A només tres quilòmetres, direcció est, de la localitat de Betxí s’alça a sobre d’un turó l’ermita de Sant Antoni. L’edificació, que data del segle XVI, és sòbria, pètria, sense cap ornament exuberant. La vista és privilegiada: cap a l’est, una catifa verda de camps que s’estén fins a topar amb la taca urbana i industrial de la Plana Baixa; cap a l’oest, l’exuberància vegetal continua però modifica la seua fisonomia conforme s’albiren les primeres elevacions de la serra d’Espadà. Fins fa uns anys una placa advertia que estàvem en un lloc emblemàtic per al valencianisme. Perquè ací, el 26 d’agost de 1920 va tenir lloc el primer Aplec de la Muntanyeta de Sant Antoni, una trobada de valencianistes que se celebraria en anys successius i que perseguia estendre el nacionalisme valencià més enllà de les urbs. Una de les moltes fites que, a principi del segle XX, van contribuir a alimentar un protovalencianisme que es construïa a força de voluntarisme i perseverança. Una de les moltes fites, també, que el franquisme i la dictadura es van encarregar d’esborrar de la memòria per a major glòria d’una concepció unívoca d’Espanya.
La primera d’aquelles trobades va tenir lloc el 26 d’agost de 1920 i hi assistiren una vintena de persones. La cita tornaria a repetir-se fins l’any 1923. Quatre anys durant els quals l’Aplec de la Muntanyeta de Betxí va esdevenir punt d’encontre per als valencianistes de la Plana Alta i la Plana Baixa. No era una trobada multitudinària, no, però tanmateix, suposava una fita en absolut menor: en un context d’interiorització majoritària de la identitat espanyola, aquells aplecs esdevingueren un lloc de reconeixença mútua entre els qui professaven un incipient valencianisme.
No s’ha de passar per alt que la dècada dels 20 fou un període de transició entre l’impuls embrionari que significà la Declaració Valencianista de 1918 —impulsada per la Unió Valencianista Regional i la Joventut Valencianista— i el temps de relativa maduresa doctrinal i política de la dècada dels 30, període en el qual s’obre pas un valencianisme progressista i republicà que arribarà a assumir responsabilitats institucionals. Serà aquell valencianisme que cristal·litzarà, temps a venir, en la creació d’Esquerra Valenciana. Per arribar fins allí, però, va caldre un procés de maduració lent, assimilable al que vivien altres territoris arreu d’Europa i que, en aquest cas particular, s’inspirava en el procés de redreçament nacional català. Hi havia molta tasca de conscienciació a fer i els aplecs, com el de la Muntanyeta de Sant Antoni de Betxí, era una manera de fer saó.
“Hi havia la gent que venia amb el tren emblemàtic de la Panderola, que tenia una estació a tres quilòmetres i hi havia també la gent de Borriana o Vila-real, que podien arribar a peu”, explica Toni Meneu, que fins a la legislatura passada va ser regidor de cultura de Betxí i que forma part de la Societat Vicent Tomàs i Martí. Aquesta societat fou la que l’any 1999 va promoure la col·locació d’una placa que rememora les paraules de Vicent Tomàs i Martí en el II Aplec de la Muntanyeta: “Betxí és el bressol del moviment valencianista, i el nom del seu poble i l’ermiteta serà escrit amb lletres d’or en el llibre de la Renaixença valenciana”. La dictadura de Primo de Rivera, d’una banda, i la mort prematura de Vicent Tomàs i Martí —només tenia 28 anys quan el tifus—, qui en fora màxim impulsor, van curtcircuitar aquella aventura.
Un activista novell
Però qui era aquell Vicent Tomàs i Martí? Figura desconeguda per a la majoria, tothom qui n’ha resseguit la trajectòria coincideix a destacar una cosa: si no hagués desaparegut tan promptament, hauria estat un personatge cabdal del valencianisme a la dècada dels 30 i qui sap si també durant els moviments soterrats de represa en ple franquisme. Fou, en paraules del desaparegut Alfons Cucó, “no només un dels pocs valencianistes anteriors a la Guerra Civil que tenia ben clares les nostres coordenades nacionals, sinó que fou, potser, el primer impulsor efectiu d’un ‘valencianisme popular’ del seu temps, i del que fou indiscutible cap generacional”. El jurista i politòleg de Borriana Vicent Franch fou el primer a recuperar la seua figura.
