El rostre de Joan Baldoví, portaveu de Compromís al Congrés dels Diputats, transmetia estupefacció i sorpresa. La ministra d'Hisenda, la socialista Maria Jesús Montero, havia criticat els valencians per «embolicar» i «inventar-se problemes» quan el parlamentari havia preguntat pels criteris de distribució dels fons estatal de 16.000 milions d'euros destinat a les autonomies per sufragar les despeses de la Covid-19 i havia fet referenciat a l'infrafinançament crònic que experimenta el País Valencià. Unes paraules que van ser qualificades per Baldoví «d'arrogants i desafortunades» en una entrevista concedida a aquest setmanari, i que van convertir-se en l'espurna perquè els valencianistes canviaren d'actitud envers el Govern espanyol.
Si fins al moment Compromís s'havia mostrat com a un soci lleial a l'executiu del PSOE i Unides Podem, el qual havia votat favorablement les principals mesures del govern presidit pel socialista Pedro Sánchez, la frase de la ministra va canviar l'escenari. En una reunió celebrada el passat dimarts, la Comissió de Coordinació Institucional dels valencianistes va acordar retirar el suport al Govern espanyol, i va imposar-li tres condicions per retornar a la senda anterior: l'aplicació del criteri de població en el repartiment del fons destinat a les comunitats, l'establiment de mecanismes de cogovernança en la capacitat de decisió sobre les fases de la desescalada i una gestió conjunta del futur ingrès mínim vital entre els territoris i l'Estat espanyol. «El Govern ha d'entendre que no té majoria absoluta, i que hi ha moltes votacions que es decideixen per escassos vots», expressava Baldoví en l'entrevista mencionada.
L'anhel d'un viratge més reivindicatiu de Compromís al Congrés dels Diputats s'havia madurat, però, durant els dies anteriors a les declaracions de Montero. Arran del suport de Compromís a la darrera pròrroga de l'estat d'alarma, el mateix Baldoví publicava una tribuna en eldiario.esen la qual apuntava que aquella votació havia estat una elecció entre «si ens menjàvem un plat de llentilles mal cuinades o ens carregàvem tot allò que havíem aconseguit fins aleshores». Malgrat optar aleshores per la primera opció, el parlamentari valencianista avisava: «En un parell de setmanes, tornarem a votar la pròrroga de l'Estat d'Alarma. El Govern té 15 dies per corregir les seues receptes i ser transparent amb els territoris».
L'article coincidia amb un clima de certa indignació institucional del Consell amb el Govern espanyol. No debades, s'havia publicat dies després de l'enfrontament entre la Generalitat Valenciana i l'executiu espanyol a propòsit de la decisió de les autoritats sanitàries estatals de deixar el 70% de la població valenciana a la fase 0 del desconfinament. Una mesura que havia provocat l'esclat temporal del president valencià, el socialista Ximo Puig, qui hi havia advertit Sánchez: «Lleialtat no és submissió».
Aquest empipament fugaç responia, al seu torn, amb el latent de malestar valencià pel maltractament sistemàtic de l'Estat espanyol. El discurs del president de la patronal valenciana, Salvador Navarro, en una entrevista a EL TEMPS, ho reflectia. Apostava per «aprimar l'estructura de l'Estat central» i per «descentralitzar». «En aquest país, no tot pot girar al voltant de Madrid», subratllava. Dies més tard, fins i tot, lamentava no comptar a Madrid amb «una veu pròpia que defense els interessos valencians, com ara el PNB».
El patró dels empresaris valencians, de fet, va intentar infructuosament que Compromís exercira aquest paper l'any 2016. Amb el PP necessitat de suports per investir Mariano Rajoy com a president espanyol, Navarro va proposar als valencianistes que negociaren una abstenció dels seus quatre diputats a canvi d'un millor finançament autonòmic i d'un augment de les inversions per al País Valencià. Compromís va rebutjar la maniobra de l'empresariat per «les polítiques antisocials» dels conservadors. Aquesta remor sobre el rol dels valencianistes va revifar l'any 2018, amb Rajoy en minoria. La coalició progressista, tal com apuntaven diversos dirigents consultats per aquest setmanari, es distanciava de la fórmula emprada pels nacionalistes bascos.
El canvi de rumb de Baldoví, tanmateix, ha revifat el debat sobre la conveniència d'imitar les pràctiques del PNB. «És necessari que Compromís adopte un discurs més reivindicatiu dels interessos dels valencians. L'elecció d'aquesta estratègia política ajudaria la coalició a comptar amb un element diferencial del qual podria beneficiar-se en l'actual fragmentació política i l'elevada competició pels mateixos votants. Al seu torn, possibilitaria desmarcar-se del PSOE i evitar que siguen identificats com la muleta dels socialistes. No debades, quan es comparteix un govern, com ocorre en la Generalitat Valenciana, sovint les errades i els èxits són atribuïbles als patits que l'encapçalen», afirma Blanca Nicasio, professora del departament de Ciències Polítiques, Ètica i Sociologia de la Universitat Cardenal Herrera, ubicada a València. «Amb els agents socials conscienciats amb les reivindicacions valencianes i tenint una certa influència en la gent, tal com va observar-se a la gran manifestació del 2017, pot ser el moment perquè Compromís realitze aquest viratge», argumenta.
