No són pocs els historiadors que indiquen que la repressió patida a Catalunya després de la Guerra Civil va ser doble. El Principat va patir les conseqüències de la derrota per la seua majoria republicana i, també, per haver defensat la seua condició nacional. De les derrotes més severes, però, també sorgeixen les reaccions més fermes. I si el catalanisme va ser un dels moviments més perseguits pel franquisme, també va ser un dels primers corrents a organitzar-se tant a l’exili com a l’interior. No debades, enguany se celebra el 80 aniversari de la fundació del Front Nacional de Catalunya a París. La reconstitució de la Generalitat a l’exili també n’és una mostra. Com a exemples interiors hi ha la vaga de tramvies de 1951 a Barcelona, que va comptar amb el suport dels sindicats i partits clandestins i que responia a l’augment del preu dels viatges, que esdevenia un greuge comparatiu amb el preu establert a Madrid i que acabaria sent modificat -i amb el governador civil i l’alcalde de Barcelona destituïts.
Guiomar Amell, nascuda el 1938, va ser una de les protagonistes d’aquella època. Explica que llavors, a Catalunya, “hi havia un vestigi de la Renaixença i de la mentalitat republicana”, tot i que reconeix que, en general, “la història de Catalunya era totalment ignorada”. Entitats com ara l’Acadèmia de la Llengua Catalana, de la Congregació Mariana, ubicada al carrer Balmes de Barcelona, de la qual Amell en participava -les noies no en podien ser membres- treballaven per reparar la desmemòria. “El dret de reunió estava prohibit i calia una certa cobertura dels estaments que, llavors, el catolicisme podia acollir i que tenien una certa autonomia”. Guiomar Amell va entrar en l’Acadèmia -fundada el segle XIX i refundada en aquell moment- a través d’un cosí germà seu que n’era membre, Eduard Amell, i va ser allà on va conèixer el nucli de gent que protagonitzaria les reaccions contra la dictadura que tindrien el seu punt àlgid en els fets del Palau. “Se’ns va despertar el cuquet de conèixer Catalunya i d’entendre aquella situació tan adversa que vivíem, de parlar una llengua que no ens deixaven ni aprendre a escriure”. Amell recorda com “tots aquells joves d’àmbit cristià ens posàvem en contacte amb intel·lectuals de llarga trajectòria” com ara l’historiador Jaume Vicens Vives (1910-1960) o l'escriptor Raimon Galí (1917-2005), llavors recentment tornat de l’exili. Les activitats culturals -excursions, representacions teatrals, etc.- dissimulaven els propòsits d’aquest nucli cristià que aspirava a estimular “el desig de recuperar-nos com a poble i com a país. Com a catalans”, explica Amell, que es va dedicar professionalment a la docència de Belles Arts.
També estava vinculada a aquell grup Pilar Porcel. Nascuda a Barcelona el 1938, aquesta historiadora s’hi va integrar també a través de la seua família -el seu germà Lluís formava part de l’Acadèmia- i allà va satisfer “l’interès que sempre vaig tenir pel que passava al meu país”. Alguna cosa bategava a Catalunya. I si algun esdeveniment ho va acabar d’evidenciar, aquell va ser l’afer Galinsoga de 1959, protagonitzat per gairebé la mateixa gent que integrava aquell grup i també per la que un any més tard organitzaria la reacció al Palau de la Música.
Afer Galinsoga
Una nit d’estiu de 1959, Guiomar Amell va participar en una acció que va acabar amb el trencament dels vidres dels aparadors de la redacció de La Vanguardia –que durant els anys de dictadura va ser rebatejada pels editors com La Vanguardia Española--, ubicada al carrer Pelai de Barcelona, entre Ciutat Vella i l’Eixample. “No ens van agafar”, recorda. Un grup de joves es dedicaven a escriure cartes als subscriptors del diari perquè se’n donaren de baixa, n’estripaven exemplars i els cremaven al carrer per fer visible una campanya en un context del tot hostil. Molts quioscos, pel seu compte, acumulaven exemplars de La Vanguardia sense poder vendre’ls.
