Contes breus per a un llarg recorregut

Llegir Lispector costa; explicar-la potser més. Passa sovint amb autors que fan de la quotidianitat un fet diferencial. En un article a Vilaweb (23/07/2020) Tina Vallés –autora de l’epíleg– se sorprenia de com Lispector podia escriure a La passió segons G.H 158 pàgines «explicant el que des de fora és una dona que entra en una cambra i obre un armari i topa amb un escarabat». A mi em va passar amb Proust quan feia hores que llegia Pel cantó de Swann i la mare em va preguntar de què anava, i només vaig poder respondre que el protagonista gairebé havia picat el timbre. Les complicacions de la lectura de Lispector venen donades quan no t’impliques prou; ella t’exigeix, més que no pas una lectura, una anàlisi. No podem explicar els quaranta-un contes que formen l’antologia que presenta Comanegra, però mirarem de teixir els que per mi són els elements més recurrents d’aquestes Restes de carnaval traduïdes a quatre mans per Josep Domènec i Pere Comellas.

Per no ficar el rem vaig llegir què en deien alguns entesos. Teories dels uns i teories dels altres, sovint copiades –o casualitats acadèmiques que tothom en cita el mateix fragment– que no acabaven de fer-me el pes durant la lectura d’alguns contes. S’hi arribava, de manera recurrent, a una claríssima vinculació entre Lispector i Merlau-Ponty pel seu «el nostre cos és el mirall del nostre ser». Potser no he acabat d’entendre’ls, però no aconseguisc veure aquest oblit del cos que reflecteix l’empobriment de l’existència. Ho podem analitzar, si voleu, a partir de dos dels contes més representatius del llibre com són Amor i La imitació de la rosa, els quals ja fan bé d’aparèixer gairebé consecutius al recull. En cap cas, crec, aquesta degeneració de l’ànima va lligada al cos, del qual Lispector fa mencions comptades. Que dibuixe les dues protagonistes –Laura i Carlota– com dues gotes d’aigua no és pas casualitat. Són dones, casades, lligades a les tasques domèstiques i de classe benestant. Ambdues entenen el passat, la joventut, com a temps perdut, i quan adopten aquest nou rol encabit a les quatre parets de la casa és quan assumeixen la submissió que la societat vol d’elles. Podríem dir-ne, més aviat, que «el nostre ser és el mirall de la nostra societat», i deixar el cos de costat.

Una influència que no costa de veure és la idea de nàusea de Sartre i esquitxades del seu existencialisme. Per a l’escriptor francès aquesta nàusea era produïda per la insatisfacció, física i corporal. Lispector pren una nàusea més dolça, una que fins i tot pot ser d’ajut per avançar. La repetició estructural en molts dels contes ens en permet fer una lectura comuna: presentació del personatge, succés quotidià que fa d’auspici –ara en parlarem–, circumstància i un desenvolupament que ens torna, o al punt de partença o ens acaba d’envoltar d’insatisfaccions. Merlau-Ponty, Sartre, però quin goig que en llegir Lispector vinguen bris d’aires rodoredians, entre d’altres, a banda de la debilitat per les flors, amb la preciosa coincidència (?) quan ambdues fan servir una gallina per parlar de la figura de la dona en un conte que ambdues titulen igual: La gallina.  

Cal deturar-se en aquest presagi per la recurrència al llarg de molts contes. Són fets comuns que, com explica Tina Vallés, no donarien per a gaire més que quatre ratlles en qualsevol altre context, però l’autora els hi adjudica un pes cabdal projectant-los com els detonadors de l’acció: a La legió estrangera serà el simple regal d’un pollet, a Miopia progressiva és la corrent visita d’un nen miop a casa d’una cosina, a La imitació d’una rosa la quotidiana contemplació d’una rosa en un gerro, i a Amor la coincidència al tramvia amb un cec que mastega xiclet. I cap d’aquests elements és casualitat.

Si és un pollet i no un peix –regal, potser, més freqüent– serà perquè és ben conegut l’instint matern de les mares amb els pollets, i això permet que Lispector, en boca del personatge d’Ofèlia, propose una situació de conflicte humà entre la mare que només té ulls per criar el fill i la mare independent amb més quefers que la criança. Si el noi és miop és perquè mai ha pogut ser cap altra cosa que un bon fill, i quan durant la visita a casa de la seua cosina determina no ser-ho no pot veure que ha decidit no ser res, perquè ell només és bon fill. Si Laura es posa a contemplar una rosa, sola, en un gerro i no cap altre element d’una llarg és perquè ella, bella, se sent sola i closa, quan tothom és fora de casa. I si una dona enclaustrada en les tasques de casa té un instant d’alliberament en què utilitza el tramvia sense dir-ho i troba un cec, tampoc no és casualitat perquè ella, com ell, no sap veure el món, i quan se n’adona és quan entra en crisi perquè ara ha de mirar el món d’una altra manera i no en sap, de mirar. Mitjançant aquestes situacions límit, usuals però determinants alhora, els personatges de Lispector arriben a una frontera en què posen en evidència les seues consciències sobre la realitat. Serà aquí quan es veuen abocats a dues realitats que ballen per oposició: la de l’ordre establert a les seues vides envers un esdevenidor desconegut però empeltat d’un cert atractiu. Aquests objectes o situacions –el pollet, la rosa, el desig de no ser perfecte o el cec, entre d’altres– tenen força importància sobre la consciència dels personatges; no seran els objectes en si sinó la mirada com aquestes persones entenen d’ara endavant aspectes bàsics com la maternitat, la bellesa, l’educació o la manera amb què mirem el món.

Si llegís de nou el llibre hi trobaria més teca, més simbolisme, més fets a priori intranscendents que segur que no he sabut copsar, però la riquesa de contes així, com ja passa amb el volum que Comanegra va dedicar a Kafka, rau en la possibilitat d’esbrinar novetats a mesura que tu, com a lector, també creixes; que cap mar en calma no va fer expert un mariner, i Lispector ens etziba ones gegantines per veure si sabem singlar tan bé com ho fan els seus personatges.