L’Ametlla de Mar —la Cala, com en diuen els seus veïns— és, des de la seva fundació, un poble pescador. Un grup de valencians va començar a utilitzar aquest indret com a port on varar les barques i residir-hi temporalment quan buscaven nous caladors. Venien, segons velles històries, de Benidorm i del Grau de València. El primer, concretament, es deia Joan Baptista Gallart Gafarelo i va arribar al segle XVIII. A poc a poc, molts altres valencians s’hi van afegir en aquest bocí de costa que pertanyia al municipi del Perelló i, a començament del segle XX, la Cala de l’Ametlla ja tenia 2.500 habitants.
Els pescadors benidormencs tenien fama de ser mestres en l’art de l’almadrava, una tècnica per capturar tonyines que es remunta molts segles enrere i que, al nostre país, va desaparèixer fa més de mig segle. Tenint en compte que la platja que marca el límit del terme de l’Ametlla amb el de Vandellós es diu platja de l’Almadrava, la toponímia marca on preparaven aquells antics pescadors el seu parany a les moles de tonyines que venien de l’Atlàntic i solcaven el Mediterrani cap al golf de Lleó pels mesos de maig, juny i juliol.
Però a la Cala saben que els pescadors són com les tonyines i no s’aturaren a l’Ametlla. Molts cognoms típics d’aquest poble (Gallart, Llambrich, Brull) els trobem una altra vegada a Palamós (Baix Empordà) i a tots dos municipis n’hi ha consciència d’aquests lligams familiars entre llinatges de pescadors. Però els cognoms també van viatjar a Blanes (Selva), a Roses (Alt Empordà) —on també hi ha una platja i una punta de l’Almadrava— i encara més enllà: fins a Canet i a Banyuls (Rosselló).
Actualment, a l’Ametlla de Mar hi ha l’única granja de tonyines de Catalunya, propietat de l’empresa Balfegó, només comparable a l’Estat amb la que té a Cartagena (Múrcia) la macroempresa Ricardo Fuentes e Hijos (RFeH).
L’any 2019, en set dies, Balfegó va capturar milers de tonyines —amb un pes total de 2.200 tones— a prop de les Balears i les va portar després a les seves granges de l’Ametlla de Mar —a tres quilòmetres de la costa— per retenir-les en xarxes d’uns cinquanta metres de diàmetre i anar-les engreixant.
Segons Miquel Brull, president de la Confraria de Pescadors de l’Ametlla de Mar, el mateix 2019 tota la flota pesquera tradicional de Catalunya —els 79 vaixells que poden pescar tonyina— tenien dret a unes 35 tones. Una xifra ridícula davant de les 2.200 tones que va poder capturar Balfegó.
Una simple divisió indica que cada barca de pesca tradicional podia pescar, com a molt, 443 kg. Si les tonyines, de mitjana, pesen 70 kg, a cada barca li pertocaven unes sis tonyines en tota la temporada.
El pessic de l’empresa murciana RFeH és encara més gran. Segons ells mateixos, són el principal proveïdor del mercat japonès, que és el gran consumidor de tonyina roja del món. Segons La Opinión de Múrcia el 84% de la producció de RFeH va al Japó i això implica 13.250 tones l’any. És clar que RFeH no només té les granges de Cartagena; també controlen una de les tres almadraves que encara treballen a la costa espanyola (Barbate), cinc almadraves al Marroc i tenen presència a altres països de la Mediterrània.
De l’Almadrava a les granges
Els tonyinaires viatgen, però les tonyines fan molts més quilòmetres encara. Raúl Gacía és el responsable de temes de pesca a WWF-Adena España. Ell explica que hi ha tres espècies de tonyina roja al mon: la del Pacífic, que està pràcticament extingida, perquè només se n’ha salvat un 3% de la població original; la del Pacífic Sud i «la nostra, la roja de l’Atlàntic-Mediterrani, té dues poblacions, i per la nostra costa mediterrània passa, concretament, la de l’Atlàntic oriental i Mediterrani, que es reprodueix al Mediterrani, mar de Ligúria, canal de Sicília i Turquia». Fa milers de quilòmetres i ací es pesca quan ressegueix la costa provinent de l’Atlàntic en direcció a aquells paradisos de reproducció.
