La pandèmia que patim ha obligat a endarrerir els campionats futbolístics. Ja veieu el Messi la que ha muntada arran d’això. El 23 d’agost passat, dos equips dels Països Catalans (ho reitero: dels Països Catalans!) s’enfrontaren per un lloc a la Primera Divisió del futbol «espanyol», el Girona i l’Elx. Resulta que l’Elx es va imposar (l’Elx amb E ben oberta), l’equip de futbol de la ciutat que llueix amb orgull l’únic Patrimoni de la Humanitat en llengua catalana, el seu Misteri o Festa d’Elx. Ep! Així és, amb fins i tot cançó del Lluís Llach inspirada, el Cant de l’enyor. Imagino que molts lectors la coneixeran. Què us diré? La Baixada de l’Araceli del Misteri elxà, que seria bo —i patriòtic— fóra admirat arreu de la nació catalana. L’Elx C.F. s’imposà a l’equip gironí i —sorpresa!— plany generalitzat de la premsa principatina, l’esportiva i la general, per allò que era considerat una «injustícia» del VAR (el Video Assistant Referee o videoarbitratge). Fins i tot el Molt Honorable President Puigdemont piulà a Twitter: «El @GironaFC no ha pogut pujar a primera divisió, en un partit marcat per l’expulsió de Stuani i l’allargament de 8 minuts. Molts d’ànims als jugadors, als socis i als aficionats. El cop és dur, i em recorda el que vam viure fa uns anys contra el Lugo. Cal refer-se i tornar-hi!». No sé que succeí fa anys a Lugo, però d’acord, el senyor Puigdemont fou alcalde de Girona i ningú li discutirà els seus sentiments. Ara bé: diguem que he trobat a faltar —molts hem trobat a faltar— una felicitació, precisament per ser qui és, president dels catalans, a l’afició i al poble d’Elx. Elx —i que no se m’esvaloti ningú— no està precisament a Castella-la Manxa, Castella-Lleó, la Rioja, Múrcia, Andalusia, Extremadura, Madrid o Cantàbria. No és Espanya o, si més no, diguem que no és l’Espanya carpetovetònica i terres assimilades. Elx encara avui dia, com des de sempre ha fet, saluda el naixement del dia amb la fórmula «bon dia!». Seria bo, més al nord del rierol de la Sénia, no oblidar-ho. Trobo que ens aniria millor arreu de l’espai de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó si cosa tan senzilla i evident l’assumíssim amb normalitat.
I és que, a més a més, fixeu-vos: en el passat, Elx, amb l’avui Santa Pola inclosa, i Crevillent formaren part de Barcelona, la capital cap i casal dels —diguem-ne si em permeteu— valencians del nord. I algú dirà: com és possible? Ben senzill, el mateix rei, la mateixa família reial, regia al nord i al sud de la Sénia des dels temps de Jaume I, i llur capital, la principal, era Barcelona. Si el rei o familiars necessitaven crèdit a qui recorrien? Doncs a Barcelona. I, precisament, per necessitats de capital, l’infant Martí, duc de Montblanc, recorregué a Barcelona: li vengué a la ciutat cap i casal del Principat Elx i Crevillent, que des d’aleshores, novembre de 1391, fins a 1460, foren baronia de Barcelona.
A l’actualitat pocs recorden que el nostre país no era pas una «pobra, bruta, trista, dissortada pàtria». Parafrasejo Espriu a dretcient. El poeta, quan escriu els versos de l’Assaig de càntic en el temple, viu congoixat pel destí —el què serà— del seu país, el nostre. Eren encara els temps, quan Espriu escrivia, del franquisme atroç (1960), amb una pinzellada de tecnocràcia econòmica per a assuavir-lo; però encara que la mona es vista de seda —ja sabeu— mona es queda. Tan mona —o moniato— com el franquista Martín Villa, a qui, afortunadament la justícia universal, des de l’Argentina, asseurà a la banqueta dels acusats pels seus crims. La barbàrie espanyolista, tan perseverant des de 1707, però sobretot des que l’escola, l’espanyola, s’endinsà a cops en les consciències dels catalans, ha pretès esborrar la identitat de la nació que bastí políticament Jaume I amb el menyspreu, quan no directament la ignorància, de la llengua i la història de la pàtria d’Ausiàs March. Ara, fora dels historiadors especialistes i de les persones que tenen la noble afició de llegir i estimar la història pàtria, el país viu embolcallat en relats aliens de contarelles que no ens corresponen, oblidadís de les gestes pròpies, ofegades per la catalanofòbia que congoixava Espriu, la de l’a por ellos, oé; relats i contarelles que limiten la catalanitat a les quatre províncies reconegudes com a catalanes per la legalitat espanyola, que —vatua!— coincideixen amb al Catalunya del prucés. L’espanyolisme així ens representa, separats i emasculats, sense records, sense passat, sense història.
