L’arribada de l’estiu s’havia convertit en sinònim d’alliberament. Després d’un confinament que s’havia allargat quasi tres mesos, les autoritats espanyoles anunciaven l’adveniment de l’anhelada nova normalitat. L’aposta pel turisme per reviscolar l’activitat econòmica, la via lliure a l’oci nocturn i a l’hostaleria, així com l’adopció de normatives i missatges que, de vegades, xocaven amb els coneixements científics sobre el comportament del coronavirus, caracteritzaven una desescalada que coincidia amb el desig dels ciutadans de recuperar les setmanes de reclusió. Amb els professionals sanitaris esgotats i minvats pels efectes aborronadors de la primera onada, la corba epidemiològica espanyola abastava creixements preocupants. Hi havia risc d’una anticipació de la segona onada, la qual s’havia pronosticat per a la tardor i l’hivern.
Setmanes més tard de l’inici de la desescalada, l’Estat espanyol s’ha situat com l’epicentre de la pandèmia del coronavirus a Europa. Segons dades del Centre Europeu de Prevenció i Control de Malalties, el 4 d'octubre Espanya acumulava una incidència de 319,3 infectats per 100.000 habitants en els darrers 14 dies. Només França, amb 245,4 positius per 100.000 habitants i la República Txeca, amb 303,3 contagis per 100.000 habitants, s’apropen a les dramàtiques xifres espanyoles. El mapa de l’agència sanitària comunitària assenyala, a més, que pràcticament totes les autonomies superen els 120 infectats per 100.000 habitants, el topall considerat pel centre com a zona amb un risc elevat. Galícia i les Illes Canàries són les úniques, d’acord amb aquestes dades a 4 d'octubre, que no pateixen aquest escenari.
Durant les darreres setmanes, l’Estat espanyol, de fet, ha concentrat bona part de les regions europees amb més incidència acumulada de positius. La Comunitat de Madrid, qui ha comptat durant aquesta setmana amb una taxa de fins a 775 infectats per cada 100.000 habitants en els últims 14 dies, s’ha erigit en el centre neuràlgic de la pandèmia a l’àmbit estatal i, fins i tot, europeu, malgrat que Navarra l'ha superat en incidència acumulada durant aquest cap de setmana. Amb la capital espanyola registrant durant aquesta setmana una incidència de 776 casos per 100.000 habitants en els darrers 14 dies, hi ha 49 zones de la ciutat que aquest dimecres superaven la vertiginosa xifra de 1.000 positius per cada 100.000 habitants en les anteriors dues setmanes. Unes dades profundament preocupants si es té en compte el topall marcat pel Centre Europeu de Prevenció i Control de Malalties i el fixat per l’Institut de Salut Global de la Universitat de Harvard, que estableix un límit 350 contagis per 100.000 habitants en 14 dies. En cas de sobrepassar-lo, els professionals del prestigiós centre acadèmic demanen el confinament de la població.
El drama sanitari espanyol, que s’ha incrementat pel joc partidista de la presidenta madrilenya, Isabel Díaz Ayuso, del PP, coincidia amb els retrets de diversos investigadors a la gestió de la desescalada a l’Estat espanyol. Segons una recerca publicada aThe Lancet, una de les revistes científiques amb més renom dins de l’àmbit sanitari, les autoritats espanyoles, junt amb les britàniques, no havien aconseguit impulsar “un sistema efectiu de recerca, test, rastreig, aïllament i suport abans de suavitzar les restriccions”. “No s’ha establert un llindar específic de cap indicador. El Govern [espanyol] ha declarat que cada regió d’Espanya pot relaxar les restriccions a un ritme diferent”, recriminaven, així com assenyalaven el dèficit de personal sanitari arran de les baixes causades durant la primera onada i una proporció de llits a les unitats de cures intensives sensiblement inferior a la resta de potències europees. En la comparació realitzada pels experts entre les desescalades de diversos països rics d’Europa i d’Àsia, subratllaven que l’Estat espanyol havia estat l’únic a reobrir les fronteres sense imposar cap mena de quarantenes als viatgers procedents de l’estranger.
