—Com ha canviat la presó a Jordi Cuixart?
—He après a valorar encara més que només es pot transformar allò que s’accepta i la importància de voler estar bé amb tu mateix, fins i tot en els moments de tristor, i que això no està renyit amb la felicitat. També a desprendre’m de tot allò més material.
Les pors, sobretot les infundades, són el nostre principal adversari a la vida; aquest és el gran enemic a batre. Tenir clar què vols fer t’ajuda a perdre la por.
El dia a dia a la presó no és especialment dur, però, en canvi, viure a la presó no és fàcil, emocionalment parlant, i demana més concentració de la que algú es podria imaginar. Entendre que la vida t’ha donat aquests dies i que el destí t’ha portat aquí i aquí has de passar els dies, dies que són irrepetibles i pots decidir viure’ls o deixar-los passar. Si no els vius aquí dins, els deixaràs passar i, per tant, jo he decidit viure volent viure els dies.
—Vostè, davant el Tribunal Suprem, va reconèixer els fets i va dir que ho tornaria a fer. Quin efecte pensa que va tenir la seva declaració?
—Era la millor manera de fer visible que allò era un judici polític, i no volíem perdre l’oportunitat. En Juan María Bandrés, advocat de presos polítics bascos del franquisme, explicava que, en un procediment jurídic de naturalesa política, com més resistència s’ofereix al tribunal, més favorable tendeix a ser-ne el resultat.
També per això en cap moment no vaig qüestionar els fets pels quals se m’acusava; era evident i, per tant, volíem “obligar” el tribunal a debatre sobre el fons del que allà s’estava jutjant: la legitimitat de l’exercici de drets fonamentals. Penso que, si ens haguéssim centrat a intentar desmentir els fets, la condemna hauria estat superior. Aquest era l’escenari que volia el tribunal. És cert que vàrem exercir la desobediència civil enfront una decisió judicial que consideràvem que atemptava contra els drets humans, però és aquí on volíem portar el debat: defensar la legitimitat de l’exercici del dret a l’autodeterminació i acusar l’Estat de la violència policial i de les més de 1.000 persones ferides l’1-O.
Com a president d’Òmnium Cultural no podia fer cap altra cosa. Jo no em volia defensar per haver fet un tuit o anat a una reunió, perquè hi tinc tot el dret. El “Ho tornarem a fer” és precisament això: tenim tot el dret del món a seguir lluitant per una societat millor i més justa, i per la república catalana.
—Hi ha hagut veus que diuen que l’1-O es volia fer catxa. Vostè, al Quatre Gats de TV3, va dir que Òmnium no la volia fer. Però, pensa que el Govern sí que volia fer-la?
—Jo estic segur que la voluntat del Govern mai no va ser la de prendre el pèl als catalans, em resulta impossible d’imaginar. De fet, totes aquestes persones estan pagant un preu molt alt.
Una altra cosa és que, a mesura que ens allunyàvem dels dies 1 i 3 d’octubre, reapareguessin les dinàmiques de partit (com, amb molta més força, encara passa ara). És obvi que la reacció violenta de l’Estat va influir en les decisions que després va prendre la Generalitat.
Però la gesta de l’1-O és titànica, i amb els anys encara agafarà més dimensió. Però no és suficient: cal aprendre del que va passar després. Demanem als partits sobiranistes que parlin clar i siguin coherents, que mantinguin fins a les últimes conseqüències tot allò a què es comprometin davant la ciutadania. Fixi’s que, com a Òmnium Cultural, no ens correspon dir el què, sinó que seguim treballant perquè s’arribi a grans acords de país. Però sí que diem que el nostre límit no pot ser mai més ni l’amenaça de la repressió ni la presó.
Ens cal ser més, segur, però també més determinats.
—En què pensa vostè quan diu que “Ho tornarem a fer”? Es refereix a un nou referèndum? A implementar els resultats de l’1-O?
—Tornarem a exercir tots els drets que l’Estat ha condemnat. Exercir-los és l’única manera de protegir-los. També el dret a l’autodeterminació. No podem permetre que es criminalitzin drets fonamentals com el de manifestació, o que es persegueixi políticament la ciutadania per la seva ideologia. No oblidem que aquesta persecució ideològica ve de molt lluny i s’estén arreu dels Països Catalans; fixem-nos en els vuit antifeixistes detinguts per la Guàrdia Civil a Pego (Marina Alta).
Òmnium Cultural s’ha deixat i es deixarà sempre la pell per facilitar punts d’entesa entre els diferents actors de la societat catalana: partits polítics, entitats, sindicats, etc. Si tinguéssim una proposta estratègica pròpia, negligiríem la nostra funció cohesionadora. Som de tots, però que ningú no dubti que hi som per empènyer i avançar.
