- Molts pensen que la ciberseguretat és una cosa que no els afecta...
- Tan de bo fos cert. Ara mateix, en moments de pandèmia sobretot, és quan ens hem adonat més de com de dependents som dels sistemes digitals. I de com s'escapa del nostre control. Ja no només és que necessitem dispositius per assistir a classes online o treballar, sinó de com el nostre dret a desconnectar del món digital ha deixat d'estar present. De tal manera que ens hem adonat que les tecnologies digitals són a les nostres vides durant molt més temps del que abans podíem imaginar. Simplement, només d'imaginar com algú amb males intencions es podria aprofitar d'aquesta hiperconnexió, hauria de ser suficient per veure que a nosaltres ens afecta. No només de manera individual, també de manera col·lectiva. Ara mateix estem parlant per una plataforma -que té bona fama-, però jo no sé si el meu ordinador està infectat -sé que no ho està, perquè prenc mesures-. Però, si el teu ordinador està infectat i hi ha algú escoltant, deixa de ser una conversa privada. Si fem servir una plataforma que no és segura i que també escolta, grava o retransmet les nostres converses, no és privada. Hem de tenir en compte tres coses. Primer, per dependència també és molt major el nostre risc i la nostra vulnerabilitat. Segon, les conseqüències són reals. En tercer lloc, no és una cosa que nosaltres mateixos puguem parar i es necessita implicació col·lectiva.
- De quina manera incideix l'expansió de la tecnologia digital a la manera com es relacionen els estats? Hi ha algun moment d'inflexió històrica?
- Penso que sí. Al llarg de la història hem tingut moments clau que han marcat un abans i un després. Com la invenció de la màquina de vapor o la utilització d'armes de foc durant la Segona Guerra Mundial. El moment d'inflexió en les tecnologies digitals per mi és l'any 2007 quan Steve Jobs presenta l'smartphone. Quan deixem de concebre el telèfon com una eina per trucar quan som al carrer i passem a veure-ho com quelcom molt més totalitzador. Una cosa que substituirà també el nostre ordinador personal, que substituirà també les nostres comunicacions i que al final passa a ser una part nostra. Quan el nostre telèfon es queda sense bateria, ho hem interioritzat tant que diem que ens hem quedat sense bateria nosaltres. Diem "m'he quedat sense bateria, tens un carregador?". Precisament, per aquesta evolució, els Estats ho han sabut utilitzar.
- Per què ho fan servir?
- Realment, la primera utilitat que té el món ciber pels Estats és per dur a terme l'espionatge. Això no hauria de sorprendre a ningú. Tan fort és aquest fet que, fa uns anys, durant el mandat d'Obama, Xina i els Estats Units van haver de firmar un tractat comprometent-se a no espiar-se mútuament i no robar-se propietat intel·lectual. L'espionatge sempre ha estat alguna cosa rutinària. Abans, tots els països sabien que tenien espies dins. El problema venia quan descobrien als espies fent quelcom que no havien de fer. Ara, amb el ciberespionatge, la cosa va més enllà d'una persona intentant recopilar informació a través de fonts. Ara l'espia és una persona que des del qualsevol lloc del món, amb el seu ordinador, pot intentar penetrar a les càmeres de vigilància, als ordinadors personals, els telèfons personals, els ordinadors de feina, empreses, infraestructures crítiques... Fa poc vam tenir el gran problema del ciberatac de Solarwinds, que és una empresa dels Estats Units que es creu que ha estat hackejada per russos. Entre altres coses, aquesta empresa manegava els caps nuclears dels EUA. Poca broma. Tenim ciberespionatge, tenim sabotatge i tenim una tercera pota que és la disrupció. Com es va veure el 2010 amb el cas Stuxnet quan entre EUA i Israel van aconseguir colar un virus informàtic i es van carregar mil centrifugadores nuclears d'una planta d'enriquiment d'urani a Iran. També pot ser menys bèstia, a través de la desinformació.
- Hi ha qui parla de ciberguerra freda. Té sentit usar aquest terme?