«Compromís és l'únic partit que pot per la seua base valenciana i l'obediència madrilenya de la resta de formacions existents a la Comunitat Valenciana desenvolupar el paper del PNB», coincideix Guillermo López, analista polític en diversos mitjans de comunicació i professor de Periodisme a la Universitat de València, qui amplia: «La coalició compta al Congrés dels Diputats amb un pes específic inferior respecte del PNB, ja que no ha aconseguit convèncer la ciutadania sobre la seua capacitat per defendre els interessos dels valencians. Fins al moment, no ha sabut jugar les seues cartes quan tenia influència, és a dir, quan comptava amb quatre diputats a la Cambra Baixa. En 2016, Compromís va prioritzar la seua concepció de força esquerrana respecte d'erigir-se en un partit a l'estil del PNB, la qual cosa s'haguera aconseguit pactant amb el PP a canvi, per exemple, d'un millor finançament». «Potser és massa tard pels episodis passats, però amb l'actual rosari de greuges i, si aquests maltractaments continuen, la coalició valencianista té una oportunitat per demostrar que pot desenvolupar aquest rol a Madrid», assenyala.
L'adopció d'aquest paper per part de Compromís implicaria, segons indica l'articulista polític, «una autonomia dels seus criteris ideològics d'esquerres». O dit d'una altra manera: capacitat per pactar tant amb executius conservadors com progressistes, així com abandonar les aliances a les eleccions espanyoles amb altres forces d'esquerres. «Quan van concórrer amb Podem, la idiosincràsia de Compromís com a força d'estricta obediència valenciana va quedar diluïda», indica Nicasio. «L'aliança amb Podem va desdibuixar aquest vessant de Compromís, però va permetre als valencianistes comptar amb quatre diputats al Congrés. La configuració de l'entesa amb Más País, tanmateix, va ser molt menys favorable: van quedar-se amb la mateixa representació que l'any 2011 i van reduir visibilitat a Espanya. No debades, els mitjans de Madrid sovint compten els seus vots dintre de Más País. Això crea la sensació que tenen formacions com ara Teruel Existe o el Partit Regionalista de Cantàbria tenen més influència que Compromís. També perquè la coalició s'ha convertit en l'esquerra perifèrica més afí a l'esquerra espanyola», complementa López.
«Les maniobres polítiques del PNB creen fascinació, però no són repetibles per Compromís», discrepa Francesc Miralles, analista i consultor polític de l'assessoria Atzuvieta. «El PNB no és fort perquè desenvolupa aquesta política transversal i mercantil, sinó al contrari: gràcies a la seua fortalesa electoral, pot desenvolupar aquest rol a la política espanyola», apunta. I esgrimeix: «La seua força a les urnes radica en una capil·laritat territorial molt gran i en una base electoral molt fidel, la qual ha estat cultivada durant dècades. El PNB, més enllà d'algun vot que pot marxar ocasionalment a l'esquerra abertzale, sap que no té un rival directe al País Basc, és a dir, els seus vots no poden castigar les seues actuacions perquè no hi ha una alternativa. Això atorga una gran llibertat d'actuació als nacionalistes bascs. Dubte que actualment cap partit, siga progressista o no, puga realitzar la mateixa funció».
L'estructura electoral de Compromís seria un altre factor per descartar l'assumpció d'aquesta estratègia. «El vot de la coalició valencianista està conformat, en gran manera, per persones ideològicament afins al PSOE i a Podem, els quals escullen la papereta de Compromís en les autonòmiques i les municipals perquè ho consideren més útil. L'atracció d'aquest segment electoral ha permès que els valencianistes hagen experimentat en els últims anys un salt a cada convocatòria autonòmica. I, per tant, Compromís ha de realitzar equilibris per conservar un votant, de vegades, amb lligams familiars amb altres autonomies i sovint laic en qüestions nacionals, ja que el nucli d'electors amb una ideologia clarament valencianista és reduït. Aquesta singularitat implica que qualsevol reivindicació dels interessos valencians ha de percebre's com a una reclamació que beneficie al conjunt dels territoris, com ara el fons d'anivellament. Compromís ha d'actuar com a un centaure al Congrés. I, de moment, la política desenvolupada a la cambra espanyola ostenta aquesta direcció», analitza.
«Els valencianistes, tot i que poden aprofitar els moments de major clam contra Madrid per incloure el seu missatge en un escenari advers, no poden abraçar una estratègia excessivament combativa amb el Govern espanyol. La sort del president Puig, en certa manera, està lligada a la de Pedro Sánchez. I, per tant, a Compromís no li beneficia l'erosió excessiva de cap marca d'esquerres si vol conservar el Botànic», indica Aida Vízcaino, professora de Ciència Polítiques a la Universitat de València, sociòloga i amb experiència d'assessoria a dirigents valencians, qui remarca: «Compromís no té la força parlamentària per actuar com el PNB. De fet, durant una curta etapa el Bloc va intentar-ho, però l'aposta no va ser satisfactòria. Crec que l'estratègia actual al Congrés és l'adequada». «Evidentment, qualsevol tàctica comporta un risc associats. En el cas d'emular el PNB, la pèrdua de vots pel flanc esquerre», indica López. I tanca: «Al remat, Compromís ha d'escollir: o segueix sent una força d'esquerra perifèrica com l'actual o evoluciona cap a un partit que intente imitar el PNB. Ambdues opcions no es poden ser».