Joan Duran: “He intentat retratar l'essència, el que és més primitiu en nosaltres”

-Tal vegada no té a veure, però la cita inicial de Barthes sobre els mots i els dits em remet al joc de prestidigitació poètic, al joc amb l'art combinatori de les paraules per arribar a un resultat expressiu. Em sembla que defineix la manera de fer poesia de Joan Duran.

-Jo crec que sí. La forma com jo entenc el fet poètic té molt a veure amb trobar noves combinacions de paraules, nous significats que no esperàvem. Més que jugar, es tracta de treballar el llenguatge des de l'arrel, des de la cruesa de les paraules, un treball que ens aboca a l'obtenció de nous significats.

-No es tracta tan sols d'obtenir una imatge potent, s'ha de transmetre alguna cosa que vaja més enllà, no?

-Exacte. La imatge pot ser potent perquè ens remet a alguna cosa, alguna situació o record personal molt arrelat. Però amb això no hi ha prou, s'ha d'abocar aquest record en un vers que t'atrapi per la seva forma, per la seva estranyesa. Perquè jo no hagués dit mai d'aquesta manera. Aquest és el fet diferencial del poema, de l'estil i el llenguatge que vol trobar cada autor per diferenciar-se. Per intentar ser tu mateix.

-El vers “Nua cendra en la geniva” il·lustra això. És una imatge potent que em fa l'efecte que conté l'esperit del poemari, una imatge poderosa amb la carnalitat de la geniva i la cendra com a projecció de futur. 

-La sensació física que vol transmetre és aquesta carnalitat més soferta, més encetada, amb una rugositat o sequedat que transmet la imatge de la cendra, que té una doble connotació: la resta de l'incendi i la matèria que ens ajuda a fertilitzar la terra. Tot això, encarat a la pròpia carnalitat.

-I va pensar emprar l'expressió completa per al títol?

-[Riu] Està bé aquesta pregunta. A mi m'agraden els títols bastant breus. Potser hagués estat bé, però Nua cendra, que conté el despullament del llenguatge i la polisèmia de la devastació i el ressorgiment, és un títol més evocatiu, no tant descriptiu. Obre més possibilitats dins del llibre.

-La cendra connecta amb la invocació a la memòria de les ruïnes del Mas de les Àligues, un dels espais del llibre.

-Tens raó. M'agradava que el punt de partida estigués en la devastació, la ruïna, com un viatge, diguéssim, partint d'aquell punt en el qual cal construir alguna cosa. De fet, la masia encara existeix però està exposada a què se la mengen les màquines que extrauen pedra. A banda d'això, és una imatge de la memòria personal, dels orígens. I també és una metàfora de la destrucció. La literatura i la poesia ens ha de servir per recordar-nos a nosaltres mateixos, la memòria personal, les nostres vivències. L'eina per recuperar aquesta memòria han de ser les paraules.

-La natura juga un paper fonamental en el llibre, connectada tot just amb l'experiència humana, ho veiem en versos com “flama insomne que abrusca el boscatge que soc”.

-He intentat retornar a l'essència, retratar els colors primaris, les formes primàries. Tot el que és més primitiu en nosaltres. De la mateixa manera que hi ha un treball de depuració del llenguatge, hi ha també una depuració de les imatges, intentant trobar les imatges menys contaminades, menys malmeses, més salvatges. És un doble esforç. De depurar el llenguatge i aïllar-te una mica, anar cap a un món que et condicioni menys, on tot sigui més possible, més relacionat amb la la natura i no amb les regles que hem construït nosaltres.

-El bloc “Senyes de mar” fa referència a uns usos dels marins molt curiosos i rebla el clau, del que parlàvem.

-Les senyes de mar són un compendi d'instruccions que feien servir els mariners per saber-se localitzar i trobar els llocs geogràfics on s'hi podia pescar. És molt curiós, perquè estan descrites segons la situació del paisatge, per exemple un turó alienat amb el campanar d'un poble. Instruccions amb un lèxic molt popular. És com el que fa un poeta, que tracta de governar el llenguatge, que una paraula vagi cap aquí, s'alineï amb una altra, per situar-se en el lloc adient que demana el poema. Em va semblar que era una metàfora que podia explorar.