—Creu que l’independentisme està en disposició de “tornar-ho a fer”, o què creu que li falta per “tornar-ho a fer”?
—Cal deixar de generar tant de soroll magnificant el matís i evitant aprofundir en els consensos existents. Negociació i confrontació són propostes complementàries i igual d’intel·ligents.
Respectem les dinàmiques dels partits polítics, però han de decidir què volen fer i explicar-ho a la ciutadania: o pugna electoral o estratègia sobiranista. No poden estar marejant la perdiu, perquè l’1-O va ser possible gràcies a l’enorme sentit d’estat de tothom: partits, entitats, societat civil... Que parlin clar i que ens expliquin què estan disposats a fer i com. Exigim honestedat i respecte, la gent no falla mai.
La repressió busca dividir els qui lluiten, però cal aprofitar-la com a palanca de lluita. No podem avançar cap a l’autodeterminació si acceptem i normalitzem que l’Estat limiti les aspiracions democràtiques dels catalans mitjançant la repressió.
Òmnium Cultural hi som i hi serem sempre des de l’empatia i la generositat, per buscar punts d’entesa i espais de complicitat, però no podem seguir més temps en aquesta situació d’espera i retrets permanents; és aquí on ens voldria l’Estat. Cal passar urgentment de la resposta a la proposta. Recuperar la iniciativa; el país se’ns fon entre els dits i cal una alternativa per fer front a la triple fallida —social, econòmica i democràtica— que patim. La “Dinamarca del sud”, que deien alguns, ja no ens serveix: volem ser la Nova Zelanda d’Europa, hi tenim tot el dret.
—Què creu que cal fer si l’independentisme supera el 50% del vot en les pròximes eleccions al Parlament?
—Ens equivocaríem com a entitat si entréssim en aquests debats. A Òmnium Cultural sempre treballem perquè acabi reeixint una proposta que generi el màxim consens i que es pugui dur a terme. Tenim clar que no podem renunciar a cap via, sempre que sigui pacífica i democràtica. I que, sobretot, no podem renunciar a la lluita no-violenta, inclosa la desobediència civil, per defensar els nostres drets i exercir l’autodeterminació.
—Ha dit en algunes ocasions que calien nous lideratges en l’independentisme. Per què?
—És evident que el principal motiu de la falta d’unitat estratègica és perquè els lideratges actuals no es poden exercir en condicions normals, a causa de la repressió. Per això diem que no sobra ningú, però que calen nous lideratges per complementar els existents, o no ens en sortirem. És obvi que aquests més de tres anys de repressió ens han enfortit col·lectivament, però les limitacions per dirigir una associació, un partit o un govern des de la presó o l’exili són més que evidents.
S’equivocaria qui pensés que el procés d’alliberament nacional s’ha forjat a còpia de personalismes. De fet, això és el que encara avui més descol·loca l’Estat, i una de les nostres grans fortaleses. El moviment sobiranista català és eminentment popular, però també plural, transversal, intergeneracional i interclassista. Aprofitem-ho, perquè és una cosa molt excepcional en cap altre moviment cívic o polític d’arreu del món.
—Ara mateix, una part de l’independentisme acusa l’altra d’haver intentat posar el fre després de l’1-O. És una crítica que també s’ha adreçat alguna vegada a Òmnium Cultural. Què en pensa?
—Òmnium hem estat els primers de defensar la desobediència civil i els únics de fer-ho davant del Tribunal Suprem, en el marc d’un judici en què vàrem acusar de manera desacomplexada l’Estat de vulneració de drets humans.
Jo, com a president d’Òmnium Cultural, vaig defensar la legitimitat de tot el que hem fet i vaig assumir-ne plenament les conseqüències. Som l’única entitat de l’Estat que ens hem querellat contra el rei d’Espanya, i mantinc el càrrec de president d’Òmnium Cultural des que vaig entrar a la presó. Tenir clar que l’Estat espanyol mai no decidiria qui és el president de la nostra entitat és el que més força em va donar en els dies més foscos de Soto del Real. Hem passat de ser 70.000 socis, fa encara no tres anys, a més de 183.000 avui. Enfortint l’entitat com a instrument útil per a la societat, arremangant-nos per plantar cara a la COVID-19 i seguint fent de la llengua i la cultura les principals eines de cohesió social del país.
Que ningú no esperi que a Òmnium Cultural fem de partit polític, perquè ni ho som ni ho farem. Seguirem fidels als nostres valors fundacionals.
—Creu que l’independentisme s’ha involucrat prou en allò que vostè anomena “lluites compartides”, com ara el dret a l’habitatge, la salut o l’educació?
