Era un migdia esplèndid en una pizzeria esplèndida del carrer 59, cantonada amb Lexington Avenue. Nova York es preparava per a acomiadar la primavera i molt a la vora, al Central Park, jóvens i grans exhibien, amb fortuna diversa, els primers shorts de l'estiu. De sobte, a la taula del costat, com si emergís de la chef sald colossal que el client devorarà, aparegué un Tirant lo Blanc superbament enquadernat. No vaig poder estar-me de demanar al meu veí de pizza si es tractava d'una restringida edició universitària, destinada a esdevenir víctima d'algun seminari sobre els països en vies d'extinció. El senyor Paul Spears, que així es deia, em mirà desconcertat. Ell treballava a les oficines del Citicorp Center. Havia llegit al New York Times un article sobre la versió anglesa del Tirant i, encuriosit i interessat, havia comprat el llibre en una de les grans botigues de Barnes and Noble. El que ara em succeeix és que no puc deixar de llegir-lo fins a saber com acaba la història rosa de Tirant i Carmesina. És un llibre fascinant.
«Best book in the worid», segons Cervantes
De la cultura catalana, no en sabia res, o, millor dit, coneixia de feia molt poc allò que s'explicava al pròleg del llibre, i trobava molt simpàtic que jo fos, com Joanot Martorell, un catalan writer. El ciutadà Spears havia penetrat en l'oportuna i pragmàtica versió de David H. Rosenthal amb el mateix entusiasme que hom aplicaria al millor Chandler; i amb la mateixa impaciència dels centenars de persones que, a Times Square, feien cua nit i dia per veure la projecció espectacular de l'últim Spielberg, Indiana Jones, la segona part de En busca del arca perdida.
L'endemà, i amb l'ajut de 18 dòlars, vaig comprar un Tirant en una llibreria els aparadors de la qual n'eren plens. Un gran rètol amb una frase de Cervantes presidia l'altaret: Best book in the world, el millor llibre del món, segons el prestigiós crític espanyol. A sobre, obria el Village Voice i ensopegava amb tota una pàgina, signada pel mateix Rosenthal, dedicada al Tirant. Vaig pensar llavors que la força del destí s'havia manifestat reiteradament a través dels seus signes, i vaig decidir de localitzar el senyor David H. Rosenthal, culpable primer de la meua sorpresa.
Ens trobàrem una vesprada al seu apartament del barri de Greenwich Village, al sud de l'illa de Manhattan, on viuen intel·lectuals novaiorquesos de la mena de la Susan Sontag o actrius de cinema com la Jessica Lange. Jueu, nord-americà i estudiós de la literatura catalana, em semblà que Rosenthal mereixia ben bé de viure al Village, un dels melics de la cultura USA —no pas l'acadèmica, és clar— i, per tant, focus de modes i antimodes de la cultura mundial i galàctica. El seu currículum, meravellosament dispers, fecundament caòtic, enviava a millor vida el tòpic de l'especialització, sagrat i consagrat als ambients universitaris dels USA. He publicat tres antologies de la poesia catalana contemporània, traduccions de dos contes de la Mercè Rodoreda, també La plaça del Diamant. I actualment prepare les traduccions del Llibre de les bèsties, de Ramon Llull, El carrer de les Camèlies i una antologia bilingüe de la poesia de Joan Maragall. A més a més, sóc poeta, en anglès, és clar, crític de jazz i de «salsa» a revistes com Downbeat i Keyboard, i he traduït alguns còmics com /'Anarcoma de Nazario. He ensenyat coses que van des de la literatura catalana fins al jazz, en diverses universitats nord-americanes, i aquests dies sóc, sobretot, el traductor de Tirant lo Blanc.
La peripècia catalana d'un intel·lectual novaiorquès
Les passions catalanes de Rosenthal esclataren un dia de 1972. Viatjava a Espanya i al Marroc, i havia quedat amb una amiga de trobar-se a Barcelona. Com que Barcelona ja era molt gran aleshores, doncs no hi hagué manera de consumar la cita. El seu pare, poeta i crític, li havia dit que els agregats culturals eren molt útils per a conèixer lletraferits, melòmans i espies. A David, li interessava només el primer apartat. Tot el que coneixia de Catalunya ho havia assimilat a través de les seues lectures sobre l'anarquisme als anys trenta. És a dir, que no coneixia pràcticament res, i menys
encara la literatura o la peripècia política de l'idioma. L'agregat no hi era, però la secretària sí. I, per tal d'arredonir la història, resultà que es tractava d'una poetessa que li anuncià l'existència de l'idioma català-castellà, encara que Rosenthal tampoc no parlava aleshores la llengua de Vizcaino Casas i el marqués de Villaverde. Sí, però quan vaig tornar a Nova York ja tenia ganes d'aprendre el castellà, que és ací la segona llengua. Ho vaig fer, i vaig arribar a un punt que podia llegir les traduccions castellanes dels poetes catalans. Em semblaren força interessants. Jo ensenyava llavors a la Universitat de Nova York, i un col·lega meu estava casat amb una catalana. A la seua casa vaig trobar molt llibres i vaig conèixer gent com Pasqual Maragall, el batle de Barcelona, que estudiava ací. En fi, al cap de vuit mesos ja llegia directament en català.
