Les grans crisis socioeconòmiques provocades per l'avidesa d'uns quants tenen conseqüències devastadores per a molts. Ho hem comprovat des del 2007. Les recessions històriques presenten un denominador comú: en surten malparats els més pobres. A mitjan segle passat, Tennessee Williams va saber disseccionar molt bé, especialment en El zoo de vidre, l'ànima esqueixada dels nord-americans de les classes mitjanes i treballadores. Incentivats pel cinema i la publicitat, els seus somnis van quedar esbocinats a conseqüència del crac del 1929.
El zoo de vidre, dirigida per Boris Rotenstein, retrata a la perfecció les aspiracions frustrades dels membres d'una família del sud dels EUA durant els anys trenta (Teatre Akadèmia). En una societat com la ianqui entestada en l'èxit i la felicitat, Amanda, la mare (Mercè Managuerra), crema els darrers cartutxos perquè els seus fills, Tom i Laura, excel·leixin en la vida. La seva influència dominadora i excessiva, moguda per l'egoisme i els aires de grandesa, té uns efectes contraproduents i nocius.
Tots els personatges de l'obra, molt torturats pel passat, són uns perdedors que no troben el seu lloc. Tom (Jordi Robles) planeja fugir lluny, seguint l'ombra allargada del pare, per córrer aventures i alliberar-se així de la degradació quotidiana. Laura (Alícia Lorente) es refugia en les figuretes de vidre, metàfora de la seva diferència i vulnerabilitat. Jim (Jorge Velasco), el pretendent fallit de la jove, vol escapar de la mediocritat i triomfar a la televisió. Tots tres fracassen, en un món que els enlluerna amb somnis de mentida, perquè les seves il·lusions -èxit, aventura, amor- xoquen estrepitosament amb la realitat.
La direcció escènica es fa omnipresent durant la representació: Rotenstein en persona vetlla en viu i en directe els seus intèrprets i, bo i tocant una campaneta, remarca els moments culminants de l'obra. El seu muntatge projecta una mirada russa, txekhoviana, al text original i subratlla també el simbolisme dels objectes i de les ombres en un espai auster, minimalista. Tot i que la proposta és suggestiva, el ritme morós i reflexiu i la interpretació distant que hi ha impregnat mitiguen la força (auto)destructiva dels personatges de Williams i la violència a què els sotmet la societat on viuen.
Somnis trencats
Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges
Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.