“Aquesta antologia poètica o personal o florilegi vital deu molt a alguns amics que em demanaven des de feia temps que publicàs de bell nou sobre paper imprés” diu Salvador Jàfer en la introducció de l’antologia, “Els papers del florilegi”. Tot i el to sorneguer, aquesta era una petita aspiració del petit món poètic valencià. No sols dels companys de generació que sempre han parlat amb admiració de Jàfer, sinó també de les noves fornades poètiques: no per casualitat l’antologia veu la llum en el valuós i artesanal segell dels poetes Rubén Luzón, Pau Sanchis i Francesc Bononad i de l’agitador Josep Martínez, Edicions del Buc.
Quan s’estava gestant el projecte, Jàfer havia de fer els 65 anys. La intenció era fer un recull tot just amb 65 poemes, però la tria “se’m quedava curta i he pensat d’allargar-la fins a 101 poemes, els anys que m’agradaria de viure, si el destí m’ho concedeix. Ma mare, tot i que en condicions difícils, va arribar fins als 102”. El volum segueix un esquema cronològic i acaba amb el bloc “Onze textos robats”, amb algunes de les traduccions de Jàfer d’autors com Pessoa, Alberti, Cavalcanti o l’àrab valencià Ar-Rusafí.
Jàfer ja havia publicat el 1988, amb Tres i Quatre, una altra antologia, Produccions ansietat (1970-1988), però Orquídea té la virtualitat d’arreplegar versos esparsos escrits a partir d’aquell període, publicats en revistes i volums o llegits en homenatges, com ara la prosa poètica “El país de poetes”, la darrera obra que va ser llegida en un acte de tribut a Jaume Pérez-Montaner, el 2018. Una petita joia: “Mai no acabarem de dir tot el que voldríem dir ni acabarem d’escriure tot el que volem escriure (...) La perfecció ens assetja però no hi creiem del tot. També de la brutícia creixen brots de bellesa. En el nostre equipatge cap tot i res alhora: el viscut, el sentit, el tastat (...), l’oblit recordat, el record oblidat, la mort revivificada, la vida imaginada, el real somiat i el somni realitzat. És la nostra contrada, un país sempre obert, una terra per sempre joiosa, justa i lliure”.
Una clau exultant que sembla reblar el que escriu en la introducció i que prefigura una nova fase de creació: “Desitge i confie que, amb aquesta publicació en paper imprés, s’obrirà una nova etapa creativa, a la qual sou convidats d’honor per molts anys i de la qual espere gaudir en companyia vostra”. Tant de bo.
Carn fresca i precoç
Salvador Jàfer i Sanxis, nascut el 1954 a Ràfol de Salem, Vall d’Albaida, a les faldes d’un Benicadell que és un personatge més dels poemes, va ser un poeta precoç, fins i tot dins dels paràmetres del gènere més procliu a la precocitat. De fet, era el poeta més jove dels inclosos per Amadeu Fabregat en l’antologia Carn fresca. Poesia valenciana jove, publicada el 1974.
Abans de complir 20 anys, per tant, Jàfer ja atrau poderosament l’atenció. Passa que no sols és el membre més jove de l’antologia, també s’ubica en el segment més rupturista i d’alguna manera interessant de la generació, juntament a poetes tres anys més grans, Joan Navarro i Josep Bonet. El poeta Lluís Roda ho explica en una mena d’epíleg d’Orquídia: “L’any 1974, es produí un tres en ratlla rupturista. Tres poetes genials joves s’alinearen i marcaren, amb primeres publicacions, la ramaderia valenciana per deu anys (...) el renovellament de l’evangeli modernitzador del Pare Gimferrer”.
Francesc Calafat, en la introducció a la reedició de Carn fresca (2015) ho argumentava així: “Tot i les diferències, sempre hi ha hagut la tendència a relacionar els noms de Josep Lluís Bonet, Joan Navarro i Salvador Jàfer, perquè ‘experimenten’ més en l’aspecte formal, estiren i forcen més les estructures lingüístiques i les associacions d’imatges. I duen el seu imaginari cap un món transfigurat, de transmutacions surreals (...) Salvador Jàfer combina el punt visionari de la poètica de Rimbaud, per simplificar una mica les coses, amb un esperit entre naïf i místic. Enmig de la tensió entre el poeta i la naturalesa, entre la nit i la pèrdua, hi ha espai per als àmbits oberts, el somni i per a la llum”.
