L’excepcionalitat de la pandèmia ha coincidit amb altres situacions conjunturals que tampoc són gaire habituals. L’esclat de la COVID-19 arreu del món ha agafat tots els estats desprevinguts, però hi ha territoris sobre els quals ens arriben més informacions que sobre d’altres. El coronavirus s’estén per l’Àfrica d’una manera incerta, enmig de la falta de dades i de la reacció autoritària d’alguns governs, que aprofiten la situació per enfortir encara més aquest tret. Però, més enllà de la mirada pessimista i desconfiada que plana sobre el continent, també hi ha elements que contraresten aquesta perspectiva.
El coronavirus s’ha estès arreu del món en el mateix moment en què, per primera vegada en la història, l’Organització Mundial de la Salut, màxima autoritat sanitària a nivell mundial, compta amb un africà al capdavant. Es tracta de Tedros Adhanom Ghebreyesus, etíop que va exercir com a ministre de Sanitat al seu país i sobre qui s’ha parlat molt els darrers mesos, tot i que ocupa la direcció general de l’OMS des de l’any 2017.
Tedros ha contribuït a observar més de prop el continent africà en aquestes circumstàncies. I tot just quan des de França s’ha suggerit la possibilitat de provar vacunes a l’Àfrica, ha estat el mateix director de l’OMS qui ha titllat de racistes els laboratoris que tenien aquest propòsit. “En canvi, les previsions que s’han fet des de l’OMS sobre l’Àfrica són bastant catastrofistes i no s’estan complint. Hi ha certa sensibilitat per impedir que Àfrica es converteixi en un laboratori de proves i, tot i que falten tests i proves, les reaccions dels governs han sigut ràpides per tal d’aturar la pandèmia i que el contagi sigui menor”. Són paraules d’Oriol Puig, investigador del CIDOB i especialista en migracions intraafricanes i cap a Europa, a més d’expert també en el canvi climàtic al Sahel.
Les dades, però, són molt diferents segons els països. El corresponsal a l’Àfrica del diari La Vanguardia, Xavier Aldekoa, explica que, a finals de juny, només Sud-àfrica havia fet un de cada tres dels tests que s’havien dut a terme en tot el continent. Mentrestant, segons explicava el periodista, fins aquesta data, a Somàlia, on no s’havien pogut fer gaires tests, s’havia triplicat el nombre d’enterraments. “Alguna cosa passa, però no podem saber què és, i més encara en una pandèmia en què hi ha molts asimptomàtics”.
Puig considera que l’experiència de l’Àfrica a l’hora de fer front a les pandèmies que tant han afectat el continent és un valor a tindre present a l’hora de considerar la capacitat del territori per fer front al coronavirus. El potencial, però, es podrà aprofitar o no depenent de la voluntat política. “Potencial n’hi ha, però falta finançament”, lamenta. “Àfrica és dependent del sistema de l’ordre mundial i, per tant, també de les potències mundials. S’ha de trencar amb la roda de la dependència i cal aprofitar el potencial que hi ha a l’Àfrica, però el que es proposa des d’Europa són més plans Marshall interessats, cosa que crea més dependència i que fa augmentar encara més el deute, tot just quan molts estats africans en promouen una condonació que no acaba d’arribar, ni per part de la Xina ni per part d’Europa”.
El periodista Xavier Aldekoa hi aprofundeix amb dades: “L’Àfrica és un territori imprescindible a l’hora d’investigar pandèmies per la seva experiència i pel seu coneixement. S’ha de fer valer. Però si ens fixem en les dades, només un 3% dels qui formen part d’equips internacionals d’investigació són africans. Alhora, les investigacions solen estar finançades per governs i fundacions, però la capacitat dels governs africans és ben baixa i els finançadors occidentals no tenen present les possibles aportacions dels investigadors africans”. Per a Aldekoa, no es tracta tant que l’Àfrica siga autosuficient a l’hora de liderar aquestes investigacions, sinó que els qui les poden patrocinar valoren el fet que els equips siguen multidisciplinaris. “Això ajudaria més a encertar”. Segons Aldekoa, la marginació dels africans en aquest sentit coincideix amb el “menysteniment històric del continent, que també arriba al sector de la investigació”.
Mentrestant, l’Àfrica fa el seu camí en la recerca i enceta projectes adreçats a posar remei al coronavirus. Oriol Puig, del CIDOB, parla de Ghana com un dels països amb més contagis on “s’està produint una eclosió de talent amb start-ups i empreses que fan tests ràpids i barats per a la població”. La intel·lectualitat africana, al seu torn, ha fet diverses crides perquè els estats del continent aprofiten la conjuntura “no per fer negocis, sinó per controlar el seu propi futur i que l’Àfrica esdevingui un membre més actiu en la comunitat internacional”, explica Puig. “Els cal fer un front comú, posicionar-se, i la situació actual pot representar una oportunitat si els estats africans actuen des del multilateralisme”. Oriol Puig, fins i tot, es mostra optimista, i pensa que l’experiència prèvia de l’Àfrica en les pandèmies pot compensar la manca de material. “No ens acabem de creure que l’Àfrica se n’estigui sortint millor que nosaltres. Tenim molts prejudicis previs, i hi ha coneixement local, no només científic, de certes qüestions que s’estan superant gràcies a això. Falten sistemes de detecció, però hi ha experiència en la gestió de pandèmies i d’altres malalties respiratòries. És això el que s’ha de fer valer”. Sí que és cert, al mateix temps, que la inversió de mitjans per combatre el coronavirus està afeblint les lluites contra altres malalties com ara la sida o la malària.