- Jo crec que no. És molt controvertit, perquè hi ha gent de renom que segueix entestada en dir que sí. I no ho és per qüestions molt senzilles. Durant la Guerra Freda hi havia relacions entre estats que eren antagònics. EUA i l'URSS es portaven malament, tothom ho sabia, i col·laboraven el mínim possible. Ara mateix, no vivim en un món bipolar. No son els Estats Units i la Xina. Hi ha Rússia, Iran, l'Índia, la Unió Europea. Hi ha molt actors que juguen d'una altra manera. Hi ha relacions de cooperació i interdependència. La Xina, avui dia, és el país que té més deute estranger dels EUA comprat. Si la Xina obre l'aixeta i comença a vendre deute, els EUA tenen un problema, i amb ells, el sistema monetari global. El que veiem és una competició pels mercats, per les idees i, sobretot, per la influència. La Xina és un país que fins fa poc no tenia massa dir en l'àmbit industrial i tecnològic. Sempre havíem donat per fet que la innovació arribaria de la mà dels països occidentals. Això ja no és tan evident i la Xina diu que és el país líder en intel·ligència artificial. És cert, respecte a quantitat de dades i diners que pot posar. De cop, la Xina esdevé el número u. Amb això, ens arriba un problema molt gran. La Xina no és la mena d'hegemon que a nosaltres ens podria ser còmode. Per un motor d'idees. Si ara, Xina, es convertís en el número u, quina capacitat tindríem els països democràtics de controlar què s'està fent amb aquesta tecnologia? Amb la seva tecnologia, també envia les seves idees.
- Els Estats Units juguen un rol similar ara...
- Sí que ho fan els EUA. Però, sempre ho han fet els EUA. La forma que té el món ara, és la forma que han donat els EUA des del final de la segona guerra mundial. Ho sabem tots. Però, dins de tot el dolent que han fet els EUA -i tenim a Edward Snowden per recordar-nos la vigilància massiva i que ningú és sant-, hi ha països, o la UE, que poden dir-los que el que fan no està bé. Poden intentar posar portes al camp. Poden intentar fer una directiva NIS de ciberseguretat perquè si hi ha un ciberatac ens puguem coordinar. Tirar endavant una acta de ciberseguretat. Poden tirar endavant una Digital Services Act de la Comissió Europea, com la de fa dues setmanes, perquè les plataformes nord-americanes tinguin responsabilitat sobre el contingut. Existeixen contrapesos. El sistema és tan antic que ha evolucionat. Quan el sistema és nou i té la capacitat de perfeccionar-se a si mateix amb la tecnologia, és quan tenim un problema. Valors que abans podrien ser sagrats, com la llibertat d'expressió, la democràcia o el comerç lliure, és quelcom que ja no és tan atractiu com abans. Si mirem ara l'auge dels partits populistes, això té a veure amb la degradació de la democràcia. Si això ho ajuntem amb què algú et diu que viuràs genial, però que deixaràs de votar cada quatre anys o que reduirà els actors polítics.... Què prefereixes, tenir feina i que els teus fills tinguin oportunitats a la vida, o viure en democràcia i saber que és possible que no ho facis? No és només tecnologia, són models de vida.
- Quin paper hi juga el desplegament del 5G en la pugna digital entre estats?
- El problema que tenim amb el 5G, no és la tecnologia en si, sinó allò que ens permet. Amb el 5G serem capaços de recopilar moltes més dades i que totes aquestes dades s'emmagatzemin. El que permet el 5G és que hi hagi molts més intercanvis de dades. El problema no és el 5G, també l'internet de les coses que en sorgirà. Si tens capacitat de gestionar moltes més dades que ara, et sentiràs temptada a posar més càmeres de videovigilància -un dels principals usos del 5G és aquest-, intentaràs posar molts més sensors als teus carrers. Intentaràs que no només tinguem un mòbil i un ordinador per persona, també un rellotge intel·ligent i un assistent intel·ligent, de l'estil Alexa. També voldràs que la nostra casa estigui connectada. Fer més intel·ligent el món, vol dir que deixarem de tenir privacitat i intimitat. Molts cops parlem de la privacitat, però no massa del que és la intimitat. Això vol dir que el que faig dins de casa meva, només ho sé jo. Això és una cosa que perdrem. El que aporta el 5G als Estats és que amb molt menys esforç podran recopilar molta més informació de qualsevol persona o societat. Saber de què parla la gent a les seves cases, en què pensen quan parlen a les nits, quines pors tenen... Totes aquestes dades són crucials per saber el que passarà i és una arma molt poderosa. Tens els que no han tingut els estats abans, la capacitat de predir amb certa ràtio de precisió.
- Com es pot fer front a això des de la societat?
