“Homes queixant-se que homes més grans no els han deixat tenir poder”. Aquesta era la conclusió que un grup de dones del meu entorn treien de la polseguera que ha aixecat la publicació de Generació Tap. L’herència enverinada dels fills de la Transició (Ara Llibres), escrit per Josep Sala i Cullell.
El rebombori mediàtic a Catalunya ha estat protagonitzat per homes coetanis de Cullell, tots de la Generació X, la que segueix la Tap. Jordi Amat i Enric Vila en són els casos més destacats, dedicant-li, respectivament, escrits a La Vanguardia, el primer, i un article a El Nacional i un episodi del seu podcast, el segon. El rebombori en el sector masculí de la tribu no és gens estrany. A les catalanes no ens ve de nou que un sector minoritari de la població ocupi tots els espais de poder i creï un entramat per promocionar els seus iguals i barrar-ne el pas als diferents.
El llibre de Sala i Cullell desenvolupa la teoria que ha anat esbossant al seu blog. Hi parlava de la sorpresa que s’havia endut la Generació X (1964-1981), en veure com la generació anterior, els baby boomers –o Generació T (1943-1963), adaptació que en fa per descriure la realitat espanyola– perllongaven l’ocupació als alts càrrecs dels mitjans, institucions polítiques, l’estat, empreses de l’Íbex i universitats. Hi afegia que havien creat un entramat d’interessos i complicitats entre aquestes esferes, fins al punt de deixar una herència econòmica i ecològica insostenible per a les generacions futures. La crisi del 2008 en va ser un dels fets més paradigmàtics, en accelerar la instauració de la precarietat laboral i les dificultats per accedir a un habitatge com a factors que marcarien la vida dels mil·lennistes (1982-1996) i els Z (1997-actualitat)
Cullell aporta força dades per sostenir la tesi. N’hi ha un munt, de cròniques sobre el Pujolisme, la xarxa clientelar i funcionarial establerta pels successius governs de Felipe González, la promoció dels pelotazos immobiliaris i la culminació de la liberalització de sectors estratègics per part del PP, així com dels superalcaldes que construïen projectes faraònics. Cullell hi afegeix la variable generacional per relligar-ho tot i fa una crònica amena de la Transició fins l’actualitat. El que no queda clar, a estones, és si es lamenta del sistema per nociu o perquè no hi ha pogut accedir.
Qui estén la mà a aquesta generació X desencantada és Joan Burdeus, intel·lectual mil·lennista, que signa un epíleg on insta als X, mil·lennistes i Z a treballar plegats per construir món que, a diferència del bastit pels antecessors, no rutlli a base d’enfonsar en la misèria els que vindran. Burdeus posa com a exemple de canvi de mentalitat les reaccions a les sentències dels presos polítics: els més grans es van deixar endur per marxes amb el lliri a la mà i els joves van bregar a Urquinaona. Burdeus no té en compte, però, que n’hi va haver prou deixant als joves fer un simulacre de revolució a la Plaça Universitat de Barcelona per desactivar-los. Com apunta Cullell al capítol “Els hereus”, i com corrobora el mateix Burdeus, el règim s’ha encarregat d’establir els mecanismes per blindar-se, tot promocionant joves intel·lectuals, com la cantera del blog Politikon, amb perfils ben afins.
Al llibre es troba a faltar un esment a la blanquitud com una de les bases de l’entramat polític, cultural i econòmic del règim del 78. Tenint en compte que Catalunya va experimentar un auge demogràfic pels volts del 2000 gràcies a l’arribada d’immigrants de diverses parts del món, al nostre país l’ètnia, a més d’anar lligada a la classe, també ho està a la generació. Sí que en destaca, però, el biaix de gènere. Tant ell com Burdeus expliquen que el feminisme ha estat dels pocs moviments que ha aconseguit esquerdar les estructures de la Generació T.
Cullell posa com a exemple la denúncia d’abús de poder feta per l’actriu mil·lennista Andrea Ros, que va servir per destituir Lluís Pasqual com a director del Teatre Lliure. No obstant això, no fa cap esment al moviment feminista, que és qui va crear tant les condicions necessàries perquè Ros tingués prou confiança per exposar la denúncia, com perquè bona part de la societat catalana, i de coetanis companys de professió, la cregués. Cullell ja admet a l’inici del llibre que no farà una genealogia del moviment feminista, si bé, en capítols com el de l’afer Lluís Pasqual, no hagués anat malament parlar, com a mínim, de la notorietat que ha agafat el moviment en la darrera dècada.
Val a dir que hi ha base per passar la història feminista pel filtre de la generació. A Espanya, l’actual onada hostil a les dones trans s’ha d’entendre des de la vessant generacional. Força dones de la generació T malden per conservar els seu poder a la política, la cultura i les institucions; una generació mil·lennista de feministes ha escampat l’odi a les dones trans per les xarxes socials, i acadèmiques de la generació X s’hi han sumat amb articles als mitjans. A Catalunya, les feministes amb més projecció mediàtica, política, acadèmica i professional, la majoria mil·lennistes i X, no són transmisògines. Tampoc activistes veteranes de la lluita feminista i antifranquista, com Tona Gusi o Montserrat Otero. Als partits independentistes, les militants, sobre la base del treball de les veteranes, cada cop són capaces d’articular xarxes més àmplies i sòlides que combatin l’assetjament sexual en el sí de les formacions, aconseguint suports que transcendeixen les organitzacions.
Això no vol dir, però, que el feminisme català no estigui exempt de dinàmiques que s’haurien de revisar. Els grups de treball que van configurar el Parlament de les Dones, celebrat l’any passat, van comptar amb una minsa representació de dones racialitzades i trans. La composició dels grups es va realitzar en col·laboració amb el Consell Nacional de les Dones, format per entitats feministes d’arreu de Catalunya i que treballa en col·laboració amb l’Institut Català de les Dones. Així doncs, s’hauria d’estudiar si hi ha dinàmiques que dificulten la inclusió de dones amb identitats, ètnies i edats més diverses que les actuals a les institucions públiques i al Consell.
Les xarxes socials han propiciat l’emergència d’un star system feminista que va esquerdant les estructures masculines i gerontocràtiques existents al país, tot insuflant-hi talent femení. En alguns casos, però, la irrupció de dones talentoses i amb visions trencadores ha anat acompanyada de l’ascens de toies que han acabat publicant llibres, tenint columnes a mitjans, visibilitat a partits polítics o fent seccions estiuenques a la ràdio pública sense cap altre mèrit que ser l’amiga de, tenir tants seguidors a Twitter o apuntar-se al carro feminista. Les xarxes de complicitat poden arribar a crear circuits tancats entre espais de militància i institucions, on l’oportunitat d’organitzar esdeveniments o desenvolupar projectes quedi reservada a un cercle de persones poc porós.
Tal com escriu Arantxa Grau i Muñoz, la institucionalització de les polítiques feministes després de la transició ha creat tensions amb els moviments de base, més proclius a incloure dones d’orígens diversos i a fer polítiques autònomes i sovint més trencadores. Així doncs, el repte del feminisme català més mediàtic i amb més influència política és aconseguir que la necessària transformació d’unes institucions racistes, classistes i heterosexistes no creixi oxigenada pel nepotisme que ha perpetuat les estructures de poder extractives que pretén combatre. Tanmateix, una de les conclusions del llibre de Sala i Cullell és que tan important és renovar velles idees com donar espai perquè els que vénen puguin renovar les que instaurem. Ara ens toca als millenistes i als Z. No hem d’oblidar que l’abecedari seguirà avançant a mesura que ens fem grans.