-Segons el que vostè sap i les seues sensacions, encara hi ha possibilitats que Messi es quede al Futbol Club Barcelona?
-Qui defensa que encara hi ha possibilitats que Messi es quedi al Barça és qui considera que no hi ha cap club que vulgui declarar-li la guerra al Barça. Perquè, si no hi ha acord entre Messi i Barça, després hi haurà un conflicte que s’haurà de dirimir a través d’un arbitratge extern. Pel que fa a la pregunta que em fa, per mi no hi ha cap possibilitat que Messi s’hi quedi.
-Per què?
-Perquè la falta d’empatia destrueix les relacions. I en el cas Messi, si ha faltat alguna cosa a un costat i a l’altre ha estat empatia. No es pot mantenir un número u al vestidor sense tenir un diàleg fluid per part de la directiva. Això no pot passar. I també és veritat que Messi i un petit entorn de jugadors han tingut el poder al vestidor i això vol dir, en gran part, el poder al club. Aquesta situació l’ha permès la directiva, però quan algú ho critica des de fora jo em pregunto si algú altre hauria estat capaç de fer-ho diferent tenint Messi. Crec que amb aquesta directiva, però amb qualsevol altre hauria passat el mateix. I em pregunto, fins i tot, com ho hauria gestionat Johan Cruyff, que quan tenia algun jugador que volia marxar, ell mateix li obria la porta. Ell tenia molt clar que era l’entrenador, que era ell qui manava, que el club estava per sobre del jugador, i punt. Segurament, Cruyff hauria fet mans i mànigues perquè Messi es trobés còmode. Però em pregunto si, malgrat això, la seva marxa l’hauria pogut evitar. El problema és que s’han petat l’empatia els uns i els altres. Messi ni pot enviar un burofax i deixar els socis amb aquesta sensació tan freda.
-Qui té raó, Messi o el club?
-No pretenc ser equidistant, tot el contrari. Critico els dos costats des de l’intent de posar-me al lloc de cadascú. Però que s’hagi arribat a aquesta situació de tensió insuportable, perquè el 8-2 contra el Bayern ho va acabar de trencar tot, és més responsabilitat del club. I qui té més responsabilitat d’haver gestionat malament la sortida és Messi o el seu entorn, sobretot si, com es diu, ja tenia la decisió presa abans del partit de Lisboa contra el Bayern. Quan envies un burofax, t’estàs carregant el diàleg. Cosa curiosa, perquè ara l’entorn de Messi demana la reunió amb el president per negociar la sortida i no prendre més mal. Però la possibilitat de continuar al club ja no existeix.
-Per què pensa que Messi no ha parlat encara?
-Com a capità, parlar era la seva responsabilitat. Ho hauria d’haver fet després del 8-2, jo esperava que ho fes. Crec que no va parlar perquè en calent hauria estat massa dur.
-Però hauria sigut millor que parlara?
-Crec que un capità ha d’assumir les seves responsabilitats i donar la cara. Per què no ho ha fet? Potser perquè en una roda de premsa hauria hagut preguntes incòmodes. Com, per exemple, si et planteges deixar el club després de la desfeta. Imagina't que algú li hagués preguntat. Si deia que no, era hipòcrita, i si deia que sí, hauria acabat d'ensorrar l'afició. Difícil... Però podria haver fet un comunicat l'endemà pensant en els socis i els seguidors, que estan trencats i que haurien agraït unes paraules de suport. Després del 8-2 vaig recordar el moment en què Johan Cruyff va arribar al Barça com a entrenador, després del motí de l’Hesperia. Llavors va haver de carregar-se 12 jugadors tot d’una. S’havia de fer un reset al vestidor. El 8-2 em va fer pensar. Ara, amb l’afer Messi, el reset que s’havia de fer ha quedat desenfocat i tothom està pendent de Messi, d'un tema que no crec que no té solució.
-El problema de Messi és, sobretot, la directiva?
-Messi se’n va perquè no hi ha un projecte esportiu i ell és un dels jugadors més competitius que he conegut. No es vol perdre ni un minut de futbol. De fet, no hi ha entrenador que substitueixi Messi sense la seva autorització. El que vinc a dir és que aquest no és un tema de diners, tal com han dit alguns, sinó de projecte esportiu. I, per tant, la responsabilitat de la seva marxa és dels que s'han fet càrrec de la direcció esportiva, començant per Eric Abidal. Està clar que al final, però, sempre hi ha la directiva i el president. Cal recordar, però, que quan es van guanyar títols, ells també n'eren els responsables.
-I un canvi immediat a la directiva, com ara una convocatòria automàtica d’eleccions, el podria haver fet rectificar?