Era la reacció als improperis de Luis Martínez de Galinsoga (1891-1967), qui havia estat dirigint el diari des de l’inici de la dictadura i que al juny de 1959, a l’església barcelonina de Sant Ildefons -al barri de Sant Gervasi-, abandonaria una missa enmig d’un sermó predicat en català després d’increpar el sacerdot i donar-li la seua targeta de director del diari per deixar constància de la seua presència. Galinsoga, d’origen cartaginès, abandonava el temple afirmant que “todos los catalanes son una mierda”. La reacció popular a les seues paraules mai no l’hauria imaginat.
Pamflets d’una sola cara rodarien per la ciutat. La conclusió d’un d’aquells escrits era clara: “Boicot total a ‘La Vanguardia’”. L’autor i l’impressor eren els mateixos que un any més tard farien un pamflet similar contra el dictador Francisco Franco i que seria l’origen de sengles condemnes pels fets del Palau de la Música. Eren Jordi Pujol i l’humil impressor Francesc Pizón, que serien condemnats un any més tard, però que en l’afer Galinsoga, no van ser descoberts.
La campanya servia per mirar de fer fora Galinsoga de la direcció del diari, cosa que es va acabar produint al febrer de 1960. Abans, el missatge que corria per assolir aquest propòsit era ben clar: “el català que anunciï, llegeixi, compri o no es doni de baixa [de La Vanguardia] si està inscrit, és un renegat”. No era l’únic escrit que circulava amb un missatge com aquest. En un altre, Pujol, de forma anònima, avisava que Galinsoga havia “tractat de mals nascuts als catalans que no estan d’acord amb la política del Règim”, que “havia tractat al personal dels tallers de La Vanguardia de ‘perros catalanes’” i que “seria senyal de manca total de dignitat i de virilitat que la presència a Catalunya, i en un lloc tan important, d’un home d’aquesta mena fos suportada sense la més lleu protesta. Seria un senyal evident que insultant-nos com fa, en Galinsoga té raó”.
“Després de molt de temps, vam aconseguir que en Galinsoga fos expulsat de la direcció del diari”. Són paraules de Josep Espar i Ticó (1927), polític i advocat que formava part del CC (Cristians Catalans o Crist Catalunya) i que seria, anys més tard, un dels fundadors de Convergència Democràtica, a més d’haver sigut fundador, també, del diari Avui i de la revista Cavall Fort. Qui més tard seria un històric del PSC i president del Parlament de Catalunya entre 1995 i 1999, Joan Reventós i Carner (1927-2004) havia estat l’encarregat de donar la notícia a Espar. “Pep! El director de La Vanguardia ha saltat, l’acaben de treure!”, recorda Espar que va sentir a l’altra banda del telèfon. El 7 de febrer de 1960 La Vanguardia es publicaria per primera vegada en més de 20 anys sense el segell de Galinsoga.
“Feia molt de temps que estàvem en aquesta lluita i vèiem que anàvem avançant i avançant fins que ho vam aconseguir”, recorda Pep Espar amb emoció. “A Madrid es van adonar que s’havia ferit el sentiment català amb el que havia dit el Galinsoga. I llavors, des de Madrid es va inventar una operació per fer la gara-gara a Catalunya i que no ens distanciéssim encara més”. Eren els preludis del que va ocórrer el 19 de maig de 1960.
Els fets del Palau
El ressò de l’afer Galinsoga havia estat tal que havia acabat amb el director del diari més transcendent de Catalunya després de dues dècades al capdavant. També havia despertat en el règim la necessitat d’apropar-se a una Catalunya que evidenciava la seua hostilitat contra el dictador. Aquest aproximament, però, va fracassar, tal com es va posar de manifest la nit d’aquell 19 de maig d’ara fa seixanta anys.
