La victoriosa derrota de Dídac Rocher

En el trànsit de la dècada passada a l'actual Dídac Rocher va viure una certa eclosió amb la publicació, gairebé successiva de l'enlluernador El nus (Temps Record, 2009), del més obscur però també apreciable Porpra (Gat Records, 2012), i del treball d'orfebreria fabril (i potser febril) que va ser el copiós El Minotaure i Teseu (Gat Records, 2013), una immersió conscienciosa en l'univers de Salvador Espriu amb motiu del centenari del gran poeta. Des d'aleshores, Rocher no ha estat inactiu, ha format part d'un grapat de projectes col·laboratius amb la poesia sempre en el centre de l'operatiu, com ara en l'espectacle sobre la traducció de Jaume C. Pons Alorda dels versos de Walt Whitman o quan es va aliar amb el poeta Fèlix Cucurull, entre més. 

Cada creador té els seus temps de cocció, però l'atzar ha volgut que el nou treball discogràfic de Rocher ens haja arribat en moments d'especial sotsobra. Amb el suport del seu equip de referència, Dani Ferrer com a productor i Marc Prat (baix), Xavi Molero (bateria i percussions) i Jordi Solans (guitarres), als quals es van unir en una segona fase Albert Freixas i Narcís Corominas, Rocher lliura un nou treball ric en capes textuals, delicat i elegant, amb una sonoritat que el connecta amb la contemporaneïtat. El disc s'obri amb “L'espera”, un tall amb una atmosfera densa en el qual destaca una lletra suggeridora i polisèmica: “Mans en perpètua eclosió, / límits de llum a l'horitzó. / Immortals en la foscor, / l'aventura en aquest clam”.

“Retorn” té una mena d'inici de cabaret fantasmagòric i un soroll de fons brut, que contrasta amb la veu granulosa però clara de Rocher. En tot cas, el marc escaient per al seu text críptic. “Enllà” és una peça més convencional, però també és una cançó ben feta i plena de lirisme, un tall que creix i creix gràcies a una tornada preciosa i un remat esplèndid, amb una certa èpica continguda. Nivell sostingut per “Arribar”, un altre tema esfèric (va ser l'avançament del disc) construït sobre arranjaments identificables però precisos i una lletra evocativa i bonica. I també aguanta bé les comparatives “Durar”, tall amb reminiscències dreampop que s'ajusta com un guant al discurs amb un punt oníric de la composició: “El miracle és un miratge / apareixes vestida de nit”.

Tal vegada amb una una mica menys d'inspiració, però sense abandonar en cap moment la zona de solvència del conjunt, trobem “Estigma”, la cançó que arrodoneix el tram més introspectiu i vaporós, en algun punt de confluència entre Ferran Palau i Tindersticks.

“La derrota” és un necessari canvi de rumb. “Remous les pedres / dies com punys”, canta Rocher, enmig d'un embolcall musical amb molt de gruix, amb la veu del cantautor envoltada d'efectes i un cor de banda sonora de pel·lícula obscura i efluvis de Nick Cave.  “Arrelar” és un nou canvi de cadència, una miniatura (no arriba als dos minuts) d'una senzillesa colpidora, amb l'efecte en l'oient d'una cançó de bressol: “Em portes, em banyes i em sorprens, / m'aculls i arrele en tu”. Una preciositat.

“Glòria” és un altre dels talls (molt) destacats, que conté una tornada expressiva, adhesiva, que ens acompanya en progressió cap al millor remat de l'àlbum, un treball instrumental notable. Bon sabor que perdura gràcies a “Renéixer”, tema final també construït en progressió. I amb un text amb una gran càrrega simbòlica, que cadascú llegirà a la seua manera: “Parla'm d'aquells dies, / fes refugi d'aquell temps. / Porta'm fins a aquells dies, / serà com arribar”.

Una cançó, com altres del disc, amb l'estranya propietat de semblar que ha estat escrita per a nosaltres. L'estranya i trista màgia d'un disc fosc però lluminós, a la seua manera, que ens va ser lliurat un 13 de març. Quan començava el confinament. Una derrota que, en realitat, és una victòria artística. Quan aquest tipus de coses petites però grans són més necessàries que mai.