Han llançat una missió espacial a Mart anomenada Hope i liderada, des del Ministeri de Ciències Avançades, per una dona, Sarah Amiri; tenen un Ministeri d’Intel·ligència Artificial i han reconegut l’Estat d’Israel. Els Emirats Àrabs Units (EAU) han aconseguit fites inesperades sota el lideratge del sempre discret príncep hereu Mohammed bin Zayed al-Nahyan, més conegut arreu del món per les sigles MBZ —sorgides, possiblement, d’una estratègia de màrqueting que vol fer-lo tan popular com un raper, de la mateixa manera que el seu país aparenta innovació i modernitat per a amagar un règim totalitari ben ranci.
Sota la catifa asfàltica de petroli i tecnologia punta, els EAU amaguen un sistema polític molt allunyat de la democràcia; un sistema de contractació laboral —la Kafala— tan tradicional que és gairebé medieval i diverses intervencions gens transparents en conflictes bèl·lics a la regió del Golf i a l’Àfrica (Iemen, Líbia i el Sahel).
El sistema polític dels EAU es pot qualificar de moltes maneres, però “clarament no és una democràcia”, assegura Eduard Soler, investigador sènior del CIDOB - Barcelona Centre of International Affairs. “És una federació de monarquies —afegeix—, un règim bastant sui generis: cadascuna d’aquestes monarquies és un sistema autoritari dominat per les cases reials respectives. No hi ha democràcia ni partits polítics”.
Javier Albarracín, màster en Relacions Internacionals que ha estat investigador de l’IEMed (Institut d’Estudis del Mediterrani), reconeix que els EAU “són un estat d’emirats tradicionals i tradicionalistes, on clans i tribus tenen molta importància”. Recorda que “una part del Parlament l’elegeixen els emiratians, que són el 12% de la població, i l’altra part la trien les tribus dels diferents emirats”.
Tot i això, Albarracín no creu que els EAU es puguin comparar amb una dictadura. “És una dictadura com Corea del Nord o la Xina? No, perquè cada vegada hi ha més mitjans de comunicació, més accés a Internet, escoles més integradores. No ho qualificaria com a dictadura”.
Albarracín destaca que els EAU “estan fent un esforç per obrir-se, donant drets a les dones —un tema candent, òbviament, al món àrab— i generant més confiança” i considera que s’ha de jutjar els EAU en funció de l’espai on són: “Hem de ser conscients que hem de comparar els Estats en el seu context històric i geogràfic. És una democràcia com Suècia? No. Ni és comparable amb Canadà. Però si compares la situació del país amb la regió del Golf, que ha viscut una època traumàtica per les guerres, el terrorisme, etc, EAU és un exemple de inclusió i moderació. No diré mai que és un model però és una versió moderadora de tendències molt més brutals que té a esquerra, dreta, amunt i avall. Tenir com a veïns l’Iran, l’Iraq, Aràbia Saudita i Iemen no és com tenir de veïns Noruega, Dinamarca i Suècia”.
Soler reconeix que els EAU tenen un comportament atípic: “Una característica dels EAU que causa certa perplexitat és que, alhora que és un sistema políticament tancat, sense espais per la dissensió política, també hi ha un intent de modernització del país en les estructures de govern, en drets civils, perquè la gent senti que viu en una societat més oberta, sempre que no se superin les línies vermelles per criticar la legitimitat del sistema i de les famílies reials”. Per això, diu Soler, “sovint hi ha una imatge edulcorada d’aquests estats perquè hi ha una certa qualitat de vida (per a una classe social determinada amb uns ingressos alts) i per aquesta política de drets més oberta”.
Per aquesta política i per una hàbil política de relacions públiques que, durant anys, ha pagat viatges de franc per a periodistes occidentals que, després, en cantaven les virtuts sense gaire esperit crític.
“Els EAU —afegeix Albarracín— han sabut surfejar millor el tema dels drets humans i laborals. Ha estat molt clar que Qatar i altres estats del Golf se’ls saltaven, però els EAU han estat més hàbils i han treballat millor les relacions públiques”. A pesar d’això, organitzacions no governamentals com Human Rights Watch i d’altres denuncien les condicions de treball de bona part de la població.
