Des del primer moment, l’atac combinat azerbaidjanès i turc ha inclòs bombardejos de poblacions i infraestructures civils com ara escoles, centrals elèctriques, carreteres i hospitals, que han causat danys molt greus. Milers de llars s’han vist afectades o han estat destruïdes. Armament d’última generació ha estat utilitzat amb efectes devastadors, incloent-hi míssils i drons, contra zones civils.
Fins al moment, l’operació militar ha matat almenys 772 soldats armenis (dades de 20 d’octubre) i més de 100 civils. L’Azerbaidjan no fa públiques les dades de baixes militars, però es calcula que podrien superar-ne el miler. El conflicte també ha provocat que unes 75.000 persones, la meitat de la població de la coneguda com a República d’Artsakh, hagi hagut de fugir d’aquest territori. La resta de la població es refugia en búnquers.
Amnistia Internacional ha denunciat l’ús de bombes de dispersió contra població civil per part de les forces armades de l’Azerbaidjan, prohibides segons la Convenció sobre les Municions de Dispersió, ratificada per 109 estats. Ciutats azerbaidjaneses com Ganja, Terter, Barda i Beylagan també han patit els efectes dels bombardejos, en aquest cas per part dels armenis, amb múltiples danys.
Pel que fa als avenços territorials, i tot i la dificultat per obtenir dades i informacions fiables, segons diverses anàlisis basades en geolocalitzacions, es calcula que les forces azerbaidjaneses haurien aconseguit fer-se fins al moment amb el control del 10% de l’Artsakh, especialment al sud, i al nord-est. La superioritat aèria azerbaidjanesa i turca estaria exercint un paper clau en aquest sentit. Els atacs de drons de fabricació turca i israeliana estan causant estralls en les tropes armènies, sota cobertura aèria d’avions de combat F-16, amb els quals el bàndol azerbaidjanès s’hauria fet amb el control de l’espai aeri, clau per aconseguir els avenços territorials.
Origen del conflicte
Amb l’excepció de la breu guerra dels Quatre Dies de l’abril de 2016, que va causar alguns centenars de morts, i d’intermitents intercanvis de foc a la zona de la línia de contacte, que han provocat un degoteig de baixes durant anys, des de l’alto el foc de 1994 no s’havia vist una situació de guerra total com l’actual. Una escalada de violència molt alarmant en una de les tres zones més militaritzades del planeta juntament amb la del Caixmir i la que separa les dues Corees.
I és que, de tots els conflictes no resolts que van esclatar amb la dissolució de la Unió Soviètica, el de l’Alt Karabakh és el que sempre ha comptat amb un nivell de complexitat i un potencial d’explosibilitat més elevats. La guerra de 1991-1994, que va enfrontar armenis i àzeris pel control d’aquest territori, es va saldar amb una victòria inapel·lable del bàndol armeni, que va acabar controlant el 90% de l’Alt Karabakh i de set regions adjacents, preses com a “zona buffer” de protecció davant de possibles aventures militars azerbaidjaneses. Entre 30.000 i 40.000 militars i civils morts, i més d’un milió de persones desplaçades va ser el balanç d’aquella guerra, la qual va deixar en herència un conflicte no resolt i un territori independent de facto, la República de l’Alt Karabakh —des de 2017, República de l’Artsakh— no reconegut per cap estat de el món, equivalent al 13% del territori de iure de l’Azerbaidjan, i on fins ara vivien prop de 150.000 persones, la immensa majoria armenis. Aquesta zona, històricament de majoria armènia, amb el naixement de l’URSS el 1922 va quedar sota tutela de la República Socialista Soviètica de l’Azerbaidjan, tot i les protestes armènies.
Posicions irreconciliables
L’Azerbaidjan era i és el bàndol que més motius tenia per estar insatisfet amb l’statu quo posterior al 1994. La seva derrota va implicar no només perdre el control del Karabakh, sinó també de les set regions adjacents. Els 500.000 desplaçats interns àzeris originaris dels territoris adjacents a l’Alt Karabakh es troben al centre del sentiment d’injustícia que alberga l’Azerbaidjan, i el seu govern reclama el dret al seu retorn com un principi fonamental per a la resolució del conflicte.
En aquest sentit, durant els darrers anys, les crides a “alliberar” tot l’Alt Karabakh i restaurar la “integritat territorial” de l’Azerbaidjan, han estat utilitzades des d’un punt de vista propagandístic pel règim autoritari d’Ilham Aliyev per tancar files a nivell intern i desviar l’atenció dels casos de corrupció, repressió i abús de poder, alimentant des de fa anys un sentiment antiarmeni entre la població àzeri.
