Un topònim i un hotel són els únics vestigis que queden de l’intent de crear a Mallorca, fa un segle, una ciutat jardí seguint la teoria urbanística del britànic Ebenezer Howard, qui en creà una al nord de Londres que pretenia ser la inspiració per a la futura generalització d’aquesta alternativa a la ciutat industrial.
La ciutat industrial
A les ciutats industrials britàniques de la segona meitat del segle XIX s’hi amuntegaven en immenses barriades els obrers que vivien en habitatges de condicions insanes: massa petits per a famílies nombroses, molt humits... Una alimentació insuficient, jornades laborals molt llargues —de dotze hores o més—, la manca d’higiene i d’assistència mèdica, tot plegat feia que la mortaldat de les zones obreres fos molt superior a les de residència burgesa —sovint separades físicament per una avinguda, un riu...—, sobretot en temps d’epidèmies.
Més o menys passava el mateix a qualsevol indret industrialitzat d’Europa i d’Amèrica. A Barcelona, València, fins i tot a la petita Palma, que no passava dels 60.000 habitants a finals del segle XIX, es repetia exactament igual, amb zones de veïnatge modest que, en cas de malaltia infecciosa greu —en especial quan atacava la verola, que era molt sovint—, se’n duia a la tomba centenars de pobres, i les autoritats tan sols es preocupaven de prendre mesures —desinfecció i aïllament— quan la malaltia amenaçava el que la premsa coetània en deia “zones de residència distingida”.
En aquest ambient de segregació classista s’anà estenen la por burgesa a una reacció dels obrers contra les males condicions en què vivien. Per evitar-la, a l’últim tram del segle començaren a aparèixer teories alternatives a la ciutat industrial que es basaven en noves formes d’organització urbana més amables per als qui menys tenien. En una línia semblant, importants empresaris construïren barriades ben dotades per als seus obrers: cases dignes, serveis sanitaris i d’educació... Aquestes barriades —o colònies, com s’anomenaren a Catalunya— arribaren a ser en els casos més grans vertaderes ciutats, com la de l’empresa ferroviària Pullman, a Chicago (Estats Units), que fou construïda per a 12.000 persones.
Ciutats i colònies obreres
L’origen d’aquestes colònies se situa a la Gran Bretanya a la segona meitat del segle XVIII, quan es fundaren amb el nom, del tot il·lustratiu, decompany town. Ben aviat, seguiren l’exemple empreses d’altres països europeus —Suècia, Finlàndia, França, Bèlgica, Alemanya...— i de Nord-amèrica —als Estats Units, el 1823, es creà la primera a Lowell, a l’estat de Massachusetts—, però no fou fins a la segona meitat del segle XIX quan s’estengueren i es desenvoluparen per tots els països industrialitzats —a més dels citats, també n’hi hagué a Escòcia, Catalunya, Gal·les, Itàlia del Nord... En alguns casos les creaven empresaris amb voluntat filantròpica, inspirats en el socialisme utòpic. Aquest va ser el cas del gal·lès Robert Owen (1771-1858) o, també, del francès Jean-Baptiste André Godin (1817-1888), qui seguí les teories dels falansteris del filòsof i economista Charles Fourier (1772-1837): idíl·liques comunitats de 1.600 persones —amb paritat de sexes—, autogestionades i basades en la copropietat del terreny i els edificis.
A Catalunya les colònies d’obrers foren un dels elements més representatius del procés d’industrialització que va viure el país a finals del segle XIX i principis del segle XX. Les comarques del Bages, el Berguedà, Osona, el Ripollès i el Baix Llobregat es van omplir d’uns complexos fabrils que eren autèntics pobles nascuts al voltant d’una fàbrica amb equipaments per als seus treballadors.
Aquest tipus de barriades o pobles obrers sovintejaren a partir de la dècada de 1880. Tenien, a més de cases dignes, tots els serveis necessaris: escoles, botigues, cafè, església... L’objectiu de la compassió empresarial era que la massa laboral estigués contenta i, per tant, no es produïssin enfrontaments de classe, sobretot que no hi hagués vagues. El paternalisme empresarial hi determinava les normes de comportament: s’hi imposaven rigoroses mesures moralistes —per exemple, a moltes es prohibien el ball i l’alcohol— i l’empresa exercia un ferri control: era l’autoritat política i policial, podia marcar un toc de queda per evitar temptacions nocturnes... Normalment cobrava algun lloguer per cada casa i pels serveis. Solia ser una quantitat ajustada en funció del que ingressava l’obrer. No sempre era així, però. Verbigràcia: Pullman, a Chicago, arribà a exigir un lloguer tan alt que va provocar una reacció virulenta dels obrers.
