«La Historia de la Segunda República Española, en obert contrast amb tota la resta, literàriament rica, havia quedat com un llibre a part, ‘maleït’». És la definició que en fa Maria Josepa Gallofré, especialista en Josep Pla, al pròleg d’aquesta versió parcial (només són els set primers capítols) i en català -a diferència de la castellana que es va publicar. Recorda Gallofré que l’obra en castellà, publicada el 1940 era «gairebé introbable i inabastable al mercat de vell» i va ser considerada, per molts dels lectors de Pla «una taca dins el que era l’obra enorme i sòlida d’un prosista» com ell.
Per què calia publicar-la, doncs? Segons ha respost Gallofré en roda de premsa telemàtica, perquè «aquest no és ben bé el mateix llibre». La raó és que la versió que es va publicar en castellà va passar una forta censura del director de Destino el 1940, Ignasi Agustí, una feina que ell mateix reconeixia en una carta als censors que la nova edició també inclou: «He vigilado con mucho detenimiento tal aspecto -deia Agustí- y he pulido, limado y recortado a mi antojo».
Maria Josepa Gallofré, estudiosa també de la censura editorial durant el franquisme, destaca que, sense haver fet una comparació acurada de les dues versions, s’aprecia que a l’edició en castellà «desapareixen les al·lusions a Catalunya com a entitat política», entre d’altres coses.
Maria Josepa Gallofré també destaca que l’obra en català té un valor literari en si mateix: «És una mostra més de la prosa planiana». Tot i que ella mateixa explica al llibre que l’obra és un encàrrec explícit de Francesc Cambó -cosa que proven cartes també publicades en aquest volum-, Gallofré opina que no està escrit com a tal: «És un text que no respon a un encàrrec. La presència del jo és constant i, fins i tot, hi ha sortides de to més pròpies d’un dietari que d’una obra d’encàrrec».
Per contra, a l’obra s’hi pot trobar el Pla prosista i el Pla periodista: «És una barreja de crònica, de reportatge, de memòries, de judici de valor, de burla i de sarcasme amb molts recursos retòrics: repeticions , acumulacions...». En definitiva, que «no és un pamflet a l'ús per sortir del pas».
Això, sí, el text és clarament propagandístic, no un llibre d’història. Que cap lector hi vulgui trobar una història a l’ús, perquè Pla no fa d’historiador. «No és el llibre d'un historiador imparcial», alerta Gallofré. La prologuista demana, però, que els lectors no rebutgin aquesta obra per qüestions ideològiques que els podrien fer enrere: «Si considerem Pla un escriptor clàssic del segle XX, de cap de les maneres no podem posar a part un llibre com aquest -que no és que sigui un dels seus grans llibres però té el seu interès-. Si Pla ha de tenir la consideració que creiem que ha de tenir, no el podem deixar a banda».
La Història de la Segona República Espanyolaera un encàrrec de Francesc Cambó com a material de propaganda a favor dels sublevats en una Catalunya postbèl·lica. Està escrit entre el gener i el maig de 1938, a Roma, i volia ser, segons Gallofré, una peça clau en la idea que Cambó tenia de «reconstruir un espai de comunicació a Catalunya» en català, una cosa que no va succeir.
No queda clar encara si Josep Pla va interrompre l’escriptura en català d’aquesta obra allà on s’ha trobat abruptament acabada, al mig del capítol VII. O si la va fer tota en català, i només s’ha trobat aquest fragment. O si la va traduir ell mateix al castellà.
El director de la Fundació Josep Pla, Xavier Pla, és qui va trobar el manuscrit als arxius del Mas Pla i qualifica aquesta troballa de «sorprenent» perquè, després de maig de 1938, Pla fa un viatge amb moltes escales per Europa –Roma-l’Alguer-Palerm-Siracusa-Taormina-Catània-Bari-Abazzia (avui Opatija, a Croàcia)-Roma-Biarritz– abans de tornar a Barcelona, un cop acabada la Guerra civil. I després d’aquest periple, que Xavier Pla explica amb detall en aquest volum, Josep Pla encara conservava el manuscrit en català -a pesar del detall que li van robar la maleta, segons explicava el mateix escriptor, i del fet que finalment l’obra es publicaria en castellà-.
Seguint aquesta odissea o d’altres més improbables -enviat per correu a Barcelona i després, retornat al seu autor?-, el manuscrit maleït descansava al Mas Pla fins que Pla i Gallofré l’han rescatat per als lectors del segle XXI.