Per la seva banda, tant la República d’Armènia com l’Alt Karabakh han patit fins ara les conseqüències de l’aïllament geogràfic i polític, així com de l’absència de reconeixement internacional i de garanties de seguretat per al seu territori, incloent-hi la població que fins ara havia viscut a prop de la línia de contacte, amb constants violacions de l’alto el foc per part de les tropes de l’Azerbaidjan durant els darrers anys.
Tot i així, és evident que l’statu quo previ era favorable als armenis, i era un reflex del resultat de la guerra de 1994 i de l’equilibri de forces existent llavors. En aquest sentit, l’ofensiva azerbaidjanesa actual és percebuda pels armenis com una nova amenaça existencial contra el seu poble, i com una continuació del goyamarto lluita per la supervivència. L’ombra del genocidi de 1915 és allargada, i de la mateixa manera que fa un segle van ser exterminats de l’Anatòlia Oriental a mans dels turcs, davant el conflicte actual temen ser exterminats del territori del Karabakh, històricament poblat per armenis, així com perdre tot el seu patrimoni històric i cultural a la regió. Durant els darrers anys, la destrucció del patrimoni armeni de diversos territoris dins de l’Azerbaidjan, especialment a la regió de Nakhtxivan -on s’han destruït 89 esglésies, 5.840 khachkars (creus armènies) i 22.000 tombes, segons investigacions de Simon Maghakyan i Sarah Pickman- no deixen molt marge pel dubte en aquest sentit. Així mateix, els crims de guerra comesos per combatents de l’Azerbaidjan, com és el cas de Ramil Safarov -amb assassinats de civils i combatents armenis des del 27 de setembre-, han reforçat aquest sentiment d’amenaça existencial, en línia amb les tortures, mutilacions i decapitacions que es van cometre contra civils i combatents capturats durant la breu guerra de 2016. Per als armenis, aquests fets reforcen els arguments a favor d’una remedial secession, o independència com a única forma de protegir la població davant de greus violacions de drets humans.
La guerra com a fracàs de les negociacions
Des del punt de vista de l’acció diplomàtica, per a la resolució negociada del conflicte des de 1994 fins a l’actualitat, Rússia, França i els Estats Units han liderat les negociacions de pau com a copresidents del Grup de Minsk de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa, establert el 1994.
En aquest sentit, els Principis de Madrid —document elaborat per aquests copresidents el 2007— estableixen les línies mestres del que hauria de ser el procés negociador, i hi plantegen una solució del conflicte que passaria per les fases següents: el retorn sota control azerbaidjanès dels territoris que envolten el Karabakh actualment en mans dels armenis; un règim d’autogovern i seguretat temporals per al Karabakh i l’establiment d’un estatus legal final d’acord amb una expressió de voluntat legalment vinculant; el manteniment d’un corredor que uneixi físicament els territoris de l’Alt Karabakh i Armènia per la localitat de Lachin; el dret de les persones desplaçades i refugiades a retornar als seus antics llocs de residència, i el desplegament d’una missió internacional de pau.
Fins ara, Yerevan i Bakú -capitals d'Armènia i Azerbaidjan, respectivament- no havien acceptat els Principis de Madrid. La qüestió de la devolució de les set regions adjacents és un element essencial, però la part armènia entén que la seva devolució sense cap garantia posterior dificultaria la defensa del Karabakh en cas d’atac. Aquestes posicions tan allunyades han provocat que, a la pràctica, durant les últimes dues dècades, els avenços en el terreny diplomàtic hagin estat pràcticament inexistents, i és que cap de les parts sembla disposada a fer concessions significatives, també per por a una reacció adversa a nivell social intern.
Frustrades davant la falta d’avenços en les negociacions de les últimes dues dècades, durant els últims sis anys, les autoritats de l’Azerbaidjan han posat en pràctica una política de “reescalfament” progressiu del conflicte, facilitada per la seva ingent inversió en armament dels darrers 15 anys gràcies als ingressos derivats de les exportacions de gas i de petroli. Fins a la situació actual de guerra total, llençada amb l’objectiu de canviar l’statu quo per la via militar.