Aquestes colònies —que a cada país només agrupaven una mínima part de la població obrera— foren un intent de dotar el capitalisme industrial d’una cara més amable, encara que fos per l’interès d’evitar conflictes laborals, i perquè “es pensava que els empleats als que es tractava de forma justa i que vivien en ambients confortables serien millor treballadors”, escriuen el 2016 Matevz Straus i Razvan Zamfira a The re-birth of the company town (‘El renaixement de la ciutat empresa’).
Ciutats Jardí
En paral·lel, a les colònies d’obrers, en els anys finiseculars aparegueren diverses teories relacionades amb el socialisme utòpic sobre com es podria constituir una nova societat a partir de la creació de ciutats diferents a la industrial, amb millors condicions de vida per als obrers. Una d’aquestes teories, que gaudí de cert èxit internacional, fou la de les ciutats jardí.
La idea va néixer en el Londres de finals del segle XIX, ciutat que passà de 2 milions d’habitants el 1850 a superar els 4,5 el 1900. Tenia un problema d’habitatge fenomenal i les conseqüències que se’n derivaven feien témer una explosió social a l’estil de la revolució que el filòsof i economista Karl Marx (1818-1885) teoritzava com a inexorable destí dels països industrialitzats. Tanta preocupació hi havia que el 1888 les autoritats constituïren el London County Council, una institució que, per primera vegada, havia d’encarregar-se de la projecció i ordenació del creixement urbà. En paral·lel, els debats intel·lectuals i polítics al respecte sovintejaven.
En aquell context un polifacètic personatge, Ebenezer Howard (1850-1928), un músic força interessat per l’urbanisme i per la reforma social, publicà un llibre el 1898 titulat Tomorrow: A peaceful path to real reform (‘Demà: una via pacífica cap a la reforma social’), reeditat el 1903 com a Garden cities of tomorow (‘Les ciutats jardí de demà’) en el qual proclamava com a alternativa a les ciutats industrials les que anomenava “ciutats jardí”. Segons escriu José Antonio Blasco a El modelo original de la ciudad jardín —a urban-networks.blogspot.com—, “Howard no era un planificador sinó un reformador social (...) La seva utopia propugnava una ‘tercera via’ social i política entre el capitalisme i el socialisme convencional per proposar un model de convivència basat en el col·lectivisme, l’organització local i l’autogovern. Això es manifestava en un nou model d’hàbitat (...), que perseguia la unió de les bondats del camp i de la ciutat”.
Howard no es limità a la teoria. El 1903, juntament amb altres rics entusiastes de la seva idea, creà Letchworth, a 56 km al nord de Londres, la primera ciutat jardí per a 33.000 habitants. L’impacte internacional d’aquella novetat fou prou important i, aviat, derivacions de la mateixa idea s’intentaren posar en marxa a diferents indrets d’Europa i dels Estats Units com a alternativa a la ciutat industrial.
Ciutat Jardí de Palma
A finals del segle XIX entre la classe benestant de Palma va créixer exponencialment la preocupació per la situació urbanística de la ciutat. La premsa del moment parla contínuament de la radical muda que caldria fer-hi i que la primera passa hauria de ser l’esbucament de les murades que constrenyien la localitat i que, al parer de del diari La Última Hora (1897), “més que un cinturó de pedra és un cinturó de brutor” per mor de la quantitat de fems que s’acaramullava en el camí de ronda i, sobretot, a sobre les murades i en els espais entre la cara interior del mur i les primeres edificacions. En aquell ambient de propostes d’un nou urbanisme per a Palma, un dels patricis més actius de la ciutat, Josep Tous i Ferrer (1859-1950), conegué les teories de les ciutats jardí de Howard i pensà a posar-les en pràctica més enllà les muralles.
