-Han passat 25 anys des que Vilaweb va començar a rodar. Quin futur es contemplava el 1995 per als mitjans digitals?
-Em fa gràcia que la gent, amb allò que nosaltres vam ser els pioners en aquest àmbit, tinga la sensació que nosaltres vam veure el futur. Això no és veritat. Nosaltres no sabíem el que estàvem fent! Al 1995 tot això era molt desconegut. Pràcticament només als Estats Units, alguns diaris com ara el San Jose Mercury News -i pocs més- estaven començant a explorar com es feia periodisme a Internet. I tots els que ens llançàvem a aquesta aventura no sabíem ben bé el que estàvem fent. Sabíem que podia ser una oportunitat. Però si algú diu que ell ja sabia que al 1995 això acabaria així, no diria la veritat. Sabíem que pagava la pena tirar-nos a la piscina, però encara no teníem clar si hi havia aigua, si podíem nadar o quina profunditat hi hauria.
-Hi havia algun país que permetera pensar que el periodisme digital tenia futur?
-Amèrica anava molt més avançat, és evident. A l’estiu del 1995, tot just quan va arrencar Vilaweb, em van convidar a anar a Hamilton, una ciutat que hi ha al sud de Toronto, al Canadà, concretament al Hamilton Spectator, que és el diari local i que, precisament, feia les proves per saber com havia de ser un diari en internet, i per això van ajuntar gent de diversos llocs del món per treballar en el que havia de ser el primer model del diari. I recorde, per exemple, el dia que vaig arribar a Hamilton, al carrer en què anava a viure, la sorpresa de veure cartells publicitaris que incloïen adreces d’internet. Això al Canadà ja era normal. Ací no ho havia vist mai.
-El lector de Vilaweb és, sobretot, independentista, com el mateix mitjà. Però quan es va crear el diari, l’independentisme era ben minoritari. Com convivia el mitjà en una societat allunyada políticament de la línia editorial?
-Com saps, Vilaweb té els seus orígens precisament en EL TEMPS. Som fills d’EL TEMPS, perquè la nostra formació periodística es va forjar en la revista. La d’Assumpció [Maresma], que en va ser directora, també. EL TEMPS també és un mitjà que s’ha definit clarament en termes polítics i nacionals. Per tant, veníem d’una escola en què la definició no impedia fer un periodisme rigorós i seriós com el que esteu fent des del vostre setmanari des de ja fa 36 anys. Per tant, per a nosaltres no era estrany. Ho havíem mamat en EL TEMPS, allò de tindre unes idees i viure en un entorn en què no necessàriament quadraven sempre.
-Quines eren les primeres dades d’audiència de Vilaweb?
-Ridícules [riu]. Nosaltres distingim dues èpoques. En l’època pionera, que arribaria fins el 2004 -tot va canviar amb els atemptats de l’11 de març-, el problema no era l’audiència, sinó quanta gent es connectava a internet. Tot depenia que la gent es connectara a una cosa que encara era molt complicada de fer arribar a les cases, quan els mòbils encara no tenien, ni de bon tros, les utilitats que tenen ara... Tecnològicament, el país no tenia res a veure amb el que és ara. A mi m’agrada dir que les primeres audiències eren molt selectives. Poquíssima gent, si ho comparem amb les que tenim ara. Però la gent que ens visitava era gent molt interessant. L’atmosfera dels inicis d’internet, de fet, a vegades, es troba a faltar. Perquè la gent era molt respectuosa, molt innovadora, col·laborava per damunt dels interessos personals i professionals... Aquella primera etapa d’internet era un goig. I quan internet es va massificar, tot va canviar.
-Quins tipus de notícies eren les que més funcionaven de cara a l’audiència en aquella època?
-Al principi, com que no sabíem ben bé el que fèiem, érem un directori: un lloc en què cada vegada que apareixia una pàgina en català o dels Països Catalans, nosaltres la indexàvem i, si hi havia una notícia, explicàvem al lector que allà podien trobar tota la informació, la font directa, etc. Això es podia fer perquè en aquell moment pràcticament no hi havia diaris digitals, tal com deia abans, i una de les experiències en què tots ens fixàvem era el projecte d’un directori de Yahoo!, el Yahoo! News, que catalogava i ordenava la informació perquè la gent tinguera accés a les fonts bàsiques. El primer any, el que vam fer era pràcticament això. I després vam entendre que hi havia espai per posar notícies curtes. Però continuava el problema tecnològic: en aquella època et connectaves, canviaves la pàgina, i et desconnectaves. Cada minut d’internet costava molt car. Explicar aquell món amb els ulls d’avui és molt complicat.
-Parlava abans dels atemptats de l’11 de març de 2004 a Madrid. A les Biografies Parcials de Xavier Serra, publicades per l’editorial Afers, explicava que aquells fets van significar un revulsiu per al Vilaweb. Com ho recorda?