EL PAPER DELS ACTORS EXTERNS
1. Turquia: redibuixant els mapes per la força
En la seva dimensió internacional, la segona guerra del Karabakh està posant en relleu la tendència cap a la configuració d’un ordre global multipolar que s’ha accelerat durant els darrers anys. D’aquesta manera, l’esclat del conflicte no només ha fet ressortir la fragilitat de l’statu quo al sud del Caucas, sinó que també ha agreujat un equilibri regional i global cada cop més inestable.
La màxima representació d’aquest agreujament ve donada pel paper que està fent el govern turc a l’ofensiva militar de l’Azerbaidjan -“amb tots els mitjans”, segons paraules del president Erdogan-, el qual hi ha enviat grans quantitats de munició, míssils, vehicles, sistemes electrònics de combats, etc. Hi destaquen sobretot els drons d’última generació Bayraktar TB2, que estan causant autèntics estralls entre les tropes i els vehicles blindats armenis. De retruc, les vendes d’armament beneficien la família d’Erdogan, ja que el seu gendre és el propietari de l’empresa que fabrica aquests drons. L’enviament de subministraments militars per via terrestre i aèria des de Turquia a través de Geòrgia s’ha estat portant a terme des d’abans de l’inici de l’ofensiva fins a l’actualitat.
El suport turc també s’ha traduït en l’enviament des del nord de Síria de milicians jihadistes per ajudar en les operacions militars. Molts d’ells ja havien estat enviats a combatre a Líbia per donar suport al Govern d’Acord Nacional, aliat d’Ankara i ara estarien cobrant entre 500 i 1.200 dòlars mensuals.
L’agost del 2020, es van portar a terme els assajos militars conjunts turcoazerbaidjanesos més grans de la història en territori de l’Azerbaidjan. Segons informacions fetes públiques pel mitjà rus Kommersant -citant fonts diplomàtiques i militars-, prop de mil efectius militars turcs no van retornar al seu país, i es van quedar a l’Azerbaidjan per donar suport a l’ofensiva iniciada el 27 de setembre, incloent-hi assessors militars, instructors i pilots de combat, entre d’altres. Aquestes unitats inclourien també 6 avions, 8 helicòpters i 20 drons, que estarien proporcionant intel·ligència militar a la regió del Karabakh i a la mateixa Armènia.
Però no només això. Segons les informacions de Kommersant, les operacions militars de l’Azerbaidjan estarien sent dirigides directament per alts comandaments de les forces armades de Turquia. Així, el ministre turc de Defensa, Hulusi Akar, hauria dirigit personalment els atacs contra l’Alt Karabakh entre el 28 i el 30 de setembre. Unes informacions que no han estat negades pels governs implicats.
“Turquia dona suport a l’amic i germà Azerbaidjan i el seguirà fins al final en aquesta gran operació per alliberar el Karabakh ocupat. Confrontada amb els esforços combinats dels dos països, Armènia ha trobat un final inesperat”. Aquestes són paraules del president turc Erdogan, les quals deixen poc lloc als dubtes. I és que amb només tres milions d’habitants, la República d’Armènia i el Karabakh estan rodejats per 90 milions de turcs i azerbaidjanesos, amb uns pressupostos militars combinats més de 25 vegades superiors al d’Armènia.
El paper de Turquia està fent que el sentiment pantúrquic s’hagi disparat a l’Azerbaidjan. La participació directa en aquest conflicte va en la línia de l’agenda militarista i agressiva del Govern d’Erdogan en relació amb el seu veïnatge, tal com s’ha vist a Síria, Líbia i a la Mediterrània Oriental, a fi de projectar el seu poder cap a l’exterior i determinar l’agenda regional. De retruc, aquesta hiperactivitat militar ha estat utilitzada pel Govern per atiar el fervor nacionalista, aïllar l’oposició i incrementar la repressió a l’interior, i distreure l’atenció en relació amb els problemes econòmics interns que travessa el país.
2. Rússia: un patronatge que s’esgota
Per la seva banda, des de l’inici del conflicte a la fi dels vuitanta, Rússia (l’URSS, en el seu moment) ha tingut un paper important en aquest conflicte, ja sigui com a impulsor de les negociacions de pau, com a garant de facto de la seguretat d’Armènia —on Moscou compta amb dues bases militars i uns 5.000 soldats— o com a principal subministrador d’armes tant de Bakú com de Yerevan —a aquest últim a preus domèstics russos.
