Hi ha poques combinacions en la natura d’un contrast tan bell i salvatge com ara quan els capritxos de l’evolució geològica fan estendre i fondre’s les llengües de terra més altes i imponents sobre la mar, creant penya-segats i cales d’una bellesa magnètica. Murs naturals convertits en atractius turístics que les societats precedents empraven com a instruments de vigilància i defensa. A la Marina Baixa, partida entre els termes d’Alfàs del Pi i Benidorm, en un dels indrets de la costa més transformats per la mà de l’home —una destinació turística multinacional—, trobem una d’aquestes majestuoses trobades de roca i aigua, entre les més impressionants de la costa valenciana, el parc natural marítim i terrestre de la Serra Gelada, declarat el 2005 i que abasta 5.564 hectàrees. La major part, 4.920 hectàrees, vora un 90% del total, corresponents al mitjà marí. Un indret que visitem des del terme municipal d’Alfàs del Pi, on hi ha el cèlebre far de l’Albir.
De fet, la ruta cap al far, la més popular i assequible del Parc, és l’itinerari escollit per al nostre recorregut, acompanyats de Richard Barreno, tècnic de l’àrea de Medi Ambient de l’Ajuntament de l’Alfàs del Pi i una autèntica enciclopèdia amb potes pel que fa als actius naturals i fins i tot històrics de la zona. D’història, precisament, va la primera de les estacions del recorregut, al final del bulevard dels Músics, arribant a la platja de l’Albir. Abans d’accedir a l’entrada del Parc, visitem la vil·la romana de l’Albir, el primer museu valencià a l’aire lliure inaugurat l’any 2011 i que té el seu origen en les obres d’un hotel, el 1979, que deixaren al descobert un important jaciment. Vil·la, banys i mausoleu que restaren a la vista després d’una intensa campanya d’excavacions feta en col·laboració amb la Universitat d’Alacant. Unes instal·lacions que ens serveixen per il·lustrar la importància de la cultura de l’aigua en la civilització romana.
La platja de l’Albir és absolutament aliena a la previsió meteorològica que anuncia una baixada de temperatures. Tot i alguns núvols, el sol escalfa i es reflecteix vivament en el mar, platejant la seua superfície. La temperatura és agradosa, impròpia d’un dels novembres més primaverals que es recorda. A l’Oficina de Turisme, ubicada a prop del monument en forma d’àncora, batejat com “Assentament” per simbolitzar l’arrelament (o cal dir ancoratge) a Alfàs del Pi dels nouvinguts, ens conten que tots els anys per aquestes dates hi ha un ambient excepcional, fruit de la fugida del fred dels súbdits jubilats dels països del nord d’Europa. Com a exemple, es pot ressaltar el fet que la colònia noruega en aquest municipi és la segona més gran del món, després de la Londres, ens conta Barreno. Aquest any, tanmateix, el novembre és estranyament tranquil i esponjat de gent. Ningú no es lliura de la pandèmia i les mesures per contenir-la. Malgrat això, no falten visitants pel passeig o consumint a les terrasses que hi ha obertes i que són absolutament rigoroses amb les mesures de seguretat.
Mentrestant, a la platja no abunden els banyistes, a pesar que la temperatura convida a l’atreviment, però sí alguns amants dels esports nàutics (una de les moltes activitats a fer en aquesta zona), que són observats amb desinterès per les aus que acampen en la superfície a prop de la vora del mar, ara desocupada.
Abandonem la relaxada tranquil·litat de la platja per endinsar-nos en el Parc Natural de la Serra Gelada, en el deliciós camí que ens durà al far, un itinerari de 2,5 quilòmetres amb un desnivell màxim de 60 metres i terreny asfaltat. Apte, per tant, per a caminants però també per a les bicicletes, que han de respectar en tot moment la prioritat dels vianants. Tot i que el dia que fem la visita és una jornada feinera, pel camí ens trobem amb un nombre gens menyspreable d’excursionistes, veïns i veïnes del municipi que fan una mica d’exercici, però també visitants de nacionalitats diverses.
L’altra ruta des de l’Alfàs, que parteix del mateix lloc -el pàrquing del Far de l’Albir-, és una travessia de 6,5 quilòmetres bastant més exigent per la serra Gelada, a través d’un terreny irregular que ressegueix els contorns d’aquest accident geogràfic fins a la creu de Benidorm. Una excel·lent activitat esportiva (sols l’anada ens pot ocupar quasi quatre hores) i un festival per a la vista gràcies al desnivell de 386 metres que ens permet accedir a una panoràmica realment suggeridora, amb domini visual sobre les dues badies que delimita la serra Gelada. Pel camí, a més, ens trobarem amb passos, microreserves de flora i vistes sobre els penya-segats. Per no oblidar el punt més alt de la serra Gelada, l’alt del Governador, de 438 metres. Una ruta veritablement atractiva que haurem de deixar per a una altra ocasió.
Només encetar el camí vell del Far, el visitant es trobarà una petita zona recreativa per recuperar forces. Aviat, quan hem guanyat una certa altura, trobarem un dels primers miradors, que ens permet contemplar ja amb perspectiva la badia d’Alfàs, amb els ocupants de la platja de l’Albir convertits ja en formigues i les embarcacions en llunyans punts blancs. Una mica més cap al nord, és visible l’inconfusible centre històric d’Altea, amb el seu característic color blanc que brilla d’una manera especial amb el sol matinal de tardor. Una imatge de gran bellesa que una turista s’afanya a preservar amb el seu mòbil.