- Quan parlem del món ciber, parlem de quatre capes: el hardware, el software, la informació i els usuaris. Mantenir aquest esquema és vital per ser conscients de com gestionar-ho. La tecnologia no és dolenta, ens ajudarà a moltes coses. La tecnologia 5G ens podrà ajudar, en les idònies condicions, que si tu t'has d'operar en un poble de Zamora, un metge que estigui a Madrid, ho pugui fer. El 5G salvarà vides. Ens ajudarà a combatre el canvi climàtic. Però, com evitem les coses negatives? A nivell hardware, maquinari, fent que les empreses que els fan tinguin uns estàndards de seguretat alts i que siguin el nombre més gran d'empreses possibles. El tema de Huawei no hauria de ser un problema si els components de Huawei que comprem estan avalats com a segurs i no tenim dependència d'una sola empresa. Si ara mateix decidim que les empreses xineses són dolentes i ho comprem tot a Ericsson, que és sueca i ens fa més bona fila, tornarem a tenir el mateix problema. Si el dia de demà, Ericsson és comprada per un país que té pràctiques complicades, tindrem un problema. Cal diversificar i posar uns estàndards de ciberseguretat molt alts i ambiciosos. Amb el software (programari) exactament el mateix. Cal que hi puguem confiar, que ho puguem auditar i que compleixi les normes. Pel que fa a la informació, tenim una legalitat per protegir-la. La llei de protecció de dades està bé, però no ens aniria malament fer un pas més. Necessitem un paraigua legislatiu i gent que treballi. El problema no és tenir la llei, el problema és tenir gent vigilant que es compleixi. A nivell usuari, ens hem de conscienciar, nosaltres també som responsables. Si comencem a baixar coses des del mòbil i ens entra un troià i estem connectats a una xarxa 5G, potser tenim un problema. Si el nostre telèfon s'infecta, en podem infectar d'altres. Hem de ser més conscients. Igual que demanem als governs que diversifiquin el 5G, potser ja és hora que deixem de fer servir el Google Chrome. Cal ser conscients que hi ha coses molt temptadores, com que la casa sigui intel·ligent i puguis apujar i abaixar les persianes des del mòbil, però potser no és necessari tenir-ho. O tenir la roomba connectada a internet. És necessari que algú que es pugui connectar a la nostra roomba sàpiga els metres quadrats que tenim de casa o quantes habitacions tenim? No, no cal.
- S'ha parlat de la possibilitat que la Xina creï un internet paral·lel. Què ho motiva i quines en podrien ser les conseqüències?
- Per trencar mites, ara mateix no hi ha un internet paral·lel. N'hi ha tres o quatre en procés. Dic que estan en procés perquè és una tendència generalitzada, en uns anys, el món de l'internet global -un, obert i democràtic- ja no existirà. El primer país a crear el seu propi internet paral·lel no ha estat la Xina, la Xina té una capacitat de censura altíssima. El que s'ha anomenat una gran muralla digital. Però, tu pots saltar aquesta muralla. Pots fer servir una VPN. El problema de l'internet paral·lel és que no hi ha eines per saltar-te la censura. És viure en una bombolla de la qual no pots sortir-ne. El primer país a fer-ho va ser Rússia l'any 2019. El que va fer va ser aprovar la llei de l'internet sobirà. El que han fet és redirigir tot el trànsit a servidors russos controlats per l'autoritat censora russa. En segon lloc, han reescrit els DNS -els sistemes de nom dels dominis- perquè si tu escrius google.com, no se t'obri Google, sinó el buscador rus que ells vulguin. Després, la capacitat de desconnectar-se d'internet. Ja ho han provat. Per què ho volen fer? Per controlar els ciutadans. Creuen que molta informació a la qual es pot accedir des de fora pot ser informació no veraç, que pot anar en contra dels sistemes democràtics. Els estats adversaris utilitzen el ciberespai per fer-nos pensar coses que no hauríem de pensar, donar-nos fets alternatius... Si muntem el nostre propi internet, l'adversari no pot passar. També per evitar ciberatacs. Si jo ara puc atacar alguna cosa de Corea del Sud, és precisament perquè està connectat a internet. Si ells tinguessin el seu propi internet, jo hauria de picar a la porta i ells no em deixarien entrar. El problema és que el que crees és una bombolla de vigilància. Rússia té la capacitat. Ho farà? No. Perquè també té empreses que operen en diversos països. Potser tens un problema per l'economia, però ho pots fer. Els Estats Units ho estan muntant també. És el que han anomenat xarxa neta i ara, mentre estàvem pendents de la pandèmia, ens l'han colat. Justificació d'aquesta xarxa? El 5G. Evitar que la Xina pugui accedir a alguns dels components que els EUA considera crítics per la seguretat nacional. Al principi era només la xarxa 5G, el que anomenaven el camí net. Però, ara, a l'agost, mentre estàvem tots de vacances, l'han estès a aplicacions, cables submarins, el núvol... tot. Telefònica és dins d'això, és important que ho sapiguem. EUA no ho veu com un internet paral·lel. Però, en el fons, sí que ho és. Si tenim capacitat de decidir per on passa la informació, on s'emmagatzema i on es pot fer servir, en el fons crees la teva pròpia bombolla. A la Xina li va molt bé amb l'internet global i la seva censura. L'únic que pot fer és crear una censura més gran. Cosa que, de tant en tant, quan Xi Jinping vol fer noves purgues, ho sol fer. Aquest és el món cap on anem si no fem res.
