Com a casa –en un sentit ampli–, així se sent Ursula von der Leyen a Brussel·les. En aquesta ciutat va viure els primers tretze anys de la seva vida. “A mi anar a Brussel·les em recorda molt intensament la sensació de tornar a casa”, afirma.
Com a casa –en un sentit més concret– també se sent en els 25 metres quadrats que té a l’edifici de la Comissió Europea (CE) a Brussel·les, la institució que presideix. Al seu despatx, al costat d’un armari hi ha una porta discreta darrere la qual hi ha un petit apartament on dorm Von der Leyen.
El cap de setmana el passa, a vegades, a Burgdorf, prop de Hannover, on viu la seva família, lloc on també se sent com a casa. I finalment hi ha Berlín, on Von der Leyen va ser ministra durant catorze anys. Mentalment també viu una mica a la capital alemanya, sobretot quan parla per telèfon amb la cancellera Merkel.
En aquestes trucades totes dues es posen al dia. Von der Leyen vol saber què s’ha debatut en l’esmorzar que fan el dimecres els ministres de la CDU/CSU abans de la reunió de l’executiu. “Ara trobo a faltar aquestes vibracions berlineses”, diu Von der Leyen. I Merkel pregunta per l’ambient que hi ha a la UE. Diàriament s’envien missatges SMS.
La freqüències dels intercanvis podria augmentar encara més a partir de l’1 de juliol. Aleshores Alemanya assumirà per a mig any la presidència de torn del Consell de la Unió Europea. A partir d’aquell dia dues dones alemanyes lideraran la UE, dues dones a les quals els uneix una llarga relació i cadascuna de les quals té una relació molt diferent amb Europa.
Per a elles la feina serà complicada. La presidència rotativa d’Alemanya s’escau en un temps en què la UE té una posició de feblesa com feia temps que no tenia. Enfrontaments interns, el Brexit, el conflicte entre la Xina i els EUA, que margina Europa; i ara, a més, la crisi del coronavirus, en què al principi els Estats membres només van pensar en ells mateixos.
La UE sembla que és una víctima de la pandèmia. Ara sembla que la situació ha millorat, però la presidència d’Alemanya és igualment “un repte complicat”, com diu el ministre alemany d’Economia, Peter Altmaier (CDU).
Personalment, tant per a Merkel com per a Von der Leyen hi ha algunes coses en joc. L’una vol fer oblidar els sotracs de la seva estrena al capdavant de la CE. A l’altra el que li importa és el seu llegat en matèria de política europea, que fins ara és més aviat escàs. Depenen l’una de l’altra, però aquesta situació ja la coneixen.
“La cancellera sap que jo avanço amb determinació quan tinc un encàrrec”, diu Von der Leyen. És al despatx, diumenge poc després de les quatre de la tarda. Ha tornat una mica abans de Burgdorf. Al vespre té les primeres reunions amb el seu equip.
La cancellera també sap que Von der Leyen no sempre té en compte els altres quan avança amb determinació. Recentment, quan la presidenta de la CE va rebre l’encàrrec dels caps d’Estat i de govern d’elaborar una proposta per a la reconstrucció econòmica basant-se en el pressupost de la UE, Merkel la va alertar amb fermesa: “No et descuidis de parlar primer amb nosaltres”.
Merkel, de 65 anys, i Von der Leyen, de 61: durant molt de temps la seva relació va ser de professora i alumna. El 2005, quan Merkel va arribar a la cancelleria, totes dues eren considerades una parella modèlica dins la democràcia cristiana. La relació es va refredar una mica quan el 2010 Von der Leyen no va ser escollida presidenta d’Alemanya. Ella comptava que ho seria. Més endavant, Merkel va haver d’acceptar que Von der Leyen controlava tan poc els problemes al Ministeri de Defensa com els seus predecessors.
L’estiu del 2019, el president francès, Emmanuel Macron, va tenir la idea de nomenar-la presidenta de la CE. A Merkel no se li havia ocorregut. Una dona amb empenta a Brussel·les probablement li semblava una mica sospitós.