També són visibles des dels miradors els cims que hi ha més enllà de la vall que ocupen les poblacions de la comarca, com el puig Campana, de 1.410 metres. Richard Barreno, el nostre guia, poliglota, com molts dels nadius de la zona, nascut a Londres, a més, ens alerta d’un detall que els molts visitants britànics de l’indret potser desconeixen i que a nosaltres també ens sorprèn: moltes de les muntanyes que podem veure des del camí són més altes que el cim més alt de Gran Bretanya, el Ben Nevis escocès, de 1.345 metres.
Després de passar un túnel, quan perdem de vista gràcies a les revoltes la vegetació i l’exuberant urbanisme de la comarca, tindrem la sensació d’haver estat transportats a una zona llunyana. Una primera fase del camí, realitzat a l’ombra de la vegetació, típica del bosc mediterrani, que fa més agradós encara l’itinerari. Fins al següent mirador que ens proporciona de nou les mateixes vistes des d’una altura superior. Un aperitiu del que més tard podrem observar des del far.
La segona meitat del tram, de menys ombria i més exposat a la llum solar, perd frondositat. Aleshores ens hem de fixar en uns altres elements, com ara unes parets de roca en les quals són visibles clarament els diferents estrats geològics. Fins i tot alguns fragments amb restes de salinitat que, com ens adverteix el nostre guia, són vestigis de l’època (milions d’anys?) en què aquesta elevació estava submergida per l’aigua del mar. Costa d’imaginar tenint en compte la considerable altura que hem aconseguit guanyar.
Al final d’una revolta, a més, ens trobarem de cara amb la cova de la Balena. Aparentment, aquesta denominació sembla tenir a veure amb la forma de l’obertura, que sembla la boca d’una gran balena blava. No obstant això, l’origen és un altre, una tècnica de pesca consistent a unir les xarxes entre dos vaixells i obrir-les com si foren la boca d’un cetaci.
No és l’única curiositat que ens trobarem en la part final del recorregut: en algun moment, vessant avall del camí, la terra adopta un cridaner to rogenc. Correspon a una antiga explotació minera d’ocre, aprofitada en èpoques pretèrites per fenicis i romans, i que fins fa un segle encara estava activa. La mina Verge del Carme, que és com es deia, va ser clausurada després de la Guerra Civil. Un panell informatiu, dels molts que jalonen el recorregut, ens conta la història, incloent-hi fotografies, de la darrera família de l’Alfàs del Pi dedicada a aquesta explotació.
Abans d’arribar al far, en la punta Bombarda, ens trobarem el que sembla un monticle artificial d’uns quatre metres d’alçària. Es tracta de les restes de la torre Bombarda, una antiga edificació de guaita que durant el segle XVI advertia dels atacs dels pirates barbarescos, una amenaça compartida amb altres trams d’aquestes costes. Aquesta torre formava part d’un nodrit sistema de defensa format per 26 torres de vigilància al llarg de tota la costa impulsat pels monarques Carles I i Felip II per controlar les incursions pirates, agreujades després des l’establiment a Algèria de l’Imperi otomà. Un foc encès advertia dels perills.
Amb el temps canviaren les necessitats i en l’emplaçament de privilegi de la torre va agafar el relleu un far que evitava la letal trobada dels vaixells amb les faldes de la serra Gelada. El far de l’Albir encara està en actiu, amb un sistema totalment automatitzat. Però, a l’interior, en una de les sales d’exposicions habilitades en aquest edifici, es mostra la vida, amb profusió de fotografies, del que va ser l’últim faroner i la seua família. També s’hi inclou part del mobiliari original. Unes altres sales estan dedicades [vegeu requadre] a la molt rica flora i fauna de la zona.
Patrimoni natural amb dues espècies rellevants. D’una banda, les praderes de posidònia oceànica, de gran valor ecològic. De l’altra, una considerable població de dofins que es deixa veure amb certa facilitat quan s’ofereixen possibilitats d’aliment. Aquesta, certament, és una de les conseqüències de la convivència de l’hàbitat natural amb una concentració humana d’aquestes dimensions. Una de les adaptacions més sorprenents a l’entorn ha estat la de les gavines, aus que coordinaven les visites als patis d’alguns centres escolars en l’hora de l’esbarjo, quan els estudiants esmorzaven. Fins al punt que en alguns moments les gavines eren capaces de capturar entrepans de les mans dels estudiants menys atents.
Relacionat amb això, una informació d’interès si aneu amb xicalla: a la zona d’esbarjo, on hi ha les taules, els esquirols es deixen veure amb certa facilitat, sempre que porteu algun aliment que siga del seu interès. Si no, desapareixeran ràpidament i esperaran un moment més propici.
Tanquem el parèntesi animal: no cal dir que el premi a la caminada és accedir al mirador del far, des del qual hi ha una vista magnífica de la serra Gelada, especialment dels penya-segats, que ens ofereixen un atractiu espectacle geològic, el de les dunes fòssils, formacions de fins a 200 metres d’alçada d’origen quaternari el cromatisme clar de les quals -que té el seu origen en les arenes transportades pel vent i fossilitzades- contrasta amb el to intens de la resta de paret.
També podrem contemplar des d’aquest mirador, amb més deteniment, l’illa Mitjana, que sembla com una fillola díscola de la serra Gelada. Un paisatge amb un atractiu espectacular per a qualsevol travessia nàutica. O, el que és el mateix, per fer des de baix, recorrent a la rica oferta d’activitats de la platja de l’Albir i el seu entorn.
Perquè el final d’aquesta ruta, lluny de saciar-nos de serra Gelada i del seu privilegiat l’entorn, la visita ens fa les dents llargues i ens convida a abordar-la d’unes altres maneres. Amb unes altres rutes o en uns altres formats.
Per tornar a gaudir d’aquesta imponent trobada entre forces de la natura. Entre roca i aigua. Fins a modelar un entorn únic.