En les epidèmies sempre passen les mateixes coses i a la mateixa gent. Tant li fa si es consulta un text del segle XX com de l’època medieval. Es buiden els carrers i la misèria creix. Moren bàsicament els vells i el pobres, els metges van venuts i els polítics divaguen. El món només es veu des de la finestra. Vicent Garcia, rector de Vallfogona (1582-1623) ja ho va escriure al segle XVII: “Esta finestra és lo cel/ Hont està lo sol diví/Llum d’esta vida penosa...Les coses que importen només les saben els poetes. Amb el confinament la gent suposadament normal i petita descobreix, per dir-ho com en el vers del Vicent Andrés Estellés, que “hem perdut el costum de les coses amables” (Les nits que van fent la nit, 1999). Després, a poc a poc, els més forts sobreviuen i al final algun xiquet surt al carrer. Com diria el poeta: “només era la joia del carrer/ i els crits/ “Gol”, gol/ dels infants que jugaven” I la vida es reprèn. En les ciutats sortir a badar, ja ho sabia Baudelaire, és un principi bàsic de sobirania personal. Passejar entre les multituds i guaitar lliurement l’espectacle dels carrers és una característica imprescindible de la modernitat. Ho va dir Baudelaire i es pot aplicar a València o a Barcelona: Je t´aime, ô capitale infâme!…
Els historiadors han conservat dotzenes de testimonis de totes les èpoques i les coincidències en el comportament als moments d’epidèmies resulten realment sorprenents. Sempre que hi ha pestes també hi ha misèria, heroismes individuals, impotència de les autoritats i, al final, un nen que s’aventura pel carrer i que és el senyal que, malgrat tot, la vida sempre és més forta que els polítics tal·losos i que els profetes de calamitats. Un llibre recent sobre el carrer Montcada de Barcelona entre els segles XIII i XVIII, obra d’Albert García Espuche, que és sens dubte una aportació historiogràfica de primer ordre a la història urbana europea, recull una gran quantitat d’informacions que, poc o molt recorden el que està passant ara, potser amb l’única però decisiva diferència que ara vivim en una societat de masses on tots els fenòmens socials s’acceleren.
La pesta de 1589 va ser especialment nefasta a la capital catalana. El jesuïta Pere Gil (1551- 1622), testimoni directe, va escriure sobre aquell contagi algunes coses que avui encara reconeixeríem: “Encendiose tanto en Barcelona la peste que no hubo calle corta y pequeña que fuese en la cual aquella no penetrase. Y apenas hubo casa secular habitada en la que no enfermase alguien. Pocas veces se ha visto pestilencia de contagio, que hiciese tanto daño a una ciudad como esta hizo a Barcelona. (...) Al principio, los médicos, no acertaban en la curación porque sangraban y hacían guardar dieta, y no remediaban ni el grano ni la vértula. Después, a costa de muchos que murieron, comenzaron acertar el tratamiento no sangrando y dándoles caldo de gallina o pollo cada dos o tres horas, alternando con cordial o tríaca con agua escozonera. Los cirujanos aplicaban a los granos medicamentos para matarlos y a las vértulas les aplicaban ventosas para hacerlas salir al exterior y luego las maduraban con emplastes y si no se abrían por sí mismas, las abrían con lanceta o cauterio de fuego. Aplicaban también aceites a la cabeza de los pacientes para evitar que estos se volviesen frenéticos y pítimas al corazón y otros medicamentos, así, con buen concierto y orden, curaron a muchos y era tan fácil curar que muchos hombres y mujeres que habían servido a los apestados sabían muy bien curar. Duró la peste en Barcelona casi por espacio de ocho meses, esto es desde junio [de 1589] hasta principios de marzo [de 1590]. (...) Por lo cual se puede calcular que el número total de muertos de pestilencia en Barcelona sería de 12.000 a 13.000 personas más o menos”.
Al final, la vida sempre triomfa i els carrers marquen la temperatura de les ciutats. Quan ens desconfinem, tornem a Estellés, “la joia pura del carrer/ ens va reblir les mans de tendres grapats d’aigua”. Si els parcs son plens de xiquets voldrà dir que la gent confia en el futur. Si, per contra, no hi ha turistes o només hi passegen vells (i monges!) llavors la ciutat no pot esperar altra cosa que una decadència provinciana cap a la insignificança. Amb sort, una ciutat com cal pot oferir bons museus, sol i llibertats personals, però això ja depèn de si la història li ha anat de cara i ha tingut sort, o un exèrcit competent. El que no hi poden faltar son metges i notaris. Sobretot metges. Metges, carrers amples i urbanisme racionalista sempre han anat junts. El nexe d’unió es diu “higiene”.
Un dels primers documents higienistes europeus és el fulletó Abajo las murallas!!! (així amb tres exclamacions) de Pere Felip Monlau publicat a Barcelona, en 1841. A partir de la segona meitat del segle XIX més o menys totes les ciutats europees van entendre que calia demolir barris sencers i ventilar carrers per evitar les epidèmies. Així, de pas s’estalviaven malalties i bullangues, dues coses que els pobres incuben amb facilitat sospitosa. Ningú es va lamentar per l’acció de la piqueta. La ciutat burgesa és una ciutat d’higiene que expulsa el fum, les fàbriques i els pobres a l’extraradi. Arreu d’Europa ciutats senceres, començant per Praga a finals del XIX, demoliren barris vells, com el de Josepov, on vivien els jueus i hi regnava una misèria extrema. Algunes ciutats aprofitaren per reescriure la seva història inventant, com en el cas de Florència, un urbanisme “renaixentista” molt reeixit. La manera com a Itàlia els turistes fotografien obsessivament edificis “renaixentistes” del segle XIX o del període mussolinià és entendridora.
També a Barcelona, els butlletins dels primers anys del Centre Excursionista de Catalunya, fundat al novembre de 1876, recullen descripcions sagnants de la vida dels treballadors als barris vells. L’aprovació del projecte de l’eixample de València en 1887 o l’obertura de la Via Laietana barcelonina a partir del 1908, instigada per Francesc Cambó, son exemples, d’aquesta curiosa barreja de model burgés, higienisme i especulació immobiliària ben portada que en el cas barceloní ha estudiat recentment Borja de Riquer. El model de ciutat barceloní no és el de Cerdà, sinó el que s’imposà amb Cambó en la dècada de 1910 quan el tifus també hi feia milers de morts, però, al mateix temps, el Paral·lel coneixia la seva època gloriosa i naixia de l'aeroport del Prat. Els carrers son això: vida i mort, malaltia i jocs de nens. És el que ha estat sempre, com sempre hi ha hagut polítics infames i homes i dones que amb voluntat han tornat a aixecar les coses. També quan han acabat les grans epidèmies la gent ha sortit al carrer per ajustar els comptes als governants corruptes. Ho diu la història i ho sabia Plató. Ara que desconfinen no serà diferent.