Ara Von der Leyen ja no està sota la disciplina de l’executiu, sinó que defensa els interessos d’Europa al mateix nivell que la seva excap. També es podria dir així: ara Von der Leyen ha de sanejar l’Europa que en l’era Merkel es va deteriorar força.
La primera presidència de torn de Merkel va ser a la primera meitat del 2007, i aleshores va assumir immediatament el lideratge de la UE.
Poc després va esclatar la crisi financera i després la crisi de l’euro. Alemanya va superar aquell període més bé que la majoria de socis europeus, i els que van passar dificultats van necessitar la benvolença de Merkel per sortir-se’n.
La cancellera hauria pogut convertir-se en la líder indiscutible d’Europa, però per això hauria hagut de ser una mica més generosa. Els diners per als països més febles només van ser concedits sota unes condicions considerables, les quals van incloure visites regulars de control per part de l’anomenada troica. Grècia es va sentir tractada com una criatura, i als ulls d’alguns Merkel va començar a ser vista com una encarnació d’Adolf Hitler.
Amb prou feines s’havia superat la crisi de l’euro, van arribar refugiats en massa a Europa. Merkel va deixar entrar a Alemanya les persones que s’havien quedat encallades a Hongria, una decisió política que no estava acordada amb els socis, cosa que va conduir al següent gran conflicte.
Repassant els anys de Merkel com a cancellera –que aviat seran quinze– i, per tant, com a política de primer ordre de la UE, un pot formar-se aquesta imatge:
Europa no va ser capaç de posar-se d’acord en una política humanitària. A Hongria i a Polònia la democràcia ha quedat greument danyada.
El Regne Unit ha abandonat la UE i encara no hi ha cap acord sobre com serà la relació futura.
La batalla econòmica ha dividit Europa entre nord i sud.
La importància dels Estats nació ha tornat a augmentar. L’acció col·lectiva, representada per Brussel·les, ha passat a un segon pla.
En realitat, Europa –si la jutgem pels seus propòsits– s’ha tornat un continent trist. Això, òbviament, no és només responsabilitat de Merkel. Però la cap de l’executiu del país més poderós hi té una responsabilitat notable.
S’ha especulat molt sobre per què Merkel no s’ha convertit en una europea de cor com Helmut Kohl. A diferència de Kohl, ella no va viure la guerra i, havent nascut a l’RDA, no va rebre l’educació d’una europea occidental com els seus coetanis de la República Federal d’Alemanya.
Al començament de la seva carrera política va haver de demostrar que era una bona alemanya o, més concretament, que era una bona ciutadana de la República Federal. Podria ser que per això se li hagués implantat en el caràcter un pensament nacional, un “Alemanya primer”.
Von der Leyen, en canvi, que és de l’Alemanya occidental, no va haver de demostrar que pot defensar els interessos d’Alemanya. El 2011 ja batallava a favor d’uns “Estats Units d’Europa segons el model d’Estats federals com Suïssa, Alemanya o els EUA”.
Von der Leyen va estar molt contenta de poder tornar “a casa” com a presidenta de la CE. Però aleshores va esclatar la pandèmia, i Von der Leyen, doctora en Medicina, en un primer moment no va tenir una actuació espectacular. Quan el nombre d’infectats va pujar, Alemanya, França, Àustria, la República Txeca i molts altres països van tancar fronteres. Von der Leyen va ser senzillament apartada pels caps d’Estat i de govern.
Berlín, París i companyia no podien demostrar més clarament com de poc pensen en Europa quan hi ha en joc la vida dels seus ciutadans. Perquè els controls de fronteres a la UE no són una mesura qualsevol: són el contrari del que representa l’Europa unida. Al començament Von der Leyen ho va acceptar gairebé sense dir res.