-Potser si l’endemà del 8-2 Bartomeu hagués anunciat que plegaven i que convocava eleccions, Messi hauria pogut seguir, sempre i quan qui tingués més possibilitats de guanyar-les li expliqués un projecte que ell veiés guanyador. Però també és molt difícil que persones que encara no estan al club i que no coneixen a fons la situació econòmica es puguin comprometre amb Messi. La situació és gairebé impossible de gestionar, tant per Bartomeu com per una nova directiva. Si ve gent nova vindrà amb il·lusió i voldrà fer les coses bé, és clar, però la situació és molt complicada.
-La relació de Messi amb la directiva actual és dolenta des del primer moment?
-No. Entenc que les relacions entre les directives i els vestidors, en general, històricament, poden ser cordials, però mai no solen ser directes. Això és una constant en qualsevol club gran, en què els jugadors miren pels seus propis interessos i la directiva té la funció de negociar amb ells temes de primes, de sous, fitxes... És una relació de patró i treballador, per dir-ho d’alguna manera. És impensable una molt bona relació entre les dues parts en tot moment. Sí que és veritat que hi ha hagut presidents que han mantingut més sintonia amb els jugadors, com per exemple Joan Laporta (2003-2010), però això al club també li ha costat més diners, perquè això ha derivat en renovacions amb condicions més favorables als jugadors que al club.
-Ara que citava Laporta, s’ha especulat fins i tot que amb el seu possible retorn hi hauria més possibilitats que Messi s’haguera quedat. Això és cert?
-Laporta, com deia, és un d’aquells presidents que està més al vestidor que a la llotja, per dir-ho d’alguna manera. El mateix Víctor Font, precandidat, també hauria fet el que calgués perquè Messi es quedés. Però qui vulgui agafar el Barça en aquests moments no pot comprometre’s a gastar tants diners sense conèixer a fons la situació econòmica del club. I menys encara amb el tema de la COVID-19, perquè cauran molts diners de patrocinis, l’economia mundial es ressentirà i els clubs de futbol també. Hem de pensar que estan jugant els partits sense públic, que els patrocinadors tenen pèrdues i que tot això repercutirà, també, en l’interès de l’aficionat sobre el futbol, perquè es refredarà molt.
-En tot cas, a Messi li ha fallat algú més, a banda de la directiva?
-Ell et podrà dir que li ha fallat la direcció tècnica esportiva. Amb Eric Abidal és claríssim que no hi ha hagut entesa.
-La directiva actual és comparada per molts analistes amb el nuñisme que encarnava l’antic president del Barça, Josep Lluís Núñez (1978-2000). Aquesta comparació és justa o és anacrònica?
-Crec que és anacrònica. Estem parlant d’una altra generació que no té res a veure amb la manera de gestionar el futbol actual. Aleshores, el poder del president era molt molt fort, i per això va tenir la tensió que va tenir amb Johan Cruyff, perquè ell i Núñez eren com dos galls dins d’un mateix galliner. Cruyff va manar durant molts anys fins que el president se’l va carregar per uns mals resultats d’un dia per l’altre. I la història li ha passat factura a Núñez en aquest sentit. Però és injust comparar aquell mandat amb el de Bartomeu. No té res a veure. En la directiva de Bartomeu hi ha hagut més pluralitat de la que hi havia en l’època de Núñez.
-Pensa que hi ha possibilitats que la moció de censura contra Bartomeu prospere?
-És molt difícil, sobretot arran de la COVID-19, perquè amb partits sense públic al camp és molt difícil recollir les 16.000 firmes que es necessiten. Amb partits amb públic a l’estadi, la cosa podria ser més viable. S’ha de dir que mai no hi ha hagut una circumstància tan clara i poderosa com per presentar una moció de censura. El 8-2 va ser històric, al Barça mai no l’havien esclafat d’aquesta manera. I alhora, la marxa de Messi, que és demolidora.
-Qui seria, segons vostè, el millor relleu de Bartomeu?
-En aquests moments no li ho sabria dir. El millor relleu no ha de ser una persona concreta. Caldria saber quins són els projectes dels precandidats, i a hores d’ara ningú no ha presentat el seu projecte de manera completa. Laporta tindria l’avantatge d’haver sigut abans president. Coneix perfectament el club i tindria més fàcil moure fitxes per reaccionar d’avant l’hecatombe. Víctor Font també té moltes opcions, perquè porta molt de temps treballant-hi. Les altres alternatives que es coneixen ara, sincerament, no les veig.
-Siga com siga, Messi ja té una edat avançada per a un futbolista. És partidària d’intentar vendre’l?
-Si no hi ha un acord entre les parts, i jo sempre he dit que sempre és millor un mal acord que un bon judici, el Barça no el vendrà, sinó que es trobarà amb que el club que el compri haurà de pagar una quantitat determinada establerta per una tercera part. Hi ha una clàusula de 700 milions, però també diuen que a partir de l’última temporada el jugador està alliberat d'aquesta clàusula.Ens ho hauran d'aclarir. Potser tot és cert i el que s'ha de discutir és si s'havia de notificar abans del 10 de juny, tal com diu el contracte, o podia ser més tard, atès que s'allargava la temporada per la COVID-19.
