Hug a boomer! (Abraça un boomer!).La ironia que gasta la generació més jove envers la dels seus avis és fàcil de descobrir a poc que es mirin les xarxes socials. La relació tòxica entre els baby boomers i la Generació Z transcendeix insults, mems específics i crítiques de tots dos grups. La generació de la Gran Recessió, del primer president negre als Estats Units, del matrimoni igualitari i de l’ascens del populisme es mira la generació de Google (els seus pares, millenials) com uns matats que s’han fet farts de treballar per acabar en la ruïna (i el divorci) i la dels avis que recorden Woodstock i la SIDA com a pura prehistòria. Comença l’Era Zoomer i no ho fa amb perspectives gens esperançadores. Amb més preparació i menys oportunitats, la vida d’aquest grup d’edat es veu com una selva on els qui no tinguin estudis universitaris seran clarament devorats... però els qui en tinguin hauran d’arrossegar anys molt llargs de treball precari.
En temps del Baby Boom les universitats eren molt (però mooolt!) més barates. De fet, la universitat franquista era pràcticament gratuïta. Pel que fa als Estats Units, segons un estudi de el preu de les universitats publiques va créixer un 213% entre 1988 i 2018 per a les Universitats públiques i un 129% per a les Universitats privades. A més, ni garanteixen la feina, ni estalvien l’obsolescència cada cop més ràpida dels coneixements. Hi va haver un temps que era genial treballar per a BlackRock, Monsanto o Rothschild. Avui poques de les grans corporacions atrau els joves. Els moviments polítics que interessen a la generació més jove són bàsicament “contra” (contra el canvi climàtic, contra la violència policial). Però la desconfiança envers tota mena d’organitzacions polítiques és total. El twerk de la pornostar i influencer libanesa-nord-americana Mia Khalifa (més de 20 milions de visionats a YouTube) que també triomfa als països islàmics més retrògrads mostra de manera molt clara que la generació Z no és un fenomen exclusivament americà ni occidental. El fitxatge de Mia per Tik Tok marca una nova era en les xarxes socials per a adolescents.
De moment els sociòlegs assenyalen dues característiques molt clares entre els zoomers: són molt menys religiosos que els seus pares i son, també, molt més agressius (només cal mirar Twitter!) i més fràgils emocionalment. El trastorn por dèficit d’atenció amb hiperactivitat (TDAH) no para de créixer en aquesta generació. Als Estats Units el 16% dels Gen-Zers estan diagnosticats amb TDAH. Això vol dir als voltant de de 2,4 milions d’adolescents, o un augment del 30% de casos en 8 anys. Els seus pares ja eren addictes als seus telèfons i l’addicció els ha estat tramesa. Participen a les xarxes socials des de l’escola primària i el famós “filtre dels vuit segons d’atenció” defineix els seus interessos. Als Estats Units i a Corea del Sud, els campaments juvenils dedicats a la desintoxicació digital són tendència. Com ho són els jocs d’ordinador—que avui ja tenen més èxit entre els joves blancs que el beisbol... — la diabetis i les malalties del cor els estan esperant.
Les generacions haurien de ser una lent per entendre els canvis socials, més que una etiqueta per a estigmatitzar, però la generació dels zoomers està creixent estigmatitzada d’una manera molt òbvia. Els Z s’identifiquen amb les bicicletes, els patinets i l’ecologia, però se silencia que no guanyen prou per comprar-se una moto i que viuen en un món d’incerteses. La crisi financera es va allargant des del 2008, el clima es torna caòtic i les catàstrofes globals (l’última, la covid-19) no paren d’accelerar-se. Poca gent creu en una tercera guerra mundial, però cada dia s’acosta més la Segona Guerra Freda (ara entre els Estats Units i la Xina) i la revolució Big Data significa bàsicament atur per als joves i ajustaments salarials a la baixa per als seus pares. En aquest marc la generació zoomer es caracteritza per un nihilisme creixent que es manifesta en la roba (avui en dia vivim em en temps d’anti-marca) i, molt especialment, en els tatuatges. Si a Roma i al món clàssic, el tatuatge era la marca de l’esclau, ara és l’expressió d’un profund desencís social i polític. Les expressions d’iconoclàstia que s’han viscut als darrers temps als Estats Units també expressen la profunda sensació de malestar generacional de grups socials que no van ser convidats a la festa dels seus pares (divorciats) però que hauran de pagar-la. Si en les generacions de la segona meitat del segle passat ser jove era un elogi, ara cotitza a la baixa i, més aviat, apareix com un estigma. Considerats eterns Peter Pan pels seus pares, els joves se senten afectats negativament per decisions sobre la tecnologia, sobre el clima o sobre la família que ells no van prendre però que hauran de pagar. Els zoomers no han estat marginats, com imaginen, por les maquinacions de vells malvats blancs privilegiats que governen el món, sinó per una tecnologia on el treball humà importa cada cop menys i per una educació que de tan “lúdica” els fa febles emocionalment. Taxes d’atur juvenil al voltant del 35% als Països Catalans no anuncien res de bo per al futur d’una generació que havia de ser la dels hereus i es troba amb la bossa buida i un tatuatge immens al braç.