És dimecres al matí i a la Casa Blanca toca “estudi bíblic”. No és la Glilead de Margaret Atwood (novel·la prohibida a les escoles i instituts de Texas). És Washington. Dirigeix la reflexió el pastor Ralph Drollinger que en una entrada al bloc de la seva església, Capitol Ministries (“¿Està Déu jutjant l’Amèrica d’avui?” del 21 de març d’enguany), ha escrit que “Estats Units està experimentant la ira conseqüent de Déu” i ha culpat de la COVID-19 “les ments depravades” que neguen l’existència de Déu, incloent-hi explícitament ecologistes, lesbianes i homosexuals. Drollinger, que el New York Times descriu com “el diplomàtic a l’ombra” de Trump, és un home amb poder i consta que supervisa directament les relacions entre Estats Units i Israel. Assisteixen a l’estudi bíblic, entre altres personatges rellevants, el secretari d’Estat Mike Pompeo, el secretari de desenvolupament urbà, Ben Carson, la secretària d’educació Betsy De Vos y el secretari de Salud Alex Azar, membre del grup de treball sobre coronavirus de la Casa Blanca. Trump no hi va. Té la seva pròpia assessora espiritual, Paula White, que fa quatre anys fou la primera dona líder religiosa a participar en la presa de possessió d’un president americà
A primera vista pot semblar senzillament ridícul que un president com Trump representi l’ideal moral dels evangèlics. Fins i tot és difícil saber si creu en Déu. Estem parlant d’algú que s’ha afartat de fer comentaris sexistes, que ha explicat en públic les seves relacions sexuals amb dones casades i que ara mateix té problemes als tribunals perquè una actriu porno i una ex model de Playboy van dient que han tingut relacions extramaritals amb ell. En circumstàncies normals aquest president seria un malson per a qualsevol creient. Però estem parlant d’un món que té por. El pastor evangèlic Samuel Rodríguez, president de la Conferència Nacional de Líders Cristians Hispans (NHCLC, en anglès), que s’encarrega de les relacions dels Trump amb les comunitats llatines, ho té clar: "Estem separant la política de la personalitat". Al president no li demanen la defensa d’una fe religiosa sinó d’un model de vida “com cal”.
En el passat imaginari de molts nord-americans, els homes blancs manaven al llit, les dones callaven, tots anaven els diumenges a l’església i els nens no es perdien l’escola dominical. Els forasters sabien quin era el seu lloc (els negres més que ningú!) i òbviament les empreses no es deslocalitzaven, es podien comprar cotxes grans i no hi havia problemes per anar a caçar, ni ecologistes emprenyadors. L’eslògan de Trump “Amèrica primer” significa per a qualsevol americà tradicional que el cristianisme blanc sigui culturalment dominant una altra vegada.
El cristianisme evangèlic ha trobat en Trump el seu home ―i és secundari que personalment sigui un cínic, del tot incapaç d’esmentar correctament un paràgraf bíblic. Fins i tot en la campanya electoral es va fer famosa una imatge quan en una visita a un temple d’Iowa li van oferir aigua beneïda i es va posar la mà a la cartera pensant-se que li demanaven una ofrena. Trump té èxit perquè es presenta com un nacionalista cristià i ell, com Putin i Modi, es consideren els més ferms defensors robustos de les seves respectives religions nacionals.
Per a entendre el món dels “creients en Trump” val qualsevol episodi de 19 Kids and Counting, (19 xiquets i seguim), el reality show cristià de la família Duggar, que de 2008 a 2015 va ser un superèxit televisiu mostrant la vida de una família supernombrosa “que vol seguir els ensenyaments de Jesús”, amb dinou fills tots amb un nom que comença amb la lletra “J” – dos dels quals nascuts durant el rodatge. La sèrie, inclosos els anuncis de Pizza-Hut que l’acompanyaven i les seves diverses spin-off a mesura que els fills van abandonant la casa paterna, és tot un catàleg de les virtuts tradicionals, inclosa una mare dedicada l’art de la reproducció que, si no forma part del món fosc de Margaret Atwood, poc li falta. Que el programa s’hagués clausurat quan es descobrí que el fill gran de la família feia coses poc apropiades amb les seves germanes fou un simple atzar del destí.
Menys coneguda a Europa és Paula White, la telepredicadora preferida de Trump. És una “rossa de pot” amb una infància marcada pel suïcidi del seu pare i un embaràs adolescent, que s’ha divorciat dues vegades i que amb tota la barra demana als seus fidels el primer salari íntegre que cobrin quan recuperen la feina “perquè així Déu els beneirà”. White, que ara es oficialment “consellera de la Iniciativa Fe i Oportunitat”, amb despatx a la Casa Blanca, defensa el que anomena “la teologia de la prosperitat” neopentecostal i fa honor a la seva fe amb una mansió de més de cinc milions de dòlars a Tampa (Florida) i un piset de tres milions i mig a la Trump Tower de Nova York. Mentre hi ha burros hi ha qui va muntat.
El conflicte racial als Estats Units té també un aspecte religiós. Tant els negres dels gueto urbans com els pagesos blancs empobrits del “cinturó de la Bíblia” al sud són extremadament susceptibles als missatges religiosos i per això mateix la barreja entre política i fe provoca un malestar evident no tan sols entre els més liberals. La visita de Trump a la Iglesia Episcopal de Saint John, coneguda com l’església dels Presidents, immediatament després de fer un discurs presentant-se com “el president de la llei i l’ordre”, va causar una incomoditat absoluta fins i tot a les autoritats religioses convencionals. La bisbessa de la diòcesi episcopal de Washington, Mariann Budde, que va ser pastora durant divuit anys a Minneapolis no es va estar de dir que Trump havia usat il·legítimament la Bíblia, com si fos “un recolzament o una extensió de la seva posició militarista i autoritària” i d’usar l’església “com a teló de fons per a un missatge contrari als ensenyaments de Jesús”.
Educadament, ningú va fer comentari sobre que Trump s’hagués fotografiat amb una Bíblia posada de cap per avall... que representa un signe satànic per a molts cristians “reborn”. En mig dels avalots racials cal buscar aliats i el president necessita afegir els catòlics a una croada on els evangelistes del Sud ja no sumen prou i la religiositat tradicional també nota una pèrdua una pèrdua d’efectius. Actualment el 26% dels nord-americans es defineixen ateus, agnòstics o sense religió (eren 17% el 2009) i en aquest grup cada vegades hi ha més persones negres. El combat ideològic i polític al voltant de la religió marcarà en bona part aquest any electoral als Estats Units. Com a la novel·la d’Atwood (si no l’heu llegida, no us la perdeu!) tocarà dir “Nolite te Bastardes Carborundorum” que traduït significa “no deixis que els malparits et facin pols”.