Lluís Llach: «Als polítics els hem d’exigir talent d’estat»

Quina és l’espurna que el fa viatjar a l’època medieval?

Les tres novel·les anteriors [Memòria d’uns ulls pintats, 2011; Les dones de la Principal, 2014; El noi del Maravillas, 2017] anaven des dels anys 20 fins a l’actualitat, uns anys dels quals em sentia informat per la família, pels pares dels amics o per l’estada a París que vaig viure amb els exiliats. Era un territori segur. Però, si veus la meva música, veuràs que no em sento bé en les zones de confort. I, segurament, això m’amarga una mica. Aleshores, quan vaig acabar la darrera novel·la, on per fi puc parlar una mica de música, em replantejo l’escenari: torno a començar als anys 20? Jugo una altra vegada a passar per la frontera, a tornar a la referència a Argelers? La conclusió va ser que no, que no podia fer-ho de nou, em sentia massa còmode. Un dels motius que em fa viure fins l’últim dia amb il·lusió és l’aprenentatge de coses que m’interessen. Necessitava obrir una finestra per aprendre i tenia tres opcions temptadores: una, de present i futur, amb una història a partir del nostre 2017, però vaig pensar que hi hauria massa ganivets; una altra, viatjar al passat, a l’imperi romà. Sempre m’ha interessat, molt més que el món hel·lènic. 

Hagués dit el contrari, per les cançons que ha fet.

A l’hel·lenisme hi entro gràcies a Seferis, Elitis, Kavafis i Ritsos, poetes moderns que m’interessen des del punt de vista semàntic i de contingut. A Kavafis hi entro via Biel Mesquida, un dia que era a casa seva i em diu "aviam si n’aprens!" i em llença un llibre seu. Evidentment, tots els poemes d’amor em van fascinar. Fins que trobo el Viatge a Ítaca, un poema preciós com a filosofia humana personal. Però jo, sempre preocupat per salvar el món [riu], penso que té una continuïtat si apliquem la filosofia personal a la filosofia col·lectiva. I faig dues coses imperdonables: una, canviar el poema en versió de Carles Riba, perquè no m’anava bé per la música que vaig fer després; i l’altra, canvio l’accent d’Ítaca —després de consultar-ho amb gent com l’Espinàs. I com que havia de "salvar el món" vaig continuar amb allò de "Més lluny, hem d’anar més lluny…".

Si l’hel·lenisme li ve per la part moderna, com arriba a Roma?

M’hi endinso amb obres com Memòries d’Adrià, de Marguerite Yourcenar. De cop, i volta, penso en tornar a veure les grans sèries sobre l’època romana. I, tot estirant el fil, em pregunto "i com va acabar, tot això?". És fascinant! Desapareix de cop, tot: l’estructura, la cultura, la moneda, les lleis. I què ve, després? L’època fosca! I Carlemany, amb l’intent de tornar fer un imperi. I el poder de l’espasa i la creu. Més enllà d’un argument, penso en com vivien aleshores, sota aquest pes duríssim. I així començo. I des de la primera pàgina deixo clar que és una novel·la amoral. 

Comença fort, amb una tríada de príncep, sexe i gossos. 

És tal com vaig començar, l’inici. L’error, o potser l’encert, és que anava escrivint i decideixo matar la reina, sense saber ni el desenvolupament ni el final. Això m’ajuda a fer l’evolució de la novel·la. Improviso, escric i trobo la solució en un parell de mesos. I això em permet continuar molt més tranquil. 

Més enllà de l’escena, la primera pàgina ja mostra quin llenguatge trobarem: un català en desús, que es perd i s’ha anat vulgaritzant.

El mateix context m’obliga a emprar un llenguatge concret, com amb els altres tres llibres, on també ja vaig tenir unes petites guerres. El primer dubte m’entra amb el pretèrit perfet, per formulació estètica. Quan escrivia cançons, la meva obsessió era la fonètica, que la lletra servís a la línia melòdica. Per exemple, a Com un arbre nu [en canta un fragment, remarcant la sonoritat], imagina’t un "vaig" pel mig. No pot ser! Tenim altres temps verbals que eliminen reiteracions abusives: el passat simple i no el passat perifràstic ("aní", en comptes de "vaig anar"). Quan arribo a l’edició dels primers llibres, en Jordi Cornudella, a qui jo admiro profundíssimament, em diu que això, en català, pot sonar estrany. Vam tenir una discussió d’hores, molt maca. El meu argument era fer-li entendre que, com a cantant, una de les funcions que m’havia imposat era revitalitzar paraules que havien caigut en desús. En l’escriptura, em podien acusar de fer cultismes. Entesos. Però em podia arriscar, perquè no pretenia ser un gran venedor de llibres. Cosa que em fa pensar: aquest desús, per què és? Perquè som tan moderns que no l’utilitzem o per què hem estat tan reprimits que hem fet servir la llengua com hem pogut? I aleshores entro en qüestions de la nostra nació cultural: quan vaig a València, em diuen "aní" tranquil·lament. I va ser quan vam decidir que els deixaria. En aquest llibre, m’he permès el luxe d’utilitzar la primera persona, en la figura del Bisbe: "visquí", "aní". No fer servir aquestes paraules és modernitat? Si s’entén perfectament!

