Els missatges entre el ministre de Justícia, el socialista Juan Carlos Campo, i Enrique López, conseller de Justícia de la Comunitat de Madrid, exmagistrat del Tribunal Constitucional i vinculat a la fundació aznarista FAES, albiraven el desbloqueig del Consell General del Poder Judicial (CGPJ). Després de dos anys amb el màxim òrgan judicial caducat i esperant un canvi de composició, el PSOE i el PP semblaven haver-hi forjat un pacte. Com a formacions amb més parlamentaris i arran que la renovació dels òrgans constitucionals exigeixen una folgada majoria al Congrés dels Diputats, populars i socialistes van segellar en agost un principi d'acord per renovar el Poder Judicial, el Tribunal Constitucional, el consell de RTVE i el Defensor del Poble. Els conservadors, els quals s'havien oposat a negociar amb el partit del puny i la rosa, moderaven la seua posició.
Els 12 contactes telefònics entre els diferents equips negociadors i les tres reunions presencials no van ser suficients perquè l'entesa fructificara. Tampoc la discreció i els contactes al màxim nivell, com ara entre el president del Govern espanyol, el socialista Pedro Sánchez, i el líder del PP, Pablo Casado. Els conservadors trencaren palletes quan Cayetana Álvarez de Toledo, exportaveu del PP a la Cambra Baixa i de l'òrbita de FAES, va desvelar el pacte, segons va narrar El País. Ho va fer després que Casado la relegara com a veu dels conservadors al Congrés dels Diputats. La substitució de la parlamentària aznarista tenia el mateix objectiu que l'actitud més conciliadora dels populars: traslladar una imatge centrista i de responsabilitat a l'electorat al·lèrgic a les posicions més dures i ideologitzades. Des del PP, amb tot, argumentaven que s'havien trencat les negociacions amb el PSOE pel comportament d'Unides Podem quan el monarca emèrit, Joan Carles I, va fugir de l'Estat espanyol.
El moviment va frustrar la renovació d'un òrgan judicial tradicionalment desconegut, però amb gran importància per a la configuració del poder judicial espanyol. «El CGPJ és l'encarregat d'acordar els nomenaments de les principals instàncies judicials de l'Estat espanyol, com ara els magistrats del Tribunal Suprem, dels diferents tribunals superiors autonòmics, de les audiències provincials i de l'Audiència Nacional. Encara més, té la potestat d'escollir els membres de la Sala Penal del Tribunal Suprem, la qual té encomanades causes com les del procés o les denúncies contra l'executiu central per la gestió de la pandèmia del coronavirus. També jutja els assumptes de corrupció dels polítics aforats», explica Joaquim Bosch, exportaveu de la progressista Jutges per la Democràcia. «Aquests nomenaments tenen diversos problemes. Per una banda, són discrecionals, és a dir, no estan sotmesos a una valoració tècnica; i per l'altra, estan realitzats per uns vocals escollits pels partits polítics, concretament pels majoritaris», complementa.
«El CGPJ fa dos anys que està caducat i el bloqueig a la seua renovació comporta greus conseqüències. Hi ha un descrèdit del govern del poder judicial perquè aquest organisme està associat a les ingerències polítiques i a fortes pressions partidistes per les seues actuacions en el passat i en el present», adverteix el també magistrat a Montcada (Horta), qui afegeix: «Els nomenaments d'aquest òrgan són discrecionals. Això provoca que l'ombra de la sospita n'estiga present. A la discrecionalitat de les designacions, se suma que la seua composició està caducada, amb una majoria conservadora que no es correspon amb l'actual representació al Congrés i al Senat. Hi ha un risc d'utilització partidista, i més tenint en compte algunes actuacions dels darrers anys, les quals han estat criticades per col·lectius judicials com ara la Plataforma Cívica per la Independència Judicial». L'any passat tres vocals progressistes del CGPJ i el nomenat pel PNB van carregar contra la política de realitzar designacions amb el màxim òrgan judicial caducat.
L'actual composició de l'organisme fou dissenyada per l'aleshores ministre de Justícia, el popular Alberto Ruiz Gallardón, qui, segons fonts judicials, «va configurar una majoria conservadora afí als interessos del PP». El màxim exponent n'és Carlos Lesmes, actual president del CGPJ. Lesmes va exercir de director general de Justícia durant els governs de José María Aznar, ha participat en diversos cursos de FAES i està relacionat amb la congregació integrista de l'Opus Dei.