Els inductors d’aquells fets formaven un “nucli de pensament”, tal com recorda Guiomar Amell, que cita persones com els esmentats Raimon Galí i Jaume Vicens Vives o com el mossèn Josep Maria Ballarín (1920-2016) o Miquel Coll i Alentorn (1904-1990). Aquest últim, que va presidir el Parlament de Catalunya entre 1984 i 1988, segons recorda el també entrevistat Xavier Polo, “no tenia relació amb l’Acadèmia de la Llengua Catalana ni feia acció de carrer”, tot i que era un dels membres d’Unió Democràtica amb vincles amb aquell entorn. Però si algú establia l’estratègia política d’aquelles protestes, asseguren els entrevistats, aquest era Jordi Pujol.
Aquell grup d’activistes era la mostra, segons recorda Pilar Porcel, que l’oposició al franquisme no només l’integraven el comunisme o les ideologies obreristes. “Hi havia també una classe mitjana que s’hi oposava, gent que no era pobre i que reaccionava a l’estupidesa d’haver prohibit la interpretació del ‘Cant de la Senyera’” en l’homenatge al centenari del poeta Joan Maragall (1860-1911).
El de Maragall va ser un homenatge promogut pel règim que no va tindre l’efecte desitjat pels seus impulsors. Es tractava d’un concert de l’Orfeó Català en què estava previst la interpretació d’aquell poema emblemàtic de Maragall i que havia musicat, precisament, el fundador de l’Orfeó, Lluís Millet i Pagès (1867-1941). De manera sobtada, el governador de Barcelona, Felipe Acedo Colunga (1896-1965), va decidir prohibir-ne la interpretació. Segons recorda Pep Espar, la raó que va donar és que aquell cant era “el dels separatistes”. Llavors, “un grup de ciutadans que havíem fet la campanya contra Galinsoga ens vam reunir a Montserrat”, on es van conjurar perquè “si l’Orfeó no interpreta el ‘Cant de la Senyera’, ho farem nosaltres”. Espar explica que abans dels fets “van fer tot el possible” perquè el governador permetera finalment aquella interpretació. No va ser possible. Per això, aquell grup de joves va decidir comprar les entrades per assistir a l’acte.
L’assistència es va organitzar de tal manera que tots els joves disposats a entonar aquell cant entraren al mateix temps. “Ens van informar que la policia també havia comprat moltes entrades i que un terç del galliner estaria ocupat per ells”, explica Xavier Polo Ribas (Barcelona, 1933), històric catalanista i un dels més actius durant l’etapa de la política clandestina, qui recorda perfectament els ministres franquistes que també hi eren al Palau de la Música aquella nit: Mariano Navarro Rubio, d’Hisenda; Alberto Ullastres, de Comerç; Camilo Alonso Vega, de Cogovernació; i José Solís Ruiz, secretari general del Movimiento.
Amb tot aquell desplegament institucional, “l’operació de camuflatge” -tal com descriu Guiomar Amell- desplegada per Franco per sufocar els ànims després de l’afer Galinsoga implicava un altre desplegament, el militar. Els terrats i els carrers estaven estrictament vigilats. “I tot i això, vam aconseguir penjar una senyera a la Sagrada Família mentre desfilava l’exèrcit per la Diagonal”. A dins del Palau la vigilància era ben estricta. Amell explica que bona part del públic eren homes amb gavardina fàcils d’identificar com a policies de paisà. Des del segon pis, els catalanistes, una vegada acabat el concert i enmig dels aplaudiments, van començar a entonar el ‘Cant de la senyera’. Qui va iniciar la interpretació a capella va ser Pep Espar.