Cal recordar que els EAU són possiblement l’estat del món on la població immigrada representa un percentatge més alt, un 88,4% segons les xifres de la CIA, que desglossa aquesta població en una majoria provinent del sud del continent asiàtic (59%) —formada per indis (38,2%), bangladeshians (9,5%) i pakistanesos (9,4%)—, però també d’altres països com Egipte (10,2%) i les Filipines (6,1%). La gran majoria d’aquests treballadors són no qualificats, tot i que els EAU presumeixen especialment de la seva capacitat per captar talent estranger, treballadors qualificats, que provenen dels Estats Units, de països europeus, però també de l’Índia o la Xina. Les condicions de treball d’uns i altres són, òbviament, incomparables.
Eckart Woertz és el director del GIGA Institute for Middle East Studies, un think tank amb seu a Hamburg (Alemanya) i especialitzat en el Pròxim Orient. Woertz va viure una llarga temporada a Dubai, on va treballar durant quatre anys al Gulf Research Center com a director d’Estudis Econòmics. Woertz confirma a El TEMPS que els percentatges d’immigrants als llocs de treball són encara més alts que el percentatge d’immigrants respecte a la població, sobretot en els treballs no qualificats (el que anomena treballadors de coll blau per diferenciar-los dels qualificats, de coll blanc): “A les plantilles els immigrants són encara més dominants, i assoleixen aproximadament un 90%. La plantilla de coll blau prové exclusivament de l’estranger, principalment del sud d’Àsia i el sud-est asiàtic. Entre la plantilla de coll blanc també hi ha molts expatriats d’arreu del món, entre ells gairebé mig milió d’occidentals”.
Unes classes i les altres sovint no coincideixen: “Els treballadors de coll blau —explica Woertz— sovint s’allotgen en camps de treball, de manera que no només hi ha una segregació social, sinó també espacial. Les treballadores domèstiques s’allotgen a les cases dels seus empresaris, però sovint s’enfronten a condicions laborals dures (per exemple, en termes d’hores treballades). En canvi, la plantilla de coll blanc viu força còmodament i interactua amb la població dels EAU professionalment, encara que no necessàriament socialment”.
Eduard Soler recorda que “l’Organització Internacional del Treball ha denunciat sovint les condicions laborals dels immigrants. A més, els EAU, com altres països del Golf, fan servir el tradicional sistema Kafala, que dona molts privilegis a l’empleador respecte al treballador i una gran capacitat de control”.
Aquests treballadors de coll blau entrampats als EAU per la Kafala són, segons Soler, “els que tenen més a perdre en les circumstàncies actuals de baixada de l’activitat econòmica, de possible reducció de polítiques socials”. La baixada del turisme, les repercussions de la pandèmia sobre l’economia (“per dependència del petroli o del turisme”), “a més de l’automatització de l’economia” podrien afectar sobretot aquesta classe obrera d’immigrants. “L’avantatge dels EAU —reconeix Soler— és que té molt de coixí: pot aguantar molt de temps en aquesta situació però els que ho patiran seran els que tenen menys veu, aquests immigrants”.
Emigració i equilibris geopolítics
Javier Albarracín explica que els percentatges alts d’emigrants són molt comuns a la regió: “Per a nosaltres és inusual, però als països del Golf aquesta estructura social és habitual. És una estructura social comuna a Qatar, Kuwait, l’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs; a tot arreu hi ha una proporció important de població immigrada”.
Segons Albarracín, aquest fet també pesa sobre la política internacional dels EAU: “La presència d’immigrants també condiciona molt la seva geopolítica. Per exemple, a Dubai hi ha centenars de milers, potser mig milió de persones, procedents de l’Iran. Fins a l’enduriment de l’embargament imposat per Trump, els iranians havien convertit Dubai en el principal port d’entrada de mercaderies cap a l’Iran. Han de ser curosos amb aquests lligams”. Però aquí també té un paper important l’equilibri intern entre els emirats. El més poderòs, com recorda Albarracín, és Abu Dhabi, “la capital política però alhora la que concentra els recursos financers i, sobretot, energètics”. Però “el hub financer-comercial-logístic és la ciutat de Dubai”, capital de l’emirat del mateix nom.
