L’animadversió de l’Església contra el teatre en general ve d’antic, just en el moment que el cristianisme veu que només pot imposar-se si es converteix en una religió d’Estat. Ho recorda ara el recull de textos sobre les arts escèniques de grecs i romans publicat per l’editorial Adesiara, a cura de Joan Casas, amb el títol L’escena antiga.
Un recull així, hi diu Joan Casas, “s’havia de tancar amb algun exemple de la lluita dels Pares de l’Església contra la cultura romana de l’espectacle, una lluita que va durar segles i que va culminar amb la destrucció de l’antiga cultura espectacular i el llarguíssim eclipsi medieval de les arts de l’escena”. Una de les primeres veus que es van alçar contra els espectacles antics va ser la de Tertul·lià, nascut a Cartago pels volts de l’any 150. La seva diatriba Els espectacles es publica, per primera vegada en català, dins de l’antologia.
Màscares teatrals.Tertul·lià condemna els espectacles pel seu caràcter pagà, diabòlic, i per ser “un santuari de Venus” i corrompre moralment els espectadors. I acaba oferint la vida cristiana en contrapartida, bo i prometent un espectacle millor, el judici final. “Doncs si que... Jo que m’hauria acontentat amb una final de Champions!”, anota l’irreverent Joan Casas.
L’escena antiga, antologia formada per escrits que, en la seva majoria, eren inèdits en català, ofereix una imatge més completa de la que ens hem pogut fer a través de les grans obres representades, que són de text, les úniques que podien perpetuar-se. Així, hi podem copsar la gran importància del mim, la pantomima −la forma d’espectacle musical més popular de l’època imperial− i la dansa. I també la varietat escènica, atès que, a banda dels teatres en pedra, n’hi havia molts de fusta. No s’han conservat, però sí els textos que parlen de la seva construcció i que conformen els dos primers capítols de l’antologia.