Un nou partit polític s’incorpora a l’escenari català. El Partit Nacionalista de Catalunya (PNC), una formació que prové de l’associació El País de Demà, irromp en el context electoral. El País de Demà, think tank impulsat pel conegut Grup de Poblet, desemboca en la creació d’un partit que aspira a presentar-se a les pròximes eleccions al Parlament, que encara no tenen data, tot i que es pronostica que seran convocades la pròxima tardor.
El grup de Poblet està format per perfils molt diferents. Incorpora noms provinents del PDECat, com ara Jordi Xuclà, Carles Campuzano o Marta Pascal; de Convergència o fins i tot del PSC, com l'exdiputada Esperança Esteve; entre altres figures del món acadèmic i professional, com l'exlletrat major del Parlament, Antoni Bayona; el filòsof Josep Maria Lozano o l'economista Antoni Garrell, un dels impulsors del moviment polític juntament amb Adrià Aldomà, entre altres. El PNC tindrà una estructura autònoma separada d’El País de Demà, que seguirà adoptant un paper de think tank.
La figura principal del partit polític serà Marta Pascal, l’excoordinadora general del PDECat, que si res no canvia, serà l’escollida per liderar el partit. El termini per presentar candidatures es va tancar la nit del 25 de juny. La proposta de “l’equip impulsor” és una crida al catalanisme moderat, europeista i al progressisme tant econòmic com social per plantejar una alternativa moderada i totalment en contra de la unilateralitat.
De moment, el que fonts del nou partit han pogut confirmar a aquest setmanari és que l’executiva serà equilibrada generacionalment i territorialment, on es veurà gent que té experiència política, amb la figura d’algun exalcalde, per exemple; i gent que no en té cap mena d’experiència en el món polític. El portaveu de la formació serà el figuerenc Oriol Puig, advocat de professió.
Una vegada superada la primera fase, de construcció de l’organització, es passarien a conformar els lideratges electorals, tot i que de moment no en volen parlar al respecte. En tot cas es podria parlar, a hores d’ara, d’una possible conformació de llista per “aportacions personals”.
Per altra banda, fonts properes a la candidatura de Pascal no veuen incompatibilitats estatutàries en el fet que tant el lideratge orgànic com l’institucional recaigui sobre una mateixa persona, que en tot cas apuntaria a la figura de Pascal. Tot i que, de moment, prefereixen no pronunciar-se sobre aquest tema, reiteren que volen “fer les coses bé i sense precipitar-se, per poder forjar un projecte de país a llarg termini”.
En canvi, altres veus del futur partit no han tingut cap inconvenient a anar un xic més enllà i anunciar que tot sembla que la formació no anirà “amb la Lliga ni amb els Lliures”. “La línia està molt marcada, però a hores d’ara no hi ha res lligat”. Volen vestir un projecte “ampli i transversal, respectant els temps de l’organització”, apuntant que “igual que veurem molta gent que ara és militant del PDECat, tindrem a molts independents”.
El nou partit polític ha decidit no fer pública cap dada sobre el nombre de militants, però en canvi les fonts consultades confirmen que el PNC ja compta amb representació a cada comarca del Principat, de forma que garanteixen implantació territorial per tot el territori català, des de l’Ebre fins al Pirineu.
El PNC es defineix com un partit d’ànima nacionalista-catalanista i de caràcter pragmàtic. Pel que fa a l’eix ideològic ells se situen en el centre. Tot i això, el nínxol que reclamen el veuen clar: “a ERC, si no ets independentista no vinguis; al PSC, si ets independentista no vinguis, a JxCat si no ets partidari de l’1 d’octubre no vinguis; la CUP si no ets 1-O, antisistema i favorable a la desobediència no vinguis”. Des del PNC defensen que “la raó d’accés no ha de ser l’1-O o si ets independentista o no”. De la mateixa manera, el nou partit haurà de fer front a la proposta de Pere Aragonès, més moderada que anys abans, que aposta pel diàleg com a via per arribar a consensos.
Des del PNC assenyalen que “la independència és una opció legitima”, però que s’ha de marcar la unilateralitat com una línia vermella, perquè consideren que “si hi ha unes lleis hem d’intentar entre tots millorar-les, però a la vegada complir-les”. Per això estan en contra de la unilateralitat, i “sobretot de les improvisacions i les falses esperances que porten a futures frustracions”, tal com anuncien a l’esborrany del manifest polític, al qual EL TEMPS hi ha tingut accés.
Consideren, al si del PNC, que “el futur dels catalans el decidiran els catalans”, igualment volen superar “la dinàmica del procés i del conflicte amb l’Estat”. Antoni Garrell, un dels impulsors del partit, va dir en roda de premsa al Col·legi de Periodistes de Catalunya que calia un “reset de tot el que no ens ha deixat avançar”. Reclamen que “estem en un nou moment on fan falta actors polítics que vagin molt més enllà del debat independentista”.
En l’àmbit nacional, aposten per la via escocesa. “Quan es pugui s’ha de poder pactar un referèndum amb l’Estat espanyol, i mentre no es pugui, la feina del govern de Catalunya ha de ser treballar per la gent i potenciar les seves institucions”. Fan èmfasi a l’hora de dir que “no volen dir que renuncien a la independència, igual que tampoc recolzaran qualsevol discurs que vagi en la línia d’anar en contra d’algú”, fent referència a les declaracions que va fer Albert Batlle, actual regidor de Seguretat a l’Ajuntament de Barcelona, a l’ACN.
El PNC, en l’esborrany del manifest polític, critica que el “Govern de Catalunya es troba permanentment aturat”, “bloquejat per la divisió política, el tacticisme electoral i la manca de lideratge”. Diuen que l’executiu es troba “desorientat per la falta de visió política a l’hora d’apostar per projectes que generin benestar i futur”.
El reptes que els “nacionalistes” (etiqueta amb la qual se sentirien còmodes) tenen a Catalunya és que no poden actuar com si fossin a Euskadi, perquè segons diuen, les condicions de relació amb l’Estat no són les mateixes: ells tenen un concert econòmic, i Catalunya no. Caldrà veure si el nou partit s’adapta a la singularitat de l’ecosistema polític català, tot i tenir una clara identitat i auto referenciar-se com a catalanistes. També dependrà de com es financin, de la forma en la qual es guanyin la simpatia de la ciutadania i de com demostrin que han deixat endarrere els seus historials passats a un costat per a construir un nou espai polític plegats.
L'ombra de la irrellevància a què va ser condemnada Unió Democràtica després de separar-se de Convergència el 2015 plana sobre aquesta nova aposta política que, al mateix temps, podria beneficiar-se de les convulsions internes que pateix, a hores d'ara, l'espai post-convergent amb les disputes entre la Crida Nacional i el PDeCAT, incapaços d'acabar de definir la candidatura.