“Jo veia com el director de l’Orfeó”, en aquell moment Lluís Maria Millet (1906-1990), fill del fundador, “feia un gest per evitar que cantéssim. Però em vaig aixecar entre dos policies de paisà i vaig cantar: ‘al damunt dels nostres cants...’. I una part del públic continuava: ‘aixequem una senyera...’”. És el record d’Espar, qui estava convençut que “a Catalunya, quan es diu que es farà una cosa, s’ha de fer passi el que passi”. Espar va poder fugir perquè “els policies que tenia al costat no eren massa potents”. Recorda que va fer un cop de puny a un agent “que es va quedar blanc i va caure desplomat. El vaig agafar per les cames per apartar-ho”. Espar amagar-se al monestir de Montserrat, on el pare abat Aureli Maria Escarré (1908-1968), li va retreure la seua actuació. “Però el somriure el va trair, i se’l veia content”. Espar, amb altres, va restar amagat al monestir durant més d’un mes, acollits per l’abat esmentat. Hi havia arribat en cotxe, al qual va accedir “miraculosament”. El tenia aparcat a la Via Laietana, a tocar del Palau de la Música aquella mateixa nit de fa seixanta anys.
Guiomar Amell té un record ben similar. Després que Espar es llevara de damunt aquell policia, “jo em vaig agafar del seu braç, com si fóssim parella, i vam baixar per les escales fins arribar al carrer”. Finalment, Amell marxaria amb Raimon Galí per trobar-se amb l’historiador i editor Josep Benet (1920-2008), qui també va participar en aquells fets “organitzant la col·locació dels pasquins a dalt del Palau”, tal com recorda la seua vídua, Florència Ventura, que està a punt de fer 98 anys. Durant el camí de la fugida cap al santuari de Queralt, al municipi de Berga (Berguedà), on els esperaven el mossèn Ballarín i l’historiador Josep Benet, Guiomar Amell i Raimon Galí van composar fins i tot una lletra de cançó explicant els fets del Palau. “Al galliner del Palau, s’hi canta s’hi canta ‘la Senyera’ esclata perquè així ens plau”. Curiosament, Amell va conèixer el seu marit, Llibert Cuatrecasas -nascut el 1934 i que als vuitanta i als noranta seria diputat de CiU, per part d’Unió Democràtica de Catalunya, al Parlament i al Congrés- escrivint a màquina el seu nom quan copiava els atestats dels fets i relatava les pallisses i tortures de la policia als detinguts a la jefatura de la via Laietana, protagonitzades pel comissari Antonio Juan Creix (1914-1985). “En aquell moment no hi havia fotocopiadores, i les noies copiàvem a màquina els atestats, i és quan vaig llegir el seu nom. Dos anys més tard em casaria amb ell i sempre vam compartir la lluita política”.
El boca a boca havia fet possible que en un context en què la comunicació no era, ni de bon tros, tan senzilla i ràpida com avui, una munió de gent es congregara al Palau de la Música per cantar el Cant de la Senyera. “Allò va representar l’esclat d’un sentiment que portàvem a dins. Si no n’haguessin prohibit la interpretació no hagués passat res”, explica Pilar Porcel, qui a més rememora que van haver d’aprendre’s la lletra setmanes abans i que cadascú es va pagar l’entrada amb els seus propis diners.
Curiosament, el principal instigador d’aquella resposta al règim, Jordi Pujol, no va acudir al Palau de la Música. “Ell ens tenia com a activistes a nosaltres i d’alguna manera es reservava. Ja estava casat, tenia dues criatures i nosaltres encara érem solters. Ell patia més risc”, justifica Amell. Tot i així, Pujol va ser descobert com a autor del pamflet ‘Us presentem al general Franco’, repartit aquells mateixos dies d’estada del dictador a Barcelona, i el van acabar detenint després d’haver detingut abans una trentena de persones. Algun dels detinguts hauria pogut donar la pista de l’autoria de Jordi Pujol dels pamflets. L’expresident es refereix a Jaume Casajoana (1930-2001), advocat, membre del CC i de la Joventut Obrera Cristiana -i qui seria, posteriorment, un dels fundadors de Convergència Democràtica- i un dels detinguts pels fets del Palau com a coneixedor del paper de Pujol en l’esdeveniment. L’altre coneixedor de la implicació del llavors futur president, Ramon Fuster i Rabés (1916-1976), intel·lectual, pedagog, també fundador del diari Avui i també membre del CC, era qui havia corregit els textos dels pamflets, tal com indica el mateix president Pujol en l’entrevista posterior, tot i que a ell “no el van anar a buscar”.