-Entre els atemptats de l’11 de març i les eleccions del dia 14 vam viure dies molt difícils. Va ser una situació realment difícil en termes personals, perquè nosaltres immediatament vam veure que aquell no podia ser un atemptat d’ETA, i es van evidenciar les primeres proves que havia sigut Al-Qaeda. Però clar, la premsa tradicional estava tan amarrada pel poder que José María Aznar va cridar als directors dels diaris -recorde particularment el cas d’El País- i van començar a amagar informació i a acusar a ETA. Mentrestant, a nosaltres se’ns acumulava cada vegada més informació i hi havia la constatació, cada vegada més clara, que no havia sigut ETA. Allò tenia una importància clau en les eleccions que s’havien de celebrar el 14 de març, tal com es va veure després. I llavors ens vam enfrontar per primera vegada als mitjans tradicionals de l’època i, per primera vegada hi va haver un públic massiu que va buscar una informació alternativa i la va saber trobar, tant en els mòbils -via SMS- com en les poques publicacions digitals que funcionaven aleshores periodísticament, com Vilaweb. Allò ens va canviar la vida per sempre, perquè vam comprovar que hi havia un espai de competició amb els mitjans tradicionals. Va ser un canvi de xip: no només podíem fer informació igual de bona, sinó més bona. Es van donar situacions curioses. Nosaltres vam començar a sospitar perquè un lector ens va telefonar des de Heathrow dient que hi havia tanquetes i que l’aeroport de Londres estava en alerta per un atemptat islàmic a Madrid. La intervenció d’Arnaldo Otegi, desmentint que havia sigut ETA, la vam aconseguir a través del diari Clarín de Buenos Aires, perquè ací tothom va censurar-la. Vàrem parlar amb la gent d’un diari en llengua àrab de Londres, l’Alquds Alarbi, que van obtenir la primera resposta per part d’ETA a través d’un fax que ens van reenviar. És a dir: va ser el primer moment en què vam veure que podíem fer periodisme competint amb qui fora. Vam deixar de ser xiquets simpàtics fent una cosa curiosa que feia gràcia a tothom per competir en l’arena periodística.
-I això es va veure reflectit en visites?
-Sí. No recorde les xifres. L’atemptat va ser un dijous. Al migdia vam fer un article dient que tot el que s’estava dient des de la premsa tradicional no ho vèiem clar. No ens vam atrevir encara a dir que ETA no n’havia sigut l’autora: la pressió era bestial. Però sí que vam dir que no ho vèiem clar i vam explicar el perquè. I el dijous a la nit vam penjar la reivindicació que havia fet Al-Qaeda, que no la van publicar els diaris tradicionals, per cert. Allò va ser una bogeria amb tota la quantitat de gent que es va començar a connectar. I a partir d’aquí, Ángel Acebes, ministre espanyol d’Interior, dos dies més tard, va reconèixer la troballa d’una furgoneta amb un casset amb “continguts corànics”, i és llavors quan els diaris tradicionals comencen a acceptar que el Govern espanyol està mentint. Però clar, entre dijous i dissabte, allò era un terreny en què nosaltres corríem a soles. Ens van deixar un espai monumental per explicar la realitat.
-Hi ha hagut algun esdeveniment més que també haja servit com a punt de partida per al creixement de Vilaweb?
-Nosaltres diem que Vilaweb és un mitjà avorrit en termes de diari. Fem premsa seriosa i rigorosa i quan no passa res de l’altre món, Vilaweb pot ser un mitjà menys divertit. Per exemple, nosaltres no parlem d’esports o de successos. Però quan passa alguna cosa important la gent busca molt el que fem nosaltres. Darrerament hi ha hagut dos casos molt clars en aquest sentit: tant el procés sobiranista com la pandèmia del coronavirus, en els quals hi ha hagut un salt de dimensió del diari en tot: treball, subscriptors, visites... Però això és normal. La gent de The New York Times explica que el seu gran salt el van fer amb la victòria de Donald Trump. És llavors quan el projecte digital del diari fa un salt brutal. Nosaltres, al 2004 -ara que tothom parla del mateix-, vam llançar el projecte de subscriptors, i vam dir que els diaris només podrien sobreviure si tenen una base forta de subscriptors. Vam tardar 11 anys a tindre 2.000 subscriptors. Van ser 11 anys de picar pedra, d’explicar-li a la gent que calia sumar-se, que si no fèiem això no podríem fer res, etc. Al 2015, el procés sobiranista ens va ajudar a fer un altre salt brutal endavant. I ara el coronavirus ens ha ajudar a fer-ne un altre que ens ha aproximat ja als 19.000 subscriptors. Al ritme que anem, suposem que acabarem l’estiu amb 20.000 i l’any del 25è aniversari amb 25.000 subscriptors. Crec que és perquè el model de diari que tenim és el de complir quan passa alguna cosa que necessita d’explicacions rigoroses. I hi ha un tipus de públic que ho valora i que considera que es pot fiar de Vilaweb.
