Els carrers de Washington, la capital política dels Estats Units, s'havien omplert de planxes de fusta als baixos comercials. La polarització de la societat nord-americana, la qual havia estat alimentada pel magnat i encara president dels Estats Units, Donald Trump, amenaçava a provocar disturbis en cas d'una derrota dels republicans. Una alerta d'aldarulls que va transformar-se en eufòria quan el presidenciable demòcrata Joe Biden va obtenir els 270 electors necessaris per residir en la Casa Blanca durant els pròxims quatre anys. Pennsilvània, un dels estats del cinturó postindustrial del nord-est dels Estats Units que havia votat per Trump l'any 2016, va inclinar la balança cap als demòcrates.
Mentre Trump es proclamava guanyador perconvertir els comicis en un fangari no acceptava el veredicte de les urnes, Washington, Nova York, Detroit o Los Ángeles eren una autèntica festa. Com si la pandèmia del coronavirus s'haguera esfumat per moments, la gent sortia a les places i als carrers per celebrar l'adéu del malson Trump. Ni la batalla legal anunciada pel president nord-americà per conservar la seua cadira al despatx oval amargava l'explosió de gaubança a les grans urbs dels Estats Units.
La il·lusió que s'ha generat, la qual té com a origen majoritari el desnonament presidencial de Trump i no l'arribada de Biden, és proporcional a la magnitud dels reptes de la nova administració demòcrata. La lluita contra la pandèmia del coronavirus, la urgent reactivació de l'economia, l'esperada reforma d'una sanitat malalta, un gir de 180 graus en les polítiques migratòries i racials, així com el retorn del país al combat de l'emergència climàtica, en són només alguns.
Aquesta aparent necessitat de transformació xoca amb el perfil escorat cap a la dreta i arrelat a l'establishment de Biden. «Encara que un president nord-americà és com un meló, és a dir, mai no saps què en pots esperar fins que accedeixen al poder, Biden és més aviat un reformista que un transformador, una figura identificada amb el centrisme i la política convencional», indica Jordi Graupera, filòsof polític per la New School for Social Research de Nova York. «La seua presidència, tal com aposta la intelligentsia del partit demòcrata, buscarà un retorn al passat, a com Obama va deixar els Estats Units l'any 2016, amb la dificultat que aquest desig xoca amb la realitat del present», assegura.
Al caràcter relativament conservador del president demòcrata se sumen els límits que estableix la competitiva democràcia nord-americana. «Biden tindrà, realment, 10 mesos per executar les mesures més ambicioses. No debades, al pròxim any estarà en campanya de les legislatives i en els últims dos anys del seu mandat estarà a la defensiva a causa de la previsible victòria republicana als comicis de mig mandat del 2022», analitza Jorge Tamames, editor de la revista acadèmica Política Exterior, qui afegeix un altre obstacle a l'impuls d'una agenda reformista per part de l'administració Biden: la previsible majoria republicana al Senat. «Hi ha una mínima possibilitat amb la qual el Senat estaria en mans dels demòcrates: la segona volta dels comicis a Geòrgia de gener. Ara bé, si els republicans guanyen, seria bastant difícil canviar qualsevol política», assenyala Abbey Steele, professora associada de Ciències Polítiques a la Universitat d'Amsterdam.
Arran d'aquestes restriccions parlamentàries, segons assenyala Roy Cobby, investigador en Política Econòmica i de Desenvolupament del King's College de Londres, «Biden és segurament el president amb més límits». «Sense el Senat, amb només la Cambra de Representants, és molt difícil que s'aproven bona part de les propostes més ambicioses. A més, el president demòcrata haurà d'enfrontar-se a una Cort Suprema de majoria ultraconservadora, la qual vigilarà cada pas perquè Biden no s'excedisca en les seues funcions», complementa. «Cal no menysprear el paper d'una Cort Suprema inclinada clarament del costat conservador. Aquest tribunal haurà de decidir sobre assumptes com ara l'avortament, el canvi climàtic o la sanitat», consolida Tamames.
«L'equip de Biden, segons s'assenyala, compta amb dos plans. El pla A es basa a guanyar els dos senadors en joc de Geòrgia, i el pla B a trobar una forma de governar amb Mitch McConnell [líder de la majoria republicana al Senat]. Aquesta qüestió, no debades, determinarà el destí de la presidència», analitza Adam Tooze, professor d'Història de la Universitat de Colúmbia, a Nova York, qui amplia: «Hi ha eleccions legislatives l'any 2022, però és molt inusual que una presidència incremente la seua base parlamentària en aquesta mena d'examen electoral. I una presidència de Biden limitada per la manca de suport al Congrés i enfrontada a la crisi del coronavirus és molt poc probable que siga més popular en 2022 que en 2020. Cal afegir, a més, els problemes que pot tenir amb l'esquerra del Partit Demòcrata. Tot això no aturarà l'administració Biden, però sí que pot deixar-la en una situació complicada».
