Des del Palau de Pineda, al cor del barri del Carme de València, Rubén Martínez Dalmau comanda la política de vivenda de la Generalitat. No sols n’és el conseller, sinó que ostenta la vicepresidència segona del Govern. A només 500 metres de distància, al Palau dels Borja, l’alcoiana Naiara Davó encapçala un grup de les Corts de vuit persones: sis de Podem i dues d’Esquerra Unida. I a l’altra banda del riu, a l’avinguda de la Constitució, hi ha la seu de Podem, amb Pilar Lima al capdavant. Tres espais que semblen actuar com tres illes independents. L’arxipèlag podemita valencià.
A l’assemblea ciutadana del juny passat, que havia de renovar-ne la direcció, Lima va obtenir un 44,7% de suports, 38 vots més que Davó, qui va quedar-se en el 43,9% i va afanyar-se a parlar d’“empat tècnic”. En la seua cursa per la secretaria general, la síndica parlamentària havia rebut la benedicció de Martínez Dalmau, mentre que Lima, exsenadora a Madrid i companya seua al grup de les Corts, era la preferida de Pablo Iglesias. Una tercera llista, presentada in extremis i liderada pel regidor castellonenc Fernando Navarro, va fer-se amb l’11,3% dels vots. Si aquesta candidatura alternativa no hi haguera participat, és ben probable que Davó s’haguera imposat i que Iglesias haguera perdut una altra batalla interna al País Valencià, un territori fins ara dominat pels partidaris d’Íñigo Errejón.
“Ara tot és pablisme, tots som pablistes”, afirma amb resignació una persona que mai no se n’ha sentit afí. La fugida del seu referent va deixar-los esmaperduts. “L’última assemblea valenciana ha estat una pugna entre el pablisme i el pablisme premium”, afegeix una altra font amb un punt d’ironia. Hi subjauen, però, dues maneres d’entendre el partit: una de més jacobina, encarnada pel pablisme pur, i una de més descentralitzada. “Vivim en bucle, la nostra crisi no s’acabarà mai”, subratlla una tercera veu. I és que l’anomenada nova política està reproduint els tics més horribles de la vella.
27 d’abril de 2020. Martínez Dalmau crida al seu despatx la directora general de coordinació institucional de la Conselleria, Àngela Ballester, per comunicar-li’n la destitució. Li diu que no li satisfà la manera de treballar —hi han mantingut diferències de criteri— però la decisió, tan sobtada, s’interpreta en clau interna. Encara que a l’assemblea ciutadana valenciana prevista per al juny Dalmau no aspira a ser-ne el secretari general, ell aposta obertament per Davó, mentre Ballester —integrant de la gestora que guia el procés després de la renúncia d’Antonio Estañ com a màxim dirigent— no se n’ha posicionat.
En aquell moment, malgrat que era vox populi que Davó optaria a capitanejar el partit, l’única persona que havia fet el pas de postular-se era Lima. Ho havia anunciat al febrer, sense informar prèviament la candidata in pectore Davó, que nou mesos abans ja l’havia derrotada —per la mínima— en la votació del consell ciutadà valencià que va escollir-la síndica del grup parlamentari. En realitat, Lima no compta amb suports al si del grup: tres dels altres quatre membres de Podem s’inclinen per Davó i Cristina Cabedo, que ocupa la secretaria primera de la Mesa, és una mena d’estat lliure associat. Cabedo és de Cabedo i de ningú més.
Fou Ballester qui va animar la presentació d’una via intermèdia. La de Fernando Navarro, antic assessor d’Errejón. La llista que va facilitar la victòria final de Lima. “La nostra candidatura pretenia anar més enllà dels noms, preteníem que es parlara de la situació del partit, de la nostra aportació al Consell i de la relació que hem de mantenir amb el PSPV... Sovint semblem els seus escolanets”, destaca Ballester. Aquest grup va negociar en paral·lel amb Lima i Davó per tal d’incorporar-se a una de les dues candidatures, encara que cap de les ofertes no va prosperar. Confiaven a obtenir pocs representants però valuosíssims. És a dir, disposar de la minoria decisiva que decantara majories.
Amb dues opcions tan igualades per dalt, però, la tercera via de Navarro i Ballester no va aconseguir un percentatge de vots suficient per accedir al consell ciutadà valencià. Això sí, va llançar per terra els plans de Dalmau de veure Davó com a nova secretària general.
