La presidència de Trump és tan estranya que no es pot entendre sense situar-la en una seqüència de circumstàncies excepcionals, davant les quals les receptes polítiques tradicionals no serveixen. És excepcional que un president arribi a la Casa Blanca amb un currículum desastrós, que inclou haver fet fallida quatre vegades, presentar un reality-show a la NBC, fer comentaris públics sistemàticament grollers, dir que Haití i El Salvador són “països de merda” (2018) o haver estat als tribunals acusat d’estafa per l’estat de Nova York l’any 2013 per haver-se embutxacat 40 milions de dòlars donant títols d’una fantasmagòrica Universitat Trump. És potser el president més improbable en tota la història dels Estats Units. Ni tan sols l’elit republicana i els acadèmics neoconservadors hi creien; però ha estat (i potser encara és ara) un personatge imprevisible i no està dit si les protestes d’aquests dies el consolidaran o l’esfondraran per sempre.
De fet, en termes de vot popular va perdre les eleccions d’una manera abassegadora. L’any 2016 HillaryClinton aconseguí més de 65 milions de vots (48,2%), davant els 62 milions i mig de Trump (46,3%), però el sistema electoral va resultar decisiu. En les eleccions americanes els presidents no surten escollits directament, sinó que es trien representants que després van a Washington i voten en funció dels resultats a cada Estat. Així un electe de Dakota del Nord duu al darrera 174.000 votants, mentre que cada electe de Nova York representa 519.000 votants. El vot republicà del “cinturó de la Bíblia” va actuar com una piconadora i, malgrat que només el 8% dels afroamericans van votar Trump, el Sud sobredimensionat el va fer president d’una manera clara.
Tots els estudis coincideixen a dir que el 2016, més que guanyar Trump va perdre Hillary Clinton, massa llunyana a l’elector mitjà; però que, sobretot, la desastrosa herència de Barak Obama convertí en missió impossible que els demòcrates poguessin guanyar la Casa Blanca. Obama passarà a la història com el primer president afroamericà. Serà recordat com el president dels drets dels gais, però també per una gestió desastrosa de la crisi econòmica del 2008 i per un atur astronòmic.
Un volum col·lectiu editat per l’historiador de Princeton Julian Zelizer, La Presidència de Barack Obama (2018), en fa una anàlisi nostàlgica però implacable i explica prou bé perquè algú tan inestable com Trump va poder fer-se amb el govern. Obama errà en la resposta a la Gran Recessió del 2008, quan el seu economista estrella Lawrence Summers no va injectar prou diners a l’economia americana; va limitar a retòrica tota la política ecològica, no va trobar la manera de frenar l’ascens de la Xina ni la fugida d’empreses americanes; tampoc no va fer res en matèria educativa ni va saber imposar-se als grans conglomerats de l’economia del coneixement. Però el seu multiculturalisme el va enfrontar amb els treballadors industrials blancs, que van votar molt majoritàriament en favor de Trump.
L’elecció de Trump, com el Brexit, i com altres moviments populistes al món globalitzat, no hauria estat possible sense l’esfondrament de les classes mitjanes després de la crisi del 2008, ni sense la barreja de les peculiaritats d’un sistema electoral on és molt més important l’abstenció dels votants dels contrincants que l’augment del propi vot. Afegiu-hi el paper de les xarxes socials ―amb espionatge o sense. Trump té totes les característiques del demagog, però convé no oblidar que en els tres primers anys ha aconseguit èxits importantíssims, començant per obligar les empreses nord-americanes a tornar a casa i per l’augment real de salaris.
La covid-19 i les protestes després de l’assassinat de l’afroamericà George Floyd, quan estava essent arrestat per agents del Departament de policia de Minneapolis, poden ser la tomba d’un Trump que, a més, té absolutament en contra tots els grans conglomerats de la nova economia. En el combat pel control del gran pastís empresarial de les tecnologies Big Data, Trump representa una posició estatista que fa nosa a les multinacionals de la informació. És difícil que un president amb òbvies tendències histriòniques i greus defectes de comunicació pugui sobreviure quan les grans empreses, començant per Google i Twitter, que et posen l’ull a sobre i maximitzen totes les errades.
Perdre fins a deu milions de llocs de treball en un mes és un cop que difícilment podria suportar cap governant democràtic al món. Trump, a més, difícilment pot sobreviure a programes de televisió amb aldarulls, violència i saquejos de comerços. Cal no oblidar que mai no hauria reeixit sense ser un personatge televisiu i que abans de ser president dels Estats Units ja era un personatge dels Simpson. Domina la imatge com ningú, però governar a cop de tweet és exactament el contrari del que sap fer un conservador tradicional.
El malestar amb les indecisions d’Obama el va pagar Hilary Clinton i ara, l’atur provocat per la pandèmia pot costar car a Trump. Les xarxes afroamericanes i el “soft power” del Partit Demòcrata ja han entès que és “o ara o mai”. Una ocasió com aquesta per desafiar Trump difícilment es tornarà a repetir. La covid-19 ha estat especialment insidiosa dins la comunitat afroamericana. A Chicago, la tercera ciutat dels Estats Units, menys de la tercera part dels habitants són negres, però fins al 70% dels morts per la malaltia són negres. A l’estat d’Illinois han estat un 42%, tot i representar només el 14% de la població de l’Estat. A més, molts afroamericans treballen a l’economia submergida o en feines ocasionals que no garanteixen la cobertura sanitària.
El 31 de maig hi va haver protestes simultànies a més de cent ciutats dels Estats Units i a diverses capitals europees. Atlanta, Baltimore, Charlotte, Chicago, Detroit, Fort Lauderdale, Indianapolis, Las Vegas, Los Ángeles, Louisville, Miami, Nashville, Nueva York, Filadèlfia, Phoenix, Pittsburgh, Portland (Oregon), Salt Lake City, San Francisco, Seattle, Tulsa i Washington DC han conegut episodis de violència i com a mínim una dotzena de ciutats van declarar el toc de queda entre els dies 30 i 31. Fins a quinze governadors, inclòs el de Minnesota, han cridat la Guàrdia Nacional amb més de 2.500 soldats. Si Trump supera aquesta situació i s’imposa a les eleccions del novembre serà un cas d’estudi obligat. Al davant hi trobarà Joe Biden, que compta amb 77 anys que ha patit aneurismes cerebrals i té obvis problemes neurològics i de memòria.