L’almadrava és tan antiga com la civilització occidental. «Es fa servir des de fa 2.500 anys probablement», diu García. En tot cas, és el tipus de «pesca industrial més antiga del món» i «era tradicionalment una manera senzilla d’aconseguir grans quantitats de proteïna i relativament fàcil de conservar». Ja era la base del garum, l’antiga recepta romana que ningú coneix exactament, tot i que molts xefs aquí i allà la intenten reproduir.
«Després —continua García— va venir la pesca de tonyina amb esquer viu, que també és molt important i que fan servir sobretot a Euskadi i a l’estret de Gibraltar». Posteriorment, es pescaria també amb palangre i amb encerclament.
Però aquestes tècniques queden obsoletes quan, a Austràlia, s’inventen les granges d’engreixament de tonyina entre els anys setanta i vuitanta del segle XX. «La van desenvolupar emigrants croates amb la tonyina roja d’allà, la del Pacífic Sud, i es va importar a començament d’aquest segle. L’invent arriba en un moment que la pesca de tonyina a la Mediterrània estava ja descontrolada.
A mitjans dels anys vuitanta, havien arribat els primers japonesos a interessar-se per la tonyina roja de les nostres costes. Miquel Brull recorda com la pesca de la tonyina va atreure pescadors de tot arreu de la Mediterrània a pescar a l’engròs. «Aquí venien barcos francesos, italians i espanyols que descarregaven unes tonyinotes de 300 i 400 quilos i anava el moll de la Cala ple de sang de la matança que fotien». Fins a 25 vaixells tonyinaires al port de l’Ametlla, s’esfereix Brull.
Aquesta pesca sense control va culminar amb l’arribada de les granges, segons Raúl García. «La gran crisi de les tonyines —que ja venia d’abans— es va produir en introduir aquesta tecnologia, que consisteix a capturar-les vives amb xarxes d’encerclament i, en comptes de traure-les i carregar-les fins al moll per a la venda, es tanquen amb xarxes, en granges de 50 metres de diàmetre, i se’ls engreixa».
Les granges oferien dos avantatges. Un, que es trencava la temporalitat del producte. «Per a la pesca d’encerclament, cal que les tonyines estiguen molt juntes, amb moles d’alta densitat. Això coincideix amb l’època de reproducció, que és el cas de les Balears, on es reuneixen centenars de milers de tonyines a la primavera. Però això durava un mes. Després es dispersaven. Abans es detectaven amb avionetes i els vaixells anaven directament a la zona on hi eren. Això es va acabar prohibint».
Aquesta temporalitat feia que, de sobte, la tonyina del Mediterrani arribés al Japó i que els preus baixessin. Amb les granges, poden oferir tonyina tot l’any i, fins i tot, esperar els moments que es paga més cara.
El segon avantatge és que les granges permeten controlar-ne el greix de la tonyina. Això és molt important per al consumidor japonès. «Els nivells de greix marquen els preus en els mercats del Japó, que és on es paguen més diners. Hi ha el mercat de Tòquio, que li agrada poc gras, més magre, però n’hi ha un altre d’importantíssim al que li agrada molt gras».
Tot plegat va provocar que la situació de la tonyina roja comencés a minvar perillosament. Això va alertar els ecologistes, que el 2009 van demanar la inclusió de l’espècie en la llista CITES d’espècies amenaçades. Finalment l’ICCAT (Comissió Internacional per la Conservació de les Tonyines Atlàntiques) va imposar una reducció dràstica de la pesca de la tonyina roja. Això n’ha permès una ràpida recuperació i ara, any rere any, l’ICCAT està augmentant les quotes de la pesca de la tonyina. L’Estat espanyol és el país europeu amb una quota més gran de la Mediterrània.
Lydia Chaparro, responsable de pesca d’Ecologistes en Acció, reconeix que «gràcies al pla de recuperació, l’espècie s’ha recuperat», però adverteix que «ja tenim creat un sistema pervers instaurat: que són les grans granges d’aqüicultura per alimentar una espècie que està en el punt més alt de la cadena tròfica».
El lleó del mar
Chaparro diu que les granges no són sostenibles: «Sobretot perquè la tonyina està al capdamunt de la xarxa tròfica. Això no és sostenible, com no seria sostenible tenir granges de lleons. Tenir granges de lleons voldria dir haver de caçar tota una sèrie d’altres animals per alimentar aquests lleons i alhora alimentar la població».