A la tercera candidatura en discòrdia figurava també Jaume Monfort, que va viure la mateixa experiència que Ballester. El 30 de juliol, per sorpresa —o ja no tant?— Dalmau el rellevava com a director general de Qualitat, Rehabilitació i Eficiència Energètica. Enginyer d’edificació i arquitecte tècnic, a banda de professor de la Universitat Politècnica de València, el seu cessament va entendre’s com una represàlia per la posició adoptada en el procés intern.
“Quan tot l’equip no funciona, potser siga culpa de qui el dirigeix”, assevera Ballester, “dubte molt de la capacitat de Dalmau de conformar equips”. Fonts de la Vicepresidència Segona, en canvi, apunten que Ballester i Monfort “no van integrar-se a les dinàmiques de treball”. A més, en el cas d’ella al·leguen “comportaments reprobables en ús del seu càrrec de directora general que van trencar la confiança del vicepresident”, i en el d’ell, “mala relació personal amb persones de l’equip i ocultació d’informació en temes importants, com ara el grau d’execució de les ajudes als afectats de la DANA”.
Dalmau havia designat directora general Ballester malgrat les reticències del sector pablista. La coneixia de la fundació CEPS de feia més de 20 anys i va situar-la al front de la coordinació d’una Conselleria de nova planta, sense pressupost ni personal administratiu assignat, sense unes competències clares i ni tan sols un lloc físic definit, que alhora havia d’articular les polítiques verdes transversals de tot el Govern.“Es tractava de bastir un departament ex novo, cosa que va comportar mesos de nervis, plors, algun desmai i, sobretot, moltíssima feina”, diuen fonts de la Vicepresidència Segona. Un “caramel enverinat”, resumeixen.
Rubén Martínez Dalmau havia estat designat per consens candidat a la presidència de la Generalitat a fi de no desencadenar una altra batalla entre les diverses famílies, però Ballester està convençuda que Estañ “hauria fet un més bon paper” a les urnes perquè era “més conegut” després de dos anys com a síndic i secretari general. El resultat als comicis va ser discret: dels 13 diputats en solitari de 2015 als vuit amb Esquerra Unida de 2019. “A les portes d’entrar al Consell, ens calia algú que creguera més en la línia del partit, que li fora lleial al 100%”, sosté Ballester girant la vista enrere.
Els orfes d’Errejón
El ben cert és que Estañ tampoc no entusiasmava gens a una part del partit. “La seua gestió com a secretari general va ser un autèntic desastre”, censura Enric Pla, alcalde de Vinaròs (Baix Maestrat) de 2015 a 2019. L’alcalde més important que ha tingut Podem al País Valencià. Li recrimina un “excés de timidesa” i un discurs “massa teòric” producte de la condició de filòsof. “Era poc comunicatiu i no tenia vocació organitzativa, allò que de debò li agradava era la teoria política”, considera. El principal retret que li fa, no obstant, té a veure amb la “deixadesa” del municipalisme. “Els resultats a les eleccions locals de 2019 van ser tan pobres per la inacció dels anys anteriors, va seguir el model Rajoy de no atacar els problemes”, assegura.
Estañ, encapçalant una candidatura eminentment jove i de tall errejonista, s’havia fet amb la victòria a la assemblea de 2017, tot imposant-se a Pilar Lima —que ja era l’estendard del pablisme— i a Fabiola Meco, la persona de l’oficialisme montielista, un sector també adscrit al corrent d’Errejón. Dos anys després, tan exhaust com havia acabat Montiel, Estañ tocava el dos i comunicava que no pensava aspirar a la reelecció com a diputat ni com a secretari de Podem. Els joves tampoc no havien estat capaços de redreçar el rumb de la nau.
D’apel·latius en veu baixa, aquesta colla n’han tingut a cabassos. “Els xiquets”, tal com s’hi referia Montiel, el “jardí d’infants” o, fins i tot, “la castita”. “Fora de la política molts d’ells no tindrien un lloc de treball, Estañ és l’únic que ha decidit plegar sense tenir-ne un, cosa que l’honora”, apunta una veu de la formació. En general, tots són orfes d’Errejón.