-Ara que parlava del procés, durant aquests anys, especialment entre 2014 i 2017, la situació política va generar una bombolla periodística a l’hora de tractar el tema. Pot ser que els mitjans propers a l’independentisme, i no parle només de Vilaweb, vam tractar la qüestió de tal manera que es van generar unes expectatives que, finalment, no es van poder complir?
-No crec que això siga així. Primer, no estic gens d’acord amb la gent que pensa que es va fallar, amb la gent desil·lusionada. La meua vida professional ha estat molt lligada, precisament, a la política internacional. He viscut processos d’independència en directe. I crec que simplement estem encara dins del procés. I que no només no s’ha acabat, sinó que avui l’independentisme català està en una posició molt millor a la que estava el 2017, encara que els partits polítics estiguen en una posició molt pitjor. Crec que tot el que va passar el 2017 va ser una primera onada, un primer intent en el qual es podrien haver fet les coses d’una altra manera, evidentment. Però la gent no recorda una cosa que és bàsica: tot estava preparat i molt ben portat, i només va fallar una cosa, que és que la gent no contemplava que Espanya recorreria a la força i a un cop d’Estat i que la Unió Europea li ho permetria. Això, com a demòcrates, era impensable que poguera passar. Hi ha gent que diu: “escolte, vostès van fallar perquè van ser naïfs”. No, vam fallar perquè vam ser demòcrates. Ara ja sabem que ens enfrontem a un Estat no democràtic i que les relacions internacionals les hem d’afrontar d’una manera diferent. Però això no es pot atribuir al moviment independentista, al fet d’haver fallat. Cal pensar que el colp d’Estat s’inicia el 20 de setembre -amb l’intent d’escorcollar la seu de la CUP per part de la Policia espanyola sense ordre judicial i amb l’escorcoll del Departament d’Economia per part de la Guàrdia Civil- i que la proclamació d’independència es fa cinc setmanes més tard. Quines cinc setmanes! En cinc setmanes era impossible canviar tot un procés preparat des de feia anys. Que ara podem estar en un moment més baix perquè els partits polítics i les associacions no saben per on tirar, i perquè la repressió, evidentment, té els seus efectes? D’acord, no dic que no. Ara, la situació per a Espanya és molt pitjor de la que tenia al 2017. I el procés de cap manera no s’ha acabat. Al contrari.
-Per què diu que Espanya té una situació molt pitjor?
-És molt visible. El sistema polític està destrossat. El sistema econòmic es cau a trossos. La percepció internacional d’Espanya com a país poc democràtic és més que notable, per molts esforços que facen... La pregunta és molt senzilla: L’adhesió popular a Espanya era més gran el 1992, posem per cas, o ara? I no parle només del Principat o del País Basc: mirem el País Valencià. Per primera vegada aquests dies, amb el coronavirus, hem vist posicions clares que aquesta dependència d’Espanya és un greu problema. Coses que no s’havien vist abans. Que el president Ximo Puig s’aguante per no dir el que pensa davant la gestió de la pandèmia és molt significatiu. Nosaltres, i vostè també, hem viscut els durs anys de la crisi i la corrupció del PP amb l’“ofrenar glòries a Espanya”. El País Valencià està millor ara o ho estava llavors? Aquest és un procés llarg. I per això els espanyols fan la brometa del processisme, per atacar l’essència del que estem fent. I aquest procés, és clar, té alts i baixos, perquè no es pot sostenir sempre igual en el temps. Ara, que avui l’Estat espanyol està en una situació infinitament més complicada del que ho estava el 2017 amb el procés d’independència, em sembla difícil de discutir. Altra cosa és que nosaltres sapiguem el que estem fent. I aquest és el problema principal en aquests moments.
-Per últim, en tot aquest temps, quin és l’esdeveniment que més li ha marcat com a periodista?
-És difícil. N’hi ha molts en 25 anys. Pel que fa als atemptats de l’11 de març de 2004, recorde molt la sensació quan vàrem eixir a passejar un moment a la Rambla i ens vam trobar l’edició especial d’El País, que acusava ETA, quan nosaltres ja estàvem parlant d’Al-Qaeda. Em van tremolar les cames. Vaig pensar que si això era veritat, Vilaweb se n’anava a fer la mà. Que quedaríem com uns pallassos. Allò va ser un impacte molt gran. Hi ha hagut altres moments molt impactants. Recorde, per exemple, quan vam investigar un afer amb el cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona i l’Ajuntament em volia portar a judici i demanar dos anys de presó contra mi per aquell article. Aguantar tota aquella pressió i guanyar al final, tombar l’Ajuntament, allò va ser un moment molt impressionant. L’Ajuntament de Barcelona va retirar la querella i no vam anar a judici. Però crec, sobretot, que el que em va marcar profundament, com a tot el país, va ser el primer d’octubre, com també el 27 d’octubre. Crec que com a periodistes que entenem que el periodisme és un combat social, viure aquells moments excepcionals de llibertat col·lectiva, formar-ne part i poder contar-ho, crec que és el gran privilegi de la meua vida. Difícilment puc aspirar a un privilegi més gran.