Rússia i la República d’Armènia formen part de l’Organització del Tractat de Seguretat Col·lectiva, i tenen un tractat de defensa mútua entre els dos països. La presència militar russa a Armènia es va reforçar després de la guerra dels Quatre Dies, el 2016, amb la creació d’unitats militars de defensa conjunta russoarmènies, i un sistema de defensa antiaèria compartit entre els dos països. Yerevan també compta amb míssils balísticsIskander-M de fabricació russa, amb capacitat per atacar qualsevol punt del territori de l’Azerbaidjan.
Moscou havia mantingut fins ara unes estretes relacions amb l’Azerbaidjan, i s’havia convertit també en el seu principal subministrador d’armes. Per la seva posició geogràfica i les seves reserves d’hidrocarburs, el valor estratègic de l’Azerbaidjan fa que per a Rússia els lligams amb aquest país siguin encara més rellevants que els seus compromisos amb Armènia. Aquesta política irrita molts armenis i, durant els últims temps, havia generat una progressiva “desafecció” cap a Rússia per part d’alguns sectors de la societat armènia.
D’aquesta manera, fins ara, el conflicte a l’Alt Karabakh li havia permès utilitzar Armènia com a frontera i lloc militar avançat a sud del Caucas, mentre que, al seu torn, l’Azerbaidjan s’havia convertit en un dels principals compradors d’armes russes, amb vendes per valor de més de 2.000 milions de dòlars entre 2007 i 2017.
Com a copresidenta del Grup de Minsk, juntament amb França i els EUA, la Federació Russa ha tingut des de l’alto el foc de 1994 la responsabilitat de coliderar i impulsar les negociacions, les quals, com s’ha vist, han estat fallides fins al moment, fins i tot les iniciatives diplomàtiques llençades en solitari per Moscou.
La importància de Moscou com a “patró” regional postimperial i el pivotatge que jugava amb els dos bàndols en relació amb aquest conflicte han quedat seriosament tocats, en tant que la intervenció de Turquia ha modificat totalment els equilibris de poder a la regió. Els incentius de l’Azerbaidjan han variat; la seva dependència amb relació a Rússia s’ha desplomat, amb la qual cosa les maniobres i els equilibris russos han perdut bona part del seu efecte com a factor estabilitzador.
És per això que Moscou percep amb preocupació l’entrada en escena de Turquia a escala militar en una regió que Moscou sempre ha considerat com una de les seves zones d’influència, més encara amb el desplegament de jihadistes a prop del nord del Caucas, especialment del Daguestan i Txetxènia.
De moment, Rússia té les mans lligades a nivell militar, en la mesura que les seves obligacions de defensa mútua amb Armènia només fan referència a la defensa del territori de la República d’Armènia, no del Karabakh. Tampoc sembla que tinguin incentius per enfrontar-se militarment a l’Azerbajdan, ja que això suposaria perdre totalment la seva capacitat d’influència sobre aquest país, el més important del sud del Caucas a escala demogràfica, econòmica, energètica i militar, deixant-lo definitivament en mans d’Ankara. Tot i això, un possible agreujament de la situació podria fer variar els càlculs russos.
3. La Unió Europea i els Estats Units: fora de joc
El paper que fins al moment han tingut les autoritats de la Unió Europea ha estat molt secundari, amb declaracions cridant al final de les hostilitats, però sense anar més enllà. Els múltiples fronts oberts interns i externs als quals ha de fer front la Unió -entre els quals destaca la pandèmia de la COVID-19- no ajuden a una implicació major. En tot cas, en bona mesura es delega aquesta funció en França, un dels copresidents del Grup de Minsk, la qual ha tingut un rol més actiu, especialment en coordinació amb Rússia. Tot i així, la seva posició s’ha limitat a promoure una tornada a les negociacions i algunes declaracions del president Macron de crítica a les autoritats turques pel paper negatiu que estan duent a terme, també condicionat pel fet que a França resideixin uns 500.000 ciutadans d’origen armeni i per l’enemistat geopolítica creixent entre Macron i Erdogan.
Pel que fa als Estat Units, la pandèmia de la COVID-19, el clima electoral i la progressiva retirada de certes regions arreu del món han determinat un perfil baix de l’administració Trump en relació amb la nova guerra del Karabakh. Així, tot i el seu rol com a copresident del Grup de Minsk, els EUA han delegat en Rússia i França bona part de l’acció diplomàtica. De fet, aquesta retirada progressiva i la campanya electoral en què es troben els EUA poden haver estat un dels factors que han motivat l’Azerbaidjan i Turquia a iniciar l’ofensiva justament ara.