El pablisme troba que Montiel i Estañ no van enfortir els engranatges de l’organització, sinó que van concentrar-los bàsicament en l’acció parlamentària i la relació amb el PSPV-PSOE i Compromís, els altres dos socis del Govern del Botànic. Ara que han aconseguit fer-se’n amb el control, s’han marcat el repte de potenciar-ne la implantació territorial. EL TEMPS ha tractat de comptar amb el punt de vista de Pilar Lima, però la nova secretària general n’ha declinat l’oferiment.
El nucli dur, a Madrid
Bona part del nou nucli dur del partit és a Madrid. Per exemple, els directors generals del Govern estatal Héctor Illueca i María Teresa Pérez, l’assessor Pau Vivas o Marisa Saavedra, Rosa Medel i Txema Guijarro, diputats al Congrés. En alguns casos, persones que van abandonar el PCE però que en conserven l’ortodòxia més pura. Experts en col·leccionar una derrota rere una altra a Esquerra Unida, fins a la derrota final. Els antics companys d’EUPV se’n fan creus: Podem ha passat de cobejar una posició de centralitat a nodrir-se de gent que cada dia, de bon matí, s’empassa un got de nèctar comunista.
Per acabar-ho d’adobar, la victòria de Lima ha permès una sobrerepresentació del sector anticapitalista, que va garantir-li el suport a l’assemblea sota la condició de copar quatre dels deu llocs de l’executiva, cosa que la nova secretària general ha respectat totalment. En canvi, malgrat la crida a la unitat que va fer en resultar guanyadora, Lima no hi ha involucrat el sector de Davó, que representa molts més militants. Va limitar-se a enviar un missatge de Telegram a cada component de la llista derrotada proposant-los reunions individuals i en tots els casos va obtenir una resposta idèntica: preferien una sola reunió, amb un parell de persones, en nom de tot l’espai. Aleshores Lima va tirar pel recte i va dissenyar una executiva íntegrament emanada de la seua llista.
Fruit d’això, la direcció de Podem se situa bastant més a l’esquerra que no el grup de les Corts. “En una escala del 0 al 10, la direcció estaria situada en el 9,5, i el grup parlamentari, en el 7,5”, assenyala un bon coneixedor de les interioritats del partit. “No és descartable que la direcció done l’ordre d’endurir el to a l’hemicicle, però caldria veure quina seria la reacció del grup, perquè Pilar no el domina”, afegeix. D’altra banda, per bé que la designació del síndic o la síndica correspon al consell ciutadà valencià en exclusiva, aquesta font no contempla el relleu de Davó per Lima: “Pilar vol centrar-se en la feina orgànica, trepitjar el carrer i les agrupacions; a més, això trencaria el seu discurs de campanya, segons el qual era convenient separar els dos àmbits d’actuació, a diferència de Naiara, que apostava per compatibilitzar-los”. En qualsevol cas, una eventual proposta de substitució de la síndica podria trobar el rebuig del grup i generar una situació ingovernable. El reglament de les Corts valencianes insta a fer una votació entre els integrants de cada grup parlamentari per elegir-ne la persona que el dirigirà, un procediment que s’ha de repetir en cas de remoure-la. I Lima, com ha quedat dit, està en solitari.
“Tenim una direcció escorada cap a una banda i un grup parlamentari que no s’hi veu reflectit”, opina un observador intern. “Em recorda l’etapa [de 2004 a 2008] en què van coincidir Josu Jon Imaz com a president del PNB i Juan José Ibarretxe com a lehendakari del Govern basc”, rebla. Els uns i els altres comparteixen un mateix punt de vista sobre els aspectes ambientals i del territori, però difereixen en qüestions econòmiques de fons, en què la cúpula de la formació podria esperonar un enduriment de posicions que no desitjaria Ferran Martínez, el portaveu de la matèria a les Corts, l’encarregat de negociar els Pressupostos amb la resta del Botànic.
Segons l’acord a què van arribar Estañ i Lima abans de les eleccions, Ferran Martínez havia de ser-ne el síndic, i Pilar Lima, la síndica adjunta. Els magres resultats electorals i la renúncia de Martínez Dalmau a la seua acta per centrar-se en la tasca de govern van deixar Martínez com l’únic membre masculí del grup, raó per la qual no es considerava estètic que n’esdevinguera el síndic. I Davó, que va heretar l’escó de Dalmau en córrer la llista, va erigir-se’n síndica de manera ajustadíssima.
