Que no s’equivoque el lector: la imatge de l’Amposta contemporània, dinàmica i capital de comarca, poc té a veure amb la del passat, quan no superava el caràcter de població esquifida, pel que fa a dimensions i demografia, exposada als atacs per mar —pirateria, destrucció, saquejos— i gairebé al límit del despoblament —el 1553, posseïa tan sols setze focs. El fallit canal de navegació projectat sota el regnat de Carles III, que havia d’unir l’Ebre amb el port dels Alfacs, d’Amposta a Sant Carles de la Ràpita, va millorar-ne sensiblement la situació. Però va ser la construcció del canal de la Dreta de l’Ebre —per cert, que havia estat projectat amb finalitats de navegació, junt amb el de l’Esquerra—, que va propiciar la conversió d’aiguamolls i espais semilacustres en terra d’arròs, i va animar-ne, a partir de mitjan segle XIX, el repoblament: del 1857 al 1910, Amposta passà dels 2.816 als 4.959 habitants, i assolí la cota dels 12.000 a principis de la dècada dels cinquanta del segle passat. A la vila, el viatger lent haurà d’entrar pel seu pont penjant, inaugurat el 1921. Caldrà aturar-s’hi, contemplar-lo com el que és: una obra singular, el segon pont penjant del món, després del de Brooklyn, bastit amb formigó i metall. Sense inauguració oficial en el seu moment, la nostra mirada avui li ret justícia i homenatge.
Si els inicis del conreu de l’arròs havien tingut antecedents aïllats i sense transcendència, com el de la partida de la Carrova —on s’ubica la torre homònima i on els monjos de Benifassar van dedicar durant el segle XVII esforços a la gramínia, fou cap al 1860 que l’enginyer Jean Baptiste Lenté —i sembla que no el seu soci Jules Carvallo, com s’ha difòs— va introduir l’arròs a l’hemidelta dret. L’expansió fou ràpida, l’èxit innegable i la colonització del Delta irreversible, malgrat les reticències davant d’un paludisme evident, que havia de convertir el delta de l’Ebre en el paradís del Plasmodium vivax, fins al punt de crear, a Sant Jaume d’Enveja, un dispensari antipalúdic. Dedicat a mitigar els efectes del temut paràsit, el centre mèdic va obrir les portes el 1925 i restaria en servei durant quatre dècades. Als anys cinquanta, la persistència del doctor Ildefonso Canicio —rapitenc i director del dispensari—, la quinina i una millora en les condicions de salubritat i de vida dels habitants del delta de l’Ebre van aconseguir eradicar la malària. Tot i això, no seria fins al 1965 que, amb el darrer contagiat, es tancaria definitivament aquest capítol.
Al delta de l’Ebre, declarat Parc Natural i Reserva de la Biosfera, dos pobles encarats en conformen l’epicentre. Sant Jaume d’Enveja i Deltebre van estar comunicats des del 1849 per un pas de barca, que estalviava als habitants el trasbals de creuar el riu pel pont més pròxim, a Amposta, i que afegia al trajecte una trentena quilòmetres. Amb la construcció del pont de Lo Passador el 2010, es posava fi a la comunicació amb transbordador entre els veïns d’ambdues ribes. L’esvelta paràbola de la infraestructura, l’amplitud d’espai per a vianants i bicicletes, i la perspectiva panoràmica sobre el curs baix de l’Ebre que el caminant s’endú des del capdamunt l’han convertit en emblema d’aquestes poblacions. Sant Jaume l’ha incorporat al seu escut local i tant l’una com l’altra s’han posat mans a l’obra per oferir al visitant l’experiència de la realitat deltaica. A Sant Jaume, el Centre d’Informació de les Barraques va obrir el 2005 i permet descobrir el primitivisme d’aquesta construcció essencial i integrada en el paisatge local. La barraca va ser aixopluc d’arrossers durant la colonització d’aquestes terres, de jornalers i temporers, de caçadors, des de l’edat mitjana. Emblema d’una arquitectura sostenible, a base de fusta, canya i fang, aquesta estructura vegetal, senzilla i d’ascendència neolítica, entronca amb tipologies similars, com les de l’Horta de València o les desaparegudes barraques del delta del Llobregat. Al territori que tractem, la barraca no és d’importació valenciana, contràriament al que hom podria suposar amb l’arribada de llauradors del sud especialistes en matèria arrossera. En qualsevol cas, aquests s’hi trobaren com a casa. La barraca local apareix ja citada en documents del segle XIV per a hostatjar treballadors de les salines de Tortosa i en cartes de navegació medievals, a partir del segle XIII, on es referenciaven les barraques de pescadors. Ha estat històricament multifuncional, d’ocupació temporal o permanent: va servir d’habitatge, taverna, magatzem o estable.
És a Sant Jaume d’Enveja i Deltebre, també, on el viatger podrà llogar seient en algun dels creuers turístics que animen l’oci fluvial. Nosaltres, però, continuarem per terra. Els més actius tindran la possibilitat de seguir el camí de sirga, habilitat com a carril bici, que mena agradablement fins a la desembocadura. No obstant, abans d’abandonar Deltebre, l’Ecomuseu del Parc Natural del Delta de l’Ebre mereix una visita: recrea els diferents ambients que s’hi donen, l’arquitectura local i les embarcacions tradicionals, a més d’una exposició permanent que relata la complexa realitat —agrícola, hidràulica, mediambiental— del delta.