“En general, tot Espanya va desescalar massa ràpid. Va passar-se de fase en qüestió de 24 o 48 hores, la qual cosa pot quedar molt bé sobre el paper, però el SARS-CoV-2 no mira ni el calendari ni el rellotge”, analitza Xavier Abad, cap de la Unitat d’Alta Biocontenció de l’Institut d’Investigació Tecnologia Alimentària - Centre de Recerca en Sanitat Animal i professor associat a la Universitat Autònoma de Barcelona, qui afegeix: “Això va combinar-se amb una mala lectura de les vies de transmissió de SARS-CoV-2 i una mala comunicació d’aquestes”. “Va haver-hi, probablement, una mala comprensió de la nova normalitat. No es tractava de tornar a la vida de sempre, sinó a una vida social amb menys contactes entre no-convivents. La pèssima pedagogia de riscos de les administracions sanitàries, ajudades dels mitjans de comunicacions generals, hi va contribuir”, complementa Salvador Peiró, expert de l’Àrea de Salut Pública de la Fundació per al Foment de la Investigació Sanitària i Biomèdica.
El missatge llençat per les autoritats sanitàries “va difondre la idea”, a parer d’aquest especialista en salut pública, “d’un risc de contagi associat a activitats no permeses, així com que el problema residia en els incomplidors, quan la majoria dels casos s’han donat en activitats permeses i en gent complidora”. “S’hi va difondre la idea que algunes mesures, com ara les mascaretes en espais oberts, el tancament dels parcs o la desinfecció dels carrers eren essencials, mentre es permetien activitats amb molta gent en espais tancats”, retreu. “S’ha caigut, malgrat que no sols aquí, en un cert teatre de la desinfecció en les superfícies o en l’obligatorietat de dur mascaretes en situacions de risc molt baix, com ara en espais exteriors”, reforça Abad.
Aquesta mena de contrasentits van coincidir amb una enorme relaxació durant l’estiu. “Hem reprès formes de vida i pràctiques socials com si el virus haguera desaparegut. No vam saber internalitzar la idea des del punt de vista individual i social que coexistíem amb el virus. Les distàncies físiques i l’ús de la mascareta es van relaxar terriblement. Ens permetérem un gregarisme excessiu, un oci nocturn descontrolat, excessiva permissivitat en les reunions familiars i socials en nombre de persones, i falta de protecció. En definitiva, vam tenir massa vida bolcada al carrer en una mena d’estiu boig que mai hauríem d’haver-nos permès”, explica Daniel López Acuña, exdirector d’Acció Sanitària en Situacions de Crisi de l’Organització Mundial de la Salut (OMS).
“Va haver-hi un desig genuí de retornar a la normalitat, entesa com la situació d’abans de la pandèmia. Les autoritats van vendre amb el concepte de nova normalitat que s’havia passat el pitjor i que estàvem de sortida”, consolida Quique Bassat, epidemiòleg i investigador a l’Institut de Salut Global de Barcelona, qui es queixa “dels incompliments en les quarantenes per part de contactes d’infectats i de positius”, així com assenyala: “L’oci nocturn de les discoteques hi ha contribuït a la situació actual”. “Aquests espais tancats amb molta gent, i sovint amb poca ventilació, són un factor de risc”, destaca.
L’obertura de l’oci nocturn, en contraposició a l’estratègia d’altres estats veïns europeus, va emmarcar-se dins d’una desescalada dissenyada amb clara vocació economicista. “L’economia ha passat per davant de l’epidemiologia més d’una vegada, i és un error, perquè si no es mira primer la salut, al final l’economia també acaba rebent, tal com hem vist en el fracàs d’intentar protegir el turisme. Tot el pla de desescalada es va fer pensant més en l’economia que en la salut, malgrat l’opinió contrària de molts experts. Ara s’ha demostrat que, efectivament, era un error”, indica Salvador Macip, investigador en genètica molecular a la Universitat de Leicester i autor de Les grans epidèmies modernes (La Campana, 2010). “Prioritzar la recuperació econòmica sense cuidar la protecció de la salut és un error en una pandèmia d’aquestes característiques”, referma José Martínez Olmos, exsecretari general de Sanitat (2005-2011) durant l’executiu del socialista José Luis Rodríguez Zapatero i professor de l’Escola Andalusa de Salut Pública.