Lydia Chaparro critica sobretot que l’alimentació de les tonyines és desmesurada: «La tonyina salvatge s’alimenta del peix que troba, d’una gran varietat de peixos. Però les de granja s’alimenten amb pinso» o peix congelat. «Per alimentar aquesta espècie en captiveri han d’anar a capturar grans quantitats de peixos i convertir-los en farina i pinso per alimentar les tonyines en captivitat. Ara estan fent molta investigació per disminuir la pèrdua energètica i de proteïnes, perquè abans la ràtio era que per entre 10 i 20 quilos de peix s’obtenia un quilo de tonyina vermella. Per tant, podem estar perdent 19 quilos de peixos que nosaltres podríem menjar per transportar-lo i alimentar les tonyines».
Això implica també una petjada ambiental considerable: «Una cosa és la tonyina salvatge capturada sense despesa de combustibles fòssils i una altra cosa embarcacions que van a capturar peixos petits pelàgics per fer pinso i farina, la qual cosa implica dos impactes ambientals: el primer, el fet de capturar petits pelàgics del mar i transformar-los en pinso, estàs traient una peça clau de l’ecosistema, perquè els petits pelàgics són els que sustenten tot l’ecosistema marí i perquè, per anar a capturar-los, consumeixes una gran quantitat de combustible».
Raúl García coincideix en aquest punt. Reconeix que WWF-Adena ha estudiat més l’impacte global del mercat de la tonyina però destaca que és lògic que tinguen un impacte sobre el lloc on estan situades les granges: «L’impacte local és proporcional a la densitat de producció i el nivell tròfic de l’animal. Estem parlant del lleó del mar. Per tant, o tens un tractament exquisit d’això i no carregues tant les gàbies com t’agradaria per treure més diners, o t’enfrontaràs a problemes ambientals locals».
Les granges poden tenir dos conseqüències molt directes. Una, provocada pels excrements de centenars de tonyines: «Com més densitat de producció, pitjor. Si tenen 300 o 400 tones en una gàbia de 50 metres, tot el que mengen i defequen va al fons del mar. No és la més gran de les preocupacions, però l’impacte local pot ser important. Quan hi ha temporals i hi ha mortalitat important d’animals, arriben tones de peix mort a les platges».
L’altra conseqüència és que les granges de tonyines criden més tonyines: «Les granges atreuen moltes tonyines salvatges al voltant de les gàbies».
Els pescadors de l’Ametlla han constatat una reducció molt significativa del peix blau a la zona on hi ha les granges, però no poden assegurar que les tonyines de Balfegó en siguin la causa directa. Miquel Brull, de la Confraria de la Cala, demana que la Generalitat ho estudiï: «Nosaltres pensem que sí que afecta la pesca però no ho podem dir segur. També és cert que va coincidir amb la neteja del pantà de Flix. Hem demanat a l’Administració que investigue per què ha passat això però la resposta sempre ha sigut zero. El cas és que la sardina i el seitó en aquesta zona s’han perdut. Jo fa set anys que estic al port de Tarragona. Aquí no pesquem peix blau ja».
Brull fa pesca d’encerclament i ha hagut de deixar la zona de la Cala.
Un dels sospitosos de la desaparició del peix és la contaminació acumulada a l’embassament de Flix. «Quan van començar a fer la neteja de Flix, ho feien dues vegades l’any. Al maig, quan ho feien, els arts menors anaven al lluç i van passar d’agafar-ne 300 kg a només 30 kg i això cada any s’allargava més».
Les altres sospites es dirigeixen a les granges de tonyines. «Les granges estan instal·lades a uns tres quilòmetres, a prop d’unes roques que ixen, una zona que nosaltres en diem los carrerons. Aquí no es pot pescar amb arrossegament, però els tresmallers, els palangrers, fins i tot els d’encerclament hi poden pescar. Els biòlegs sempre ens han dit que els excrements de les tonyines són tòxics. Si aquí hi ha hagut una mitjana de 2.000 tones... Potser un any no passa res, però un any rere l’altre... Tot això, beneficiós per al peix no ho és».