Guerra soterrada
Al darrere d’aquesta situació de limitació de capacitat hi ha, per descomptat, la intervenció de distints actors internacionals. Amb Tedros s’ha parlat molt sobre si l’Àfrica rebria més atenció de la que rep habitualment en aquest moment de pandèmia o, fins i tot, s’ha especulat sobre si l’OMS podria intercedir a l’hora que agents externs, com ara la Xina, guanyen influència al territori africà aprofitant aquests moments d’incertesa i la capacitat del gegant asiàtic d’abastir de material protector distints països del món, tal com ha passat també a Europa. A ningú se li escapa, de fet, la bona relació de Tedros amb les autoritats xineses, quan ell mateix, com a ministre al seu país, va millorar la xarxa sanitària, especialment a les zones rurals i més recòndites, amb l’ajuda d’aquest país, protagonista d’incursions a l’Àfrica durant els primers anys del segle actual, prestador de crèdits i constructor, a Etiòpia, de la seu de l’organització Unió Africana a la capital del país, a més de promotors de l’establiment de la xarxa ferroviària de rodalies a Addis Abeba. Aquestes antigues relacions han estat l’excusa perquè Donald Trump, president dels Estats Units, recele públicament de l’OMS i desvincule el seu país de la màxima institució sanitària a escala mundial.
“Tant la Xina com els Estats Units i Europa s’intenten posicionar a l’Àfrica per veure qui aprofita més el mercat. I des d’aquest punt de vista, si l’Àfrica juga bé les seves cartes, tot i la dependència, podria tenir una oportunitat”, diu Oriol Puig, que esmenta el reforç d’organismes regionals i continentals, i la unió dels estats com a alternatives perquè l’Àfrica prenga protagonisme. Al seu torn, l’investigador del CIDOB denuncia una mena de sinofòbia propagada des dels Estats Units i des d’Europa per crear por. “La Xina és un actor cada vegada més important a l’Àfrica, però compte amb el que es diu: sembla que els xinesos arrasen Àfrica en detriment d’Occident, i no és exactament així”.
L’augment d’influència de la Xina a l’Àfrica, però, és evident. I, en temps de guerres econòmiques, no és estrany que aquest lideratge incomode les potències occidentals. “La Xina ha posat els ulls en l’Àfrica des de fa anys”, explica el periodista Xavier Aldekoa, “i el seu creixement en influència, impacte financer i inversions creix de manera exponencial a Etiòpia, Angola, Nigèria i molts altres països on la Xina ha vist que necessiten benzina i matèries primeres”. El rerefons geoestratègic d’aquestes operacions comercials és més que evident. Mentrestant, “Europa perd pes, a poc a poc, a l’Àfrica, quan sempre havia estat un actor primordial”, diu Aldekoa.
Reforç de l’autoritarisme
Un altre dels fets sobrevinguts amb la pandèmia que preocupen a l’Àfrica és el reforç de l’autoritarisme dels governs d’alguns estats. Aldekoa alerta que “seria injust parlar de l’Àfrica en general” en aquest sentit, perquè hi ha 55 estats “i això només ho hem vist en alguns llocs, amb violència desmesurada, com per exemple a Kènia, Sud-àfrica o Uganda. Però en altres països com ara el Senegal o Gàmbia no només no ha estat així sinó que han sigut exemple de tot el contrari”. L’investigador Oriol Puig explica que els països on més s’ha reforçat l’autoritarisme són els que compten amb economies més “informals”, allà “on els confinaments han afectat més l’economia i la policia s’ha imposat a través de tocs de queda i d’abusos de tota mena”. El periodista Xavier Aldekoa reconeix que no sap si lligar aquest efecte a la pandèmia, que no fa més que “accentuar derives polítiques que no s’inicien amb la COVID-19, sinó que tenen clars precedents”.
Aquest autoritarisme s’ha notat també en les organitzacions d’ajuda humanitària. Milagros Font, delegada de Metges Sense Fronteres (MSF) al País Valencià, Catalunya, Illes Balears i Múrcia, explica que des de la seua entitat ha estat “molt difícil” enviar personal i subministrament de suport. Tant la limitació com els impediments per desplaçar-se entre països han impedit MSF dur a terme les campanyes de vacunació previstes, que s’espera que tindran conseqüències negatives d’ara en endavant, quan els xiquets no vacunats comencen a patir les conseqüències de no haver estat tractats en termes sanitaris. I encara més: els efectes del confinament sobre les collites i la sobirania alimentària de la ciutadania africana fan pronosticar moments ben delicats.
Són les limitacions de territoris com l’Àfrica, tan dispersos, plurals i oblidats, a l’hora d’afrontar una pandèmia com l’actual. Limitacions que contrasten, també, amb les mirades optimistes que dipositen confiances en un continent amb més potencial que no sembla.