Abans de Nadal, va transcendir una gravació difosa pel tabloide The Sun que recollia un incident ben simptomàtic: durant el rodatge a Venècia de Missió impossible 7, l’intèrpret i productor Tom Cruise va esclatar contra dos membres de l’equip que revisaven unes imatges sense mantenir la distància de seguretat. “No vull tornar a veure-ho mai! Mai! Ho he dit i ara ho vull, i si no ho fan, estan fora. No acabaren aquesta maleïda pel·lícula!”, bramava el cèlebre actor, alterat per una producció el rodatge de la qual s’havia hagut d’aturar durant la primera onada de la pandèmia. L’estrena, lògicament, també va haver de ser retardada. L’esbroncada va incloure laments sobre la situació de la indústria. “Poden contar-li-ho a la gent que està perdent les seues maleïdes llars perquè la nostra indústria està tancada. No van a posar menjar a la seua taula ni a pagar la seua educació universitària”, es lamentava l’astre del cinema i un dels motors durant dècades de la maquinària de Hollywood.
L’anècdota serveix per il·lustrar, d’una banda, el terrabastall que va suposar, com en uns altres sectors econòmics, la irrupció de la pandèmia el mes de març. Sols a l’Estat espanyol, es calcula que l’estat d’alarma va provocar la cancel·lació o l’ajornament d’uns 300 rodatges, segons dades de l’Spain Film Commission. D’una altra, la dificultat enorme, una vegada ho permetien les desescalades, de reprendre l’activitat de manera relativament segura. Sabent que qualsevol positiu en l’equip, sobretot entre els intèrprets, podia suposar la paralització dels rodatges, amb el conseqüent prejudici econòmic.
Així i tot, la indústria es va posar aviat les piles. A Madrid i Barcelona, només entrar a la fase 1 de la desescalada, es reprengueren rodatges de sèries, de vegades amb retocs en els guions per evitar abraçades i besades. I també aviat es redactaren els primers protocols exhaustius, com per exemple el document llançat a l’abril per l’Spain Film Commission “Rodar amb seguretat després de la COVID-19”, o de l’elaborat per l’Agrupació de les Associacions de l’Audiovisual de Catalunya. Documents amb indicacions sobre proves serològiques i PCR, distàncies de seguretat, ús de mascaretes, neteja i desinfecció de materials, menjars, mobilitat i un llarg etcètera de contingències per reprendre l’activitat.
La indústria, amb tot, ha anat aprenent i incorporant experiències. El cineasta Baltasar Kormákur va haver d’interrompre el rodatge a Islàndia de la sèrie de Netflix Katla. Quan les restriccions es van afluixar, el director va idear un sistema de braçalets de diferents colors per limitar el contacte entre l’equip, amb zones acotades segons les tasques assignades. “D’aquesta manera ens tenim més controlats. En un equip de rodatge la gent tendeix a vagarejar”, explicava Kormákur a The New York Times. Una curiositat: les escenes íntimes es deixaren pel final de la producció i amb tests previs dels actors i actrius abans de la filmació.
Una altra de les experiències primerenques va ser la de la pel·lícula de terror Children of the corn. El productor, Lucas Foster, va aïllar tot l’equip en una granja australiana per evitar contacte amb l’exterior, l’equivalent portat a l’extrem de les bombolles educatives. Un equip mèdic, amb infermeres i un metge, estaven presents durant tot el rodatge. Aquestes dues produccions, dels mesos d’abril i maig, van servir de guia per a la indústria.
A casa nostra, mentrestant, es va recuperar una activitat notable després de la primera onada. Alguns dels primers rodatges a l’Estat van tenir lloc a les illes Balears, comunitat que ha acollit la gestació de sèries com La Caza. Tramuntana (RTVE), Amor de cans i Pep (IB3), The Mallorca Files (BBC) i importants produccions cinematogràfiques com El ventre del mar, d’Agustí Villaronga, i Pan de limón con semillas de amapola, de Benito Zambrano. Al País Valencià, es rodaren Nieva en Benidorm d’Isabel Coixet, El Cover, de Secun de la Rosa o La boda de Rosa, d’Icíar Bollaín, entre més projectes. Segons l’oficina promocional València Film Office, la capital valenciana ha acollit 68 rodatges al llarg de 2020, entre els quals una desena de llargmetratges i curtmetratges. La resta: sèries, documentals i espots publicitaris.