—És que li és intrínsec, és a dir, no ens estem inventant res. Això ja ve d’en Paco Candel i les lluites veïnals dels lluitadors antifranquistes.
El fet migratori és del tot estructural a casa nostra: des dels qui baixaven de les muntanyes per anar a treballar a la ciutat fins a les últimes onades migratòries, aquest país s’ha forjat amb l’esforç de gent vinguda d’arreu, i això cal fer-ho prevaldre, cal convertir-ho encara més en un dels principals motius d’orgull nacional.
Ja hem vist que no tenim un estat que defensi els interessos de la ciutadania. Per tant, com a societat, tenim la responsabilitat de no deixar-nos ningú pel camí, ser capaços de crear una gran xarxa d’empoderament ciutadà per gestionar un “mentrestant” en què plou sobre mullat. Gràcies al compromís de moltíssima gent, i juntament amb ECAS [Entitats Catalanes d’Acció Social] i Coop57 [cooperativa de serveis financers, ètics i solidaris], estem impulsant el Lliures, un dels projectes més ambiciosos de país en la lluita contra la pobresa, l’exclusió social i les desigualtats. Amb programes com l’Esprint Solidari i Llibreries Obertes hem plantat cara a la COVID-19. I n’estem impulsant de nous, sobretot per ajudar el sector cultural, que està patint moltíssim, i en part també per una certa desídia dels nostres governants.
Cal enfortir el model d’escola catalana com un dels principals motors de cohesió social per garantir la igualtat d’oportunitats. Aquí no es demana a ningú que renunciï als seus orígens, al contrari. Els meus pares entre ells parlen en castellà a casa, però són ells qui van decidir que em parlarien en català. La llengua catalana sempre ha estat llengua d’acollida i ha de tornar a ser un dels nostres principals elements d’autoestima col·lectiva. I això és responsabilitat dels ciutadans, però també de les administracions: cal fer complir la llei de política lingüística d’una vegada per totes i sense complexos.
Tot això i molt més són les lluites compartides que tan bé descriuen la idiosincràsia de la majoria de gent d’aquest poble.
—A l’entrega del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes d’enguany hi vam poder veure José Montilla. Creu que, després de l’1-O, és necessari que l’independentisme teixeixi ponts de diàleg amb el no-independentisme? Ha treballat en aquesta direcció Òmnium?
—El president Montilla sempre ha vingut al lliurament del Premi d’Honor, però també ho fan el president Mas o ara el president Torra; l’alcaldessa Colau o el president Torrent, al costat d’una nodrida representació del món cultural i de la societat civil catalana. No podem polititzar la llengua i la cultura catalanes: són el nervi de la nació, i des d’Òmnium tenim sempre molt present aquesta realitat.
Jo mateix vaig acompanyar la Maria Antònia Oliver a la recepció oficial al Consolat de Mar, amb la presidenta Francina Armengol, quan fou reconeguda amb el Premi d’Honor. És una obvietat que la llengua i la cultura catalanes són patrimoni de tots els ciutadans dels Països Catalans i, si m’ho permet, de la humanitat sencera.
—Què farà vostè si li concedeixen l’indult del qual es parla?
—També en el camp antirepressiu, l’independentisme necessita millorar. No ens podem desorientar constantment amb els cants de sirena de l’Estat. Els presos no som la visualització de cap derrota, sinó un pas més cap a la victòria. Aquest serà el quart Nadal que passarem a la presó i hi ha prop de 3.000 represaliats. Aprofitem-ho com a palanca de transformació democràtica i per denunciar la violació de l’exercici de drets fonamentals a l’Estat espanyol.
L’única condició per iniciar la negociació amb l’Estat és l’amnistia. La legislatura de la repressió ha d’acabar amb l’aprovació d’una llei d’amnistia. Encara s’hi és a temps si interpel·lem els grups parlamentaris perquè acordin una llei d’amnistia i l’aprovin immediatament. Des d’Òmnium Cultural sempre tindrem tota l’empatia del món cap a aquelles persones que escullen prioritzar les sortides personals, però jo tinc molt clar que hi haurà més gent que entrarà a la presó i que, per tant, hem de ser exemple per a les generacions futures.
—Té esperances que la justícia europea els pugui donar la raó?
—Sí, però no som ingenus: no creiem que Europa forci Espanya a seure a negociar, però una condemna per vulneració de drets fonamentals sí que suposaria una reparació moral. Això no és poc, però tampoc no ho podem magnificar. Si aconseguim que Europa condemni Espanya per empresonar la seva dissidència política, hem d’aprofitar l’efecte pedagògic que pot tenir sobre el conjunt de la ciutadania, tant la catalana com la de la resta de l’Estat. Confio que ho sabrem fer.