Com a exemple de les seues designacions polèmiques, hi ha l'entrada de Fernando Román, exsecretari d'Estat de Justícia amb Gallardón, a la sala contenciosa-administrativa del Tribunal Suprem. Un nomenament farcit de polèmica pels vincles partidistes amb els populars i per ostentar un currículum amb menys mèrits que altres candidats, com ara Asunción Calvo, número dos en l'especialitat. D'ençà que va caducar el CGPJ, s'han realitzat 47 nomenaments. Si bé van aturar-se en gener amb la intenció que hi haguera un pacte entre socialistes i populars, Lesmes va transmetre recentment la seua intenció de continuar amb les designacions. «Fins al moment, s'han produït nomenaments polèmics com ara l'exsenador del PP Vicente Magro, la jutgessa de la causa Rossell, Carmen Lamela, o el de Pablo Llarena, encarregat de la instrucció de la causa del procés», apunta un membre de la judicatura que prefereix guardar l'anonimat. Encara més, el mandat de Lesmes ha servit per inclinar cap a posicions conservadores les cinc sales del Tribunal Suprem, per al qual s'ha nomenat a magistrats que romandran a l'alt tribunal per als pròxims 15 o 20 anys.
Entre les designacions pendents, hi ha tres places de la Sala Segona del Tribunal Suprem. La majoria conservadora, segons eldiario.es, vol situar-ne Concepción Espejel, amiga de l'exministra de Defensa Maria Dolores de Cospedal i recusada al tribunal de Gürtel pels seus vincles amb el PP, i Ángel Luis Hurtado, qui s'oposava a citar l'expresident Mariano Rajoy com a testimoni al judici de la trama encapçalada per Francisco Correa i va emetre un vot particular en el qual sol·licitava l'absolució de la formació conservadora. «El PP està actuant com més li convé. Els conservadors han fet i desfet a plaer durant els darrers anys al CGPJ. No debades, compten amb 12 vocals pels 8 que són considerats progressistes. Tot i que en alguns nomenaments calen 13 vots, sempre és fàcil sumar-ne un més», descriuen fonts judicials.
«Aquest bloqueig és l'escenificació d'un desastre anunciant al CGPJ. Quan molts van pensar que la justícia emanava del poble, és a dir, que el parlament nomenara als vocals del CGPJ, ho veien com una realitat perversa. I com ha succeït amb altres organismes com ara el Tribunal Constitucional o el Tribunal de Comptes, hi ha una mena de repartiment de quotes entre el bipartidisme. Açò transmet a l'opinió pública que són una mena de braç judicial de cada partit polític», assenyala José Antonio Martín Pallín, exmagistrat del Tribunal Suprem. «El bloqueig, del qual és culpable el PP, és perniciós perquè demostra que els populars volen conservar el control del CGPJ, malgrat que, tal com es va filtrar, [Manuel] Marchena controlava la sala segona del Tribunal Suprem. És demolidor per a la credibilitat del sistema i la salut de la democràcia. És perniciós que s'associe una elecció al control d'un determinat partit polític, ja que soscava la independència i la imparcialitat dels jutges», avisa.
L'estratègia del PP de garantir-se una majoria conservadora al CGPJ a través del bloqueig s'ha assajat en altres etapes de la represa democràtica. En 1995, quan s'havia de renovar per primera vegada l'organisme, els populars s'hi van negar. Atès que els mandats del CGPJ tenen una durada de cinc anys, la formació de la gavina va estimar-se endarrerir la renovació fins a l'estiu de 1996. La jugada era evident: com que les enquestes assenyalaven una victòria electoral de la dreta, el PP va preferir bloquejar la reconfiguració del CGPJ fins a poder tenir la majoria parlamentària. D'aquesta manera, l'òrgan comptaria amb una tendència conservadora alienada amb els interessos del nounat executiu espanyol d'Aznar. Si no hagueren bloquejat l'any 1995, el PP s'haguera trobat amb un CGPJ de majoria progressista durant el lustre 1995-2000. El moviment fou redó arran del triomf del PP a les urnes l'any 1996. En 2001, quan s'havia de renovar per segona vegada el CGPJ, el PSOE no va aplicar cap veto i va perpetuar-se el control dretà.
