Els conflictes mundials van lligats a unes conseqüències que es projecten més enllà del fet concret. Una d’aquestes és la gran quantitat de persones que es veuen forçades a abandonar les seves llars i emprendre un viatge de destí dubtós. Una decisió —si és que se’n pot dir així— que deixa centenars de milers de persones en situacions més que complicades. L’impacte de la pandèmia de la COVID-19 al món no ha fet més que agreujar-ho.
Segons dades del darrer informe d’ACNUR, al món hi ha més de 79 milions de persones que s’han vist obligades a desplaçar-se de casa seva de manera forçada. D’aquestes, 26 milions són refugiats i 45,7 milions desplaçats interns. S’estima que el 40% del total són menors d’edat.
Ara mateix, segons Blanca Garcés, investigadora del CIDOB (Centre per als Afers Internacionals de Barcelona), els principals moviments migratoris i de refugiats en l’actualitat es poden dividir en tres grups. El primer, els moviments africans “que en la major part dels casos són intercontinentals”. En segon terme hi ha els refugiats llatinoamericans provinents, sobretot, de Veneçuela, Colòmbia i de Centreamèrica “que fins ara anaven majoritàriament cap al nord, als EUA i al Canadà, però els últims anys han fet un gir cap a Espanya”. Finalment, detalla, hi ha els moviments al Pròxim Orient i l’Àsia central com “els de l’Afganistan, els refugiats rohingya que venen de Birmània i després tots els del Pròxim Orient amb un focus especial a Síria”.
Un bon nombre d’aquestes persones han vist com la crisi del coronavirus els impedia seguir el seu desplaçament o les enxampava atrapades en camps de confinament. “L’impacte de la COVID-19 ha estat desproporcionat en les poblacions més vulnerables, tant la migrada com la refugiada. Que estiguin en un camp amb falta d’aigua i higiene hi fa molt”, exposa Mila Font, delegada de Metges Sense Fronteres al País Valencià, Catalunya, les Illes Balears i Múrcia. “Els que ja estaven en camí s’han quedat en una situació molt precària”, relata Garcés que assenyala l’excepcionalitat que suposa que, d’un dia per l’altre, s’hagin tancat fronteres arreu del món: “és d’esperar que quan reobrin, segueixin el seu trajecte migratori”
La investigadora del CIDOB exemplifica la situació amb la dels refugiats veneçolans al Perú, “un percentatge important dels quals han estat desnonats durant la pandèmia. Després hi ha la qüestió de la precarietat laboral. Molts treballaven a l’economia informal i això, en confinament, no és possible”.
Camps de precarietat
“Les condicions higièniques són catastròfiques: hi ha brossa en cada racó i la pudor es fa insuportable. Famílies senceres ocupen espais d’escassos metres quadrats. Els refugis estan sobresaturats. Fa unes setmanes, un xiquet va morir, víctima d’un incendi al campament. A més, milers de persones comparteixen un únic bany”. Així descrivia Mila Font a la revista Der Spiegel la situació al camp de Moria de l’illa de Lesbos, a Grècia, on s’amunteguen més de vint mil refugiats que intenten arribar a Europa. Allà, el temor d’un possible brot ha estat una de les principals preocupacions. Mentre a casa nostra s’ha fet tot el possible per mantenir les distàncies de seguretat i mesures d’higiene, els camps de refugiats han seguit massificats.
En el cas grec, Font explica que “estem parlant que hi ha trenta-set mil persones a les illes i setanta-sis mil al continent. El que estem veient és que les condicions de vida d’aquests centres ja eren dolentes abans de la COVID-19 i no han millorat”. Metges Sense Fronteres han demanat que els refugiats més vulnerables fossin traslladats al continent on “la situació no és perfecta, però sí que és millor que a les illes”. Font, però, remarca que “el que caldria realment és que hi haguera un poc més de solidaritat europea”. En general, però, hi ha hagut la sort que fins al moment el nombre de contagis en aquests camps ha estat baix, igual que a Grècia.
Això, però, no ha evitat que s’apliquessin més mesures restrictives als camps. “El context de pandèmia i confinament ha legitimat un seguit de decisions que ja s’estaven pensant abans, però que han estat activades ara”, assenyala Blanca Garcés. La investigadora es refereix, per exemple, “al tancament radical de determinades fronteres i el control cada vegada més policial i militar d’aquestes”. Denuncia, a més, que hem vist un confinament i tancament dels camps de refugiats: “recordem que els camps no són centres de detenció. Fins fa poc, a Europa eren de règim obert —també els CETI de Ceuta i Melilla. Les polítiques de confinament han provat el tancament d’aquests camps. S’han tancat àrees ja de per si limitades i en unes condicions de sobrepoblació gravíssima. La situació és realment greu en termes de drets humans”.
Metges Sense Fronteres exposen que la seva tasca en aquests camps ha consistit a treballar en mesures de prevenció i sensibilització, així com a mantenir la resta d’activitats de salut. “Per continuar aquests serveis, com una maternitat, necessites que el personal sanitari tingui material de protecció”, explica Font que denuncia que en alguns camps no estan arribant aquests materials.
Garcés explica que també hi ha hagut accions il·legals a les fronteres, com les devolucions en calent. “Aquests mesos s’han mantingut o fins i tot augmentat les pràctiques amb mètodes il·legals amb impunitat”, detalla. Posa els exemples de la frontera grecoturca o la que hi ha entre Líbia i Malta, on el Govern de Malta fa “devolucions en calent amb vaixells privats subcontractats que, sobre el paper, són il·legals”. La investigadora posa encara un tercer exemple: la frontera sud de l’Estat espanyol.
Al seu torn, Font també destaca la situació de precarietat que viu la població migrant a Mèxic. “És de les zones més afectades per la situació econòmica. No tenen accés a l’atenció sanitària. Treballem amb els centres de migrants per preservar les mesures d’higiene de la gent que està als albergs”. Adverteix, a més, que l’Administració nord-americana actual afegeix traves a la situació. “El famós mur de Trump existeix ara mateix. No és físic, sinó una llei que fa tornar a la gent i que manté la frontera tancada. S’ha aprofitat la pandèmia com a excusa per a aquestes mesures més dures”. Assenyala, a més, que, “per ara, els EUA han enviat a Mèxic més de vint mil les persones durant la COVID-19, i el 12 de juny van iniciar una nova legislació que té més restriccions d’asil. Es fa servir la COVID-19 per fer que es parin d’alguna manera les peticions d’asil”.
Un altre punt de risc és el de tots aquells refugiats que no tenen els papers en regla ni dret a l’assistència sanitària. Ha preocupat especialment aquesta qüestió al Líban, on hi ha més d’un milió de persones que es troben en aquesta situació. Gent que ha fugit de Síria i vaga per les ciutats perquè l’Estat no té camps de refugiats. Un reportatge a Der Spiegel exposava que, a més, s’enfronten al fet que “el sistema de salut està privatitzat”.
Un fenomen més que demostra que, amb la COVID-19, els refugiats han estat i són població doblement de risc.