També volem que es condemni Espanya per no haver investigat la violència de l’1-O, ja que ha infringit clarament tots els tractats internacionals que té signats. Més de 1.000 ferits i cap condemnat: això és molt greu.
—Recentment ha prologat l’edició catalana del llibre Podem abolir les presons?, d’Angela Davis. Després de la seva experiència personal, què en pensa de la funció social de la presó? Creu que caldria repensar el sistema penitenciari?
—L’Angela Davis és un referent de vida. El que cal és repensar el sistema global, que fa aigües per tot arreu. Les presons són la punta de l’iceberg de tot un sistema pervers que aguditza les desigualtats en nom del progrés global, però que en realitat ho fa només per a uns quants. Aquí dins trobareu els més dèbils d’una societat que s’acarnissa amb els més desafavorits. Part de les conseqüències de la societat patriarcal i de consum actuals.
Ja us dic jo que les persones més perilloses del planeta estan en llibertat, en molts casos estan assegudes a les taules presidencials de governs i consells d’administració de multinacionals d’arreu del món.
Com pot ser que en plena pandèmia, quan els autònoms, el petit comerç, els cooperativistes, la petita i mitjana empresa està fent aigües per tot arreu, hi hagi una partida als pressupostos de l’Estat de 2.800 milions d’euros per a programes d’armament? Que és que estem en guerra? Que ens hem tornat bojos? Malament aquella política que no entén el poble.
Per no parlar de la crisi climàtica, que té conseqüències directes sobre les desigualtats: actuem com si la terra fos nostra i no és així, som nosaltres que pertanyem a la terra. Cal una revolució de baix a dalt, i això comença per actuar cadascú de nosaltres i individualment de manera responsable. Sobre què i com consumim, i la consciència que el que cal és reduir, reutilitzar, recuperar i, si no hi ha més remei, reciclar.
—Fa poc que li van concedir, des d’Alcoi, el Premi Ovidi Montllor a la Llibertat d’Expressió i Suport a la Cultura. Vostè sempre ha reivindicat el marc dels Països Catalans. Creu que l’independentisme treballa prou per a articular els territoris de parla catalana?
—No, i ens cal millorar molt. Tampoc no es fa prou, ni de bon tros, des de l’àmbit institucional ni acadèmic ni empresarial. “O ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble”.
Els Països Catalans són una realitat social, cultural i econòmica ben viva, amb un imaginari col·lectiu immens i amb un talent excepcional, però cal superar les fronteres administratives que ens imposen des de l’Estat, i no hi ha temps per perdre. La llista de prioritats és molt llarga: el corredor mediterrani, la reciprocitat dels tres canals de televisió, derogar el centenar de lleis que impossibiliten el normal desenvolupament de la llengua en tots els àmbits —començant per l’escola— o potenciar l’espai comunicatiu també a les xarxes socials i les plataformes digitals. Ens hi va el present més immediat.
—Ha rebut visites a la presó per part de gent d’altres territoris del país, més enllà del Principat? Algun polític?
—I tant. Tinc l’honor de ser el president de la Federació Llull, l’entitat que agermana les tres principals entitats civicoculturals dels Països Catalans: Acció Cultural del País Valencià i l’Obra Cultural Balear, juntament amb Òmnium Cultural. Aprofitant diferents visites de locutori, hem pogut fer reunions amb els seus presidents, l’Anna Oliver i en Josep de Luis.
També amb el meu estimadíssim Joan Francesc Mira i molta altra gent. Per aquí han passat en Feliu Ventura, en Pep Gimeno, la Mireia i en Borja, en Xuri, la Gemma Pasqual, la Júlia Taurinyà... La llista, per sort, és molt llarg. Tenim tot un món per compartir.
—Per acabar, pensa que s’està valorant suficientment el paper de la cultura en un context com l’actual?
—No. Som molt crítics amb la diferència que hi està havent entre la cultura i altres sectors. Ni un sol brot en teatres o cinemes, i el metro ple per anar a treballar.
Som un sector profundament castigat per la crisi del 2008. No és suficient aprovar que la cultura és un bé essencial i no actuar de manera conseqüent.
La cultura ens permet conèixer-nos els uns als altres i reconèixer-nos en la diferència. En els moments actuals, veure que hi ha molts futurs possibles és el millor antídot contra la intolerància.
Estem molt decebuts amb la resposta de les administracions cap al sector cultural. No pot ser que del pressupost de la Generalitat de Catalunya només es destini un 0,75% a la cultura. El Govern destina 30 euros per persona i any a la cultura, lluny dels 90 de Polònia, els 120 de Portugal, els 200 de França o els 800 de Suècia. S’està bandejant vergonyosament la cultura arreu dels Països Catalans, i això no és culpa de Madrid.