Nascut a Artana el 1899, Vicent Tomàs i Martí era fill d’un comerciant d’espart i una mestressa de casa. Des de ben jove, fou una persona inquieta: amb només 16 anys va entrar en contacte amb els cercles valencianistes del cap i casal, uns contactes que van despertar l’interès per la qüestió nacional. D’ací se’n derivaria una prolífica producció periodística que iniciaria l’any 1916 a La veu de la Plana i que no abandonaria al llarg de la seua vida. En acabar el batxillerat, va abandonar el poble per estudiar medicina, el primer any a Barcelona, una estada essencial en la seua trajectòria. A la capital catalana es va amarar del procés de represa nacional iniciat pels veïns del nord. Allà va llegir a Prat de la Riba i es va moure en els cercles de la Lliga de Cambó.
Entusiasmat per aquella empenta, tornà un any després a València per completar els estudis de medicina, un període durant el qual mostrarà una profusió periodística espectacular en tots aquells mitjans que, aleshores, donaven certa cabuda a les idees valencianistes, com ara La Correspondencia de Valencia. En ells, Tomàs i Martí, parla de la ideologia nacionalista, critica l’Estat, el centralisme i el caciquisme, i formula la seua preocupació per la relació entre les ciutats i les comarques. En tot cas, més que no pas com un teòric, es mostra com un organitzador, un activista emmirallat en els processos d’emancipació nacional que tenen lloc arreu d’Europa i especialment a Irlanda i Polònia. “Lector de Prat de la Riba i deixeble confessat de Martínez Ferrando, Tomàs compartia la visió teòrica d’aquell i tenia del País Valencià un concepte abstracte basat en una visió crítica que el volia lliure i retornar a la seua primigènia configuració foral”, escriu Vicent Franch a El nacionalisme agrarista valencià (1918-1923), l’autor que fins ara més profundament ha investigat la figura de Tomàs i Martí.
De la ciutat al camp
Al cap i casal s’involucrà en l’organització de la Joventut Valencianista i fou un dels impulsors de l’Agrupació Nacionalista Escolar (ANE), una entitat amb una doble finalitat. D’una banda, treballar per crear dins l’ambient universitari un clima favorable a les reivindicacions nacionals. En aquest sentit, organitzà el febrer de 1919 un Acte d’Afirmació Escolar Valencianista, un míting al qual seguiren una sèrie de conferències i fins i tot un aplec al Vedat de Torrent. D’altra banda, Tomàs i Martí ja començà a perfilar la que seria una de les seues grans obsessions anys a venir: fer partícip al món rural del moviment valencianista que germinava a les grans ciutats. “És precís dur l’ideal valencianista per tots els àmbits de la nostra pàtria valenciana, que escolten la bona nova els nostres abnegats llauradors de les nostres privilegiades hortes i els austers de les nostres muntanyes”, escrivia aquell jove. Són anys d’una producció escrita ingent per a ell, anys en què intercanviarà epístoles i amistat amb figures com Adolf Pizcueta o Carles Salvador. “Ell viu el valencianisme des de la capital, però alhora constata que als pobles hi ha un erm. A més, és conscient que el valencianisme que es formula des de la ciutat és molt urbà i no arriba a la gent del món rural”, explica el filòleg Òscar Pérez, que s’ha abocat a l’estudi de la figura de Tomàs i Martí.
D’aquella preocupació naix la necessitat de crear un vincle, de teixir xarxa arreu del territori, una idea a la qual el gramàtic Carles Salvador —amb plaça de mestre a Benassal, a l’Alt Maestrat— s’hi sumaria entusiasmat. És així com el jove metge promou la creació de la Lliga Espiritual de Solitaris Nacionalistes, una eina que havia de servir per “agrupar les veus disperses” que fins aleshores havien treballat en solitud des de les diverses comarques valencianes. En un article publicat a La Correspondencia de Valencia i titulat “Les veus disperses”, Tomàs i Martí escrivia: “Pels pobles del nostre regne no hi ha legions de valencianistes, però tampoc deixen d’haver-hi alguns conscients patriotes. Molts? Floració d’orquídies, on existeixen, o més bé el Lir entre Cards del nostre gran Ausiàs”.
L’Aplec a la muntanyeta de Sant Antoni de Betxí el 26 d’agost de 1920 constituí el tret de sortida de la Lliga dels Solitaris. A poc a poc, i a base de molta perseverança, la Lliga començà a tenir importància quan Tomàs i Martí bastí una xarxa de delegacions per diversos pobles del país, i especialment per la Plana Alta i la Plana Baixa. Aquells “Directoris Valencianistes” esdevingueren, un any després, delegacions de les Joventuts Valencianistes, organització que el metge d’Artana presidí durant alguns anys.