-Pep Guardiola va assegurar en el seu dia que mai no furtaria Messi al Barça. Si Messi acaba anant al City, com s’interpretaria?
-Jo interpretaria que Guardiola va dir que mai no aniria a buscar un jugador del Barça, però en aquest cas ha estat Messi qui ha trucat Guardiola i li ha dit que està lliure i que es pot desvincular del club. Crec que és molt diferent anar a fitxar un jugador al fet que el mateix jugador et vingui a buscar.
-L’afició, però, no ho interpretaria així de manera unànime.
-A l’afició mai no hi haurà unanimitat. Hi haurà qui digui que a Messi se li ha de deixar marxar, perquè ha fet molt pel Barça. Hi haurà qui no voldrà perdonar ni un euro. Hi haurà qui defensarà Guardiola i també qui l’acusarà de no haver respectat la seva paraula. Jo no em preocuparia molt d’això, perquè és impossible fer les coses a gust de tothom. El que és segur és que el final serà trist i terrible. Del 8-2 ens recuperarem en poc temps, però de la marxa de Messi trigarem una generació de barcelonistes a recuperar-nos. Sé que sona molt bèstia el que estic dient, però encara no som conscients del que ha significat Messi en el Barça. Ens pensem que som conscients, però la història es comença a mesurar correctament després d’uns quants anys. Tindrem jugadors que intentaran acostar-se mínimament als rècords de Messi, però passaran anys i anys fins que un jugador s’hi assembli, si és que això acaba passant mai. El millor final que podem esperar ara és un acord. Potser no cal una foto amb una encaixada de mans, però sí un acord i unes declaracions de Messi i una roda de premsa explicant per què ha decidit marxar i ajudant-nos a entendre'l. Ell sempre serà un dels nostres. Una mena de fill esportiu a qui li hem de desitjar el millor. Justament per això seria bo que s'acomiadés. Per curar les ferides de la gent. Els cors dels barcelonistes estan trencats. I l’únic que els pot consolar una mica és Messi dient que lamenta haver de marxar.
-Per últim, vostè té molta experiència al món de l’esport, que ha canviat molt les darreres dècades. Als vuitanta, aquestes coses eren molt més transparents que no ara: només cal recordar les acusacions encreuades i públiques entre Josep Lluís Núñez i Johan Cruyff quan l’entrenador va ser acomiadat. Per què ha canviat tant el futbol? Per què s’ha tancat tant i costa tant d’accedir als protagonistes?
-Hi ha excepcions, com la de Gerard Piqué. Ell sempre diu el que pensa, agradi o no. Però sí, el futbol s’ha anat fent més i més hermètic, l’accés de la premsa als jugadors i entrenadors cada cop és més difícil. Fins i tot els entrenaments. Al principi es feien a porta oberta, després es feien a porta tancada i ara els periodistes gairebé ni poden veure els jugadors ni de lluny. El contacte entre periodistes i protagonistes del futbol continua, és clar, però hi ha més por al poder dels mitjans. També és cert que mai com ara no s’havia viscut tant el poder de la informació. En l’època del Núñez, per exemple, hi havia periòdics de paper, ràdios i unes poques televisions. Però ara, amb les xarxes socials, els futbolistes estan sota els focus a cada minut. No es poden permetre cap descontrol. Crec que hem arribat a un extrem que no és sa: tot és secretisme, tot és tensió, tot està amagat i no hauria de ser així.
-I una última qüestió: la marxa dels grans jugadors del Barça per la porta del darrere és una constant al llarg de la història. Això té alguna explicació?
-Hi ha hagut un parèntesi, cal dir, justament amb aquesta generació de cracs de què hem pogut gaudir els últims quinze anys: amb Puyol, Iniesta, Xavi... Tots ells han sortit del club bé, d’una manera pacífica i sense problemes. Però amb Messi, que és el jugador amb qui més ens interessava acabar bé les coses, serà un final traumàtic... No vull semblar maternal, però pels socis és com si fossin els nostres fills, i com a fills vols que marxin de casa contents, no acabar d’aquesta manera.
-Però hi ha alguna explicació al fet que grans jugadors com ara Schuster, Romario, Ronaldo, Figo, Laudrup, Messi i tants altres deixaren el club amb disgust?
-L’explicació és que hi ha un joc de poders. Aquests jugadors eren cracs, i un crac té lideratge i personalitat forta, que són absolutament necessaris, però es desencadenen lluites de poder entre el jugador, que mana al vestidor; i el president, que mana a la llotja. Però és veritat que hi ha altres clubs que porten millor això dels comiats. Espero que en el futur tornem als casos d’Iniesta, Puyol i Xavi i ens acomiadem dels cracs d'una manera correcta. En qualsevol cas, crec que Messi sempre tindrà les portes obertes al Barça.