Cinc anys després, va repetir-se la història de 1995. Com que els socialistes havien guanyat les eleccions i podien garantir-se una majoria progressista al CGPJ, el PP va bloquejar la renovació. Els populars van aixecar el veto quan José Luis Rodríguez Zapatero, aleshores líder dels socialistes, van revalidar a les urnes el triomf de l'any 2004. Tot i que el PSOE podia haver patrocinat un domini progressista de l'organisme, va optar per repartir-se a parts iguals amb el PP la designació dels vocals. Fins i tot, va apostar per Carlos Dívar, un magistrat d'orientació conservadora, com a president. Dívar acabaria plegant per la seua implicació en un presumpte escàndol de corrupció, ja que va emprar fons públics per sufragar viatges que no corresponien a les seues funcions.
Gràcies a la tàctica del bloqueig, els populars han prolongat el seu control del CGPJ durant diversos anys. «Mentre que la dreta sap com jugar, l'esquerra representada pel PSOE peca de lleialtat institucional i, fins i tot, busca candidats de consens, els quals sovint són conservadors. Només cal recordar la intenció fracassada de situar Marchena al capdavant del CGPJ», analitza un observador amb informació dels alts cercles judicials.
Un poder judicial «polititzat»
«El problema del CGPJ són les ingerències polítiques dels partits», ressalta Bosch, qui amplia: «El model judicial espanyol està copiat de l'italià, el qual ha aconseguit un alt grau d'independència que permet combatre fenòmens com la màfia. De fet, la Constitució Espanyola estableix a l'article 122 que dels 20 vocals del CGPJ, vuit són escollits per majoria de tres quints al Congrés i al Senat. Els dotze restants són designats entre els jutges i magistrats de totes les categories, dintre dels termes que estableix la llei orgànica». «La problemàtica radica, per tant, en la llei orgànica que ho regula. Aprovada l'any 1985, va desenvolupar-se quan l'aleshores president Felipe González s'hi topava amb una justícia integrada per magistrats afins al règim franquista. En lloc de fer una depuració, va optar per garantir-se el control. Ho va fer establint a la llei orgànica que els altres 12 també serien escollits per ambdues cambres», remata.
Aquest model d'elecció del CGPJ ha acumulat retrets per part del Consell d'Europa, qui periòdicament insta a l'Estat espanyol a caminar cap a un sistema en el qual la majoria dels membres de l'organisme siguen escollits directament per la judicatura. «La creació del Consell del Poder Judicial té per objecte garantir millor la independència del Poder judicial, en aparença i en la pràctica. El resultat a Espanya continua sent el contrari», va denunciar el GRECO, el grup contra la corrupció del Consell d'Europa, en el seu darrer informe, on remarcava: «El GRECO considera que s'ha perdut l'oportunitat d'esmenar el que ha demostrat ser, a ulls dels ciutadans, el taló d'Aquil·les de la judicatura espanyola: la seua suposada politització». «Caldria tornar a la situació anterior a 1985, és a dir, al model que estableix la Constitució Espanyola i que va canviar-se amb la llei orgànica», comparteix Martín Pallín.
«És cert que amb un model així podria perpetuar-se una majoria conservadora, atès que la carrera judicial sovint compta amb aquest biaix. Encara més, hi ha qui defensa que l'actual model permet que el CGPJ tinga una representació d'acord amb la pluralitat política de la societat. Ara bé, i després d'anys de reflexionar i d'observar com ha funcionat el model instaurat l'any 1985, crec que cal avançar cap a un sistema de selecció entre els jutges. S'hi nomenarien magistrats conservadors o progressistes, però estarien allunyats de l'estigma dels jocs partidistes», defensa l'exmagistrat del Tribunal Suprem. «És necessari reformar el mecanisme de selecció dels membres del CGPJ, tal com el Consell d'Europa demana a l'Estat espanyol de manera reiterada. És quasi una anomalia dintre de la Unió Europeu», reforça Bosch. I tanca: «En aquests termes, el nostre sistema judicial s'assembla més a Polònia que no a la resta de països europeus».