’estudiant dugui a terme la seua activitat en funció dels horaris que li resultin més adequats i, per l’altra, que hi hagi una o vàries connexions sincròniques puntuals per establir converses, resoldre dubtes, etc. El bust parlant en directe, si no hi ha interacció, aporta poc valor afegit”, considera.
“Cal que hi hagin unes pautes temporals i garantir un cert ritme, tant pel que fa a la feina del professorat com a la dels alumnes, però per descomptat que no ha de ser idèntic al de l’escola”, considera Ana Ayuste. La pedagoga aposta per la combinació d’un sistema de tasques amb la interacció directa, però recomana cautela amb les videotrucades: “Estan bé per a mantenir el contacte amb l’alumnat, però no n’hem d’abusar. Ajuden a reforçar la cohesió del grup, a aclarir dubtes o donar feedback, però no poden substituir les classes presencials”.
Les mateixes fórmules, tanmateix, no són d’èxit per a tothom i l’estratègia haurà de dependre de la matèria, de l’edat i, encara més, de les circumstàncies personals de cada infant i família. “En etapes primerenques, com la de l’Educació Infantil i Primària, com que l’alumne no és gaire autònom, cal reforçar la presència i el guiatge virtual, la comunicació mestre-alumne i el contacte amb les famílies. Als últims cursos de primària i durant la secundària obligatòria, ja hi ha més possibilitats per a l’educació virtual, perquè els alumnes tenen més autonomia i domini del llenguatge”. Així explica Marc Fuertes unes particularitats i necessitats que sovint, però, no poden ser ateses.
L’obligació de treballar o teletreballar, combinada amb l’atenció dels fills a casa, pot suposar un greu problema de conciliació per a nombroses famílies. Davant d’aquesta realitat, Ana Ayuste anima als docents a plantejar-se la següent qüestió: “Els meus estudiants podran fer aquesta activitat tot sols o requeriran de l’ajut d’un adult que estigui en disposició de dominar aquest contingut o d’informar-se si convé? Si la resposta és que no, millor deixar-la per a la tornada a l’escola”. I afegeix: “La sensació de moltes persones, petites i grans, és que ara estan treballant més que mai i no sempre en les millors condicions”.
La bretxa tecnològica i social
El confinament ha traslladat a l’entorn digital gran part de l’activitat diària. Classes, feina i vida social es dirimeixen ara a través d’una pantalla. La resposta automàtica al tancament dels centres educatius ha estat la implantació de la docència en línia, però aquesta no és accessible per a tothom. Per a poder atendre una classe per videotrucada, rebre les tasques setmanals o reenviar els deures, calen un dispositiu i una connexió a Internet, a més dels coneixements per a poder fer-ho. A les cases on conviuen diversos estudiants o amb l’afegit de pares teletreballant, la manca de recursos pot derivar en un endarreriment dels infants.
Segons les dades de l’Enquesta sobre equipament i ús de les TICde l’Institut Nacional d’Estadística (INE) de l’any 2019, el 80,9 % de les llars amb almenys un membre de 16 a 74 anys disposen d’algun tipus d’ordinador (de sobretaula, portàtil o tableta). Ara bé, les xifres canvien si es té en compte el nivell d’ingressos: el 66 % de les llars que no arriben als 900 euros al mes no tenen Internet a casa i el 42 % no tenen ordinador. Diversos governs autonòmics, a més d’entitats com Save the children, han impulsat polítiques d’emergència per a proveir de tabletes amb internet als estudiants que ho necessiten i reduir així la bretxa digital.
La manca de dispositius, però, és només la cara visible d’un problema de base. Així ho explica María José Chivert, professora a la Facultat de Filosofia i Ciència de l’Educació de la Universitat de València: “És fàcil acceptar que cada estudiant és diferent dels altres, però cal recordar que a aquesta singularitat individual se li sumen també, en molts casos, diferents oportunitats. De fet, és més fàcil superar la bretxa tecnològica que la social, de la qual la primera n’és tan sols un reflex. Els problemes tècnics són de relleu en una situació com aquesta, però la bretxa social és més difícil de resoldre”.
Així ho sentencia també Ana Ayuste, de la Universitat de Barcelona: “Si ens limiten a replicar online el sistema d’educació presencial sense tenir en compte la situació de vulnerabilitat que viuen molts dels nostres alumnes estarem, amb molta probabilitat, davant d’un escenari de més desigualtats. Els estudiants que més escola necessiten són justament aquells que parteixen d’una situació de desavantatge social i econòmic més gran”. “Pensar que ara podran superat tots sols les barreres que el mateix sistema educatiu els hi posa és bastant inimaginable”, conclou.
Solucions: de l’avaluació diagnòstica a l’estiu enriquit
D’acord amb les decisions adoptades pel Ministeri d’Educació i Formació Professional, tots els alumnes passaran de curs com a norma general, la repetició serà excepcional i, en tot cas, l’equip docent haurà d’acordar-la de forma col·legiada i acompanyar-la d’un informe de reforç. L’avaluació es farà en funció del treball realitzat durant els dos primers trimestres. La tercera part del curs, impartida a distància, només podrà tenir-se en compte positivament. María José Chivert rep positivament aquesta “avaluació diagnòstica”, en tant que “la situació inèdita que vivim podria fer mal a qui menys oportunitats té, a qui és més vulnerable”.
“Tenim un dels sistemes educatius a nivell europeu que més castiga als estudiants, ja sigui a través del suspens o de la repetició de curs. Els estudis en general mostren que aquesta estratègia és del tot ineficaç”, denuncia Ana Ayuste. En aquesta línia, planteja “una avaluació basada en l’adquisició de competències i no tant de coneixements, que podria tenir en compte els aprenentatges valuosos, no necessàriament curriculars, que han adquirit els alumnes arran del confinament”. Per garantir l’efectivitat de l’avaluació, Marc Fuertes posa de relleu la importància de la retroalimentació: “Cal dir allò que s’ha fet bé, però també allò que cal millorar o refer. Amb només un retorn basat en una qualificació numèrica no s’informa prou a l’alumne”.
En el mateix paquet de mesures, la ministra Isabel Celaá pretén desenvolupar una activitat estival de reforç, de caràcter voluntari i que combine “coneixement i esports”. Si les condicions ho permeten, es desenvoluparia en el marc del Programa de Reforç, Orientació i Recolzament (PROA) com un treball conjunt entre comunitats, ajuntaments, diputacions i altres entitats voluntàries. “El govern ha escoltat la carta oberta d’organitzacions preocupades pel benestar educatiu com ara Save the children. És cert que la falta de climatització, de recursos econòmics en situació de crisis i de professorat seran qüestions a treballar, però la iniciativa, a pesar dels entrebancs, sembla beneficiosa”, expressa María José Chivert, de la UV.
Ana Ayuste, per contra, desconfia de les bonances d’aquesta escola estival: “Pensar que un mes o dos d’instrucció intensiva acabarà amb les desigualtats és bastant irreal. És atribuir a l’educació una capacitat que no té. El que cal des de sempre, i el que el confinament ha posat en evidència d’una manera alarmant, és desenvolupar les polítiques públiques necessàries per mitigar aquestes desigualtats”. Allò que sí que considera necessari és “aprofitar que a l’inici del proper curs caldrà adaptar el currículum de bona part de les assignatures per a fer-ho amb una mirada de més llarga distància”. De fet, així ho expressen tots tres pedagogs: de l’actual situació, caldrà extraure oportunitats, corregir els errors que han eixit a la llum i, sobretot, no tornar a amagar les desigualtats socials que tant repercuteixen en l’educació.