Tous era el que avui se’n diria un gran emprenedor. De família benestant, se sentia atret pel món dels llibres i, així, després d’haver obert una papereria als 21 anys, creà una impremta, amb la qual publicà Biblioteca Balear, amb obres de G. Maura, J. L. Pons i Gallarza, Joan Alcover i P. A. Peña, segons explica enciclopèdia.cat. L’atracció cap a la impressió i la voluntat de disposar d’un altaveu públic per a les seves idees modernitzadores el portaren a fundar un diari. Així naixia La Última Hora el 1893. La personalitat de Tous queda més ben retratada si s’explica que, a més, el 1900 va fer construir el Teatre Líric, que del 1912 al 1916 fou regidor de Palma per una formació liberal regeneracionista —sorgida d’una escissió del Partit Liberal—, que va intervenir en la fundació d’empreses com la Societat General de Tramvies Elèctrics Interurbans de Palma (1916) o l’Aeromarítima Mallorquina (1923) i que, a més, diu enciclopèdia.cat, “la seva brillant vinculació al món de l’espectacle el dugué a prendre part en la societat de la Sala Born i en la construcció del Cinema Progrés i de l’actual plaça de toros (1928). Aquesta darrera iniciativa influí en el creixement urbà d’un sector important de Palma”. Atesa la seva personalitat, no pot estranyar gens ni mica que Tous s’interessés just començat el segle XX per les noves teories de desenvolupament urbà.
Tous llegí o almenys conegué les teories de Howard i no dubtà a imaginar com podria aplicar-les a Palma, degudament adaptades, això sí. Cal tenir en compte que el creador de les ciutats jardí parlà d’un disseny urbanístic que ocuparia unes 400 hectàrees de terreny —de les quals 2.000 serien enjardinades— per a una població d’unes 32.000 persones. Una magnituds enormes per a l’escassa realitat de la capital balear, que aleshores comptava amb poc més de 60.000 habitants. Tous creà una nova empresa, Progreso Urbano —un nom molt gràfic—, que seria la que canalitzaria les inversions per fer realitat el projecte en una zona litoral situada en el llevant de Palma, a prop de la humil barriada extramurs del Coll d’en Rabassa, on hi havia nombroses indústries. La futura ciutat jardí de Tous s’havia de perllongar des de vora la mar cap a l’interior, en una projecció d’avingudes arbrades, zones residencials i de lleure i amples espais enjardinats. Es tractava d’una adaptació molt lliure de les idees de Howard, perquè, en realitat, més que una alternativa social el que es plantejava de bon de veres era una inversió empresarial amb la vista posada en el desenvolupament turístic futur de la zona.
En aquell moment, el turisme era el sector econòmic més nou de Mallorca. Feia dècades que l’aristocràcia i l’altra burgesia europea havien descobert l’illa i la resta de l’arxipèlag. Però encara es tractava d’una indústria molt poc desenvolupada. A pesar d’això, alguns empresaris i d’altres membres de les classes benestants veien, com era el cas de Tous, el gran potencial de futur que tenia: el 1903 s’havia inaugurat el Grand Hotel de Palma, amb un luxe extraordinari per a la seva època; el mateix any, es publicà a la capital mallorquina La industria de los forasteros, de Bartomeu Amengual; el 1905 es fundà el Foment del Turisme...
Tous imaginà la seva ciutat jardí íntimament relacionada amb el desenvolupament de la nova indústria. Volia cases en primera línia de mar, amples espais de relació social, moltes zones enjardinades i oferta d’allotjament luxós per als futurs turistes. Una mena de gran balneari, es podria dir. Una família de possibles que va creure en aquella idea i construí a la zona un hotel el 1920, tot i que no obrí les seves portes fins a l’any següent, i va ser batejat amb el nom de la idea de Howard. L’Hotel Ciutat Jardí encara ara té obertes les portes, i és un dels establiments més veterans en actiu del seu tipus a Mallorca, si no és el degà. És l’únic vestigi material que queda d’aquell projecte. Al contrari de les previsions de Tous, mancaren inversors i amb prou feines s’acabaren algunes de les cases que en primera línia de mar havien d’allotjar els futurs habitants de la urbanització.
A la fi, la iniciativa, després de no rebre l’empenta inversora que esperava, no va poder progressar. Possiblement hi influí la progressiva inestabilitat política que desembocà en la Guerra Civil. A la postguerra dels anys quaranta i fins a la dècada dels vuitanta la zona es convertí en la platja preferida de les classes més humils de Palma, fins que durant la dels noranta les noves inversions l’anaren convertint en la zona de luxe que és ara.
D’aquella idea de Tous basada en les teories urbanístiques de Howard només en queda l’hotel i el topònim que la immensa majoria dels mallorquins no saben d’on prové.