La Diada no és, només, un acte de reivindicació i de memòria. Al llarg de la història, i també actualment, serveix per prendre el pols de la situació política que es viu al Principat. Tant en les darreres diades multitudinàries, com també en la clandestinitat del franquisme o durant la Transició, quan la recuperació de la Generalitat era irrenunciable, l’11 de Setembre ha servit per mesurar el moment polític. La manifestació de 1976 a Sant Boi de Llobregat, promoguda per l’Assemblea de Catalunya, va reunir 100.000 persones en aquest municipi que llavors comptava amb vora 65.000 veïns. Un any després se celebraria la coneguda com a ‘Diada del milió’ a Barcelona i més tard, ja amb la Generalitat reinstaurada i l’objectiu autonomista aconseguit, la commemoració perdria pistonada, tot limitant-se a l’ofrena floral protagonitzada pels polítics i a la manifestació independentista del Fossar de les Moreres, que amb prou feines sumava centenars de persones.
La retallada de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional el 2010, però, ho va canviar tot, i el catalanisme, ja amb la independència a l’horitzó, va aprofitar l’11 de setembre per tornar a fer de la Diada un acte massiu. També en aquesta última, en què l’Assemblea Nacional Catalana -protagonista indiscutible en l’organització de les darreres Diades- ha apostat per mantenir la mobilització, malgrat la COVID-19. Amb limitacions, això sí, d’assistència i amb menys actes per evitar contagis. La de 2020, cal dir, no ha estat la primera Diada celebrada en un context advers.
L’origen
«L’endemà de la caiguda de Barcelona, i especialment des de l’exili d’Àustria, es comença a construir una memòria». Ho explica Agustí Alcoberro, professor d’Història Moderna a la Universitat de Barcelona. Els escrits del militar austriacista Francesc de Castellví (1682-1757), que va morir a l’exili, servien per donar la raó al frare Manuel Soler, que en el seu dietari del setge de Barcelona assegurava que «d’avui a 300 anys, se’n recordarà».
A l’exili de Viena es crearien espais de sociabilitat, que es convertien en punts de trobada entre exiliats. Hi havia el Monestir de Montserrat, l’Església dels Trinitaris Descalços o l’Hospital Espanyol, amb una església encara avui dedicada a la mare de déu de la Mercé. «Al voltant d’aquests llocs», indica Alcoberro, «hi ha tot un seguit de celebracions i commemoracions que marquen la idea de mantenir la identitat, una sensació de nostàlgia cap al país que s’ha deixat i es forja tot un exercici de correspondència política i clandestina per mantenir vincles a l’interior». L’historiador explica que llavors la Diada encara no existia, però sí que hi havia «un exercici de manteniment de la memòria en els llocs on els exiliats anaven a missa, celebraven reunions o on eren enterrats molts d’ells».
Tots aquests exiliats mantindrien l’esperança de la recuperació de les llibertats perdudes, aproximadament, fins 1740. Noves guerres d’abast internacional podien fer tornar el país a la situació prèvia a 1714. Si més no, aquesta opció es contemplava. Però el desenllaç no va ser aquest, i els exiliats, desenganyats, forjarien allò que l’historiador Ernest Lluch (1937-2000) anomenava «austracisme persistent». «Del projecte polític es passa a una mena de nostàlgia, a un record de les constitucions perdudes que es manté fins començaments del segle XIX», explica Alcoberro, qui aclareix, també, que en aquells moments no se celebraven commemoracions «com a tal».
La Renaixença ho faria canviar tot. En paraules de l’historiador, aquell període «va fer desaparèixer l’austracisme persistent i la idea d’una nació política per apostar per una idea de nació vinculada a la llengua i a la recuperació cultural». És llavors quan l’escriptor, dramaturg i polític Víctor Balaguer (1824-1901), ministre en diverses ocasions i president de la Diputació de Barcelona entre 1868 i 1869, va proposar un nomenclàtor a l’Eixample de la capital catalana que dedicava carrers als derrotats en la Guerra de Successió. Personatges històrics com ara Rafael Casanova i Antoni de Villarroel -referents jurídic i militar, respectivament, de la defensa de Barcelona durant el 1714- donem noms a carrers barcelonins gràcies a aquesta iniciativa.
El 1888, any en què se celebra l’Exposició Universal a Barcelona, es constitueix un espai anomenat Galeria dels Catalans Il·lustres, adreçat a intensificar la recuperació de la memòria. Ubicat entre l’Arc del Triomf i la Ciutadella, tal com explica Alcoberro, va ser allà on es va col·locar una estàtua dedicada a l’esmentat Rafael Casanova (1660-1743) i que el 1914, any del bicentenari i ja amb la Mancomunitat constituïda, es traslladaria a pocs metres de distància, on avui es troba, a la Ronda de Sant Pere, on es pensa que Casanova va caure ferit el 1714. No cal dir que el ritual generat al voltant d’aquell monument despertava hostilitat entre els governants estatals de l’època.