El cas és que d’història comuna els Països Catalans en tenim, bona part d’ella sense la ingerència externa de la veïna nació de ponent. I bé, és de justícia tenir-la en compte, conèixer-la, tot i el risc de ser calumniat com a essencialista, o titllat de racista com li passà al Molt Honorable Quim Torra, per l’espanyolisme, el ranci i també el disfressat de fals internacionalisme, el que trau pit —postureig!— per la desaparició de les fronteres però que alhora no vol saber res de tocar les seves. I dins de l’espanyolisme de nou encuny, menció especial mereixen els terceraviistes panxacontents, els regionalistes de nyigui-nyogui o, el que és el mateix, equidistants que els té igual col que bleda i es disfressen amb el sintagma «les persones». A tots ells la història dels catalans, els escau com una puntada de peu a l’entrecuix. La d’avui és un capítol més d’aquesta història que cal redescobrir, de quan la gent que diu bon dia no tenia cap dependència de la gent que diu buenos días. Encara no havien vingut els de fora per traure’ns de casa.
Barcelona adquireix Elx i Crevillent
Hi hagué un temps en què Barcelona s’estenia més enllà dels seus límits ciutadans estrictes, bé perquè assimilava poblacions, els anomenats «carrers», o bé perquè exercia la jurisdicció feudal de viles i llocs, del Principat estricte i de més enllà, les anomenades «baronies», aconseguides com a garantia d’un préstec concedit al rei o a la seva família. A un rei —atenció!— català, que aleshores cap reietó a por ellos, oé, rei per la gràcia d’un dictador feixista espanyol, tenia cap jurisdicció sobre les persones i les hisendes dels catalans.
Elx, la vila, i Crevillent, castell i lloc, foren adquirides per Barcelona el 4 de novembre de 1391. La monarquia —l’estat— necessitava diners i acudí a qui podia prestar-li’ls, aleshores no els banquers alemanys. L’infant Martí, el futur rei Martí I l’Humà, necessitava diners per a assegurar la corona siciliana en la persona del seu fill, també dit Martí, però en aquest cas «el Jove», espòs de l’hereva al tron sicilià, la siculocatalana Maria. Ep! Això de «siculocatalana» no ho dic debades. Sicília tenia un rei català des de 1282. Maria de Sicília era tan descendent de Pere II (I de València, III d’Aragó) «el Gran» com ho era Martí «el Jove». Calia enviar un exèrcit a Sicília i —ai llas!— les arques de l’estat estaven eixutes. L’infant Martí, el pare, aconseguí els diners alienant el seu patrimoni: Elx i Crevillent, al sud valencià, més Sabadell amb el castell d’Arraona, Terrassà, Tàrrega i Vilagrassa, a la Catalunya estricta. Martí aconseguí de Barcelona la quantitat de 50.000 florins (27.500 lliures), per a finançar l’exèrcit que havia d’entronitzar el seu fill a Sicília. La venda, però, fou feta pel procediment de «carta de gràcia», és a dir, amb dret a la devolució de les senyories quan es retornés a Barcelona el capital esmerçat en l’adquisició.
Martí (infant reial i duc de Montblanc), amb els diners de la venda, pogué noliejar una armada que salpà de Càller (Sardenya), aleshores ciutat tan catalana com Barcelona, València o Ciutat de Mallorca, arribà a Sicília i sotmeté l’illa, tot i que el conflicte contra la noblesa no catalana de l’illa (n’hi havia també de ben catalana) no s’acabà, definitivament, fins al febrer de 1397.
