La sèrie es diu Lupin i només començar el protagonista desvetlla la seva intenció de robar un collar instal·lat en una vitrina del Louvre. És un collar de gran valor que va pertànyer a Maria Antonieta i que aviat vendran en una subhasta. Veiem en els ulls del protagonista que abans que això passi, aconseguirà ficar-se el collar a la butxaca. Sembla la feina perfecta per a un lladre de guant blanc, i el títol de la sèrie així ho indica. Efectivament, Lupin, estrenada recentment a Netflix, es basa en el personatge del lladre Arsène Lupin, creat per Maurice Leblanc. Però la relació de la sèrie amb aquesta obra no és gens habitual. En comptes de fer una adaptació, més o menys fidel, han optat per tenir les històries d’Arsène Lupin com un referent dels mateixos personatges de la ficció. Així, descobrim que aquest treballador que planeja robar el collar del Louvre té com a lectura de capçalera un volum dels relats d’Arsène Lupin que li va regalar el seu pare. Les circumstàncies amb què el llibre li va arribar a les mans i el que això implica en la seva relació amb el pare són detalls en què no entraré per no caure en l’espòiler. Serà suficient indicar que el personatge s’ha emmirallat en Lupin per raons que tenen més a veure amb la figura paterna que amb les motivacions habituals d’un lladre.
El personatge no és l’únic aficionat a les aventures del lladre. Un dels detectius que li acabarà seguint la pista també n’és devot (aquí afegiria que molt convenientment) i s’hi basa per poder-lo enxampar. I per suposat, els guionistes també s’han submergit en l’obra de Maurice Leblanc. Cadascun dels episodis de la sèrie fa referència a un dels relats curts d’Arsène Lupin, a través de la similitud en la història o altres detalls. En el cas del primer episodi, del collaret, i del segon, ambientat en una presó, que són els dos que he pogut mirar en el moment d’escriure aquesta crítica (en el moment de publicar-se, la temporada sencera és a Netflix) el lligam és clar. Això recorda inevitablement el tractament de la sèrie Sherlock, de la BBC, que en cada entrega també feia referència a aventures concretes de l’obra d’Arthur Conan Doyle. La similitud en l’enfocament té molt de sentit si tenim en compte que el detectiu anglès va ser una de les inspiracions de Maurice Leblanc per crear el seu lladre de guant blanc (de fet, va introduir Sherlock Holmes com a personatge en les seves històries, canviant-li el nom després de tenir problemes legals). Les dues sèries també tenen en comú una proposta estètica estilitzada i la submissió al carisma dels seus protagonistes. En el cas de Lupin, de l’actor Omar Sy (Intocable), que dota el personatge d’una combinació de bondat i seducció.
Si Sherlock és el referent, Lupin queda clarament per sota. No és tan intel·ligent, ni tan juganera, ni tan ràpida, ni tan sorprenent. És això, sí una sèrie més cohesionada, amb un tema central fort: els prejudicis basats en el classisme i el racisme. Si el personatge aconsegueix dur a terme els seus plans és perquè és conscient de tots dos. El primer l’utilitza al seu favor per passar desapercebut. El segon li va a la contra, i és el principal aspecte que denuncia la sèrie. També aporta cohesió la trama del pare, ja mencionada, que serveix per donar continuïtat a la història més enllà dels relats curts en què es basa. El llibre dona les idees, però és la sèrie, encapçalada pel guionista George Kay (Killing Eve), la que basteix l’esquelet que les aguanta, basant-se sobretot en el dilema d’identitat del protagonista. En última instància, el protagonista es comporta com en Lupin i, per tant, acaba sent en Lupin, encara que tant la sèrie com el protagonista facin veure, en un singular exercici d’allunyament del text literari, que només li segueixen la pista.
Lupin
Creadors: George Kay i François Uzan
Repartiment: Omar Sy, Clotilde Hesme
Temporades: 1
Plataforma: Netflix