No debades, el 1886, el Centre Català havia convocat un funeral de record als qui van caure el 1714. Se celebrava a l’església de Santa Maria del Mar, on reposen la major part de les víctimes del setge. El general Antonio Martínez Campos (1831-1900), però, va imposar al bisbe Jaume Català (1835-1899) que prohibira el retor Jaume Colell (1846-1932) pronunciar cap sermó durant la missa per evitar «que el temple esdevingués un club polític». El context de recuperació i de repressió requeria d’un símbol, i aquest seria Rafael Casanova. Especialment des del 1901, tal com indica l’historiador Enric Pujol, professor a la Universitat Autònoma de Barcelona, quan una trentena de joves van posar flors davant el monument i van ser detinguts. «Arran de la repressió hi ha una resposta, i l’estàtua és el desencadenant de tot plegat».
Del l’assalt a ¡Cu-Cut! a la Setmana Tràgica
El context polític del 1905 era tan tens que, dos mesos després de la Diada, el 25 de novembre, una guarnició de militars espanyols va assaltar la redacció del setmanari satíric ¡Cu-Cut! i la del diari La Veu de Catalunya. La revista satírica havia fet burla dels militars després de la pèrdua de Cuba i del pessimisme polític que es vivia a l’Estat espanyol amb la desfeta colonial. La Diada de 1905, per tant, no es podia desvincular d’aquell moment. L’assistència popular al monument de Casanova va ser multitudinària. Fins al punt que el 22 de setembre L’esquella de la Torratxa reflectia, en un acudit, un dibuix de l’ofrena amb aquesta frase: «permeti’m que li digui, això no és honrar a un mort, això és ofegar una glòria catalana».
En el llibre L’Onze de Setembre, història de la Diada (1886-1938), editat conjuntament pel Centre d’Història Contemporània de Catalunya i per Publicacions de l’Abadia de Montserrat, el desaparegut Pere Anguera (1953-2010) explicava com l’organització catalanista La Reixa, nascuda arran dels fets esmentats de la Diada de 1901, recolliria diners per pagar un vigilant nocturn que vetllara per la integritat del monument a Casanova i de les flors que l’envoltaven durant la l’11 de Setembre de 1905. Però això no va impedir que a la nit alguns incendiaren corones, rams i llaços. Alhora, la revista Joventut, en l’edició del 14 de setembre, explicava que «per ordre dels qui manen» s’havien tret les banderes «endolades dels balcons de societats i particulars, s’han recollit per la policia exemplars de periòdics catalanistes i s’han fet registres a impremtes». «Els catalans podem estar obligats a complir la llei, ni que fos injusta, però mai a doblegar-nos a disposicions governatives que no tenen cap fonament legal», concloïa aquell mitjà cultural.
Un any més tard, el 1906, Solidaritat Catalana, que va nàixer, precisament, per donar resposta als fets del ¡Cu-Cut! i que va concórrer a les eleccions espanyoles de 1907 aconseguint 41 dels 44 escons catalans, donaria especial rellevància a la Diada. Els organitzadors van voler promoure un 11 de Setembre menys convuls que l’anterior, tot informant el governador civil dels actes previstos i demanant que els assistents a l’ofrena hi anaren «sense ostentació ni manifestació de cap mena i amb el major ordre». La Reixa obriria una subscripció aquell mateix dia per auxiliar els presos polítics. I davant el que havia ocorregut l’any anterior, l’Ajuntament de Barcelona va pagar la vigilància del monument de Casanova, tot i que no es va evitar que uns individus, possiblement lerrouxistes, calaren foc a les corones de flors.
Posteriorment, els fets de la Setmana Tràgica de 1909, amb un centenar de morts durant aquell estiu, van servir d’excusa perquè les autoritats prohibiren la celebració de la Diada aquell any. Anguera explicava que «les entitats catalanistes es limitaren a posar la bandera a mig pal», que les Escoles de Sant Jordi van celebrar conferències sobre els fets de 1714 i que la Lliga Espiritual mantindria la convocatòria de la missa a Montserrat per recordar els qui van caure feia, llavors, dos segles.
