En moments de crisi, una cosa molt important és llegir els clàssics. Millor encara, rellegir-los, però donada la migradesa de l’entorn tampoc no podem demanar gaire. Davant la crisi econòmica (i també moral!) que està provocant la pandèmia, una cosa interessant que podrien fer les autoritats és donar una mirada a una de les peces oratòries més importants de la història del segle XX. Potser trobarien inspiració en el discurs d’investidura del president nord-americà Roosevelt (4 de març de 1933 amb la seva famosa fórmula “aquesta Nació demana acció; i acció ARA!”. La proclama a “no tenir por sinó de la por”, que va mobilitzar les energies de tot un país, té tot el significat ara com ara.Estudiar la manera com Roosevelt no tan sols va “salvar” la cultura nord-americana durant la Gran Depressió, sinó que la va portar a l’excel·lència, ens serviria encara ara.
El president Roosevelt no tenia un especial interès per la literatura, ni li agradaven la música, la poesia o el teatre. Però com a polític va entendre immediatament que era prioritari salvar les arts i la literatura, fins i tot abans que salvar la indústria, perquè sense cultura Amèrica no existia. Per això la seva administració va contractar directament milers d’escriptors i artistes (amb sou mensual), mentre durés la crisi i va organitzar el Federal Theatre Project, per tal que continués l’activitat cultural. Fins i tot el seu Departament d’Agricultura va posar en nòmina fotògrafs (Dorothea Lange, Walter Evans o Russell Lee) per documentar l’època. Tenen aquesta voluntat política els nostres governants?
A partir de la seva entrada a la Casa Blanca, Roosevelt va iniciar un programa de reformes socials de gran abast que ha passat a la història com a New Deal i que avui és la referència més immediata de les polítiques que es necessitaran en un món post-covid-19. Amb pocs anys va inventar l’Estat del Benestar nord-americà amb mesures com la jubilació obligatòria, la prohibició del treball infantil i la Seguretat Social que, per si no ho sabíeu, a Amèrica existeix i fou un invent de la dècada rooseveltiana. Però Roosevelt i la seva administració van entendre molt ràpidament que en un moment de crisi econòmica profundíssima era prioritari salvar la cultura –i no per una qüestió de sensibilitat sinó de càlcul.
A Roosevelt el que de debò li agradava era col·leccionar segells i feia col·lecció de vaixells en miniatura. No tenia especial interès pel teatre, ni era col·leccionista de pintura. Tota la campanya electoral es va moure en tren –el famós “Roosevelt Special”– per una raó que molt pocs sabien: tenia poliomielitis des de la infància i d’aquesta manera s’estalviava que la gent el veiés caminar. Simplement, aturaven el tren a cada estació, parlava deu minuts, rebia els alcaldes, les associacions locals... i els sindicalistes; els saludava dalt del vagó i anava a una altra parada. Van ser 15.00 quilòmetres, 17 Estats i 21 dies de campanya que van canviar de dalt a baix la comunicació política. Parlava poc i fonamentalment pronunciava sempre el mateix discurs, que inevitablement incloïa una frase que es va fer famosa: “He vingut aquí per observar, aprendre i escoltar”.
El sector de la cultura va ser al principi una mica marginal dins el programa del New Deal, que bàsicament va consistir en donar feina directament des del govern a més de quatre milions de persones, entre els quals un bon grapat d’escriptors, tot i que no necessàriament els coneguts de l’època, que bàsicament es van posar a treballar a l’ensenyament i en programes subvencionats de visites i conferències a biblioteques. Però, de fet, Roosevelt mai va considerar que estigués fent “política cultural” i a les seves ajudes hi van tenir accés tota mena d’escriptors, comunistes inclosos.
L’impuls dels ajuts a la cultura va arribar sobretot a partir de 1935 amb el segon New Deal, amb la creació de la Works Progress Administration (WPA) on els artistes es van integrar exactament igual com tots els altres treballadors. Escriptors com Saul Bellow, Nelson Algren, Arthur Miller i Robert Frost, pintors com Mark Rothko i Jackson Pollock, fotògrafs com Berenice Abbot o Walter Evans, el músic Aaron Copland i, sobretot, el directors de cinema com Orson Wells, John Huston, Nicholas Ray o Josep Losey van rebre importants quantitats de la WPA per tirar endavant els seus projectes. Amb el Federal Theatre Project, Orson Wells va dirigir una versió “vudú” de Macbeth i un Juli César feixista. La seva òpera The Craddle will rock, produïda per John Houseman, va ser un escàndol i va acabar interpretant-la al mig del carrer... però la va cobrar del govern, sense problemes. Llibertat d’expressió, saben?
El quasi ministre Harry Hopkins, un dels col·laboradors més popers del president i amic personal d’Eleanor Roosevelt, va voler que la WPA tingués un fort contingut cultural, com testimonien les seves memòries i arxius, conservats avui a la Franklin Roosevelt Presidential Library de Hyde Park, al nord de l’Estat de Nova York. En pocs mesos el nou programa va contractar dotzenes de milers d’artistes en cinc programes principals. El Federal Theatre Project fou el més conegut perquè feu representacions arreu dels Estats Units (i gratuïtament, el més sovint!), però també es va establir un Federal Dance Project (on s’incloïa, per exemple, l’American Negro Ballet Company de Harlem), un Federal Music Project amb més de 16.000 músics i una mitjana de 5.000 concerts cada mes, un Federal Arts Project i el Federal Writers Project amb més de set-mil escriptors a qui es va demanar que produïssin “oral histories” i sobretot innombrables “Guide Books” sobre tota mena de temes.
El que és interessant del programa rooseveltià de Harry Hopkins és que va optar per treballar en tres aspectes inseparablement: la descentralització de les activitats per tal que tothom pogués gaudir de la cultura com un dret a tot arreu, també en els pobles més petits. En segon lloc l’excel·lència, perquè només donant qualitat es creen nous públics, i, en tercer lloc, optar pels joves creadors que havien d’aportar nova saba a la cultura. En definitiva el programa de Roosevelt i Hopkins el que pretenia era usar la cultura com a eina de cohesió social i de qualitat de vida en una situació globalment complicada. Va ser una innovació cultural impressionant i única en el seu gènere que va democratitzar el dret a la cultura i va dignificar les condicions de vida dels artistes que, mentrestant, a l’Alemanya de Weimar s’estaven morint literalment de fam. Ara, en condicions duríssimes per a la gent de la cultura, els governs dels Països Catalans farien bé a recordar Roosevelt. Potser fins i tot per estalviar-se mals majors.