A cada època el seu tòpic. L’endemà de la II Guerra mundial s’havia de ser existencial i “dialèctic”, com Sartre i la Beauvoir. A partir de Maig del 68 només hi havia “estructures”; després el món va ser “discursiu” i “comunicatiu”. Fa vint-i-cinc anys qui no era “post” no valia res. Ara toca Check your privilege, “revisa els teus privilegis”. A l’Amèrica commocionada per la mort de George Floyd, la guerra cultural es viu amb una força inusitada i el tema dels reals o suposats privilegis dels blancs s’ha convertit en qüestió de debat calent. La denúncia del “privilegi blanc” està a l’ordre del dia.
El llibre més esperat i aclamat en els fòrums filosòfics nord-americans encara no s’ha publicat. És On Inhumanity, de David Livingstone Smith, que Oxford University Press traurà al setembre i ja es troba en prevenda als webs més acreditats. L’autor és blanc, va parlar a la Cimera del G20 fa anys i se’l presenta com el filòsof definitiu-ara-ja-sí de l’antiracisme. La tesi del llibre, és clara: Occident és estructuralment inhumà. Fot-li fort; 2.500 anys de civilització humanista condemnats exactament en quatre paraules. A més, segons Livingstone Smith, “la cadena de l’ésser”, val a dir, la comprensió de l’ordre del món que deriva de la cultura platònica i cristiana és excloent i només reflecteix la visió del món dels homes blancs.
La supersimplificació és tan òbvia que no caldria ni prendre-se-la seriosament. Més enllà del moralisme de fireta, que anuncia On Inhumanity, la tesi segons la qual els blancs viuen un món de privilegis també és discutible.
El tòpic del “privilegi blanc” arranca d’un llibre de Peggy McIntosh “White Privilege. Unpacking the Invisible Knapsack” (1989), que a Catalunya ni tan sols es troba a cap biblioteca universitària. McIntosh hi enumerava “les petites coses quotidianes” que produeixen el quel’historiador marxista (i blanc) Theodore W. Allen va descriure aClass Struggle and the Origin of Racial Slavery: The Invention of the White Race(1975) com a "el privilegi de la pell blanca". Allen va intentar explicar que l’expressió "raça blanca" va ser utilitzada per tal d’exercir un control social i, per atorgar una identitat als blancs pobres que eren reclutats en els exèrcits imperialistes. Així l’expressió “raça” hauria servit per crear una ideologia i per consolidar, a la vegada, la discriminació sobre bases suposadament objectives.
A més llarg termini el concepte de “privilegi blanc” deriva d’un dels fundadors de la filosofia afroamericana, W.E.B. Du Bois. La seva tesi era que el prejudici racista arrela en un hàbit que, en origen, és perceptiu i va més enllà de l’economia. “Si els treballadors blancs en tant que grup reben un salari baix, obtenen, en part una compensació mitjançant una mena de salari públic i psicològic”, va escriure a Black Reconstruction in America (1935). Per a Du Bois, els blancs empobrits suportaven la seva situació només perquè sabien que els negres estaven pitjor. Hi ha processos impulsius i inconscients que produeixen associacions entre “negre” i “perill”, que preparen emocionalment el camp al racisme. Erin Beeghly i Alex Madva han parlat més recentment d’un “ròssec implícit” que explicaria el racisme com una resposta a situacions que arrelen en la psicologia col·lectiva. De tot això, dels racismes inconscients, alguna cosa en sabem els qui parlem català quan anem per Espanya, tot sigui dit.
Als Estats Units el privilegi blanc s’expressava històricament en les lleis "Jim Crow" que instauraven una separació entre persones blanques i negres als llocs públics. Als transports públics i a les escoles però també a l’entrada dels hospitals (Mississippi), al circ (Louisiana) o fins i tot a cal barber (Geòrgia), negres i blancs estaven separats. Però el que és significatiu és que mig segle després de la desaparició formal de la discriminació a tots els àmbits encara es pugui seguir parlant dels privilegis de la "whiteness", un concepte que sovint es tradueix per “blanquitat” per diferenciar-lo de la blancor de la pel, i que designa una condició social, culturalment construïda. Per als qui parlen de “privilegi blanc” el racisme no està només vinculat a cometre actes de discriminació, sinó a estructures invisibles que atorguen un poder de dominació a un grup.
En una intervenció a France-Inter (9 de juny), l’escriptora Virginie Despentes s’hi referia en aquests termes: “Tenir un privilegi és disposar del dret a pensar-hi i no pensar-hi (...) Puc oblidar que soc blanca, en això consisteix ser blanca”. Els hàbits inconscients, sovint heretats i als quals no pretén atenció perquè formen els esquemes mentals més profunds, serien la base d’allò que considerem normal i inqüestionable, però que no està a l’abast de tothom. Així, per extensió, el privilegi de ser mascle consisteix a no haver de pensar si et violaran i el privilegi de ser universitari és el de tenir (segurament al món dels somnis!) un sou més alt o un altaveu més potent. Però, en un món acostumat al bonisme de classes mitjanes i on si no et presentes com a víctima els mitjans de comunicació no et fan cas, les coses resulten prou més complicades.
Parlar de “privilegi blanc” és útil en la lluita contra el racisme o significa fer un gran regal a l’extrema dreta? Com a mínim, constitueix una supersimplifació, perquè la desigualtat que deriva de la sort no pot ser mai seriosament identificada amb la injustícia. D’altra banda no sembla gaire adient des del punt de vista de les llibertats públiques descriure com a “privilegi” el que és l’exercici d’un dret, com ara anar pel carrer sense preocupar-se de ser agredit. Designar com a “privilegi” el dret a no ser vexat és el símbol d’una profunda misèria moral.
El concepte de “privilegi blanc” és políticament perillós quan més enllà de denunciar situacions concretes de discriminació, presenta ingènuament una cultura (la blanca i cristiana occidental) com a única culpable de racisme o de sexisme. Mai s’ha vist enlloc cap censura bona. I la que es justifica en nom de la bondat universal fa venir calfreds.