-En l’últim congrés de Demòcrates, celebrat l’últim cap de setmana de setembre, exigien una resposta institucional contundent a la inhabilitació del president Torra. L’esperaven, aquesta resposta?
-L’esperàvem des de la perspectiva que, després de la sentència, hi va haver resposta al carrer. El carrer no falla mai. Per això dèiem “resposta política contundent”. I la resposta política no l’hem tingut. Però seguim dient que encara hi estem a temps. Pensem que, al cap i a la fi, l’única resposta política contundent que podem donar és que aquestes eleccions al Parlament serveixin per donar compliment al mandat de l’1 d’octubre. És a dir: aconseguir una majoria independentista que aixequi la suspensió de la declaració d’independència. La resta serà gesticulació. Demanar que la gent surti al carrer sense un objectiu concret no té cap sentit. Sí que té tot el sentit que hi hagi una majoria al Parlament que compleixi amb el sí de l’1 d’octubre. És llavors quan pots cridar la gent perquè surti al carrer. No abans.
-Atesos els precedents, pensa que es complirà amb aquesta exigència després de les eleccions si l’independentisme aconsegueix sumar majoria?
-El que estem parlant amb tot l’independentisme és que aquest compromís hi sigui abans de les eleccions. Nosaltres pensem que l’1 d’octubre és vigent. Han passat tres anys des que es va iniciar una repressió absoluta per part de un Estat que, com s’ha demostrat, no té cap voluntat de negociació. És el moment, per tant, de donar una resposta contundent. Pensem que encara estem a temps per intentar que aquestes eleccions no siguin unes eleccions autonòmiques normals i corrents. Tres anys després de l’1 d’octubre aquestes eleccions han de servir, com a mínim, per contrastar estratègies. És a dir, si l’independentisme no es posa d’acord en termes d’unir una estratègia, allò lògic és sotmetre les propostes a votació de la ciutadania. El que exigim, llavors, des de Demòcrates, és que els partits siguin molt clars en el seu programa. Per a nosaltres seria òptim fer un front comú que simplifiqués el programa en un únic punt que aclarís que si hi ha majoria al Parlament, aixecarem la suspensió de la declaració d’independència amb totes les conseqüències, també amb la insubmissió institucional i ciutadana. Això, lògicament, es prepara abans de les eleccions. Avui no renunciem a convèncer l’independentisme per anar per aquesta línia.
-Què pensa del fet que tant Junts per Catalunya com Esquerra Republicana fixen l’objectiu en aconseguir més del 50% dels vots?
-Això no és un objectiu, sinó un instrument. És important arribar al 50% dels vots. Però és més important que expliquin per fer què. I el que estem exigint tant a JxCat com a ERC és “posem-nos d’acord per arribar-hi, però posem-nos d’acord també per explicar per què servirà”. Nosaltres defensem que si s’arriba al 50%, serà lògic donar compliment al mandat de l’1 d’octubre. Per fer qualsevol altra cosa no cal arribar al 50% dels vots.
-Confia que aquests dos partits facen de veritat alguna cosa si superen més del 50% dels vots?
-Com a mínim espero que diguin abans què volen fer. Ara toca parlar clar a la gent. Crec que la ciutadania pot exigir que cadascú de nosaltres diguem què farem si arribem a aquest 50%. Nosaltres, com a Demòcrates, ho hem dit. S’hi pot estar d’acord o no, però ho hem dit transparentment: proposarem que la majoria del Parlament estigui preparada per aixecar la suspensió de la declaració unilateral d’independència, que es constitueixi un Govern dissenyat en termes de confrontació, que doni les instruccions internes per exercir el control del territori, que si això es dona hi hagi una crida a la mobilització sostinguda en el temps, que es busquin complicitats internacionals i que tot aquest procés acabi amb la votació d’una Constitució catalana en un referèndum constituent. Això és complex, dur i complicat. Però hem de ser clars. I reclamem que la resta de forces polítiques diguin què pensen fer si obtenen la majoria.