“Espanya va tenir una major obertura econòmica que països del nostre entorn i, especialment, poc flexible per adaptar-se a situacions canviants”, assenyala Pedro Gullón, portaveu de la Societat Espanyola d’Epidemiologia. “Els primers grans brots van sorgir, de manera especial, en entorns laborals com ara entre els treballadors temporers o en indústries agroalimentàries; així mateix, cal no oblidar la dependència d’Espanya de sectors que suposen un risc alt, com ara el turisme i l’hostaleria. De fet, aquestes condicions de precarietat del treball i de l’habitatge estan al darrere de les enormes desigualtats en la incidència de la COVID-19. Aquests primers factors poden cuinar un brou de cultiu perquè sorgeixen brots, però són semblants a altres regions europees com ara Itàlia, per la qual cosa també poden atendre a factors propis de la resposta donada”, amplia. “Per reduir contactes, el foment del teletreball és fonamental. S’hauria d’ampliar el màxim possible”, incorpora Peiró. “Cal reforçar aquesta eina, malgrat el greuge que genera”, ratifica Abad. “S'hauria d'incentivar a les empreses i a les institucions per arribar al 30% de teletreball en la població activa”, demana Carles Muntaner, catedràtic de de Salut Pública, Infermeria i Psiquiatria de la Universitat de Toronto, al Canadà.
La desescalada, tal com indica Gullón, coautor del llibre Epidemocracia(Capitan Swing, 2020), “va estar marcada per la situació política”. “Això va significar que algunes autonomies, com ara Madrid, finalitzaren el seu procés en uns temps que, en cas de no existir la pressió de l’estat d’alarma, haurien estat més lents. Quan va acabar l’estat d’alarma, Madrid seguia tenint una incidència de contagis per sobre de la resta de l’Estat, i no estava capacitada per fer seguiments als contactes dels positius en cas d’augmentar la transmissió del virus”, accentua. “Moltes comunitats volien cremar etapes a tota velocitat sense mesurar les seues conseqüències en matèria de seguretat sanitària”, coincideix López Acuña, qui destaca “l’oportunitat perduda” de reforçar l’atenció primària i els serveis de salut pública durant la desescalada: “No va apreciar-se la urgència d’aquestes mesures. L’actuació correcta hauria estat comptar amb un pla de xoc per reforçar l’atenció primària i la salut pública. Llevat de poques excepcions, tot el món va optar per marxar de vacances”. “Ens hauríem d’haver anticipat en aquest àmbit. És una qüestió fonamental”, remarca Bassat.
“Aquesta situació, probablement, va donar-se en algunes autonomies. En el cas de la Comunitat Valenciana, però, s’ha produït un fort reforç dels serveis de salut pública”, matisa Peiró referint-se al territori que encapçala la classificació estatal en nombre de rastrejadors. “A Madrid, la desescalada s’ha produït de manera precipitada i sense el necessari reforç en els dispositius d’atenció primària i de rastreig que podrien haver-hi contribuït a controlar els primers brots i evitar l’actual transmissió comunitària sostinguda”, exemplifica Martínez Olmos, qui recorda que “hauria sigut convenient atendre les recomanacions que es van fer per definir topalls i indicadors concrets per passar d’una fase a una altra”. The Financial Times, un dels referents periodístics del món econòmic, va emprar Madrid, precisament, com a experiència fallida d’un desconfinament. En comparació amb Nova York, ciutat que havia registrat una situació similar a la capital espanyola durant la primera onada, Madrid va obrir més ràpid i va donar via lliure als bars i els restaurants enfront del gradualisme i de les prohibicions imposades als locals d’hostaleria de la ciutat nord-americana.
La capital espanyola, fins i tot, s’ha caracteritzat per la seua passivitat davant l’emergència del virus i les xifres descontrolades de contagis. No debades, la Generalitat de Catalunya va aplicar mesures restrictives a Barcelona amb taxes d’incidència menors, o també a les comarques lleidatanes quan fregaven els 800 positius per 100.000 habitants en els anteriors 14 dies. Al País Basc va tancar-se Ordizia i Eibar quan la xifra d’incidència ascendia a 300 infectats per 100.000 habitants durant dues setmanes. “Catalunya va arribar tard, perquè els jutges ho tombaven; no perquè inicialment no hi havia capacitat per fer prou tests, ni prou rastrejadors ni la possibilitat de tancar territoris. Al final, però, es va respondre amb prou contundència”, recorda Macip.
