-A més de fer classes a la universitat, de què treballava vostè aquell 2010?
-Continuava de director de l’Institut d’Estudis Autonòmics, fent recerca sobre estructura territorial dels estats, especialment sobre l’Estat de les autonomies; promoció de recerca aliena (amb publicacions, beques, seminaris...) i assessorament del Govern. Des d’aquesta perspectiva, de 2006 a 2010, fèiem propostes per desenvolupar el nou Estatut. Recordo, per exemple, el títol del poder judicial a Catalunya,. Treballàvem pel traspàs de competències i en les relacions amb altres comunitats autònomes per coordinar accions de cooperació horitzontals, tal com és propi dels estats federals avançats, entre altres coses per no donar arguments centralitzadors a l’Estat. Tot plegat va ser més interessant que profitós.
-La perspectiva en aquell moment era que l’estat de les autonomies caminara cap a un federalisme consolidat?
-No crec que hi hagués al darrera de la reforma estatutària un plantejament doctrinari. No crec que l’objectiu fos establir un model federal clàssic que, d’altra banda, hauria pogut platejar algun problema de constitucionalitat, tot i que com és conegut hi ha tants federalismes com estats federals. Crec que el plantejament era més pragmàtic. Es tractava d’assolir, dins del marc constitucional existent, els tres grans objectius que he esmentat abans, als quals se n’afegien d’altres no menys rellevants, com ara reforçar les relacions bilaterals amb l’estat, sense renunciar a les multilaterals; apropar el poder judicial a Catalunya -no crear un poder judicial propi inconstitucional, tal com maliciosament es va dir; reforçar la participació de la Generalitat de Catalunya en el nomenament d’òrgans de l’Estat com ara el Tribunal Constitucional i del Consell General del Poder Judicial; o completar els drets fonamentals amb altres drets i principis rectors que vinculessin als poders públics de Catalunya.
-Com va viure el procés d’elaboració de l’Estatut català de 2006?
-Des de l’Institut d’Estudis Autonòmics preparàvem esborranys dels documents que el Govern lliurava a la comissió del Parlament que elaborava l’Estatut. Jo anava a presentar-los quan m´ho demanaven. Vàrem enviar esborranys de tots els títols llevat del preliminar, més polític, del relatiu al finançament de la Generalitat, que va preparar la Conselleria d’Economia, i de la part final sobre disposicions finals, transitòries i addicionals.
-Quines esperances hi tenia?
-Els objectius eren l’ampliació i la garantia del poder de la Generalitat, és a dir, de les competències, i del seu finançament. També aspiràvem a millorar els denominaven aspectes identitaris, com ara el reconeixement nacional o la qüestió lingüística.
-Comptava amb la reacció que va tenir el Partit Popular?
-No. Comptava amb una oposició forta, però dins dels estàndards normals o habituals en estats demoliberals.
-Una vegada el PP va presentar recurs contra aquell Estatut, vostè imaginava que el Constitucional acabaria protagonitzant aquella retallada?
-Jo estava convençut de la constitucionalitat de l’Estatut i ho continuo estant, però ara és aigua passada. És més, si el Tribunal Constitucional hagués aplicat la doctrina que va aplicar a la sentència de l’Estatut del País Valencià de 2006 uns mesos abans, hagués declarat la constitucionalitat de l’estatut català. El Tribunal Constitucional va fer un canvi radical en relació al valor dels estatuts entre una sentència i l’altra. Recordo que quan vaig rebre la sentència sobre l’Estatut valencià vaig lliurar un informe al Govern dient que salvaríem l’Estatut. Just després de la sentènciaa de València es va produir una reacció contrària furibunda per part sectors acadèmics i polítics de fora de Catalunya que van fer canviar el parer del Tribunal.
-Explique’s, per favor.