“Tomàs i Martí era ben conscients de les dificultats que tenia el valencianisme per penetrar als pobles. Per això, ell es marcà com a objectiu fer presents aquestes idees a tres persones: el rètor, el metge i el mestre, és a dir, a l’ànima, al cos i al saber —explica Toni Meneu. Per a ell, aquestes persones, pel seu ascendent social, havien de ser les llavors, els punts a partir dels quals continuar irradiant”. De fet, Tomàs i Martí estava convençut que el valencianisme podia ser una via a través de la qual combatre el caciquisme de l’àmbit rural.
No tenim notícies exactes de la capacitat de captació dels Solitaris, però alguna fita sí s’aconseguí: al segon Aplec de la Muntanyeta de Sant Antoni assistí el capellà d’Artana, Facund Manzana, qui, de fet, beneí la senyera i va celebrar una missa. Al tercer dels aplecs, el de 1922, s’arribà encara amb més vigor i amb la participació de cinquanta-cinc persones. Hi havia una nodrida representació de capellans i també personalitats com ara Adolf Pizcueta, Marià Ferrandis Agulló, Carles Salvador, Francesc Almela i Vives, Gaetà Huguet o Maximilià Thous. Aplec al marge, el febrer d’aquell any els Solitaris s’havien dotat del seu propi mitjà de comunicació, El crit de la muntanya, una publicació quinzenal que servirà com a eina de propaganda de les idees del valencianisme agrarista. Fou, sobretot, un projecte personal de Tomàs i Martí. Ell mateix s’encarregava d’escriure-la, editar-la i repartir-la. L’anticentralisme i l’anticaciquisme foren dos dels eixos al voltant dels quals girava aquesta publicació. La qüestió de les exportacions agràries i els preus justos també apareixen en nombrosos articles, qüestions que Tomàs i Martí vinculava a la necessitat d’assolir una major autonomia per al País Valencià.
El crit de la muntanya encara presenciaria la celebració d’un quart aplec, el que va tenir lloc l’agost de 1923. En aquella ocasió la intenció era celebrar-lo a Vila-real, però la intervenció de l’autoritat municipal ho va impedir. A la muntanyeta de Betxí, doncs, s’acordà la redacció d’un manifest als llauradors valencians, alhora que s’acordà l’adhesió de l’Aplec a la política d’Acció Catalana, grup del Principat que representava la superació de la transició camboniana i s’afermava com el més clar dels representants del nacionalisme català. Només unes setmanes després, el 13 d’agost, Miguel Primo de Rivera va donar un colp d’estat que va obligar el valencianisme a arreplegar-se. Un any després, el tifus va posar fi a la vida de Tomàs i Martí, un personatge poc conegut que va fer gala, en paraules de Vicent Franch, d’un inqüestionable “voluntarisme idealista”. Perquè com diu el jurista i politòleg, “potser no era el moment de la realització de l’ideal, però, el que sembla clar és que per a Tomàs sí que era el moment per a llançar la llavor del nacionalisme”. •
• UN ‘DÉJÀ VU’ AGRARi
Durant el quart aplec valencianista celebrat a Betxí, l’estiu de 1923, s’aprovà un manifest als llauradors valencians. EL TEMPS reprodueix parcialment aquell text:
Manifest als llauradors valencians
“Vosaltres (els llauradors) víctimes propiciatòries i inconscients de l’actual política espanyola de brutícia i atropell (sic), heu girat els ulls cap a les aspiracions madrilenyes, oblidant a la vostra natural i vertadera Pàtria, València, integrada per les terres d’Alacant, València i Castelló. Al fugir de la vostra vera Pàtria heu caigut en mans d’un Estat enemic de vostra economia.
València paga a l’Estat espanyol una considerable cantitat (sic) de milions i l’Estat espanyol a penes si inverteix una misèria al vostre millorament, malgastant en mampreses calamitoses com la guerra del Marroc el producte de la vostra suor o fent dels vostres diners posats en mans del caciquisme una força tiranitzadora (...).
Si València fóra ama dels seus diners; si València poguera organitzar la seua ensenyança agrícola, el seu crèdit i marcar la política aranzelària que li convé, nostres hortes i muntanyes produirien debades.
Lliures de les nombroses sangoneres que fan impossible nostra vida, de nou retornaria al casal valencià l’esplendor i la glòria dels temps passats.
Tot açò no són ensomnis i quimeres. Seran realitats si tots vosaltres, llauradors valencians, gireu els ulls cap a la nostra vera Pàtria i trenqueu els lligams que ens uneixen a un sistema polític que ens arrastra a la mort”.