-En l’última legislatura han format part del grup parlamentari republicà, dominat, en majoria, pels diputats d’ERC. Estan satisfets amb l’evolució d’aquest partit?
-El grup republicà es va constituir perquè l’acord entre ERC i Demòcrates consistia en el fet que aquest grup tindria com a objectiu, en aquesta legislatura, desplegar totes les eines necessàries perquè Catalunya esdevingués un Estat independent. De fet, vam fer aquest pacte electoral perquè érem les forces unilaterals. Demòcrates no s’ha mogut d’aquí. Però ERC va fer un congrés i va canviar d’estratègia. I això és legítim. Però no és que hi hagi una discrepància d’estratègies, sinó que Demòcrates es manté en l’estratègia que va servir per acordar la formació del grup parlamentari republicà. ERC ha decidit canviar. Nosaltres considerem que no hi ha raons per canviar-la. Com això s’ha fet compatible? Dins del grup, cada partit exerceix el vot parlamentari de manera sobirana. Per tant, el grup parlamentari no té disciplina de vot i Demòcrates, com ERC, han pogut exercir el seu vot en funció del que consideraven.
-En les pròximes eleccions, Demòcrates s’integrarà en una altra candidatura?
-Hem dit molt clarament des de fa un any que és desitjable que existeixi un front comú i ampli del màxim de formacions que defensin la via unilateral. Treballarem perquè això sigui possible. Però si finalment no ho és, Demòcrates es presentarà en solitari defensant la via unilateral.
-I segons vostè, hi ha alguna formació que defense la via unilateral tal com la defensa el seu partit?
-Jo sempre dic que el que és rellevant és tindre les coses per escrit i en ponències. Nosaltres hem fet ara un congrés en què hem apostat clarament per la via unilateral. No hem trobat això explícitament en cap altra formació política, més enllà del que s’intueix en alguns discursos. Per tant, creiem que hi ha marge de diàleg per intentar trobar un acord. Però explícitament, en termes de programa escrit, crec que en aquests moments només ho defensa Demòcrates. Això no és una bona notícia. Altres actors ho tenen en el discurs. Els falta posar-ho per escrit i fer un acord en aquest sentit. Veurem si és possible.
-De quins altres actors parla?
-Crec que tant JxCat com la CUP participen d’aquest discurs. Probablement, la CUP més explícitament. Però tots han tingut assemblees generals i congressos, i això no ha quedat enregistrat en un compromís de ponència ideològica. Nosaltres, probablement per la nostra tradició, donem molta importància al fet que les bases aprovin el full de ruta. I per tant, això probablement és una mica ambigu. Però malgrat tot, creiem que hi ha camí per córrer. Tot i que creiem que s’ha de concretar. Per tindre força democràtica, si vas cap a la via de la ruptura, abans has de tindre el mandat de la ciutadania. I si tens el mandat de la ciutadania és perquè abans ho has posat en un programa electoral.
-Demòcrates està més a prop de la CUP o de JxCat?
-Demòcrates estarà a prop sempre de qui defensi més explícitament la via unilateral. Probablement és lògic que pel model de país que volem estiguem més a prop de JxCat que no de la CUP. Però pensem que davant unes eleccions com les que vindran, ara no toca parlar de model de país. Ara toca, clarament, donar compliment al mandat de l’1 d’octubre. Aquest és un repte enorme. I ens posarem al costat dels qui defensen més explícitament la via unilateral de ruptura. El que diem és el més semblant al full de ruta que ha plantejat l’Assemblea Nacional Catalana.
-Tot i aquesta determinació, en les eleccions municipals Demòcrates va formar part de la candidatura de Primàries, abans es va integrar en el grup republicà, dominat per ERC, i ara es podria explorar la integració electoral amb algun altre partit. Això pot generar la sensació com si el seu partit no acabara de trobar el seu espai.