- Qüestions com la ciberseguretat posen en tela de dubte conceptes bàsics i fundacionals d'internet com la neutralitat de la xarxa?
- La xarxa ha deixat de ser neutral des de fa molt temps. Quan va néixer ho va fer així. Neix del Pentàgon, però quan es torna comercial, la gent que té capacitat d'incidir-hi eren bàsicament programadors. Allà es va veure que la xarxa podia ser neutral i democratitzadora. Era un camp nou. Però no, no és així. La xarxa ja no és neutral. En el moment en què es comença a regular el que passa a la xarxa, els estats comencen a regular el que passa dins i les grans empreses comencen a tenir el monopoli, la xarxa deixa de ser neutra i comença a servir els interessos comercials i governamentals.
- Deia que per una major seguretat, és positiu que la xarxa estigui descentralitzada. Haurien de preocupar-se els estats del fet que els seus ciutadans vehiculin la major part de la seva interacció a la xarxa a través de GAFAM (acrònim de Google, Amazon, Facebook, Apple i Microsoft)?
- Per sort, els estats ja estan preocupats. La nova directiva la UE ho posa de manifest. Entre altres coses, obliga les grans tecnològiques a donar capacitat a altres empreses per poder entrar. No ens serveix que Android, Google, automàticament et baixi el Google Play Store, el Google Chrome i altres coses... D'acord, Android pertany a Alphabet, però això potser és competència deslleial. Si jo no em puc descarregar un altre navegador que no sigui el Chrome -que no és el cas, però passa amb altres aplicacions-, tens un problema. Les grans empreses volen tenir com més dades i més variades sobre tu millor per poder-te vendre coses. És un problema de seguretat nacional? Ho és. Que una empresa que té la seu a Califòrnia sàpiga més dels ciutadans que el seu propi govern li suposa un problema. Que sigui una empresa té un altre problema, que és que qui hi vulgui tenir accés, només ha de jugar a la lògica comercial. La descentralització hauria d'estar més en boca de tots. No només empodera al ciutadà traient aquest poder a les grans empreses. Si no també davant els governs que puguin accedir a aquesta informació. També ens fa capaços de crear les nostres pròpies solucions i competir amb els altres de manera real. Si jo desenvolupo una empresa emergent i creo un emmagatzematge de núvol, però no puc competir ni amb Amazon, ni amb Google Drive ni amb ICloud, en el fons fas que el món el controlin dos o tres. Si aquest no ets tu, govern, tindràs un problema gran.
- Què és quàntum i perquè és important aquesta tecnologia quan pensem en ciberdefensa?
- Tota la part de tecnologia quàntica no és una sola tecnologia, en son diverses. El que ens interessa més per la ciberseguretat és la part de comunicació i de computació. Quàntum es basa en uns principis físics completament diferents dels que fan servir els nostres ordinadors. Ara mateix, els nostres ordinadors són bàsicament 0 i 1. Bits. Llenguatge binari. El problema del quàntum és que desapareixen els bits i es converteixen en bits quàntics. Això vol dir que ja no són ni un 0 ni un 1. Són un 0 o un 1 o tot el que hi ha enmig. Només sabem el valor que té quan llegim aquest bit quàntic.