De la grip espanyola al cop d’Estat de Primo de Rivera
Tot i que la pandèmia de la grip espanyola va esclatar a inicis de 1918, segons el catedràtic d’Història a la Universitat Autònoma de Barcelona, Albert Balcells, «la grip va començar a ser realment forta a l’octubre, que és quan les autoritats van decidir prendre mesures». Tal com indica aquest historiador, la Diada d’aquell any de pandèmia va coincidir amb el final de la Primera Guerra Mundial, que influiria molt en les perspectives optimistes de futur per part del catalanisme.
I és que el 1918, el president nord-americà Thomas Woodrow Wilson (1856-1924) va publicar els 14 punts que havien de servir per restablir la pau. Entre aquests hi havia la salvaguarda de determinats territoris ocupats per altres Estats, «la seguretat de les altres nacionalitats sota domini turc i la plena possibilitat de desenvolupar-se de manera autònoma», així com altres referències a l’autonomia dels pobles. L’editorial del mitjà del partit reusenc Foment Nacionalista Republicà, dirigit llavors per un jove Salvador Torrell (1900-1990), reflectia aquesta esperança: «Cal creure en l’hora propera que ja per llei biològica van finant els esclavatges de les nacionalitats oprimides i llavors Catalunya, emancipada, s’incorporarà a la vida del món, la que avui sols pot conviure espiritualment, lligada per vandalisme vil i oprobiós». Tot això «va donar ales al moviment independentista», explica Enric Pujol, qui fins i tot detalla que per aquelles dates, «els sectors obertament independentistes discutien sobre si calia commemorar, en comptes de la derrota de l’11 de setembre de 1914, el Corpus de Sang de 1640», referint-se al 7 de juny d’aquell any, quan es va desencadenar la Guerra dels Segadors.
Una discussió que quedaria interrompuda pel cop d’Estat de Miguel Primo de Rivera (1870-1930), que establiria una dictadura militar entre 1923 i 1930 que, per descomptat, no afavoriria els interessos catalanistes. El cop d’Estat a través del qual s’imposaria la dictadura es va produir en la matinada del 12 al 13 de setembre, un dia després de la celebració d’una Diada ben convulsa.
Aquell 11 de setembre va estar marcat per un caràcter festiu que el règim espanyol de la Restauració considerava provocador. Els diaris catalanistes feien proclames per «tornar al règim lliure de la Catalunya passada», tal com deia La Veu de Catalunya uns pocs dies abans. Durant els dies previs es van celebrar nombrosos actes culturals i polítics. Destacava, especialment, la presència de representants del nacionalisme gallec i basc -que tot just havien signat el pacte Galeusca amb els nacionalistes catalans per defensar els drets nacionals dels tres territoris- i el fet que el carismàtic Francesc Macià (1859-1933), qui acabava de fundar Estat Català, s’havia declarat independentista, tal com recull Anguera al seu llibre. El catedràtic d’Història a la Universitat de Barcelona i president de l’Ateneu Barcelonès, Jordi Casassas, explica que aquell any, «la reivindicació nacional de Catalunya es va fer molt més política, i a això se sumava el malestar social, la crisi africana, el context europeu d’entreguerres amb l’ascens del feixisme i la situació generalitzada de tensió. Tant era així que la radicalitat de la Diada es va traduir amb la crema de banderes espanyoles i crits d’independència. La resposta va ser la repressió».
Cap al migdia d’aquella jornada de 1923 es produiria un incident tot just quan uns veïns de Montblanc participaven en l’ofrena davant l’estàtua de Rafael Casanova. Segons La Veu de Catalunya, «els retens de cavalleria i de peu es tiraren arbitràriament damunt la gent amb els sabres desembeinats i a tothom, fos home, dona o criatura, l’engegaven cops de sabre». Altres policies impedien l’arribada de cotxes amb corones de flors o empentaven els qui aplaudien la presència de persones davant del monument. Explicava Anguera que, segons la premsa catalanista, l’incident va tindre l’origen en el cant delsSegadors i La Marsellesa. Testimonis de l’època ho vinculaven a la presència de banderes basques, gallegues i catalanes. La premsa espanyolista assegurava que l’actuació policial responia a «los mueras a España y a Castilla». Com a mínim, 24 persones van ser ferides per la policia i pels voltants quedarien estris i mocadors xops de sang que es dipositarien, després, davant l’estàtua de Casanova a mode d’ofrena.