A Catalunya, mentrestant, han anat posant-se en marxa o reprenent-se projectes importants, com ara el film de Neus BallúsSis dies corrents, la coproducció catalanobasca La cima, la nova sèrie per a Movistar de Pau FreixasTodos mienten, la segona temporada de Vida perfecta, una sèrie dirigida per Leticia Dolera per a Movistar en la qual participarà HBO o la nova temporada de Merlí. Sapere aude, dirigida per Menna Fité i Héctor Lozano per a la mateixa plataforma. Per no oblidar la sèrie de Netflix Los herederos de la tierra, dirigida per Jordi Frades sobre el llibre d’Ildefonso Falcones i rodada en part al castell d’Hostalric (la Selva).
Pel que fa a l’escena internacional, després d’una certa incertesa provocada per la pandèmia, el 2021 suposarà el retrobament dels molts aficionats a les sèries amb Euphoria, Stranger things, Dexter, La casa de papel, Succession, The Handmaid’s tale, Borgen, Orzak, American crime story i un llarg etcètera. Retorns inaugurats amb una de les sorpreses dels darrers temps, Cobra Kai. Altrament, si no hi ha cap entrebanc greu, 2021 serà l’any de l’estrena del gran projecte d’Amazon Prime, la versió televisiva d’El senyor dels anells. Una efervescència compartida pel cinema: els propers mesos, les pantalles de gran format acolliran un grapat d’estrenes atractives: The many saints of Newark (preqüela d’Els Soprano), Nomadland, amb la gran Frances McDormand, Sense temps per morir, el nou del James Bond protagonitzat per Daniel Craig, o Viuda negra, el primer film encapçalat per la superheroïna de Marvel a la qual dona vida Scarlett Johansson. La llista, tanmateix, és molt més llarga: la pandèmia no ha impedit que les pantalles tornen a estar perfectament alimentades de les històries que ens ajudaran a evadir-nos d’aquest present distòpic.
La maleïda PCR positiva
Gaudir de tota aquesta oferta potser transmet una certa sensació de normalitat. Però la gestació de totes aquestes produccions està sent qualsevol cosa menys normal. El jove barceloní Ricard Balada (actor de la sèrie de TV3 Com si fos ahir i d’un parell de llargmetratges) va viure recentment una experiència ben intensa a propòsit del rodatge de la superproducció de Hollywood The unbearable weight of massive talent, dirigida per Tom Gormican amb Nicolas Cage, Pedro Pascal (The Mandalorian) i l’andalús Paco León en el repartiment.
Balada, que havia fitxat per l’agència McLean Williams de Londres per obrir-se camí internacionalment, va aconseguir un petit paper en la pel·lícula esmentada després d’un càsting enregistrat amb el seu mòbil. Responsabilitzat per la seua primera experiència internacional, el jove actor va passar l’estiu extremant les precaucions amb un estil de vida gairebé monacal, fins i tot amb un confinament estricte de quinze dies abans de marxar al rodatge a Hongria. Un diumenge de novembre, tres dies abans de la partida, l’última de les tres proves PCR encarregades per la productora va donar positiu. De primeres, Ricard Balada va sentir com tota la il·lusió s’esfondrava, perquè estava segur que la producció no es pararia per ell, que el més factible era que li buscaren un substitut. No obstant això, segur que el seu havia estat un fals positiu, va fer un pelegrinatge per diferents clíniques fins que li van garantir donar els resultats el mateix dia. La prova va donar negatiu.