Les seves dificultats inicials poden deure’s al fet que ella, a diferència del seu predecessor, Jean-Claude Juncker, mai no ha dirigit cap govern. A més, no pot remetre’s a un mandat dels ciutadans. En les eleccions europees, fa un any i escaig, el seu nom no es va sentir per enlloc.
Però ara té l’oportunitat d’aconseguir el màxim augment d’importància per a la CE des de fa molt de temps. El camí per aconseguir-ho l’hi ha aplanat precisament una escèptica amb Brussel·les com Merkel.
La cancellera al principi s’oposava durament a ajudar amb coronabons els Estats de la UE que tenien problemes. La història de la crisi de l’euro semblava repetir-se. Però aleshores, igual que amb la crisi dels refugiats, va demostrar-se que el cor de Merkel s’estova amb les crisis humanitàries. Juntament amb Macron, va proposar un pla de reconstrucció per a Europa en què va estar d’acord que els Estats no rebessin crèdits sinó ajuts financers que no hauran de tornar. Els diners corresponents els pot aconseguir la CE per mitjà de crèdits.
Això hi ha qui en diu deute mancomunat, fins ara una cosa execrable per al govern alemany. Macron i Merkel havien previst per a tal propòsit 500.000 milions d’euros, i Von der Leyen hi va afegir 250.000 milions més.
Amb aquesta quantitat, en els pròxims anys la CE podria distribuir gairebé el doble de diners que fins ara, i en aquesta proporció augmentarà la seva influència. És poc probable que Merkel hagués concedit això a Juncker. “Sense confiança això no seria possible”, diu també Von der Leyen. “Ens apreciem mútuament. No sempre estem d’acord, però podem confiar al 100% l’una en l’altra. Ens coneixem molt i molt bé”.
El pla de Von der Leyen conté més de vint actes jurídics. Des de fa setmanes s’està batallant per cada detall. La presidenta de la CE ha parlat personalment per telèfon amb tots i cadascun dels caps d’Estat i de govern dels 27 països membres dues o tres vegades i intenta salvar les diferències entre nord i sud o entre sud i est. “Tots els països han entès què hi ha en joc”, diu amb optimisme Von der Leyen. “La nostra oportunitat es basa a sortir conjuntament de la crisi”.
Sense l’ajuda de Merkel, evidentment, Von der Leyen no té cap opció de tirar endavant el seu projecte.
Tanmateix, ningú espera que la cimera per videoconferència del 19 de juny sigui un èxit. Els Països Baixos, Àustria, Suècia i Dinamarca s’han unit en les converses sobre el pressupost de la UE amb el nom de guerra d’”Els quatre frugals”. A aquests països no els agrada que la UE vulgui combatre la crisi a base de crèdit.
Merkel i Von der Leyen tenen l’esperança que la nova empenta també pugui contribuir a resoldre altres problemes. El programa oficial per a la presidència de torn d’Alemanya, que el govern alemany decidirà properament, conté 24 pàgines. En el document es parla molt de la lluita contra la crisi del coronavirus i de les seves conseqüències, però també del Brexit, la relació amb la Xina i la reforma de la política europea respecte als refugiats.
A més, Alemanya vol donar suport als salaris mínims i a combatre l’atur juvenil i la pèrdua de biodiversitat. El sistema de comerç mundial també s’ha de reforçar.
De moment els països membres veuen amb optimisme la presidència alemanya i el doble lideratge Merkel-Von der Leyen. El ministre francès d’Economia i Finances, Bruno Le Maire, diu: “Evidentment que ajuda en la situació actual que Ursula von der Leyen i Angela Merkel es coneguin de fa temps i que es tinguin confiança mútua. Hi ha una proximitat que fa avançar les coses i que facilita les decisions”.
El ministre d’Exteriors italià, Luigi Di Maio, ha definit tres prioritats: la més important són els fons de reconstrucció.
La migració és el segon gran tema per a Di Maio. Voldria que Merkel disposés sumes més elevades per estabilitzar el nord d’Àfrica.