La musicalitat es manté en frases com "l’espetec de les peülles contra l’enfustat del primer pont llevadís"…

Està fet amb tota la intenció, hi passa el cavall! Hi ha una feinada, en fer-ho. M’ho passo molt millor i soc molt més entremaliat quan corregeixo que quan escric. Corregir és una meravella. És una de les meves obsessions. Per experiència i per devoció, si d’alguna cosa soc esclau és de la fonètica. He estat la persona més malaurada fent cançons: sempre he patit, perquè mai volia destruir la línia melòdica. Si ho feia, destruïa la cançó, i per això patia tant fent les lletres. Quan acabo la novel·la, tinc dues obsessions: buidar —i molt!— i  la fonètica. Intento que hi hagi música, que el lector llegeixi i senti "l’espetec de peülles…". Això m’entusiasma.

Al llibre confronta el "poder de la creu" amb el "poder de l’espasa".

El poder de la creu és el domini (de territori, d’informació i econòmic). A l’Església li podríem dir Facebook, Twitter o Whatsapp. I el cel és el benestar, les banalitats que ens demanen que assolim. El Vaticà no deixa de ser una colla d’oligopolis que dominen el món. A l’altra banda, tenim el poder de l’espasa, que, des d’un punt de vista democràtic, ha perdut la llargada de l’arma. Però el poder de l’espasa democràtica ha de començar a entendre que si no s’imposa de manera arriscada i ferotge contra l’altre poder, desapareixerà i acabarà sent una titella.

Com ho veu, a casa nostra?

Als Països Catalans, l’alè democràtic és molt fort. L’estat espanyol és tan feble i està tan potes enlaire, que si Europa decideix alguna cosa, no crec que pugui negar-s’hi. El més desesperant de tot plegat és que mentre al món hi ha aquest desgavell, nosaltres estem cridant independència. No podríem haver trobat un millor moment? El que hem de fer és una bona carta astral! [riu] A nivell general, la democràcia és només una manera de conservar el poder dels antics feixistes o dels antics reis, que fan democràcies imperfectes precisament per continuar al poder.

Tornant a l’Ítaca de Kavafis i a l’afegitó que en va fer, potser al país li falta aquest pas d’anar "més lluny". No n’hem sabut prou, des de l’1-O?

Al Parlament he entès la duresa de la política, però ja la coneixia, i d’èpoques molt fosques. Sí que és veritat que amb Escac al destí he jugat una mica a la translació. 

Ara penso en un fragment del llibre, on escriu "qui disposa dels tempos eixampla el poder".

Hi ha molta ciutadania decebuda. Curiosament, però, em sembla respirar un ambient on ningú no fa marxa enrere. Em sembla molt important. Després de totes les frustracions, la gent encara és allà. Estem desunits, d’acord. Mira-t’ho així: som al tercer acte d’una obra de Shakespeare, els ganivets volen, hi ha sang i fetge. Assistim-hi, d’acord, i amb una mica de cinisme, si pot ser. Però també fixa’t que les ganivetades el que fan és definir un programa polític fragmentat que fins ara no s’havia definit. Ara resulta que tenim un centre-esquerra molt assentat. Una CUP que es discuteix i repensa, de qui mi m’interessa molt què diu i fa Poble Lliure. I hi ha la voluntat que una cosa que se’n deia dreta es defineixi clarament i tingui des de socialdemocràcia fins a centre liberal. I que bé, que això passi. Quanta més força tingui aquest centre-dreta i centre-esquerra, millor. Ei, això si tenim visió de país! I què vol dir, tot plegat? Que hem eixamplat la base. 

L’independentisme ha cobert tot l’espectre.

Des de la dreta a l’esquerra. Per tant, que es discuteixin si volen, que la gent ja votarem. La pregunta és: què els hem d’exigir, als polítics? Jo ho tinc clar: talent d’estat. Aquí, com a totes les democràcies, hi ha baralles. Però, després, els qui tenim objectius comuns hem de tenir talent d’estat. Quin és el mínim denominador entre tots els partits? La independència. I oi que tots la volem quan més aviat millor? Doncs ja ho tenim. Hem de trobar la manera que cadascú jugui el seu rol. 

I el proper pas, quin és?

El carrer no deixa d’afluixar. La gent, la societat civil i els partits hem d’estar preparats per quan arribi el moment. Els catalans no hem tingut mai sort, però està demostrat que Europa està esquerdada. En aquests anys que venen és possible que hi hagi oportunitats. Hem d’estat preparats per confrontar l’estat contínuament i fer que la crisi independentista no minvi. No podem deixar que tinguin la sensació que estem aturats. Seria imperdonable que si arriba una oportunitat no estiguéssim a punt.

El pecat té molt d’espai, al llibre. Sembla fet a imatge del país, que arrossega la culpa…

I també l’autocrítica! Som un país fracassat i això ens fa sentir culpables. Som conquerits i colonitzats. Després, hi ha una altra cosa molt emprenyadora: des que som una societat que es mou per mercats, a nivell cultural som un país de mercats petits. Això fa que les capelletes siguin una manera de sobreviure i de justificar les frustracions. 

El tema de les aparences també és molt català. Escriu: "si la baronessa de Cas no arriba a iniciar uns sanglots prou resolut i sorollosos, potser cap d’elles s’hi hauria prestat".

La hipocresia era una manera de sobreviure. O eres el preferit del rei, o te n’anaves a fregir panteres. En l’escena concreta que dius, la intenció era definir els personatges.

També hi ha molts morts. Li ha servit per fer teràpia?

Crec que això ve d’una altra banda. [riu] Els sentiments humans s’acceleren davant la mort i el perill. Va molt bé tenir un mort pel mig per crear intriga. Però quan era petit, a casa teníem dues lectures: el Reader’s Digest, una revista americana que enviaven a tots els metges on hi havia fragments de novel·les; després, que la meva mare era una entusiasta d’Agatha Christie, que van ser les primeres novel·letes que jo vaig llegir. Em ve més d’aquí que d’un desfogament.