Els dubtes creixen com els esculls, fins i tot sobre l’alimentació que es dona a les tonyines: «El peix que se’ls hi dona segur que ha passat tots els controls que calen —no dic que no—, però és un peix congelat que no sabem d’on pot venir, si del Mediterrani o d’on, i potser porta uns bacteris que ves a saber si el peix d’aquí els accepta».
En últim terme, els pescadors han perdut un lloc de pesca: «Aquesta mar era molt rica en peix i aquesta mar s’ha perdut. Els ho hem preguntat a l’Administració: per què passa això? Per què hi ha moltes granges? Per què hi ha molts depredadors?».
Asseguren que la Generalitat no ha respost. Brull ho compara amb altres instal·lacions marines: «Si a mi em posen una plataforma petrolífera a la mar, demano quina afectació té allò, a Repsol, a Medi Ambient i a qui sigui, perquè la mar és un bé públic —és tan teua, que no ets pescador, com meua, que ho soc—, però jo pago els meus impostos gràcies a la mar. Amb les granges fem el mateix».
Però els pescadors tradicionals en surten perjudicats a tot arreu, no només a prop de les granges. Qui té més quota de pesca són les granges i no les arts tradicionals de pesca, segons Chaparro: «Un cop s’ha recuperat la tonyina i han tornat a tenir quota per capturar-la, ara la situació ha millorat, però, en aquests últims anys, el sector tradicional tenia, com a molt, dret a capturar una tonyina vermella a l’any, per barca. Darrerament ha augmentat un poc la quota, però s’han passat els últims anys que només podien pescar un exemplar per any. En canvi la flota industrial i l’aqüicultura tenen dret a pescar-ne molta més».
Raúl García opina que un tipus de pesca i un altre tenen conseqüències molt diferents: «Una cosa és que artesanalment hi hagi pescadors que vagin a caçar en estat salvatge la tonyina. I una altra molt diferent és capturar grans quantitats de tonyina vermella, arrossegar-la fins a la costa per desar-la en una granja aqüícola i administrar-la amb grans quantitats de peixos, pinso i antibiòtics al medi marí. No és sostenible».
Socialment insostenible
Un vessant menys conegut del sistema de granges de tonyines és la conseqüència que pot tenir en països en vies de desenvolupament. Segons Raúl García, algunes granges de tonyina del Mediterrani —no n’especifica quines— podrien estar buscant els peixos que alimenten les seves tonyines a les costes africanes. «Els estan pescant de Mauritània, del Senegal, on aquests peixos són clau en la seva dieta tradicional pel seu valor nutricional. S’està comprant allà a preus per damunt del que pot pagar la població d’aquells països i això és poc ètic; es perd el 90% de l’energia per alimentar els rics, perquè només poden consumir aquesta tonyina els que tenen salaris més que decents».
Per això, García recomana que, a l’hora de comprar peix, el consumidor es fixi «si ha estat pescat amb almadrava, encerclament o esquer viu. L’art tradicional més problemàtica és el palangre, perquè hi ha moltes captures accidentals de taurons, aus, tortugues, etc.».
El control de les quotes
Les dues grans empreses de granges de tonyina de l’Estat són Balfegó i Ricardo Fuentes e Hijos.
EL TEMPS va demanar fa un any (agost de 2019) una entrevista amb el president de Balfegó per copsar l’opinió de la seva empresa. Davant l’argument que estava de vacances, aquest setmanari va acceptar endarrerir la publicació del reportatge tot esperant una trucada de l’empresa que al cap de dotze mesos encara no s’ha produït.
Raúl García opina que «a Balfegó han millorat prou les seves pràctiques i van fer una cosa molt intel·ligent que va ser reduir la dependència del Japó. No venen a Mitsubishi, que tenen com a principal soci els Fuentes. Balfegó va buscar altres compradors i va començar un mercat d’alta qualitat en Espanya i restaurants d’Europa, i tenen una comercialització més intel·ligent».