- Quines possibilitats ofereix això?
- Moltes. Primer, més potència de computació que ens va genial per entrenar algoritmes d'intel·ligència artificial, per resoldre teoremes matemàtics que ningú ha aconseguit resoldre, per factoritzar números molt grans... Això darrer, per cert, és una de les maneres en què es basen els nostres xifrats. Alguns algoritmes d'encriptat es basen en el fet que els nostres ordinadors són tan limitats que no poden factoritzar un nombre molt gran. D'aquesta manera encriptem la nostra informació. Quan arribi un ordinador quàntic, podrà factoritzar el número i et traurà la clau. Et podran llegir.
Tenim dos problemes. Pel que fa a les comunicacions, les podrem hipersecuritzar perquè ningú ens pugui llegir. Per les propietats de la mecànica quàntica, et puc enviar un missatge, si algú intenta intervenir-lo, ho sabrem i la comunicació es tallarà. És meravellós per la seguretat. Hi ha països que hi estan invertint molt en això. El problema que tenim és que és molt car i qui ho té més desenvolupat és la Xina. Fa uns anys va aconseguir fer una videoconferència entre Viena i Pequín fent servir aquestes comunicacions hipersegures. Quàntum és la capacitat de fer ordinadors molt més potents que puguin fer moltes més coses. Amb ordinadors quàntics, podríem trencar tots els xifrats actuals. La criptologia actual quedaria obsoleta. Això ens portaria a problemes a curt, mitjà i llarg termini.
- Per exemple?
- Ara mateix, qui més està invertint són EUA, la Xina i la UE. Si tenim a la Xina recopilant informació que ara mateix no pot llegir, però sí d'aquí a quinze anys quan tingui un ordinador quàntic i pugui recopilar informació, tindrem un problema. Perquè la informació sensible d'intel·ligència normalment triga molts anys a poder-se llegir. Si ara pots recopilar informació i esperar a poder-la llegir, això vol dir que és un problema que tenim ja, en aquest moment. A nivell macro, qui desenvolupi el primer ordinador quàntic, ho tindrà molt senzill per ser superior als altres. Podrà espiar als altres i fer que les seves empreses siguin molt més competitives al mercat. Tindrà la capacitat de prevenir atacs i d'atacar molt més fàcilment.
Quàntum ens dona la capacitat de fer programari maliciós, virus informàtics quàntics, que puguin ser completament fatals per a països sense aquesta tecnologia.
- Quines capacitats té l'Estat espanyol en aquest àmbit?
- Fa uns anys va firmar un acord amb països molt petits de la UE per intentar desenvolupar algoritmes d'encriptat postquàntics. Però, no hem fet res, i la UE tampoc, perquè ens hem adonat que anem endarrerits. Des de 2016 la UE inverteix molt en quàntum, però ho fa en ciència, sensors, altres coses... Mentre que els EUA està desenvolupant aquests projectes de seguretat. Sens dubte l'Estat espanyol no serà una superpotència.
- En alguns articles analitzes de l'impacte que pot tenir l'ús de la intel·ligència artificial en l'àmbit militar i de les conseqüències geopolítiques que se'n poden derivar...
- La gran avantatja que ens donarà és que ens ajuda a ser qualitativament superior als adversaris. La intel·ligència artificial ens ajuda a poder prendre decisions de forma molt més ràpida i donar sentit a la informació que rebem. Per exemple, ens podrà ajudar a treure patrons amagats de la informació que recopilem. Ens ajuda a ser més àgils. Un país més àgil en la presa de decisions, ho té molt més fàcil. Després, en el nivell operatiu, hem de pensar com apliquem això en les màquines de guerra. Aquí tenim un problema molt gran que és la proliferació de, per exemple, els robots assassins. Els sistemes letals d'armes autònomes. Això, el que fa és que amb intel·ligència artificial pots donar la capacitat a un robot de quan atacar o no. Això ja està implementat en alguns llocs. Hi ha sistemes de míssils que són capaços de veure un objecte al cel, creuar-lo amb moltes imatges i reconèixer-lo. Si reconeixen un míssil, el destrueixen. Els segons que tenen per reconèixer-lo, salven moltes vides. Però, sobretot, més enllà d'això, el que hem de veure és que tot el món ciber ens ajuda a ser àgils en la presa de decisions i tenir armes molt més letals que en altres moltes. El problema que tenim també, entrant en la part d'ètica, és que sempre ha de ser una persona humana qui prengui la decisió final, que amb certs sistemes no s'està donant. En segon lloc, cal pensar quin sistema de responsabilitats tenim. Si matem un civil fent servir informació de la intel·ligència artificial o ho ha fet un robot, de qui és culpa? El mateix passa si atropellem algú amb un cotxe autònom. Qui és el responsable?