Eduard Soler admet que “Dubai és una mica diferent d’Abu Dhabi” i l’emirat “té una política més pragmàtica, potser, fins i tot, més oberta per la història de la ciutat”. Però els interessos de Dubai amb l’Iran van quedar en segon terme després de la crisi financera i bancària de 2008. “En aquell moment —explica Soler—, Abu Dhabi va rescatar l’economia de Dubai —que estava més afectat que els altres emirats per la crisi financera i la bombolla immobiliària—, i, des de llavors, Abu Dhabi ha acabat imposant les seves condicions a Dubai. L’economia de Dubai, per exemple, depenia molt del comerç amb l’Iran, una activitat prohibida per Trump”, que Abu Dhabi ha decidit tallar en sec. “Si els germans grans diuen que l’Iran són els dolents —diu Soler en referència a Abu Dhabi i Dubai—, d’alguna forma et limiten”.
Les obsessions dels Emirats
Segons Javier Albarracín, la política dels EAU està ara centrada en tres objectius: aturar l’islamisme polític —personificat en els Germans Musulmans—, protegir-se de l’Iran —el veí més perillós— i netejar la pròpia imatge, a nivell internacional, amb més ciència i tecnologia.
“El primer —diu Albarracín— està molt marcat per la ressaca de les primaveres àrabs (guerres de Síria, Líbia i Iemen). La prioritat és contenir l’islamisme polític i jihadista-militar. Estem parlant sobretot de contenir els Germans Musulmans, que és una força política islamista molt potent a Egipte, que ho ha estat a Síria i que té lligams també a Líbia. Allà on els islamistes tenen capacitat política i social violenta, els EAU es posen al costat d’aquells que els combaten: en el cas d’Egipte, es posen al costat del Govern egipci i, en el cas del Iemen, lluiten —bombardejant, fins i tot— en una coalició internacional que lideren amb l’Aràbia Saudita”.
Eckart Woertz opina d’una manera semblant: “Els EAU actuen com un poder regional cada vegada més reivindicatiu (per exemple, intervencions al Iemen i Líbia i normalització amb Israel). Amb Israel, l’Aràbia Saudita i altres estats sunnites de la regió, els EAU comparteixen una preocupació general sobre les ambicions regionals de l’Iran. Una altra preocupació és evitar qualsevol paper dels Germans Musulmans en la política interna àrab. Això enfronta els Emirats Àrabs Units amb els benefactors estrangers del grup, com Turquia i Qatar”.
El paper d’MBZ
Segons Eduard Soler, la política internacional dels EAU no està “liderada” pel seu president, Khalifa bin Zayed al-Nahyan, sinó pel seu nebot, el príncep hereu Mohammed bin Zayed al-Nahyan (MBZ): “MBZ és qui remena les cireres i és una de les persones més influents de la regió —si no n’és ja la més influent— per la seva bona connexió amb els Estats Units i amb Donald Trump. Fins i tot es parla d’ell com el tutor del príncep hereu de l’Aràbia Saudita, cosa que seria una inversió dels papers tradicionals, ja que l’Aràbia Saudita és més gran” i havia estat tradicionalment més influent. “MBZ —continua Soler— té una visió molt clara del que vol fer dels EAU i de l’Orient Mitjà i de qui són els seus enemics (els Germans Musulmans i l’Iran) i creu que això passa per un sistema autoritari però modernitzador, amb una gran inversió en tecnologia i l’objectiu de situar-se bé en l’escena internacional”.
La seva acció política al Iemen és coneguda i reconeguda (vegeu, a sota, requadre sobre la venda d’armes espanyoles als EAU), però no és l’únic lloc on actuen. MBZ lidera uns emirats que estan influint i actuant també a l’Àfrica subsahariana i a l’Àsia Meridional, segons Soler. “Actuen a Líbia —cosa que és pública i notòria (fins i tot han bombardejat Trípoli diverses vegades)—, però també s’han implicat molt al Sahel —sovint al costat de França— i han instal·lat una escola de guerra a Nouakchott (Mauritània)”. Tot i ser un país petit amb poca població, “els Emirats Àrabs units”, diu Soler, “estan actuant com diuen en anglès punch above one’s weight(‘boxejant amb rivals de més pes’) i amb resultats”.