Hi va haver, en aquella Diada, encara més situacions de conflicte. Un grup de persones, «la majoria dependents de comerç», es presentaria davant el monument ja de vesprada per cantar Els Segadors, no de cara a l’estàtua, sinó davant la policia, que ho interpretaria com una nova provocació. La càrrega va causar encara més ferits i detinguts. L’Esquella de la Torratxa, setmanari satíric, va assegurar que «després de l’onze de setembre de 1714, mai no hi ha hagut tanta sang al costat de la bandera barrada» com aquell 1923. L’historiador Albert Balcells relata que durant la dictadura de Miguel Primo de Rivera no es va celebrar l’11 de setembre tal com s’havia fet en els anys anteriors. La repressió era tal que en la missa commemorativa de 1924 va ser detingut l’arquitecte Antoni Gaudí (1852-1926) a la porta de l’església dels Sants Just i Pastor, ubicada al barri Gòtic de Barcelona, quan es va negar a parlar en castellà amb un policia que volia impedir-l’hi el pas. La Diada ja era clandestina.
L’11 de Setembre en temps de Guerra
La de 1931 va ser una Diada entusiasta. Les perspectives polítiques que s’obrien amb la Segona República despertaven l’optimisme del catalanisme. Tot el contrari que cinc anys més tard, quan es va celebrar l’11 de setembre dos mesos després del pronunciament militar contra la República, protagonitzat per Francisco Franco (1892-1975). Una Comissió Executiva de l’Homenatge als Herois de 1714 organitzaria, aquell 1936, els actes d’acord amb el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que durarien fins a dos dies més tard de la Diada, tancada el dia 13 amb un concert musical en què participaria Pau Casals (1876-1973) al Liceu de Barcelona, llavors anomenat Teatre del Poble. Aquell any també s’hi van implicar anarquistes i comunistes, i la celebració conclouria amb els himnes dels Segadors, l’Himne de Riego i la Internacional. La desfilada militar davant el monument a Casanova identificava, d’alguna manera, la Diada amb la lluita d’aquell moment contra el feixisme durant la Guerra Civil, tal com explica l’historiador Enric Pujol. Ventura Gassol (1893-1980), qui era conseller català de Cultura, feia un paral·lelisme entre el 1714 amb el 1936 en un discurs, tal com documenta Pere Enguera: «És la Catalunya d’ahir, la d’avui i la de demà que ha lluitat, lluita i lluitarà sempre pel dret de tots els homes i de tots els pobles, que aquesta i no cap altra és la seva missió, que complirà fins al suprem sacrifici i per a la humanitat».
En un ambient molt més pessimista, condicionat per la derrota imminent, se celebraria la Diada de 1938. «Hi havia un desànim important: a l’abril havien entrat les tropes franquistes per Lleida, a partir del maig s’havia iniciat l’onada de bombardejos, s’havia produït la batalla de l’Ebre amb els resultats coneguts... La situació, al setembre de 1938, era de liquidació», explica Jordi Casassas. Malgrat tot, es va celebrar una Diada «trista i emocionant», diu Enric Pujol, que cita el discurs del president Lluís Companys (1882-1940) aquell dia: «El record dels màrtirs i dels herois de 1714 multiplicarà l’esforç del nostre poble. Sota l’estima patriòtica, Catalunya fa més viva, ardent, rica i inesgotable la seva aportació a la guerra pel camí de la victòria. El sentiment nacionalista del nostre poble és l’estímul més vigorós en la lluita que sostenim».
Perduda la guerra només des de la intimitat o des de l’exili es podria celebrar la Diada. A l’exterior, en un principi, les commemoracions es feien el 14 d’abril -dia en què es va proclamar la República el 1931- i l’11 de Setembre, tot i que amb el pas dels anys, el 14 d’abril aniria perdent intensitat simbòlica per als catalans exiliats, tal com explica l’assagista i exvicepresident català Josep-Lluís Carod-Rovira. A l’interior, durant el franquisme, el Front Nacional de Catalunya desenvoluparia un paper fonamental en el manteniment de la memòria a través de pamflets, publicacions i l’acció directa. Un exemple és el manifest del Consell Nacional de la Democràcia Catalana -integrat pels partits catalanistes de l’època- amb motiu de la Diada del setembre de 1946, reproduït al blog de l’assagista Jaume Renyer: «Els pobles caiguts no miren si conserven l’ànima nacional, el sentit de la dignitat i l’amor a la llibertat perduda (...) Preparem-nos per a l’adveniment de la nova llibertat. Vosaltres, germans exiliats, alceu els ulls vers la terra enyorada! Nosaltres, els de l’interior, obrim els braços per a la rebuda germanívola! I tots plegats, disposem-nos a reconstruir el nostre poble trepitjar, escarnit i exiliat!».
El 1939 l’estàtua de Rafael Casanova havia estat retirada, i no es recuperaria fins finals dels setanta. Un rumor popular que molts donen per cert assegura que una persona anònima, l’11 de setembre d’aquell any de la derrota, va col·locar una estàtua petita del jurista al mateix lloc d’on s’havia retirat el monument. Una nota premonitòria l’acompanyava. S’hi llegia «ja creixeràs».