“Allò va ser una traïció”, exposa una simpatitzant de Lima per qui ella, davant la impossibilitat d’escollir Ferran Martínez, era la mereixedora del càrrec. Potser això explica la irrupció abrupta de Pilar Lima a la cursa per la secretaria general i la campanya tan intensa que va protagonitzar malgrat la pandèmia. “És molt treballadora, una treballadora infatigable”, li reconeixen els adversaris. Per contra, Davó va desunflar-se a poc a poc al llarg de la campanya, conscient de tot el que significava que la seua contrincant gaudira del suport tàcit d’Iglesias. Els intents desesperats de Martínez Dalmau per confegir una llista única van resultar infructuosos i la famosa referència de Davó a l’“empat tècnic” —pronunciada el dia en què es van fer públics els resultats i l’endemà, en una roda de premsa— fins i tot va desagradar a persones del seu entorn.
La nova normalitat a Podem
“Estem caminant cap a la normalitat i estem aconseguint que la interlocució entre les diverses àrees de treball siga fluïda, com no pot ser d’una altra manera”, destaca el vicepresident segon del Consell, Rubén Martínez Dalmau. Des de l’endemà que se saberen els resultats de l’assemblea, va clamar per la unitat. Una unitat que no ha estat possible.
A penes porta 15 mesos en el càrrec, però diria que ja són 15 anys. Al marge de les complicacions per tal d’engegar a rodar la Conselleria d’Habitatge i Arquitectura Bioclimàtica, en tot aquest temps hi ha hagut una DANA amb efectes devastadors al Baix Segura, el temporal Glòria, que va colpejar la costa però també algunes zones de l’interior, i ara, la COVID-19. Un seguit d’esdeveniments que han situat les polítiques d’habitatge al bell mig de l’acció política de l’Executiu.
“A més d’atorgar les ajudes necessàries per a les vivendes de les zones afectades per totes aquestes catàstofes naturals, hem posat en marxa el dret de tanteig i retracte, una competència de la Generalitat reconeguda en la Llei de l’habitatge que pràcticament no s’havia executat mai i que nosaltres hem ampliat a més casos a banda dels habitatges protegits, com ara els adquirits per execucions hipotecàries o per embargaments”, comenta Martínez Dalmau. “Hem adquirit. per posar a disposició del lloguer social, més de 400 habitatges en poc més d’un any, la qual cosa ha implicat en esforç de gestió de gran envergadura atenent la manca de personal i la condició de Conselleria encara en construcció”, subratlla.
“La situació del partit és tan fràgil que, a la mínima, se’n pot venir avall”, alerta una font més pessimista. El sector pablista censura que Dalmau els bandejara de la Conselleria a l’hora de fer-ne els nomenaments. Així, Cèsar Jiménez, que havia estat la mà dreta d’Estañ i s’havia quedat sense escó per Castelló, va ser elevat a la secretaria autonòmica d’Habitatge i Funció Social, des de la qual s’esforça a aturar qualsevol desnonament que no estiga acompanyat d’una solució habitacional per a cada família afectada. Estañ, però, no va abandonar la direcció i va cedir el pas a una gestora fins que van completar-se les designacions. “Dins del mestissatge del Consell, sí que hi van accedir noms lligats al pablisme”, es defensen fonts d’aquest sector, “tots els nomenaments van sotmetre’s a votació”.
Enmig de tot aquest maremàgnum, costa d’escoltar la veu de Podem en qüestions candents com ara el flirteig dels socialistes amb Ciutadans per tal d’aconseguir el seu vot afirmatiu —o l’abstenció— als comptes de la Generalitat de 2021. La resposta irada de Compromís no ha estat tan sonora en el seu cas. De fet, fonts del grup de Podem transmeten el seu malestar pel fet que els valencianistes “hagen llançat al fem el Pacte de reconstrucció” en lloc de “valorar-lo com cal”. “No és un document tan exhaustiu com l’Acord del Botànic II, però ha nascut d’una proposta botànica i ha incorporat el PP i Ciutadans, dos partits que mai no havien contemplat la reversió de les concessions sanitàries i dels serveis sanitaris externalitzats, com sí que han fet ara”, expliquen des de la direcció del grup, una de les tres illes on viuen repartides les famílies valencianes de Podem.
Tres illes i una capital peninsular, Madrid, que des d’ara tindrà molt més a dir en cada decisió clau que s’adopte al País Valencià. Allà hi ha molts dels pesos pesants de la nova cúpula valenciana i Pablo Iglesias, que per fi ha sotmès un territori que sempre li havia estat rebel.