“Pujol, Catalunya”
Inevitablement, Pujol esdevindria un símbol per al país. El llavors futur president seria condemnat per rebel·lió a set anys i 19 dies de presó després d’haver estat jutjat per un consell de guerra. Amb ell seria també condemnat a tres anys Francesc Pizón, que regentava una impremta del carrer Viladomat, des d’on s’havien imprès els escrits subversius.
També va ser subversiu el discurs de Pujol davant el consell de guerra. L’acusat es va negar a moderar el to a canvi d’una rebaixa de la pena. “La actitud que movió al señor Pizón y a mí fue de profunda raíz espiritual, de rotunda afirmación. Hablo por mi -si bien, el señor Pizón a pesar de sus 66 años participa en este mismo pensar. Yo pertenezco a una generación que sube, a una juventud que crece lentamente, naturalmente, obstinadamente. Y que se mueve por exigencias espirituales y, en buena parte, y esto conforta, por imperativos de tipo cristiano, y para honra y orgullo de nuestro país”, cita un paràgraf el document oficial en què consta la declaració del llavors futur president català.
Xavier Polo va assistir presencialment a aquell consell i es va conscienciar que calia convertir Pujol en el referent de l’oposició catalana al franquisme. “Aquella era l’època del Makarios a Xipre, d’Ahmed Ben Bella a Algèria i de David Ben-Gurion a Israel. Llavors vaig pensar que si cada moviment nacional té un home que hi posa la cara, nosaltres ja el teníem i l’havíem d’aprofitar”. Polo es va encarregar de recórrer el Principat en el seu cotxe cada cap de setmana per pintar “Pujol Catalunya” a cada paret que trobava. El mateix Polo es reivindica com a creador d’aquella campanya, en la qual també van participar alguns valencians -instats per l’editor Max Cahner (1936-2013), conseller català de Cultura entre 1980 i 1984-, i que es va allargar fins el seu alliberament, el dia de Sant Jordi de 1964. Fins llavors, les pintades s’havien multiplicat i també les monedes que presentaven el cognom de Pujol per sobre de la cara de Franco.
Mentre es feia tot això, Pujol havia estat traslladat a la presó de Torrero, a Saragossa, per després passar un any confinat a Girona, tal com explica amb tot detall en l’entrevista posterior. Mentrestant, l’abat Escarré es va ocupar d’endegar una campanya internacional per denunciar la situació que s’estava patint amb la dictadura franquista. Una campanya que arribà al punt àlgid amb una entrevista publicada al diari francès Le Monde en la portada del 14 de novembre de 1963 i que deixava un titular contundent: “El règim espanyol es diu cristià, però no obeeix els principis bàsics del cristianisme”. El 1965, l’eclesiàstic va haver de marxar a l’exili italià. Hi tornà per morir el 1968.
Tal com conclou l’historiador Lluís Duran, membre del consell de redacció de la Revista de Catalunya, els fets del Palau “representen la victòria definitiva en l’afer Galinsoga, i també la primera victòria després de la gran derrota generacional de la guerra”. També serien el punt de partida definitiu de molts altres esdeveniments posteriors que democratitzarien la consciència ciutadana de Catalunya i que culminarien, en bona part, amb el restabliment de la Generalitat de Catalunya durant la Transició. Així ho pensa Guiomar Amell, que celebra haver-se implicat en tot allò “malgrat la consigna familiar de l’època, que era la de no embolicar-se en afers perillosos”. Els consultats asseguren que avui Catalunya té millors condicions com a país que el 1960. Però que si les té és gràcies a accions com la dels fets del Palau. Tant és així que Pilar Porcel pensa que “sense els fets del Palau no hi hagués hagut un 1 d’octubre”.