Als hospitals, faltaven mans i llits. L'expansió dels contagis per coronavirus, especialment durant les setmanes més intenses de la primera onada, havien trastocat els centres mèdics. Els professionals sanitaris encadenaven jornades maratonianes pràcticament sense descans i s'improvisaven sales per atendre els pacients, els quals lluitaven contra una malaltia encara amb multitud d'interrogants. La pandèmia havia posat a prova un sistema sanitari a dieta durant la llarga recessió econòmica iniciada l'any 2008 a la Unió Europea. Un menú auster que havia deixat l'Estat espanyol amb ràtios de llits per 1.000 habitants i d'infermeres per cada 1.000 habitants marcadament inferiors respecte de la majoria dels països del vell continent.
Les retallades pressupostàries, però, no són l'únic factor que ha condicionat l'estat del sistema sanitari espanyol. En el cas de territoris com ara el País Valencià o Catalunya, el sistema de finançament autonòmic també n'ha influït. «El finançament autonòmic condiciona directament la despesa en salut i en qualsevol altres competències, ja que la major part dels recursos per a totes les despeses de les comunitats provenen del sistema de finançament acordat l'any 2009. La inversió sanitària (entesa com la part dedicada a instal·lacions i equipament) és una part de la despesa en salut, i es finança igualment a partir dels recursos de sistema de finançament», expliquen conjuntament Francisco Pérez, catedràtic de Fonaments d'Anàlisi Econòmica de la Universitat de València i director de l'Institut Valencià d'Investigacions Econòmiques (IVIE), i Sílvia Mollà, tècnica de l'IVIE. «Si el sistema de finançament atorga a la Comunitat Valenciana menys recursos, això condiciona el finançament de totes les polítiques», anoten.
«En els darrers 20 anys, l'infrafinançament autonòmic, junt amb altres factors, han provocat que no s'invertisca el percentatge necessari en infraestructures sanitàries. El País Valencià, no debades, compta amb unes ràtios de llits, professionals mèdics i infermers per sota de la mitjana estatal. Necessitem, per tant, un finançament just, així com que l'Estat espanyol augmente la despesa sanitària fins a situar-la a la mitjana europea», il·lustrava Rosa Atiénzar, secretària de la federació de sanitat de Comissions Obreres del País Valencià, en un dossier publicat en aquest setmanari. «Si, com succeeix, en salut la Generalitat Valenciana gasta per habitant pràcticament el mateix que la mitjana de les comunitats, aquesta despesa consumeix un percentatge major del seu pressupost. Al ser menor, queden menys fons per a la resta de polítiques», afegeixen els investigadors de l'IVIE.
Aquesta institució va calcular en un informe elaborat l'any 2017 que si el País Valencià gastava igual que la mitjana autonòmica, dedicaria el 62,9% dels recursos que ingressa pel finançament autonòmic. L'estudi, de fet, alertava que «l'infrafinançament de la Comunitat Valenciana agreuja els problemes de sostenibilitat de la despesa sanitària i limita el desenvolupament d'altres serveis públics». «El creixement de la població i el seu envelliment exerceixen pressió a l'alça en la despesa sanitària i plantegen problemes de sostenibilitat del mateix a mitjà i llarg termini. La solució dels problemes de suficiència i equitat, juntament als de sostenibilitat de la despesa en salut, reclama reformes per a millorar l'eficiència de la despesa sanitària i una revisió en profunditat del sistema de finançament autonòmic, perquè són les comunitats les principals administracions encarregades de prestar aquests serveis», indicava.
Com a conclusió d'aquest document elaborat per a la Conselleria d'Hisenda, encapçalada pel socialista Vicent Soler, els experts de l'IVIE reclamaven que «el nou model de finançament reconeguera la insuficiència que pateixen les comunitats autònomes de règim comú en el seu conjunt, així com corregir la inequitat en el repartiment dels recursos». «Hi ha molta discussió sobre la justícia dels diferents mecanismes de finançament autonòmic – on es gestiona el gruix dels serveis de l'estat del benestar – però la seua importància prohibeix ja persistir en un statu quo confortable per a uns pocs i desassossegant per a massa», coincidien en un article sobre la sanitat post-coronavirus al blog econòmic Nada es Gratis els experts en salut pública i economia de la salut Ricard Meneu, Salvador Peiró, Beatriz González López-Válcarcel i Vicente Ortún.
Catalunya, no debades, també pateix els efectes de l'actual sistema de finançament autonòmic. Segons l'estudi La malaltia de la Sanitat Catalana: finançament i governança, editat pel Cercle de Salut i elaborat pel catedràtic d'Economia de la Universitat Pompeu Fabra i director del Centre de Recerca en Economia de la Salut (CRES-UPF), Guillem López-Casasnovas, i l'investigador del CRES, Marc Casanova, la sanitat catalana registra un infrafinançament de 5.000 milions d'euros en relació amb sistemes mèdics de països comparables en indicadors com ara el PIB i el grau d'envelliment de la població. «Cap país tenia una despesa sanitària pública tan reduïda com la catalana en el moment d'assolir nivells de desenvolupament econòmic similars, això és de 30.000 euros de renda per càpita l'any 2016», s'apuntava en el comunicat de presentació del document.
Ambdós experts estableixen a l'informe que el dèficit de recursos de la sanitat catalana és conseqüència, en gran manera, de l'actual sistema de finançament autonòmic. «La despesa sanitària ve empesa avui pel desenvolupament propi i a la vegada restringida pel finançament estatal. En l'actual marc autonòmic, la perspectiva és definitivament negativa», assenyalen a l'estudi, en el qual estimen que si Catalunya comptara amb el mateix sistema de finançament del País Basc, el pressupost anual per a la sanitat augmentaria al voltant de 2.500 milions, és a dir, un 23% més del consignat en l'exercici 2019 per la Generalitat de Catalunya.
Arran de la pandèmia del coronavirus, la qual ha comportat un augment de la despesa sanitària, la consellera de Salut, Alba Vergés, d'ERC, va anunciar l'impuls d'una aliança entre els diferents actors sanitaris de Catalunya per reclamar a l'Estat espanyol la reversió de l'infrafinançament sanitari. «Si volem avançar, si volem que aquest país sigui capdavanter i que el sistema de salut en formi part, a la vegada que genera i garanteix un dret bàsic, com és el dret a la salut, hi volem ser amb tota la capacitat de decisió i tenint tots els recursos necessaris. Per això, cal aquesta gran aliança amb tot el sector. L'infrafinançament crònic de l'Estat espanyol s'ha d'acabar», va afirmar.
Infrafinançada per l'Estat espanyol, segons va reconèixer l'exministre d'Hisenda, el popular Cristóbal Montoro, les Illes Balears acumulen, al seu torn, un deute sanitari històric des de 2002, tal com reivindica constantment el Sindicat de Metges de les Illes Balears. D'acord amb les dades de l'organització, el deute ascendeix a 2.800 milions d'euros. L'enèsim llast estatal sobre els comptes de les autonomies de l'arc mediterrani.