L’última jugada estratègica d’MBZ serien els anomenats Acords d’Abraham pels quals, la setmana passada, els Emirats Àrabs Units van reconèixer l’Estat d’Israel en un acte molt protocol·lari a la Casa Blanca, amb el president nord-americà, Donald Trump, l’israelià, Benjamin Netanyahu, i el ministre d’Afers Exteriors de Bahrain, Abdullatif bin Rashid al-Zayani que s’hi va sumar. Segons Soler, “els acords d’Abraham són la culminació d’un procés d’acostament a Israel, amb qui els Emirats comparteixen enemics comuns (Germans Musulmans, i Hamas a Palestina)”. Soler opina que l’acord afavorirà sobretot a Trump (“que necessitava un baló d’oxigen en un moment proper a les eleccions i amb els focs oberts de la pandèmia i les protestes racials”) i això vol dir que Trump li deurà un favor als EAU. “Caldrà veure quin és el favor que els EAU esperen dels americans”.
Segons explicava Martin Indyk, l’antic ambaixador dels Estats Units a Israel a la revista Foreign Affairs, la jugada d’MBZ seria més complexa. A canvi del reconeixement d’Israel, MBZ també hauria aconseguit frenar —si més no, de moment— l’ocupació del 30% de Cisjordània que els israelians tenien prevista. Amb la publicació d’un article de l’ambaixador emiratià als EUA en un diari israelià, els EAU alertaven Israel que havia de triar entre el seu reconeixement com a estat i l’ocupació de la vall del Jordà. Totes dues coses eren incompatibles. D’aquesta manera, MBZ va pressionar i evità l’ocupació israeliana de la vall del Jordà —que també duria maldecaps a l’aliada Jordània— i es guanyava el favor de Trump.
En aquest context, és inconcebible que el gest d’acollir el rei emèrit d’Espanya als Emirats Àrabs Units no tingui cap valor de canvi per a l’astut MBZ. •
ARMES ESPANYOLES CONTRA EL IEMEN
El 2015, els Emirats Àrabs Units van encapçalar, amb l’Aràbia Saudita, una coalició militar de diversos estats contra els rebels del Iemen que havien arrabassat el poder a Abd Rabbuh Mansur Hadi, que l’ostentava des de la Primavera Àrab. Amnistia Internacional considera que “aquesta intervenció va marcar l’inici d’un conflicte armat declarat, amb una campanya de bombardejos aeris contra les forces houthis” i, en els quatre anys següents, “el conflicte es va estendre fins a afectar tot el país i s’hi van multiplicar les parts en conflicte, entre elles alguns grups armats que tenen el suport de la coalició” dels EAU i Aràbia Saudita. Sobre aquests grups armats, Amnistia Internacional afirma que els EAU, “a pesar d’afirmar que s’havien retirat del Iemen l’octubre de 2019, segueixen ensinistrant, finançant i armant activament diferents grups armats des de mitjans o finals de 2015, i així afavoreixen la proliferació d’innombrables milícies com el Cinturó de Seguretat, els Gegants i les Forces d’Elit”.
El país que finança aquestes milícies, els EAU, continua comprant armes a Espanya, tot i que en menor mesura que fa dos anys, gràcies al fet que el Govern de Sánchez va denegar, l’any passat, la venda d’una partida de bombes d’aviació. Ho va fer segons el criteri 4 de la posició comuna de la UE “sobre transferència d’armes, el manteniment de la pau, la seguretat i l’estabilitat regionals”. Segons la campanya “Armes sota Control”, que implica Fundipau, Amnistia Internacional, Greenpeace i Oxfam Intermón, aquest va ser un “aspecte molt positiu” de la nova administració Sánchez. Tot i això, el 2019, les exportacions espanyoles als EAU van assolir els 180 milions d’euros, la majoria dels quals (160 milions) corresponen a aeronaus -especialment avions de transport (143 milions), però també munició (llançagranades i granades de morter) i sistemes de vigilància radar. El gruix d’aquestes exportacions, per exemple els avions, havien estat autoritzades pel Govern de Rajoy el 2018.
Pel que fa a autoritzacions del Govern espanyol de Sánchez (autoritzacions que es van poder traduir en exportacions aquell mateix 2019 o en exercicis posteriors, depenent de la complexitat de les armes), l’executiu espanyol va autoritzar 23 llicències per un valor total de 42,5 milions, “desglossats en les categories d‘armes lleugeres, munició (13,5 milions), sistema de direcció de tir (21,6 milions) i equips electrònics i tecnologia (7,2 milions)”.
Segons l’Oficina de l’Alt Comissionat de l’ONU per als Drets Humans, en el conflicte del Iemen s’han documentat “20.000 civils morts i ferits pels combats des de març de 2015”.