I aleshores el govern de Roma veuria amb bons ulls, malgrat l’escepticisme europeu de la seva població, que Merkel tirés endavant la conferència sobre el futur d’Europa per portar a terme sobretot una unió fiscal.
“Merkel ha d’acabar de coure les galetes que estan a mitges”, diu Mario Monti, que durant la crisi de l’euro, el 2011, era primer ministre d’Itàlia. Monti no té cap dubte que Merkel se’n sortirà: “Alemanya ja ha demostrat amb una autoritat extraordinària una gran capacitat de lideratge”. És un fet “únic” la manera com Berlín ha posat a disposició d’Europa recursos financers propis.
Fins i tot a Polònia es veu favorablement la presidència alemanya. El país teutó té mala fama entre la dreta polonesa, que governa el país. Berlín, diuen des de Varsòvia, no ha abandonat mai les aspiracions de gran potència.
Però, malgrat l’obstinació ideològica, en molts aspectes Varsòvia actua amb pragmatisme: d’ençà que els britànics se n’han anat, els nacionalconservadors polonesos no tenen cap model ni cap soci a la UE. Només els queden els alemanys. Per això el grup parlamentari del partit del govern polonès va donar la majoria a Von der Leyen al Parlament Europeu.
A Alemanya també s’espera menys oposició contra una política proeuropea, excepte per part de l’AfD, que es va fundar com un partit antieuropeista. La CDU i la CSU, en canvi, donaran suport a la cancellera. “Les ganes de brega estan contingudes”, diu Gunther Krichbaum (CDU), president de la comissió del Bundestag sobre Europa. “La situació permet a Angela Merkel fer coses que abans no haurien estat possibles”. Amb “la situació” es refereix als resultats molt bons de Merkel a les enquestes i al xoc del coronavirus.
D’una manera similar ho veu Florian Hahn, portaveu sobre política europea del grup parlamentari de la CDU/CSU al Bundestag. “Ja no és moment de frivolitzar”, diu Hahn. “El coronavirus podria destruir Europa”, això molts ja ho tenen clar al partit democratacristià. Hahn no tan sols es dedica a la política europea, també és sotssecretari general de la CSU i un dels homes de confiança més propers al cap del partit, Markus Söder. “Nosaltres també tenim una corba d’aprenentatge en la qüestió d’Europa”, diu Hahn.
Daniel Caspary, president del grup de diputats de la CDU/CSU al Parlament Europeu, assenyala un altre punt: en vista de l’ascens de la Xina i de les evolucions als EUA, des del punt de vista dels democratacristians encara és més crucial que la UE es reforci. “Per això Merkel tindrà un suport ampli de la CDU i la CSU durant la presidència alemanya de la UE”, declara Caspary.
Amb tant de suport, Merkel fins i tot podria arriscar una mica en el projecte. També podria avançar amb determinació per una vegada. Si més no, una frase de la cancellera va cridar l’atenció no fa gaire. Va dir que s’havia de parlar seriosament de les limitacions d’Europa a l’hora d’actuar. “Això podria incloure modificacions de tractats, o també una integració molt més intensa”.
Merkel pensa sobretot en la política exterior. Sovint recalca la importància que Europa actuï de manera unitària si la UE no vol quedar triturada entremig dels EUA i la Xina. Un primer pas seria que no s’haguessin d’acordar tots els comunicats oficials sobre política exterior amb cadascun dels membres de la UE.
També la reacció caòtica al coronavirus fa que Merkel pensi en un tancament de files a la UE. En una carta conjunta amb Macron i altres caps de govern dirigida a Von der Leyen s’afirmava: durant les últimes setmanes han “sorgit qüestions sobre la preparació de la UE davant de pandèmies” i s’ha evidenciat la necessitat d’“abordar aquest aspecte a escala europea”.
Una cancellera Merkel que modifiqui tractats i que ja no pensi la política europea només des de Berlín: això sí que seria, veritablement, una novetat.
Traducció d'Arnau Figueras