“A Madrid, arran de la seua situació, s’haurien d’haver implantat mesures restrictives des de fa molts dies. Totes les autonomies ho han fet amb taxes molt menors i en contextos menys complicats que el de Madrid, que per les seues característiques té major risc que altres ciutats”, adverteix Peiró. “Madrid hauria d’haver tornat a la fase I des de fa un mes”, sosté López Acuña. “El perill de no confinar Madrid pot suposar, a mitjà termini, la reclusió de la resta d’Espanya”, avisa Bassat. Tanmateix, i després d’un estira-i-arronsa entre l’executiu conservador de Madrid i el Govern espanyol del PSOE i Unides Podem, el ministre de Sanitat, el socialista Salvador Illa, va imposar el passat dimecres el confinament de la capital espanyola. La mesura va aprovar-se en el Consell Interterritorial del Sistema Nacional de Salut. Madrid ha impugnat la decisió.
Mentre l’Estat espanyol experimenta una desescalada agitada per l’ascens inquietant de la corba epidemiològica, Itàlia, que havia mantingut fins a l’estiu unes xifres similars a les espanyoles, ha consolidat unes dades d’incidència de contagis sobtadament baixes. Amb data 30 de setembre presenta una incidència de 30,1 positius per cada 100.000 habitants en els darrers 14 dies. “No és fàcil fer comparacions, però és cert que a Itàlia s’han seguit amb major efectivitat totes les recomanacions, tant organitzatives com institucionals. La persistència de l’estat d’emergència ha contribuït a l’eficàcia de les mesures”, desgrana Martínez Olmos. “Han estat ferms aïllant territoris i confinant quan calia, amb menys atenció a salvar el turisme. L’estratègia, de moment, els ha funcionat”, afegeix Macip.
“Itàlia no va estar uniformement afectada en la primera onada. La pandèmia va colpejar les regions del nord, especialment el Vèneto i la Llombardia, i no tant el centre i el sud. A més, l’estat d’emergència mai no s’ha aixecat i va apostar-se molt pel rastreig, la realització de PCR i pel seguiment dels contactes”, anota López Acuña. “Itàlia va mantenir restriccions durant molt més temps gràcies al manteniment del seu estat d’alarma fins fa poc, així com incloent-hi una reducció d’aforaments, fins i tot en trens i transports, i un important nivell de rastreig. Les explicacions que tenim, però, de les diferències en transmissió a cada país són molt especulatives i, en el fons, no sabem exactament perquè Itàlia, en aquest moment, compta amb una millor situació que Espanya o França, ni quines són exactament les mesures que han marcat la diferència”, expressa amb escepticisme Peiró.
Tot i els dubtes existents sobre l’evolució d’uns països respecte a altres, els experts coincideixen en la necessitat de reforçar les estratègies conegudes per evitar que la tardor i l’hivern siguen recordats com una etapa encara més tràgica. “Les xifres seran dramàtiques si el virus torna a les llars d’avis i a col·lectius amb edats superiors als 65 anys. El virus no ha mutat cap a més o menys virulència o transmissibilitat, senzillament ara està circulant en col·lectius tan vulnerables a la infecció com abans, però que donen resultats clínics més benignes”, exposa Abad. “Les ferramentes segueixen sent les mateixes. Ara bé, podem canviar la seua intensitat. D’una banda, podem evitar situacions que provoquen un augment dels contagis a través de mesures de limitació d’activitats i de mobilitat; i d’una altra, s’han de reforçar de manera urgent els serveis de control de les cadenes de transmissió pel seu paper fonamental, malgrat que amb una transmissió comunitària sostinguda no siguen capaços per si mateixos de controlar aquest creixement”, indica Gullón. “És necessari, a banda de les mesures de contenció de la pandèmia, aprovar un autèntic pla de protecció socioeconòmica”, anota Muntaner.
“És urgent doblegar la corba a tot Espanya. Cal mantenir a ratlla els brots actuals i no abaixar la guàrdia, així com reforçar la capacitat de diagnòstic precoç, el rastreig dels contactes, la realització de PCR i l’aïllament dels positius fins a dur la corba a nivells de menys de cinc casos per 100.000 habitants. En els llocs on hi ha transmissió comunitària sostinguda, cal anar-hi més enllà, amb confinaments perimetrals i retorns a la fase 1 o 2 de la desescalada, segons les circumstàncies, per reduir la mobilitat i el contacte entre persones”, reivindica l’exdirectiu de l’OMS, qui tanca a manera d’avís: “Madrid és l’extrem, però hi ha mitja dotzena d’autonomies en les quals és necessari implementar mesures”.