4. Iran i Israel, pragmatisme en clau regional
Per acabar, dos actors a l’Orient Mitjà que tenen un paper destacat en el conflicte: d’una banda, l’Iran, que té frontera amb la República d’Armènia, amb Artsakh i amb l’Azerbaidjan, històricament havia donat un suport molt discret a Armènia. Al nord-oest de l’Iran hi viuen uns 18 milions de ciutadans àzeris, amb la qual cosa la principal preocupació de Teheran ha estat sempre prevenir una amenaça potencial a la seva integritat territorial. Tot i així, durant els darrers anys, ha iniciat un cert acostament estratègic envers Bakú, amb una intensificació dels lligams comercials i projectes d’infraestructures conjunts. Els esforços de Teheran se centren en l’àmbit diplomàtic, especialment per prevenir una major influència dels EUA o de Turquia al sud del Caucas.
D’altra banda, Israel és un país que els darrers anys ha reforçat els seus lligams amb l’Azerbaidjan, i ha esdevingut un dels seus principals compradors d’hidrocarburs, alhora que un dels principals subministradors d’armament. Els han venut els drons Harop, també coneguts com a “drons kamikaze”, que estan sent clau en la destrucció d’armament i vehicles militars armenis. Aquestes vendes d’armament han estat molt criticades a Yerevan, i s’emmarquen dins una aliança estratègica entre Bakú i Tel-Aviv, que també inclou col·laboració a nivell de serveis secrets respectius i en l’àmbit de la intel·ligència, en tant que Israel percep l’Azerbaidjan com un “lloc avançat” clau en la seva guerra no declarada amb l’Iran.
I ara què?
L’entrada en joc de Turquia i els avenços militars de l’Azerbaidjan han fet que l’statu quo després de 1994 hagi volat pels aires. S’apropa l’hivern, i fins ara els avenços s’han produït en les planúries, però el territori del Karabakh és força muntanyós, una combinació d’elements que pot contribuir a aturar els combats almenys durant uns setmanes a partir del novembre. D’altra banda, la superioritat militar gràcies al control aeri pot fer que el conflicte evolucioni cap a una fase asimètrica, amb l’adopció de noves tàctiques per part de les tropes armènies.
El Consell de Seguretat de l’ONU de moment segueix delegant en el Grup de Minsk els esforços diplomàtics. Els dos altos el foc acordats durant les darreres setmanes han estat violats en qüestió d’hores, especialment pel bàndol que més pressa té a canviar la situació sobre el terreny per la via dels fets. En aquest sentit, la guerra té un doble objectiu per a l’Azerbaidjan: la conquesta territorial, d’una banda, i, de l’altra, l’instrument per pressionar els armenis a fer concessions en una nova hipotètica negociació. Però les posicions estan avui més allunyades que mai, els pronòstics són pessimistes, i tot sembla indicar que les hostilitats no s’aturaran, almenys a mitjà termini.
Aquest conflicte es pot percebre també com un fracàs de la multilateralitat, encarnada pel Grup de Minsk, i un triomf del nou ordre multipolar, representat en la capacitat de Turquia per trastocar els escenaris amb la seva entrada en el conflicte com a potència regional. Una entrada que caldrà veure fins a quin punt tolera Rússia, la qual ja ha posat sobre la taula la possibilitat de desplegar forces d’interposició a la zona. En aquest sentit, com més s’acostin a Stepanakert -la capital del Karabakh- les tropes de l’Azerbaidjan amb suport turc més incentius pot arribar a tenir Rússia per adquirir una major implicació en el conflicte, sense descartar cap opció.
Tenint en compte la quantitat de baixes i víctimes que hi ha hagut fins al moment, parlem d’una situació que, si es perllonga, pot generar una autèntica catàstrofe humanitària, la qual es podria agreujar amb una major implicació militar turca o russa, sense descartar un escenari similar al de Síria. De la mateixa manera, no és descartable l’activació en algun moment d’un marc negociador bilateral Moscou-Ankara per acordar el nou statu quo a la regió, el qual podria passar per forçar els armenis a renunciar a una sèrie de territoris a canvi de fer que l’Azerbaidjan aturés l’ofensiva. Una proposta de difícil implementació, donades les posicions maximalistes a banda i banda, i al temor per la part armènia que una cessió de territoris obri la porta a noves cessions en un futur. Tot sembla indicar que, malauradament, la segona guerra del Karabakh ha arribat per quedar-se. •