-El que va fer la sentència valenciana va ser introduir uns fonaments jurídics inicials de caràcter general, aplicables als futurs enjudiciaments dels nous estatuts d’autonomia que ja estaven impugnats com, especialment, el català. En aquests fonaments el Tribunal anticipava, de manera per cert innecessària per resoldre el cas valencià, els criteris que aplicaria en aquests casos i entre aquests criteris hi havia precisament l’acceptació explícita que els estatuts d’autonomia eren normes que tenien la funció de completar la Constitució en aquells àmbits que aquesta havia deixat oberts, com era el cas de les competències o del sistema de finançament. Els Estatuts restaven evidentment subordinats a la Constitució, però continuaven imposant-se a les lleis de l’Estat. Aquesta doctrina, que de fet era la tradicional, és la que va ser totalment capgirada totalment per la sentència sobre l’Estatut de 2006, tot declarant que els Estatuts no podien fer aquesta funció i que, en conseqüència, els articles que regulaven aquestes qüestions no vinculaven el legislador estatal. Aquest canvi de doctrina és el que serveix per desactivar les seves propostes de reforma del nou Estatut.
En alguns casos, per exemple en relació al poder judicial, la sentència va declarar que l’Estatut no podia regular allò que havia regulat, però que sí que podia fer-ho la Llei orgànica del poder judicial. Pels arxius de la Generalitat deuen córrer encara avantprojectes de llei de reforma de lleis orgàniques estatals en les quals s’intentaven incorporar algunes previsions estatutàries que s’havia declarat que no podien figurar a l’Estatut. En tot cas, em va quedar clar que el camí que havíem emprés era un carreró sense sortida.
-Alguns sectors polítics defensen que la retallada de l’Estatut no va ser tan gran com l’independentisme ha fet veure. Segons vostè, a nivell jurídic, com de gran o de petita va ser la retallada?
-La sentència va desactivar completament el potencial de totes innovacions rellevants del nou estatut sobre la base de declarar que no vinculaven al Parlament i al Govern de l’Estat, que eren simples acords polítics que no els vinculaven jurídicament. Per exemple, la disposició addicional tercera, que obliga a una determinava inversió mínima de l’estat a Catalunya en infraestructures. La sentència va degradar el valor dels estatuts d’autonomia. Els va situar per sota de les lleis estatals. La realitat ha demostrat el que vàrem denunciar quan vam rebre la sentència. L’exemple de les inversions que acabo de citar ho corrobora.
-L'historiador Jordi Casassas deia que a Catalunya molts no van saber llegir el canvi social produït entre 2006 i 2010, entre el recurs i la sentència, que és tot just quan hi va haver un canvi d'aspiració política -de l'autonomisme a l'independentisme. Voldria saber si vostè esperava o no aquella reacció ciutadana.
-Sí. Jo vaig veure la reforma estatutària com l’últim intent d’acomodar els catalanisme, les aspiracions d’una gran part de la ciutadania de Catalunya, dins de l’Estat. Aquesta porta es va tancar.
-Vostè mateix va ser una de les persones que va virar cap a l'independentisme i després ocuparia càrrecs rellevants en el procés. Esperava que tot anara tan ràpid?
-Les dinàmiques d’aquesta mena de fenòmens són difícils de preveure i de controlar. Sobretot si van de baix a dalt i hi ha molta pressió mediàtica. La decisió d’aturar o accelerar té costos que exigeixen una avaluació molt complexa. En la decisió política de quan cal fer el salt d’una fase a l’altra, com diríem ara, hi juguen variables internes i internacionals molt diverses. Tot plegat requereix una anàlisi amb molts matisos. En tot cas, la valoració definitiva del procés iniciat, inclosa la variable de la rapidesa, crec que encara no es pot fer. S’ha acabat la primera part del partit, amb un resultat més complicat de valorar del que s'està dient potser massa precipitadament. En tot cas, encara queda per jugar la segona part.
-Per últim vostè que ha estat vicepresident del Tribunal Constitucional, per què pensa que el TC va ser tan hostil contra l'Estatut?
-No sé si hostil és la paraula. El que sí que crec és que va assumir de manera desorbitada el seu paper de garant de la constitució en front d’una proposta que era fruit d’un pacte entre el Parlament estatal i el Parlament català sobre com volien resoldre el seu encaix. Un pacte que no afectava directament els drets fonamentals dels ciutadans i que els parlaments que representaven els pobles respectius interpretaven que cabia dins l’ampli marc de la Constitució. Per anul·lar aquest acord, el Tribunal Constitucional en la sentència es va atribuir de manera explícita una posició d’òrgan constituent i d’únic intèrpret a la Constitució. Una posició que cap tribunal constitucional pot reivindicar, ni de fet reivindica, en els sistemes constitucionals demoliberals.