-M’agrada recordar una frase de Manuel Carrasco i Formiguera, que per nosaltres és un referent i, amb Francesc Macià, un dels pocs independentistes que hi havia en l’època de la República. Carrasco i Formiguera va passar per tres formacions diferents [la Lliga Regionalista, Acció Catalana i Unió Democràtica]. Ell sempre deia: “jo no canvio de formació: són les formacions les que canvien”. Per tant, Demòcrates es va fundar el 2015 per defensar la via unilateral i el mandat cap a la independència. I aquesta és la nostra coherència: sempre hem dit el mateix. Malauradament, la resta canvien. I si canvien, nosaltres ens posarem d’acord amb aquells que defensin el que nosaltres, des de 2015, defensem sense haver canviat ni una coma.
-Unió Democràtica no era un partit independentista i vostès són una escissió independentista d’Unió. Contemplaven, d’alguna manera, que el Principat viuria l’evolució política que ha viscut?
-Aquest és el resultat del treball de molta gent jove que feia anys defensava al si d’Unió. Jo hi vaig entrar a militar el 1993 i, en aquell moment, la Unió de Joves era clarament independentista. De fet, la icona que portàvem era l’estelada roja i durant molts anys vam estar treballant amb la certesa que el catalanisme, o passava a ser independentista, o difícilment ens en sortiríem des del catalanisme clàssic. Alguns vam començar a treballar en aquest sentit quan ser independentista no estava ben vist. Formem part d’un granet petit dins de tota aquesta evolució
-Com es vivia sent independentista dins d’un partit com Unió?
-Amb una certa tensió amb una part de la direcció. Perquè Unió Democràtica venia d’una tradició clarament independentista. Ara fa poc va morir el pare Hilari Raguer, qui defensava que la tradició del partit era clarament independentista, amb Carrasco i Formiguera com a referent. Per tant, allò era una lluita complicada per la gent jove que reivindicava la història antiga i tenia al davant una generació, liderada per Josep Antoni Duran i Lleida, que defensava una cosa que per nosaltres era diferent del que significava la tradició d’Unió Democràtica. Durant molts anys es va esdevenir una cosa gairebé contradictòria i estranya, que era que en diferents congressos del partit, les esmenes independentistes que es presentaven guanyaven sempre. Recordo una de les primeres, i bastant sonada, de l’any 1996, quan Unió Democràtica va passar a definir-se com a partit independentista. Però Duran seguia exercint el seu lideratge en termes de partit. Per tant, es vivia una contradicció, una doble ànima.
-Hi havia més independentistes a Unió que a Convergència en aquell moment?
-Això no ho puc afirmar, no ho puc saber. Però el que sí que puc afirmar és que durant molts anys, les esmenes independentistes de les joventuts d’Unió guanyaven als congressos i, en aquell moment, un bon amic meu com ho és Josep Rull presentava ponències com aquestes als congressos de Convergència i la JNC no se’n sortia. A Unió Democràtica hi havia una tradició de Catalunya comarcal i de gent gran que defensava els orígens del 1931. Però a la vegada, el lideratge del Duran no era discutit. I es produïa una contradicció.
-Canviant de tema, quin balanç fa de la legislatura de Quim Torra com a president?
-Ha estat una presidència molt complicada per algú que, com el president Torra, no tenia al seu horitzó ser president de la Generalitat. El president Carles Puigdemont li ho va demanar explícitament. I Torra ho va acceptar en un moment molt i molt complex. Per tant, probablement el president Torra venia amb totes les ganes de donar compliment al mandat de l’1 d’octubre, i s’ha trobat amb un entorn, uns partits, uns quadres i un Govern que li han generat moltes dificultats. Jo coincidiria amb la mateixa valoració que va fer ell mateix: Torra ha mantingut viu, fins on ha pogut, l’esperit de l’1 d’octubre però, a la vegada, ha experimentat la frustració de no poder avançar en aquest sentit.