Carn fresca agrupava poemes de dos llibres inèdits que mai no es publicaren de forma autònoma, Cròniques del sol de migjorn i El foc m’esguarda, escrits entre 1970 i 1973. La nova antologia recull algun d’aquells poemes, lleument reformulat. Per exemple, “Bellíssima la llum pel seu naixement. / La flor tota era alba, / l’alba tota era llum” apareix ara en un nou ordre com “La llum era bellíssima en el seu naixement. / La flor era tota alba, l’alba tota era llum”. Tot i això, l’esclat arriba amb L’esmorteïda estela de la platja, llibre finalista de l’històric Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre del 1973 que guanya Joan Navarro amb l’emblemàtic Grills esmolen ganivets a trenc de por.
El llibre de Jàfer es publicarà el 1975, juntament amb el seu segon volum, Lívius Diamant. L’autor tenia ja 21 anys i mostra una creativitat desfermada i punyent, tibada pels excessos però suggestiva. Poemes que arreplega la primera part de l’antologia i que conté moments tan intensos com aquest fragment d’una prosa poètica: “Tu ets més, molt més endins, una caserna d’enverinats espants o calcigats estams que no t’acotxen els ulls perduts horitzontals. Demà, domini i desert planíssim, la sorra aventarà parpelles de l’insomni estés i apaivagat. On recollirem, tenebra, on recollirem els vestits estripats d’aquestes nines?”.
Jàcer homeopàtic
Després d’alguns anys sense publicar, la dècada del 1980 és relativament generosa, amb la publicació d’un llibre important, com Els caçadors salvatges (1984). També realitza una tasca considerable de traducció i agrupa en l’esmentada antologia del 1988 tot el que anava escrivint i que no havia adoptat forma de llibre. Aquell any, David Castillo resumia en EL TEMPS l’univers poètic d’un autor “retoricista però hermètic, místic però quotidià”, que produïa versos en una incessant recuperació d’imatges i mites que connectava amb la “poesia pura”.
“El gust gairebé plàstic per la imatge —per una particular visió de la imatge— recupera molts elements de la tècnica poètica per filtrar-los dins d’un codi que ha assumit una simbologia pròpia, una recerca constant que pot oscil·lar entre unes influències clarament intel·lectualistes i una quotidianitat sorprenent”, argumentava Castillo, encertant de ple en el que és un dels trets més característiques de la poesia de Jàfer, la seua ambivalència. “Jàfer és potser el poeta dels setanta que ha sabut harmonitzar l’exposició discursiva i l’experimentació més avantguardista”.
A Orquídia no és difícil trobar fragments que exemplifiquen això, alguns decididament gloriosos. “Salveu-me aquest Crist com un cadàver penjat de la nit, beseu els llavis i la llengua desesperadament, llepeu-li la pell, la pell del Crist, feu-me orgasmar aquest Crist, feu-lo pecar, alimenteu-lo amb vi, amb gessamins, cavalls meus! La rossa cabellera, la pecadora, muntanyes meues, el somrís de la barjaula, del xaval, la meua boca, la succió, la meua boca, la xuclada del sexe d’aquest Crist és un salvatge espant, és tot el pànic, la consumpció d’aquesta escorreguda salvadora (...)”. Torrentera amb banda sonora recomanada, el Horses de Patti Smith.
Anys després, Jàfer escriurà, en “Microtransparent”: “He escrit per deixar constància de la meua / inconstància”. Certament, les dècades posteriors la seua és una producció espaiada, esparsa en publicacions i blogs, diversa. El poeta escriu, estudia i tradueix. I molt de tard en tard compleix amb les litúrgies de la publicació convencional, com ara amb El desert, una plaquette del 2002 que va merèixer el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de l’exercici següent.
D’aleshores ençà, Jàfer no ha deixat d’escriure, fixant moments de la vida quotidiana, ja siga els fets d’un matí o la relació amb la seua biblioteca, glossant la trajectòria d’amics, reflexionant sobre el fet de l’escriptura. Versos esparsos, homeopàtics. Un esperit d’intermitència que no ha acabat amb la set de la seua poesia. Saciada ara amb les gotes de rosada sobre els pètals d’aquesta Orquídia.