El 28 de novembre de 1391, els procuradors de la ciutat de Barcelona, Joan Desplà i Simon de Marimon, prengueren possessió d’Elx (de la vila cristiana i de la moreria del Raval) i del castell i lloc de Crevillent, localitat encara habitada per valencians que s’expressaven en algaravia (àrab dialectal autòcton) i professaven la fe de Mahoma. És a dir, Barcelona es convertí en senyora feudal valenciana i rebé l’homenatge de fidelitat dels elxans cristians i dels elxans i crevillentins descendents dels vençuts al segle XIII. Els barcelonins, però, poc avesats a tractar amb la minoria islàmica valenciana, censuraren tot allò que desconeixien i originaren, en conseqüència, un allau de protestes, com succeí en 1407, quan els consellers de Barcelona reberen les queixes de l’aljama crevillentina, perquè el procurador de la ciutat havia prohibida la celebració d’unes noces a la manera musulmana, per la nit i amb acompanyament de músics.
No obstant això, malgrat les desavinences inicials, els moros crevillentins se sentiren orgullosos de pertànyer a Barcelona. No, no eren pas del Barça, que no existia aleshores. De motu proprio demanaren exhibir un penó crevillentí amb la creu de Sant Jordi i els quatre pals de gules en or. Els consellers de Barcelona decidiren acontentar els crevillentins i confeccionaren un penó per a ús del castell i lloc de Crevillent des de 1439, perquè «los dits moros, haüda la gràcia del dit penó, se tinguessen mills per dit d’estar en subjugació de la dita Ciutat». I a Crevillent, més contents que gínjols exhibiren la bandera de Barcelona.
El govern d’Elx i Crevillent
Elx, vila, moreria i camp dependent, era aleshores una població de poc menys d’un miler d’habitants, mentre que la sarraïna Crevillent tot just arribava als dos centenars. La veïna Alacant només en tenia dos milers. Oriola, la capital de la governació meridional valenciana era l’única urbs important de la regió, amb quasi 6.000 habitants. València era aleshores la ciutat més gran de la Corona de catalans i aragonesos, amb 45.000 habitants, mentre que Barcelona en tenia la meitat. Elx havia de fer efectius anualment a la seva senyoria, segons consta al contracte subscrit per Barcelona i l’infant Martí, la quantitat de 20.000 sous, o el que és el mateix, 1000 lliures, repartits al 50% entre la vila i l’aljama del Raval. Crevillent, per la seva banda, havia de fer front al pagament anual de 10.000 sous (500 lliures). Les xifres eren considerables per a l’època i de gran importància per a fer quadrar els comptes de la Taula de Canvi —banc— de Barcelona. D’aquests diners els polítics en treien suc, que no debades un alt càrrec, com era el procurador de la ciutat a la baronia, cobrava entre 3.000 i 5.500 sous anuals, quantitat que a dia d’avui podríem estimar entre 60.000 i 100.000 euros. Com veieu —Déu n’hi do!— un jornalàs de campionat. No cal dir-vos que hi havia disputes per aconseguir la prebenda de ser governador barceloní al migjorn valencià.
Així que, per la quantitat de diners que recaptaven, no ha de resultar estrany que, en 1458, Gaspar Vilana, advocat de la ciutat de Barcelona i un dels portantveus de senyor tramesos a la baronia, qualifiqués Elx i Crevillent com «los dits vila e lloc com eren un bell joiell a n’aquesta ciutat». Les rendes d’Elx i Crevillent esdevingueren imprescindibles per a Barcelona, malgrat que la quantitat pagada i l’interès obtingut no arribés, en moments de bonança, al 5,5% anual.