-Vostè mateix forma part del Consell per la República. Com valora l’evolució d’aquesta entitat?
-Ha costat molt i s’ha anat consolidant. Encara li queda un temps. El Consell per la República, cal recordar, emana d’un acord de Govern de l’independentisme per establir una institució al marge de la cotilla de la legislació espanyola. Crec que el Consell per la República compleix quelcom molt important, que és una cosa que encara no ho és però que ho hauria de ser: el Consell per la República hauria de ser l’Estat major de l’independentisme, aquell únic àmbit en què, transversalment, societat civil i partits polítics marquem l’estratègia de l’independentisme. Això requereix un empoderament absolut tant de les forces polítiques com de les entitats. Però crec que es pot dir que el Consell per la República és l’àmbit de més transversalitat de tots els àmbits en què es pot trobar l’independentisme. Per tant, indefectiblement, acabarà sent l’autoritat nacional del moviment independentista.
-No tots els partits aposten amb la mateixa força pel Consell per la República.
-No amb tota la intensitat, però ningú no s’ha desmarcat. Això és el que és rellevant.
-En les pròximes eleccions hi haurà la disputa entre la via unilateral, més pregonada per JxCat; i la més consensuada, marcada per ERC. Què ha de dir Demòcrates en aquest debat?
-Seria desitjable que això passés, però avui no és així. És a dir: ERC representa aquesta via d’ampliar la base, diàleg, etc. En el cas de JxCat, el president Puigdemont té un discurs unilateral, però JxCat no ho té a les seves ponències. Per tant, seria desitjable que les ponències i el programa electoral de JxCat anés en coherència amb el discurs del president Puigdemont. Si això és així, donaré per vàlid el que m’acaba de dir vostè i hi haurà un plebiscit de dues estratègies. És el millor dels escenaris? És el possible. Demòcrates defensa que el consens hauria d’anar cap a la via unilateral per part de tothom. Això no ha estat impossible i, per tant, potser aquestes eleccions hauran de servir per preguntar al poble de Catalunya quina és l’estratègia que hauran de seguir: la d’intentar que l’Estat espanyol ens reconegui com a subjecte nacional? O la via unilateral de la confrontació? Crec, però, que això requeriria d’un mínim acord entre l’independentisme. I aquest mínim acord, ja que no hi ha acord estratègic, seria que aquests dos grans blocs reconeguessin que aquell que guanyi aquestes eleccions, l’estratègia que la majoria de ciutadans doni per vàlida, l’altra part, com a mínim, en els propers anys, també l’haurà de seguir. Perquè lògicament, si l’estratègia unilateral o la de convèncer l’Estat guanyen per la mínima i l’altra part no la vol seguir, seguirem bloquejats com fins ara. I això seria una mala notícia. Per això, estem treballant en privat per arribar un pacte mínim que respecti les majories.
-I si l’estratègia unilateral no és la que guanya, quin futur contemplaria per a l’independentisme?
-Ho veig molt complicat. Un procés de secessió necessita de la complicitat de la majoria del poble de Catalunya. I si la majoria del poble de Catalunya pensés que un dia el Govern espanyol s’aixecarà i ens reconeixerà, cosa que no ha passat en els darrers 300 anys, penso que seria un error. Però hauria de respectar aquest resultat. Faltaria més. Però mira: els que venim de l’independentisme dels anys vuitanta hem estat tant de temps picant pedra que no em desanimaré ni un minut. De tota manera, estic convençut que això no passarà. Estic convençut que la gent que va anar a votar l’1 d’octubre defensant amb el seu cos les urnes ens exigeix que hi hagi una resposta a aquell mandat. I que probablement l’error ha estat no oferir una resposta clara. Estic convençut que si les formacions que podem donar una resposta clara a aquell mandat ho fem, aquesta proposta serà la més acceptada per la majoria del poble de Catalunya.
