A l'últim episodi de la sèrie Antidisturbios uns quants dels protagonistes es dirigeixen al "vaixell dels piolins", que els espera al port. La sèrie ens està dient que aquests individus que ens han estat presentat fins ara són els mateixos que van venir a Catalunya per l'operatiu de l'1-O. Els mateixos que van clavar cops de porra al votants, que van disparar bales de foam i van fer perdre un ull a Roger Español, els que van empentar gent gran i arrossegar per terra adolescents. Els mateixos del "a por ellos". Els que van ser condecorats. Però tot això no es veu. La sèrie es queda aquí. Per què? Doncs perquè si ho mostrés, tot el retrat dels antidisturbis que ha estat construint Antidisturbios quedaria esmicolat. Perquè la sèrie ha aconseguit que durant sis episodis seguint un grup d'antiavalots en cap moment els protagonistes hagin comès cap acte de violència gratuïta i injustificada, tal i com sí que passa a la vida real. La sèrie mostra la violència que implica la seva feina, però no hi ha excessos. Com a molt, un error de judici que està excusat per una situació molt específica. De fet, la sèrie pràcticament diu que el problema és la situació i no l'antiavalot, assegurant-se, abans de la mort d'un immigrant durant un desnonament, d'explicar-te que els antidisturbis no tenen els recursos suficients i d'ensenyar-te com manifestants i immigrants no els fan cas.
"Tensan tanto la cuerda que al final la cuerda se rompe", diu un dels personatges sense trobar cap rèplica a l'altre costat. La sèrie insisteix en recalcar, una vegada i una altra, en la situació de desemparament dels antidisturbis, que retrata com a titelles dels de dalt, que són els autèntics culpables. I sobretot, eviten mostrar el dolor que causen. Fins al punt de ser ofensiu. Després de la mort de l'immigrant, la sèrie no va a veure la seva família per mostrar el dolor de la pèrdua, sinó que van a casa d'un dels antidisturbis on es posa una pomada a les ferides mentre la seva dona plany la seva situació. Després de la pomada venen les faixes, les pastilles pel mal d'esquena i les depressions que pateixen els antidisturbis, però mai no ens ensenyen les ferides que dels ciutadans als que han clavat els cops de porra. En una manifestació dels immigrants, la càmera es queda rere els seus escuts perquè ens sentim amenaçats com ells. Però no dona veu als immigrants, tractats com un col·lectiu uniforme. La sèrie no té cap interès en el tema racial que hi ha al darrere de la història que presenta. Quan la càmera surt dels escuts és perquè veiem com malfereixen un dels agents i aleshores se suposa que hem de patir per ell.
La tria dels receptors dels cops dels antidisturbis és molt específica: activistes de la PAH, immigrants, hooligans francesos i independentistes catalans. Són "l'altre", un blanc fàcil per al públic al qual es dirigeix la sèrie. Els operatius estan combinats amb escenes de la vida domèstica dels personatges on es mostren les seves mancances a nivell personal, però alhora se'ls estima. Són una mica Los Serrano amb porra: goril·les destralers però bona gent en el fons, encara que siguin masclistes, racistes, etc. Al final, fins i tot es guanyen la detectiu d'Afers Interns que els investiga. A mesura que avança la història, la sèrie se centra en un pseudo-Villarejo que és el malvat de veritat. Aquí els antidisturbis ja gairebé són els bons de la història. N'hi ha un parell que ja s'han redimit. Un personatge els qualifica com a "necessaris", i la paciència d'un servidor s'esgota. Antidisturbios està molt ben filmada, amb el nervi característic de Rodrigo Sorogoyen, i té molt bones interpretacions, però és covarda en el retrat dels antidisturbis, ignominiosa tenint en compte tot el que hem hagut de suportar darrerament. M'imagino que a aquests la crítica també els condecorarà. Que no comptin amb mi.
Antidisturbios
Creadors: Rodrigo Sorogoyen
Repartiment: Vicky Luengo, Hovik Keuchkerian.
Temporades: 1
Plataforma: Movistar