Lydia Chamorro opina que «l’únic valor de Balfegó és la traçabilitat. Això sí que ho fan molt bé. Saben quan han transportat la tonyina, quant de temps ha estat allà, quan l’han matada i com ha estat transportada. En això han invertit molts diners i ells al·leguen que és un valor perquè podem seguir-ne la traçabilitat. Però això no és sostenibilitat. Una cosa és la informació que dones al consumidor —que és essencial, vital i que s’ha de donar per llei—, però l’etiqueta del producte que es posa a la venda ha de ser-hi el dia de la pesca, l’espècie, les zones de captura i, en canvi, quan anem al mercat, aquesta informació mínima obligatòria no hi és».
RFeH s’ha vist involucrat en una investigació sobre la importació il·legal de 2.500 tones de tonyina. El cas està pendent de judici en el Jutjat d’Instrucció número 3 de l’Audiència Nacional i va provocar la dimissió de la directora general de Pesca de Malta, Andreina Fenech. Es van detenir 79 persones i la Unitat Central Operativa de Medi Ambient (UCOMA) de la Guàrdia Civil va relacionar-ho amb l’empresa de Cartagena. Un directiu, David Fuentes, va declarar a El Español que «no li sembla just» que se’l vinculi amb la trama: «La majoria d’activitats a les quals fan al·lusió no les hem fet nosaltres. A unes empreses de València suposadament se les acusa de portar el peix en B de Malta, sense papers i sense fer el que sanitàriament és correcte. Nosaltres no tenim cap relació amb ells. S’ha de respectar la presumpció d’innocència».
Les crítiques de Raúl García se centren en la compra de quotes que el Govern espanyol permet a aquestes empreses. A més de la seva quota, les granges tracten altres sectors pesquers: «Sovint compren quota de pesca a la flota tradicional basca. Els pescadors bascos estan molt ben organitzats i aconsegueixen preus molt alts. Però no ens agrada el que fan, ni al Govern basc tampoc: els Fuentes i els Balfegó ofereixen preus molt elevats a la flota basca per tona de tonyina. Al golf de Biscaia els bascos pesquen tonyina molt més petita, són juvenils, tot i que han anat creixent . Aquesta tonyina té un preu molt més baix que la d’almadrava o la del Mediterrani en general. Si a la llotja treuen 4 o 5 euros per quilo en llotja un cop capturat, Balfegó i Fuentes els ofereixen, segons l’any, entre 9 i 11 o 12 euros per quilo. Per tant, no surten al mar i en treuen un 100 o 120% més».
Segons García, les granges també els hi compren quota de pesca als palangrers d’Almeria i d’altres, però se’n desconeixen els detalls. Són operacions privades que no es fan públiques.
Els pescadors de l’Ametlla tampoc no mantenen gaire contacte amb els grangers de tonyines. L’empresa Balfegó, que formava part de la Confraria de Pescadors, va decidir abandonar-la fa uns anys per desavinences amb la direcció.
Brull explica que la sortida de Balfegó de la Confraria els va sorprendre. «Quan la pesquera de l’encerclament pateix aquelles restriccions tan fortes i volien posar la tonyina a CITES, les tonyineres (Balfegó, Fuentes i dues tonyineres independents) eren confrares i van venir a demanar el suport de la Confraria. En aquell moment érem l’única confraria que tenia barques d’encerclament de tonyina; vam fer una pressió molt forta a la Federació Nacional perquè la tonyina no entrés a CITES, ja que això implicava que, com a mínim, durant un any no podrien pescar-ne ni una». Es van fer manifestacions, es va demanar el suport de la resta de confraries i es va evitar que la tonyina entrés a CITES. «Tothom va estar content i agraït. El Grupo Fuentes, un milió de gràcies; el Grup Balfegó va dir ‘Nosaltres, això, no ho oblidarem mai’».
Però, al cap de set o vuit mesos, en una reunió de la Confraria «Pere Vicent Balfegó s’aixeca i diu “Nosaltres ens en anem de la Confraria i no pagarem”. Ens vam quedar tots de pedra».
Uns anys després, els Balfegó van demanar una ampliació de les granges i l’Administració va negar a la Confraria veu i vot en aquell assumpte. «Com ens poden excloure d’opinar sobre la mar que tenim aquí al davant?», es demana el president de la Confraria.
Brull només està convençut d’una cosa: «Si a dia d’avui, tragueren les granges d’aquí i digueren de portar-les a Castelló, a Barcelona o a Palamós, la gent diria que no. I si em preguntaren a mi si els hi convé, els aconsellaria que no ho permetessin». •