Amb el president demòcrata nugat de mans i peus per la seua manca de suport parlamentari, la seua aposta econòmica per un nou paquet d'estímul, un programa de compra de productes nacionals per valor de 400.000 milions de dòlars i una reforma fiscal que augmente els impostos a les rendes altes i a les corporacions acumula paperetes per naufragar. «Si no compten amb majoria al Senat, tal com tot sembla indicar, l'administració Biden se centrarà a gastar la resta dels diners de la Llei d'Ajuda, Alleugeriment i Seguretat Econòmica pel Coronavirus com a substitut del paquet d'estímul. En aquest escenari, un dels instruments a la seua disposició serien els suports de la Reserva Federal, qui podria emprar-los de manera creativa per atorgar crèdits a les xicotetes empreses i als municipis i estats més afectats», contempla. I avisa: «Un escenari d'autèntic malson per a l'administració Biden seria que el conservadorisme fiscal de part dels republicans reforce la mateixa tendència a les files demòcrates i per a l'any 2022 es produesca un canvi de rumb cap a l'austeritat».
Aquest escenari de quasi boicot parlamentari als paquets d'estímuls econòmics no serien una experiència nova per a Biden. Com a vicepresident d'Obama en va ser testimoni. «No s'ha d'oblidar que Obama va experimentar aquest bloqueig durant el segon mandat, així com va ser víctima durant els seus primers quatre anys de la pressió dels demòcrates conservadors per rebaixar la potència de la inversió pública. L'actual líder de la majoria republicana al Senat, el qual segurament conservarà aquesta condició si no hi ha cap sorpresa a la segona volta de Geòrgia, va expressar en plena crisi financera que el seu objectiu era evitar un segon mandat de l'aleshores president demòcrata», rememora Tamames.
«Estem en un escenari diferent del 2008. La victòria d'Obama havia generat anticossos a les files republicanes. En canvi, el triomf de Biden s'ha vist de manera més natural a les files republicanes, especialment per aquells dirigents avergonyits de Trump. Crec que hi ha un cert consens en la necessitat d'un estímul», discrepa Graupera, qui també observa possibilitats d'acord per reformar l'emmalaltida sanitat privada dels Estats Units: «És cert que al partit republicà hi habita una facció que considera qualsevol actuació del govern com a una ingerència pràcticament totalitària, però el Partit Republicà s'ha caracteritzat durant el mandat de Trump per adoptar un cert populisme econòmic, amb la promesa d'accés gratuït a la vacuna o el tractament del coronavirus. Encara és prompte per aventurar si el mur psicològic nord-americà respecte de la sanitat s'ha trencat, però crec que hi ha cert marge per avançar cap a un programa sanitari similar a l'impulsat pel republicà Mitt Romney a Massachusetts».
En cas que els republicans rebutgen el pla sanitari de Biden, el qual se situa diversos esglaons per sota de l'impuls d'una sanitat pública a l'europea com defensa l'ala esquerrana dels demòcrates, l'equip del nounat president gaudiria de cert marge per reformar l'actual sistema de cobertura de salut. «Una opció seria expandir l'accés del programa Medicaid, que cobreix a la gent sense recursos, així com també es podrien eliminar restriccions i crear incentius financers perquè els estats oferesquen Medicaid a més gent. El govern federal, per exemple, pot augmentar la quantitat de diners que distribueixen els estats per al Medicaid com a requisit per emprar-los. Es tracta de mesures que, segurament, podrien desenvolupar-se a través d'una via administrativa i que no necessitarien el vistiplau legislatiu», proposa Jennifer Piscopo, professora de Ciències Polítiques de la Universitat de Los Ángeles, a Califòrnia.
La via administrativa, tanmateix, podria no ser vàlida per impulsar el full de ruta de Biden per combatre l'emergència climàtica. Malgrat que el nounat president ha rebutjat l'ambiciós programa de descarbonització de l'economia -rebatejat com a Green New Deal- que propugna l'ala esquerra dels demòcrates, ha promès un paquet de dos bilions de dòlars en inversions en energies renovables, infraestructures eòliques i solars, trens d'alta velocitat i cotxes elèctrics. «Més enllà de la tornada a l'Acord de París del 2015, tota la seua política d'energia verda estarà condicionada pel Congrés i els tribunals. Si els republicans mantenen el control del Senat, qualsevol programa a gran escala explícitament etiquetat com a Green New Deal tindrà problemes», apunta Tooze, per seguir: «Si, en cas contrari, l'administració impulsa aquesta política a través de canvis normatius, l'amenaça seran els tribunals». «Trump ha canviat substancialment el color polític de la Cort Suprema i dels tribunals federals quan els elements bàsics de la política climàtica en depenen de les seues resolucions», avisa.