«Tirant lo Blanc» als supermercats ianquis
Amb un tarannà difícil d'entendre des de la vella i aponada Europa, Rosenthal decideix l'any 1973 d'anar-se'n a Barcelona per continuar amb el seu aprenentatge del català. Allí faria classes d'anglès en una acadèmia i en rebria de català a l'Òmnium Cultural. En 1974, quan Franco encara era viu, o aproximadament viu, em vaig dedicar a fer investigacions periodístiques sobre els Països Catalans. Els resultats foren articles publicats a The Nation, Village Voice i Enquirer. Sí, vaig ésser al País Valencià, que ara em sembla que en diuen Comunitat, i hi vaig conèixer l'Eliseu Climent, Alfons Cucó, Lluís Aracil, i un grup de poetes, Bonet, Jàfer, Estellés... L'Estellés, l'he traduït també. I el Tirant? The White Tyrant, com deia Herbert Mitgang a la seua columna del New York Times, entrà fa deu anys a la vida de Rosenthal. Treballava amb el seu doctorat sobre literatura comparada i pensà de fer un treball sobre la novel ·la de Joanot Martorell.' El professor Gregori Rabassa, de família catalana passada per Cuba, i un dels traductors més famosos de la literatura sudamericana als Estats Units, em suggerí de «versionar» el Tirant a l'anglés. I amb una beca del govern USA i una altra del govern espanyol, David se'n tornà a Barcelona els anys 78 i 79, per tal de treballar en la traducció del llibre.
Però la peripècia editorial del Tirant començaria anys després, al despatx de l'editor Emile Capouya. La cap de vendes de Shocken Books restà entusiasmada amb el llibre, i Rosenthal signà amb Capouya un primer contracte per a una edició de luxe, amb cobertes de cartró, de 20.000 exemplars, amb un pressupost inicial de 20.000 dòlars per a la promoció publicitària. Oficialment, diríem, el llibre no ha sortit encara a la venda, per més que algunes llibreries ja el tenen a l'aparador perquè l'han demanat. I l'han demanat perquè la premsa se n'ha fet molt de ressò. Tant és així, que l'editorial ha venut els drets per les edicions de butxaca a la Warner Comunications, per 75.000 dòlars. I els drets de l'edició anglesa a la Mac Millan, per 28.000 lliures esterlines. Això només en concepte d'acompte. 'Als USA, entrar en el circuit del llibre de butxaca pot suposar milers o milions de dòlars. Imagina't el que representa, en un país com aquest, editar un llibre que pots trobar a preu assequible en qualsevol botiga 0 supermercat de Los Angeles, Chicago o Boston. Alguns clubs del llibre, que ací funcionen molt bé, el llançaran a més a més com a títol recomanat. És a dir que Tirant duu el camí de best-seller, tal com ara succeeix amb la novel·la medievalista d'Umberto Eco, The name of de rose, editada també per la Warner, i tan reiteradament anunciada, aquestes setmanes, com la Coca-Cola. Eco era un desconegut, als USA, en la seua primera vessant d'assagista, i fa uns mesos percebé milió i mig de dòlars per l'edició de butxaca de la seua única i tardana novel·la.
Un passaport per a la literatura catalana
Rosenthal s'ha permès el luxe de reelaborar el llibre, en el sentit que l'original dóna sovint la impressió de ser un primer esborrany. I és lògic, perquè Martorell morí abans d'acabar-lo i Martí Joan de Galba, que completà el Tirant, era més dotat per a la retòrica que no per a la literatura. Jo he retallat, sense alterar-ne el sentit, les parts més redundants i repetitives. Si Martorell fos viu i visqués als USA, hauria fet igual. L'edició ianqui del Tirant podria servir com a passaport per a d'altres títols de la literatura catalana. Rita Moreno ja ho cantava a les teulades del West Side: res no és impossible a Amèrica (del Nord). Em diu David Rosenthal que Thomas Colchie, que va jugar un paper importantíssim en la difusió de la literatura sud-americana als USA, serà d'ara endavant el meu agent literari. Ell fou
l'introductor de Cien aflos de soledad. Colchie aprèn a hores d'ara català per tal de llegir originals que ens interesse traduir. Jo, per la meua banda, aprofite qualsevol avinentesa per a explicar coses sobre la cultura i la llengua catalanes. Tardoreja, al Village pre-estiuenc. Irene Cara salta pels aires des d'alguna ràdio. David Rosenthal, jueu, nordamericà i catalanista, continua parlant, pulcrament, en la llengua de Joanot Martorell. Rita Moreno tenia raó.
Tradició de traduccio
La primera edició catalana del Tirant, la féu a València l'impressor alemany Nicolau Spindeler, el 1490. Sobre aquella —de la qual només es conserven tres exemplars: a València, Londres i Nova York— se n'ha fet moltes altres, i fins i tot adaptacions per al teatre i per a xiquets. El 1511 se'n va fer, a Valladolid, la primera edició en castellà; n'hi ha hagut moltes més. El 1538 isqué a la llum, a Venècia, la primera edició italiana —feta sobre la castellana, per Lelio di Manfredi. En francès, la primera versió coneguda —resum de la italiana— és probablement del 1737. Alguns exemplars d'aquesta edició foren falsejats, per por a la censura francesa, amb les indicacions que eren fabricats a Londres o a Amsterdam. Episodis del Tirant serviren d'inspiració per al cant cinquè de VOrlando furioso, d'Ariosto, d'on passaren a Le Novelle, de Bandello, i, a través d'aquest, s'inspirà Shakespeare per a l'assumpte de Much ado about nothing. Aquesta ressonància, cal atribuir- la, sens dubte, al fet que Tirant lo Blanc marca un canvi en la història de la novel·la moderna.