En moments de dificultats, com la guerra amb Castella de 1429-1430, Barcelona hagué de destinar els ingressos a l’esforç bèl·lic i, si s’esqueia, a pal·liar els desastres causats per les devastacions castellanes. La guerra cobrà especial virulència al sud del Regne valencià. Ja veieu: Castella —Espanya— sempre fent la guitza als catalans, sobretot als meridionals. Crevillent visqué moments de crisi, entre 1419 i 1423, i es despoblà. Penseu que el sud valencià sempre ha estat terra de frontera. No ha deixat de ser-ho mai i al segle XV les bandes granadines campaven al seu aire. Això obligava Barcelona a esmerçar recursos en la defensa del seu enclavament valencià, com en 1451, quan arribà la notícia d’una incursió d’un contingent armat granadí, capitanejat pel general granadí al-Abbās ibn ‘Alī, contra terres murcianes.
Els consellers de Barcelona delegaven el seu poder a Elx i Crevillent en un procurador. Entre el 1391 i el 1434, any de la primera notícia d’Elx i Crevillent a les Deliberacions del Consell de Cent, un total de sis procuradors se succeïren al govern de la baronia: Simó de Marimon (1391), Tomàs Girona (1398), Pere Ferrandes de Mesa (elxà, 1401), Francesc de Gualbes (1424), Rafael Serradell (1427), Andreu de Sos (1429-1430, coincidint amb la guerra de Castella), Arnau Fonolleda (1431) i Joan Ferrandes de Mesa (elxà, fill de l’anterior del mateix nom). L’exercici del càrrec era triennal.
En 1436 accedí a la procuració de la baronia Jaume de Gualbes, un personatge orgullós pertanyent a la classe privilegiada dels «ciutadans honrats» barcelonins. Era un d’aquells corruptes com la copa d’un pi que amassà una fortuna. Ell, com és preceptiu ho negà tot, però el tren de vida que portava el delatà: viatges, tiberis, festes, luxes, bagasses exòtiques. Xe, de targeta black! El pillaren quan, com un Zaplana qualsevol, volia passar per legals les seves mossegades. Deien les llengües de la comarca, testimoni arreplegat per escrit en la investigació posterior, que estava tan atrafegat arreplegant diners que se li oblidava tindre contacte carnal amb la dona. Vegeu fins a quin punt arribava el paio!
Era un Gualbes (o Galbes), de la nissaga que entronitzà els Trastàmara castellans a la Corona de catalans i aragonesos. Jaume de Gualbes era un membre de la burgesia rendista que monopolitzava el poder a Barcelona. Quan s’assabentaren de les tramoies del Gualbes, als consellers de Barcelona els caigué la cara de vergonya. Solució: triar a un home del país, que a més a més faria la feina per menys diners. L’elegit fou Joan Ferrandes de Mesa, que estigué al capdavant de la procuració fins a 1449 en què fou cessat. Home del país, sí, però també un espavilat, que organitzà una trama de corrupció ajudat pel batlle Antoni Balaguer. Foren els elxans els que demanaren el seu cessament i que un ciutadà barceloní, a qui suposaven neutralitat, exercís de nou la procuració. Barcelona, doncs, envià un altre procurador de ciutadania barcelonina, Pere de Relat (1449-1453), home enèrgic que s’embolicà en una guerra contra el poderós comte de Cocentaina, senyor de la veïna Asp. En aquella època les guerres privades existien i fins i tot estaven reglamentades pels Furs valencians. L’espurna de la disputa fou la captura d’un vassall del comte, el moro ‘Alī Laie d’Asp, denunciat per la prostituta Maria de Biscaia, que exercia a Elx, per haver fornicat amb ella. En aquells temps, les relacions sexuals de musulmans amb cristianes estaven prohibidíssimes. Per al comte de Cocentaina el cas era peccata minuta, però els d’Elx en feren un gra massa, recolzats pel procurador barceloní, i s’organitzà el ball de Torrent. En pro de la pau, els consellers de Barcelona destituïren Pere de Relat, que fou substituït, una altra vegada, per Joan Ferrandes de Mesa, l’home comodí del terreny, que aguantà en el càrrec fins a 1456. Un altre barceloní, Francí Bussot, ocupà la procuració aquest any, el qual de nou s’emmerdà en un conflicte amb el comte de Cocentaina, que protestà ara fent servir la seva condició de ciutadà barceloní. Francí Bussot fou destituït ipso facto i de nou tornà Joan Ferrandes de Mesa a la procuració fins a la definitiva intervenció de la Corona i confiscació de la baronia en juny de 1460.