«Qualsevol pla climàtic haurà de ser producte d'un equilibri d'interessos. Biden, per una banda, pot rebre la pressió dels joves i dels moviments socials contra el canvi climàtic com a un bloc de votants que determine victòries i derrotes electorals, i d'altra estarà sotmès al condicionant del finançament de la seua campanya per part d'organitzacions lligades als combustibles fòssils, així com a la necessitat electoral de no perdre vots en zones petrolieres, com ara Pennsilvània», radiografia Cobby. La complexitat dels equilibris encara és major: mentre el fracking s'ha convertit en un assumpte de seguretat nacional per l'oportunitat de garantir una certa independència energètica, segons recorda Piscopo, «quasi el 90% dels votants demòcrates aspiren a restriccions més fortes en negocis que contribueixen a l'escalfament climàtic d'acord amb el Pew Research». «Amb aquest mandat, al partit demòcrata li convé actuar», subratlla.
Gestos contra el racisme
Arran de les protestes del moviment pels drets civils dels afroamericans i dels posicionaments obertament xenòfobs de Trump, l'arribada de Biden a la Casa Blanca s'ha observat com a una oportunitat per capgirar les actuals polítiques migratòries. «Aquesta política migratòria de detencions, separació dels xiquets dels pares i d'existència de Centres d'Internament d'Estrangers a l'americana era habitual durant el mandat d'Obama, qui va batre el rècord de deportacions. Amb Trump va augmentar-se aquesta política a escala performativa, amb una mena d'instauració de la crueltat institucional per vanagloriar-se de les vulneracions de drets humans. Crec que amb Biden hi haurà pocs canvis en aquest aspecte», desconfia Tamames. «Biden mantindrà aquesta política migratòria, la qual ha calat en una part dels votants demòcrates. És possible, tanmateix, que puga moure fitxa respecte dels dreamers, és a dir, d'aquells immigrants que fa anys que hi són als Estats Units de manera irregular, tal com va fer Obama», complementa Graupera.
«Si el Senat està dominat pels republicans, l'única opció de Biden serà reformar les polítiques públiques de migració per ruta administrativa. És possible que la Cort Suprema li permeta seguir amb el programa DACA [de regulació de la situació administrativa dels dreamers], el qual va impulsar-se durant la presidència d'Obama i que Biden volia enfortir. És molt probable, però, que la Cort Suprema no concedisca a l'administració Biden una llibertat més àmplia per innovar. D'aquesta manera, només podria canviar les polítiques internes del Ministeri de la Seguretat Interna», explica Piscopo, qui exemplifica: «Podria introduir una manera més humana de rebre i processar les persones migrades a la frontera, però no podria reformar el sistema de migració en un sentit més ampli sense acció legislativa».
En l'àmbit de les polítiques contra el racisme i la segregació, l'escenari seria idèntic. Hi hauria capacitat per realitzar gestos, però també entrebancs parlamentaris i legals per implementar accions transformadores. «Si ho analitzem des d'una mirada de com s'implementa la política, l'administració Biden comptarà amb un marge ampli. Sobre l'equip que va anunciar per treballar la pandèmia, per exemple, cal remarcar que hi haja una metgessa experta en desigualtats de la salut i, especialment, en l'afecció a les persones afroamericanes, ja que això indica que Biden reconeix aquest impacte desigual de la pandèmia», exposa Steele, per complementar: «En canvi, ho té més complicat a l'hora d'aplicar polítiques contra el racisme i la segregació, i un exemple clar és el dret al vot. Des de la irrupció del moviment pels drets civils als Estats Units, restava vigent la llei que prohibia la discriminació en el vot. Tanmateix, l'any 2013 la Cort Suprema va acabar amb part d'aquesta llei, a la qual s'havia oposat John Roberts, president de l'alt tribunal. Des d'aleshores, hem vist molts exemples d'entrebancs al vot dels afroamericans en diversos estats».
Biden, segons pronostica Graupera, «intentarà deixar un llegat, precisament, en qüestions de polítiques identitàries, les quals poden ser aquelles que siguen més gratuïtes políticament». «La nominació de l'afroamericana Kamala Harris com a vicepresidenta n'és un símptoma», evidencia. «Harris tindrà un impacte enorme en la política i la governança dels Estats Units, però serà en clau domèstica. Biden té molta més experiència en política exterior, i començarà amb una reparació de les relacions amb Europa», assenyala Steele.
El nou president, qui en la seua llarga carrera ha donat suport a nombroses intervencions militars dels Estats Units, gaudirà, d'aquesta manera, d'un marge més gran per implementar la seua política exterior, la qual provoca moltes incògnites, per exemple, pel que fa a la recuperació dels tractats de lliure comerç com a arma geopolítica. Una capacitat de maniobra, però, que anhelara a la política domèstica, on un Senat de probable majoria republicana i els tribunals limitaran el seu modest esperit reformista. Tot un president nord-americà nugat, a priori, de mans i cames.