Una de les grans damnificades de la pandèmia de Covid-19 serà la Universitat, més en concret els estudis de Lletres/Humanitats. El procés de degradació professional d’aquestes facultats s’està donant arreu del món, però als Estats Units està arribant a nivells alarmants. Si el filòsof Josep Ferrater Mora o el novel·lista i premi Planeta Carlos Rojas fossin joves professors als Estats Units d’avui mateix, estarien a l’atur. La universitat d’Emory (Atlanta) on feia classes Rojas va tancar les facultats de Belles Arts i periodisme l’any 2009. Bryn Mawr manté els estudis de filosofia, però molt atenuats. De Harvard a les universitats més modestes, està a l’ordre del dia l’acomiadament de professors i la disminució de matriculacions en especialitats que s’intueixen ara mateix “sense sortida pràctica”.
Les grans Universitats americanes han clausurat els semestres d’estiu, els estudiants xinesos i del golf pèrsic que ajudaven a mantenir les matriculacions no poden entrar als Estats Units per la pandèmia i els deutes per estudis no paren de créixer. Les titulacions de Lletres/Humanitats ja no troben forat ni al món de l’ensenyament on l’ensorrament de la natalitat porta al tancament de molts instituts de secundària. Segons el Washington Post (17 de maig) ara mateix hi ha 45 milions de nord-americans ofegats per uns préstecs d’estudis que pugen a l’astronòmica quantitat de 1,6 mil milions de dòlars. El mateix Obama no va poder acabar de pagar el seu deute com a estudiant fins l’any abans de presentar-se a les eleccions presidencials...
Als Estats Units, segons l’U.S. Census, la mitjana d’ingressos d’un professor universitari està al voltant de 73.000 dòlars, cosa que significa una degradació salarial de més del 20% als darrers quinze anys. En aquest panorama gris, només una Facultat se salva de la cremà: Econòmiques! Tothom vol ser economista i un professor de Finances guanya entre 95.000 i 205.000 dòlars. Més del 80% dels professors universitaris d’economia estan per sobre de 150 mil dòlars. Això, òbviament, no inclou altres ingressos per assessories, conferències, llibres, etc. Un pop-star de l’economia com Ben Bernanke, ex president de la Reserva Federal, en guanya entre 200.000 i 400.000 por una sola aparició pública, on generalment no diu res que no hagueu llegit als diaris.
Però cada vegada estan apareixent més veus entre escèptiques i iròniques sobre la utilitat dels estudis d’economia per a la vida. A diferència dels enginyers, dels metges o dels químics, els economistes no poden assenyalar gaire objectes concrets (telèfons mòbils, operacions de ronyó o polímers) per tal de justificar l’alta valoració de la seva disciplina. Les previsions de l’economia financera o de la macroeconomia no encerten més del que ho faria la bruixa Maduixa amb el seu tarot. La història recent explica errors impressionants de Warren Buffet en les seves inversions “segures”, tot i haver fet (ell; no els seus estalviadors!) una fortuna de 64.400 milions de dòlars. Fins hi ha un fons d’inversió, Long Term Capital, famós per haver fet fallida tot i tenir dos premis Nobel (Merton i Scholes) al seu consell d’administració. L’any 2000 van aconseguir perdre 4.600 milions de dòlars en menys de quatre mesos, que no està malament. El mateix Trump ha estat als tribunals acusat de vendre fum en els seus cursos d’economia. Això sí, les matemàtiques, purament teòriques, permeten donar un vernís de seriositat acadèmica al que difícilment passen de ser intuïcions.
Models matemàtics disfressats de ciència i un públic ansiós per comprar-los que confon equacions elegants amb precisió empírica estan en la base d’un embadaliment col·lectiu per les suposades virtuts “científiques” de l’economia. És ben senzill: els models teòrics simplement no es compleixen en la vida real, perquè no avaluen les complexitats de les decisions econòmiques, que tenen un alt contingut emocional i cultural. El fracàs dels economistes a l’hora de predir la crisi del 2008 està més que documentat i és famosa la “previsió” del premi Nobel Robert E. Lucas Jr., que en 2003, cinc anys abans de la Gran Depressió, donava per fet, ni més ni menys, que la macroeconomia havia resolt el problema de les depressions.
A principis del segle XX va tenir un extraordinari èxit una astròloga, Evangeline Adams (1868-1932), que venia per correspondència un butlletí amb les seves recomanacions d’inversió en borsa. La consultaven, ni més ni menys que al president de Prudential Insurance, dos presidents de la Borsa de Nova York, el magnat de l’acer Charles M. Schwab i el banquer JP Morgan. Les tres vegades que aquesta dona va anar a judici acusada d’estafa per haver donat una sèrie de consells absolutament irracionals als seus clients, va aconseguir salvar-se amb l’argument que ella usava les matemàtiques en les seves previsions i que, per tant, era científica. Una cosa similar diuen avui molts economistes.
L’embadaliment que produeix l’economia en els profans és una conseqüència de l’absurda adoració del llenguatge matemàtic esotèric. Sembla que quan pots mesurar allò sobre el que estàs parlant, i ho expresses en forma d’equacions, disposes d’un poder màgic sobre les coses. I que, en canvi, quan no pots expressar-ho numèricament només en tens un coneixement escàs, aproximatiu i insatisfactori. L’èxit dels astròlegs es basa exactament en això. Però en el món social els components d’una decisió no són sempre racionals, ni matematitzables. Factors com la confiança i el contagi emocional, que són bàsics en una compra, senzillament resulten quasi impossibles de matematitzar. Les mitjanes estadístiques i la matemàtica no garanteixen l’estat de ciència, de la mateixa manera que pel simple fet d’ajuntar fonemes no es pronuncien paraules amb sentit. Usar les matemàtiques només garanteix l’aparença de ciència, no el contingut.
Paul Romer, que també té el Nobel, va cridar l’atenció sobre aquest tema fa uns anys en l’article 'Matemàtiques en la teoria del creixement econòmic' (2015) i després en una sèrie de publicacions al seu bloc. Abans ho havien fet dos llibres més radicals però no gaire divulgats, The Rhetoric of Economics (1998) de Deirdre N McCloskey i Economics as Religion (2001) de Robert H Nelson. Le matemàtiques són ciències exactes però no serveixen de res quan s’apliquen a teories que d’entrada no parteixen de premisses clares sinó de prejudicis polítics o morals. Un astròleg pot calcular la posició exacta de Venus, però no pot demostrar que la posició de Venus influeixi en la salut dels nascuts sota el signe de Bessons. Una equació és un procediment, un instrument cec, que només té valor si està correctament aplicada en un context significatiu. Convindria no oblidar que rere teories suposadament matemàtiques hi poden haver errors epistemològics greus, interessos polítics o simples fal·làcies lògiques. Quan enfilem la reconstrucció de l’economia post-Covid-19 trobarem moltes Evangeline Adams i caldrà estar-hi molt atents, si no voleu que us afaitin la cartera.