Barcelona perd la baronia d’Elx i Crevillent
Com hem vist més amunt, Elx i Crevillent havien estat adquirides per carta de gràcia i, en conseqüència, amb dret a ser recuperades pels hereus del rei Martí I. I qui eren tals hereus? Des de 1412 els Trastàmara castellans que havien estat entronitzats a la Corona de catalans i aragonesos a Casp, primer Ferran I i després Alfons IV (III de València, V d’Aragó) el Magnànim i el germà d’aquest, el també rei Joan II.
Els Gualbes al capdavant, se n’anà en orris. Tanta corrupció no es podia aguantar i el rei intervingué. Ep! Era un rei del país, nascut a Castella però del país, no d’Espanya, que inicià la reforma de les institucions barcelonines en 1455 i consentí l’assalt al poder del partit opositor a la Biga, la Busca, oficialment el Sindicat dels Tres Estaments i Poble de Barcelona. El rei, Alfons IV el Magnànim, home astut, catalanitzat, demanà un servei a canvi del suport que havia donat als buscaires. I quin era el servei? Doncs recuperar Elx i Crevillent, així de clar. Bé, o Elx i Crevillent (i la resta de poblacions de la carta de gràcia, que no tenien el mateix valor) o els 50.000 florins. I ara què? Resulta que les rendes d’Elx i Crevillent s’havien convertit en imprescindibles. A Barcelona li calia evitar la lluïció (dret de recuperació) i, a canvi d’Elx i Crevillent, oferí al rei el comtat d’Empúries. El rei l’acceptà i Barcelona conservà, de moment, el Baix Vinalopó.
Mort Alfons IV el Magnànim, el dret de lluïció l’heretà el seu germà el rei Joan II, que el cedí a la seva segona esposa Joana Enríquez, la mare del futur Ferran II el Catòlic. Joana exigí la lluïció en 1460 i, el rei, tot actuant com a jutge i part, li la concedí, malgrat les protestes barcelonines, que derivaren en un plet, afectat per l’esclat de la guerra civil catalana (1462-1472), que no acabà fins al 3 de juny de 1473, quan el Consell de Cent reconegué, definitivament, la revenda a la reina consort dels territoris afectats per la carta de gràcia de 1391. En aquella data, però, la senyora d’Elx i Crevillent, ja no era Joana Enríquez, que havia mort en 1468, sinó la infanta castellana Isabel, la futura reina «Catòlica», a qui foren concedides les dues localitats del Baix Vinalopó, en 1469, com a part del dot del seu matrimoni amb l’infant Ferran de Catalunya-Aragó.
A Elx no li agradà gens que la cediren a una aristòcrata estrangera. Sí, així, «estrangera» era dita. Castellana, doncs estrangera, claríssim. Ah! I que no trepitjà mai el Baix Vinalopó. Però la cosa no quedà aquí, que de seguida Isabel donà Elx i Crevillent al seu mestre-sala (encarregat de la direcció de seva casa) Gutierre de Cárdenas, home que havia tingut un gran protagonisme en la celebració de l’enllaç matrimonial d’Isabel de Castella amb Ferran de Catalunya-Aragó en 1469. Amb Elx i Crevillent fou recompensat pels seus serveis. Elx no ho acceptà i d’això una llarga disputa perquè el rei anul·lés aqueixa donació. Fou debades: Joan II no féu cas de les protestes i a Ferran II (rei des de 1479) li importà un rave el que diguessin els seus súbdits elxans i crevillentins.
La història pàtria cal conèixer-la i valorar-la. Els fets descrits en aquest article ens retrotrauen a una època de plenitud nacional i, val a dir-ho, d’unió de les terres catalanes, amb les seves virtuts i també amb els seus defectes, però virtuts i defectes nacionals, propis, no contaminats per la dèria de fer-nos castellans, espanyols, i d’embrutar-nos de rojigualda. Hom podrà ser més equidistant o menys, negar l’evidència o dissimular covardament per no remoure el ventrell de l’espanyolisme, però eppur si muove, que el país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, ha existit, existeix i, si la voluntat dels seus ciutadans vol, existirà.