De camí cap a la desembocadura, se succeeixen arrossars, una notable vida d’animals de ploma, casetes, camins, séquies i canals, alguna comporta; una solució visual que es perd en un quadre ordenat, rectilini, horitzontal. Les distàncies, com sol donar-se en els grans espais oberts, s’allarguen i alteren la percepció temporal de qui els explora: el temps no avança, com tampoc no ho fan els quilòmetres. Tan sols la llum adverteix el viatger que aquesta no és una realitat inerta. I així és: el delta, per sobre de tot, resulta d’una metamorfosi permanent. La seua fesomia canviant, especialment a la desembocadura, l’ha convertit en una realitat líquida, que flueix amb el mateix curs de l’aigua. Des del mirador de Zigurat, hom evidencia com els últims pams de terra del cap de Tortosa i l’illa de Sant Antoni han estat modelats pel riu.
Al nord i al sud del riu, dues penínsules: la Punta del Fangar i la Punta de la Banya. Totes dues s’estenen en làmines sorrenques interminables: platges desertes, obertes, solitàries. I dos fars: el del Fangar i el de la Punta de la Banya. El primer s’eleva vint metres per sobre del mar. La Punta del Fangar es recull sobre ella mateixa; al bell mig de la badia, hi ha les característiques muscleres, un espai de criança en sèrie on la barreja d’aigües dolça i salada afavoreix la reproducció del desitjat mol·lusc. Diametralment oposada, la badia dels Alfacs, que la Punta de la Banya tanca sobre Sant Carles de la Ràpita, afegeix a la cria de la clòtxina i l’ostra les salines de la Trinitat. Són les més extenses de la contornada i les úniques que sobreviuen en actiu al Delta.
Atanseu-vos fins al far de la Punta de la Banya: recorrereu la barra del Trabucador, una llengua de terra —un istme, més aviat— de gairebé cinc quilòmetres de longitud que uneix aquesta península al continent. Hom avança en aquest paisatge mínim, d’horitzons confusos i com a fil d’Ariadna una línia de tensió elèctrica, amb la serra del Montsià al fons. La mar, a banda i banda, s’obre al pas del viatger; l’escena no pot ser més bíblica, especialment quan el capvespre la tenyeix amb la seua paleta de colors càlida.
Podríem seguir explorant el Delta, però no és el propòsit d’aquest escrit: apunteu per a posteriors incursions la Tancada i l’Encanyissada, amb els corresponents calaixos, i la Casa de Fusta i el Poblenou del Delta. Aquest darrer trasllada definitivament el viatger a una altra dimensió. Llogaret artificial, de construcció franquista i fruit de la Llei de colonització de l’hemidelta dret, aprovada el juny del 1947. El projecte, signat per l’arquitecte aragonès Jose Borobio, preveia 96 habitatges ordenats en una trama regular de carrers amples, airejats, blancs. Asèptics. Al centre, una plaça amb església, escola i dependències administratives. En quatre anys (1956), es lliuraven les claus als nous colons. Naixia Villafranco del Delta. El Poblenou del Delta, per entendre’ns.
L’Ebre desemboca a Riumar. La zona posseeix tres espais naturals protegits de gran importància: la platja del Garxal, i les illes de Sant Antoni i de Buda. Prop del Garxal es troba el Muntell Gros, una duna fluvial de 4 metres d’alçada. Enfilar-s’hi i contemplar els darrers passos del riu serà el millor homenatge que podrem retre a l’Ebre.
L’Ebre, navegable
La navegabilitat de l’Ebre, tot i haver-se practicat al llarg de la història, ha representat una carpeta incòmoda de difícil solució: l’escàs cabal durant l’estiu obligava a aturar el transport entre juny i octubre, com també les crescudes més importants. Pel que fa a la navegació, aigua avall, era relativament ràpida i permetia el transport de mercaderies pesades i voluminoses —productes agrícoles aragonesos i navarresos. Per contra, a contracorrent, requeria el vent o la tracció animal o humana. Aleshores, el trajecte fins a Saragossa podia allargar-se fins a quaranta dies i només era apte per a productes lleugers. I encara més: la connexió entre el riu i el mar no era evident, perquè el port d’intercanvi, Tortosa, se situava en l’àmbit fluvial, fet que obligava a costoses operacions de transbord, o bé a l’arriscada maniobra de les embarcacions marítimes de travessar la barrera de sorra de la desembocadura.
Si bé al segle XVIII hi havia l’esperança que l’Ebre tinguera un paper primordial en la vertebració del mercat nacional espanyol, com a via d’eixida dels productes agrícoles aragonesos i navarresos primer i del carbó de Mequinensa des de mitjan segle XIX, el somni acabaria esvaint-se definitivament.
Entre la quantitat de projectes plantejats per a la modernització de la navegació fluvial, la Reial Companyia de Canalització de l’Ebre, constituïda el 1852, faria l’últim intent: completava els treballs anteriors i, sis anys més tard, enllestiria la connexió entre Sant Carles de la Ràpita i Escatrón, un total de 257 quilòmetres. No obstant, la crisi financera que arrossegava i el fracàs de la navegació fluvial, suscitat entre d’altres per la competència del transport ferroviari, més eficient i estable, li impedí finalitzar el projecte fins a Saragossa i l’obligà a reorientar la seua activitat cap al reg, esdevenint l’empresa encarregada de construir i explotar canals i séquies al Delta fins al 1966.