Una vegada a Budapest, l’actor va haver de passar cinc dies confinat en la seua habitació. Mentrestant, rebia contínuament correus amb les instruccions i els protocols a seguir. “Es feien tests cada dia. I tots els membres de l’equip duien una polsera que servia per saber amb qui havies estat, per facilitar el rastreig. T’ho prens com un joc, però també et senties com en un capítol de Black Mirror”, diu en referència a la sèrie distòpica que presenta un futur cada vegada menys llunyà de control absolut a través de la tecnologia.
“El nivell d’infraestructura era brutal”, revela l’actor, el qual fa referència als set combos amb monitors amb què es podia seguir la gravació, en contrast amb els dos habituals en produccions més modestes. A més, a través del mòbil era possible veure el que s’estava gravant. A Balada també li cridava l’atenció com de nodrit era l’equip: en les seues escenes, malgrat no ser d’acció, podia haver-hi entre seixanta i setanta persones, la qual cosa, lògicament, obligava a extremar precaucions. Un equip mèdic vetllava per la salut de l’equip.
La situació pandèmica es reflectia també en què l’equip feia molta vida comuna, no es permetien massa alegries a l’hora de fer turisme. Per a Balada, una oportunitat de socialitzar amb els actors i l’equip de producció que “no hagués tingut sense la COVID-19. L’excepció va ser Nicolas Cage, l’estrella de la pel·lícula, a qui s’estalviava al màxim les interaccions. “Una cosa absolutament normal, perquè si ell agafava la malaltia la producció havia de parar-se. I la quantitat de diners que es podien perdre al dia serien una burrada”, explica. “A Tom Cruise l’entenc perfectament”, rebla.
Alqueria blanca i lliure de COVID-19
La passada setmana, a Ferran Gadea, l’emblemàtic Tonet de l’Alqueria Blanca, no hagueren de fer-li proves PCR abans de l’inici de la gravació dels nous capítols de la sèrie que es va fer popular al Canal 9 i que ara reprèn À Punt. La raó és que Gadea és un dels molts valencians que ja ha passat la COVID-19. “Ja no soc infectiu”, al·lega amb no poc alleujament.
A finals de desembre, després d’uns dies amb símptomes lleus, l’actor va notar un empitjorament. Li van fer proves i li van detectar una pneumònia lleu, que, malgrat això, va fer que estiguera ingressat cinc dies per precaució. Un ensurt considerable, perquè l’evolució de la malaltia és imprevisible. Sortosament, però, no va haver de requerir cures intensives. Gadea no té seqüeles físiques, però encara és present quan parla sobre la preocupació i la mentalització.
En la nova etapa de l’Alqueria Blanca en temps de pandèmia, l’única producció netament valenciana en rodatge, també s’han adoptat precaucions, com ara la de crear grups bombolla amb els tècnics per evitar que es creuen entre ells. Tres equips, dos en plató i un en exterior, amb mascaretes de diferent color. Els actors es canvien i maquillen d’un en un i s’han previst diversos combos “per evitar aglomeracions”. A més, hi ha una persona encarregada de canviar les mascaretes i de vigilar que “ningú es junte amb qui no s’ha de juntar”. Totes les precaucions són poques. En tot cas, “com en el teatre, una vegada ens posem a rodar, les mascaretes dels actors van fora. I si hi ha algun positiu, ja l’has cagat”, adverteix Gadea gràficament. La tensió serà inevitable durant els dos mesos necessaris per rodar els 18 episodis previstos. “Estem tots pendents que no passe res perquè es pot parar el rodatge”, admet un conscienciat Gadea. “Quan vaig sentir-me malament estava assajant per representar El mètode Grönholm en el Talia. I estava fent bolos sense mascareta. És complicat. En acabant, els actors estem amb molta gent, és complicat no contagiar-se. És un treball molt exposat”, adverteix.
Així les coses, el sector ha fet mans i mànigues perquè no falten noves propostes en les pantalles aquest 2021. El 2022 serà una altra pel·lícula.