- Pel que diu, hi ha problemes de control i traçabilitat de les accions de ciberguerra. Com afecta això el paper d'òrgans de control internacionals com el Consell de Seguretat de les Nacions Unides?
- Bona pregunta. Ara mateix, no hi ha legislació per això. Hi ha consensos i s'intenten tirar endavant algunes coses. S'està intentant treure una nova convenció de Ginebra. Però, ara mateix no hi ha normes internacionals que ens diguin els que hem de fer amb aquesta tecnologia. Amb les tecnologies emergents hi ha el problema que un cop desenvolupades és molt difícil regular-les. Tornant a l'estira-i-arronsa que hi ha entre EUA i la Xina, si ara mateix Boston Dynamics, que ha comprat Hyundai, treu un d'aquests robots assassins i la Xina demana a l'ONU treure una convenció on es prohibeixin, els EUA s'hi oposaran. Llavors, si no es prohibeix, el que farà la Xina serà desenvolupar-ne també. El problema que tenim amb les tecnologies emergents és que és molt fàcil arribar a una situació de cursa armamentística. Per això, no hi ha consensos.
- No és gaire esperançador el que diu...
- M'agradaria pensar que les coses amb les coses de palau, val més asseure's. Que, si no hi ha res, és perquè es pensa a fer alguna cosa millor. Però, és evident que és descoratjador. La tecnologia ha deixat de ser una cosa xula per presumir davant els amics, per ser alguna cosa que, o tens, o vius a l'edat de pedra. En un moment en què la tecnologia és tan crucial, és molt difícil que algú decideixi deixar de fer quelcom que sap que el faria superior a la resta.
- En alguna ocasió ha parlat de la necessitat d'una roboètica. A què es refereix?
- Això va més enllà dels valors que posem a les màquines. Parlem d'ètica a l'hora de dissenyar els sistemes. Que el mateix desenvolupador pensi quins poden ser els impactes negatius. Això es comença a fer. Però, parlem també d'ètica prèvia a aquest pas. Tinc una idea. L'he de fer? Se m'ha ocorregut que un robot pot prémer el gallet ell sol, hauria de fer-ho o millor o deixo? Necessitem una part d'ètica en l'operació. Qui pot utilitzar aquests sistemes i sota quines lleis? Qui supervisa, qui ho limita? També ètica en la implementació. I, sobretot, necessitem garanties que hi haurà una revisió constant i que tindrem en compte tots els grups que seran discriminats i que serem capaços d'actualitzar la manera d'actuar. Cal una intel·ligència artificial que sigui robusta i segura. I quan parlem d'això, tornem a connectar amb la ciberseguretat.
- En alguna de les seves intervencions ha posat de manifest que un dels principals temors és la possibilitat d'un ciber11-S o un ciberPearlHarbor. A què es refereix?
- Imaginava la possibilitat que un actor no estatal pogués tenir un impacte molt gran, que no el puguem preveure i que fos completament radical. El ciberterrorisme és una cosa que pot passar. Que un grup terrorista pugui tenir la capacitat d'atacar la xarxa elèctrica i deixar sense llum un país o els seus hospitals. Una cosa que pot matar moltes persones a la vegada fent servir mitjans ciber. El ciberPearHarbor és el mateix, però a escala estatal. És el cas d'Estònia el 2007. Grups hacktivistes esponsoritzats per Rússia van deixar el país tres setmanes sense internet en un país en què la majoria de coses es fan online. Durant tres setmanes el país va estar paralitzat. El 2008, a Ossètia, hi ha un ciberatac gegant que apaga les comunicacions de l'oest de Geòrgia. L'any següent hi va haver l'atac de Rússia a Geòrgia. Abans havia pogut utilitzar els ciberatacs com a manera de cegar. Si entres per la part est, la part oest no es pot comunicar amb aquesta i enviar reforços. La capacitat dels estats per crear moments que canviïn tant les coses com Pearl Harbor amb mitjans tecnològics és real.